Les meves fotografies: Uluru, Northern Territory – Austràlia

 

 

Primavera al desert: Uluru. Northern Territory, Austràlia. Octubre 2007.

I de sobte te’l trobes davant teu. L’has vist tantes vegades en fotografíes, documentals, i en aquella tardor de 2007, era al davant, caminant a la seva vora. Turistes esperant la sortida del sol. A les cinc del matí ja hi havia un munt de gent. Silenci, tothom arreplegadet i esperant. Els xofers muntant una paradeta amb termos d’aigua bullint i anem preparant el te. Fa fresqueta.

I comencen a aparèixer els rajos de sol i la seva llum il·lumina aquesta icònica formació rocosa de 318 metres sobre el terreny circumdant i 863 metres sobre el nivell del mar. I el monòlit canvia de color i es torna d’un color vermell brillant. Moments impactants. Et preguntes que hi fa aquí ? Sòlid, desafiant, vigilant. Els habitants de la zona, propietaris d’Uluru, els Anangu, viuen en una petita comunitat anomenada Mutitjulu, on no pots accedir-hi, si no tens una autorització.

 

És un monòlit ben especial. Sembla llis com un paper, però no. Et trobes amb uns racons màgics, i té unes formes ben irregulars. No et cansa gens fer una caminada llarga per el recorregut ben indicat. Racons esplèndids. Flors i vegetació inversemblants. Només un petit entrebanc, i molt emprenyador, les mosques., N’hi han centenars, milers i ja m’ho van dir, i cal comprar un barret amb xarxa per tapar la cara, i problema resolt.

 

Des de l’any 1985 Uluru és propietat dels aborígens que hi viuen, els Pitjantjatjara i els Yankunyjatjara de la comunitat dels Anangu.

 

Les meves fotografíes: Avui 8 de març – Dones

 

Viatges pel món i coneixes altres cultures, i sempre veus les dones que tiren del carro i tot funciona, però el poder és dels homes. He descobert que hi ha un munt de països al món que celebren com a festa nacional el Dia de les Dones, i no coincideix amb el dia 8 de març, encara que en molts d’ells ho celebren dues vegades.

 

Tots els díes de l’any hem de lluitar, i fer de les nostres petites revolucions una de més gran. Perque la nostra és la més gran i important de la història de la humanitat. I gràcies a la lluita de moltes dones s’ha aconseguit anar avançant en els nostres drets.

 

I unes quantes dites …..  perque m’agraden i les vull compartir, com les fotografíes de dones, que guardo en el meu arxiu dels viatges que he anat fent pel sudest asiàtic al llarg dels últims deu anys.

Home, ets capaç de ser just ? T’ho pregunta una dona. Olympe de Gouges, 1748 – 1793.

Sempre he considerat la independència com la gran benedicció de la vida, la base de la virtut. Mary Wollstonecraft, 1759 – 1797.

La millor protecció que qualsevol dona pot tenir és  … valentía. Elizabeth Cady Stanton, 1815 – 1902.

L’autèntica república: homes, els seus drets i res més; dones, els seus drets i res menys. Susan B. Anthony, 1820 – 1906.

Justícia i judicis són sovint mons a part. Emmeleine Pankhurst, 1858 – 1928.

Tanca les teves llibreries si vols; però no hi ha porta, cadenat o forrellat que puguis posar a la llibertat de la meva ment. Virginia Woolf, 1882 – 1941.

Culturalment i socialment, a la dona se li nega la subjectivitat, autonomia i creativitat que defineixen l’ésser humà. Iris Marion Young, 1949 – 2006.

La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat. Emma Goldman, 1869 – 1940.

 

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe obrera i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. Maria Mercè Marçal, 1952 – 1998.

 

 

 

 

Les meves fotografíes: Xishuangbannà, Yunnan

 

He estat absent d’aquest bloc al llarg dels últims dos anys. I fa un munt d’anys que vaig començar a escriure, més de deu. Ara hi torno.

En el meu arxiu hi ha milers de fotografíes dels meus viatges, de moments especials, de passejades, de ferstivitats, de manifestacions reinvindicatives, de díes assenyalats, de poesia, de música, de teatre, cinema. Cadascuna d’elles té la seva història.

Començaré doncs un cicle anomenat ”Les meves fotografíes” i que em servirà a mí per fer-me un album de records dels últims anys, un recull en realitat,  dels moments, instants, que més recordo o que van ser importants.

Xishuangbannà – Yunnan, Xina – octubre 2013

 

Va ser un viatge arriscat. La primera vegada a Xina. Difícil, però fascinant. I el motiu va ser ben estrany, volia veure on creixen els arbusts de te pu erh. I ho vaig veure, i vaig fer unes caminades llargues i amb desnivells importants per boscos tropicals de la zona de Xishuangbannà. A cada racó mirava enlluernada els arbusts de te, la flor, el color de les fulles. Trobar-me en mig del bosc lluny de qualsevol poble on se’m va oferir prendre un te, al costat mateix de l’arbre de te pu erh més vell que es coneix; més de 400 anys.

I el meu guia-acompanyant i jo vam descansar en un racó on tenia davant meu una vista esplèndida. I és aquí, en aquest bosc, que vaig sentir-me lliure, feliç, en pau. I no és un lloc precisament meravellós, no, senzillament, el vaig escollir  per descansar, en aquell precís moment, i em va omplir el cos de pau i placidesa, i tan lluny de casa.

I aquesta és la fotografia.