Videos: Avui Viêt Nam

 

 

Hi han molts videos publicats en xarxa de Viêt Nam. La gran majoria de viatgers que han volgut recordar les seves experiències. Molts no ténen gaire interès, d’altres estan prou bé i uns poquets són molt bons. Però jo he escollit aquest perque té una història.

Arnaud va nèixer a Franca, però el seu pare va fugir de Viêt Nam. Un refugiat. I aquest video és el que Arnaud va veure en el seu primer viatge a Viêt Nam, i com ell diu, una terra que també forma part d’ell.

Halong, Hanoi, Danang, Hoi An, Saigon, el Mekong, Phan Tiet, aquest va ser el seu itinerari. Va arribar un 24 de desembre, amb el seu pare, que va fugir del país amb només 18 anys. De petit sempre havia somiat en trepitjar terra vietnamita. I penso que la seva entrada per primera vegada al país va ser meravellosa. Es va trobar en un vaixell navegant per Ha Long, en mig de la boira, un paisatge misteriós, un dia de Nadal. Estranyes sensacions.

 

Va continuar el seu viatge per Hue, Danang, Hoi An. Es va sorprendre de com aquest poblet ha sapigut conservar el seu patrimoni. Navegar per el Delta del Mekong, i  Ho Chi Minh, l’antiga Saigon. En aquesta metròpoli va endinsar-se pels carrers estrets plens de vida del barri on va viure i crèixer el seu pare.

Arnaud ha posat un títol molt significatiu al seu video : This Land.

Fotografíes: RG.


<p><a href=”https://vimeo.com/86797045″>This Land (Vietnam)</a> from <a href=”https://vimeo.com/arnoly”>Arnaud Ly Van Manh</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

 

 

De l’alfabet xinès a l’alfabet llatí / Viêt Nam: Alexandre de Rhodes – Nguyen Van Dinh

 

 

Wikipedia, Google … internet. Llegeixo un parell de diaris vietnamites cada matí. Ahir un article de l’escola més antiga de Ha Noi. Fotografíes. Sí, he passat per davant. Un edifici extraordinari, colonial, de l’any 1920. Una de les coses que més m’agrada d’aquest país és que ho aprofiten tot, i així pots passejar per Ha Noi entre edificis colonials francesos magnífics, petites cases i botigues vietnamites, edificis nous, antics, parcs. És la menys asiàtica de les capitals d’aquest continent, però a la vegada sí que ho és.

Puginier-1459848572_660x0

D03D8970-1459848583_660x0

 

Sento curiositat per l’edifici i començo a estirar el fil. El nom francès de l’escola, Puginier, antic missioner. Missions catòliques a la Conxinxina. Alexandre de Rhodes (1591 – 1660 ) jesuïta, i missioner a Índia i tot el sudest asiàtic. Fill d’aragonesos, de Calatayud i marrà, jueu reconvertit. Fugen del Reino de Espanya i ell neix a Avignon. Després de viure 12 anys a Vietnam publica el seu llibre més important :  ”Dictionarum Annamiticum Lusitanum et Latinum”, i estableix el nou alfabet de la llengua vietnamita, basat en l’alfabet llatí, el Quôc ngü’ (llengua nacional).

Han-nom_parallel-2-2

D03D9104-1459851669_660x0

Continúo estirant del fil i em trobo amb el nom de Nguyen Van Vinh ( 1882-1936 ). Periodista, editor i traductor. Arran el seu primer viatge a Europa l’any 1906, concretament a Marsella, quan va tornar a Vietnam es va conjurar per modernitzar el seu país. L’any 1907 va fundar i publicar el primer diari en quoc ngu. Va tenir una gran repercusió i l’alfabet del jesuïta Alexandre de Rhodes va tornar amb força. L’any 1918 el Govern va oficialitzar la llengua amb el nou alfabet quoc ngu i es va abolir l’escriptura xinesa. Nguyen Van Vinh va traduïr molts llibres des de La Fontaine, passant per Molière, Balzac, Jonathan Swift, Dumas, Victor Hugo, Plutarc, Abbé Perrot. Els seus negocis de premsa no van anar gens bé econonòmicament i l’any 1935 va haver de fugir del país. A Laos va intentar continuar amb la seva professió de periodista. El van trobar mort en una barca al riu Sepon. A la mà dreta tenia un llapis i un bloc. Fins l’últim moment no va deixar d’escriure les seves cròniques i articles. Una multitud va rebre el seu cos a l’estació de Hà Nôi, milers i milers de persones, en silenci, en un homenatge sentit i emocionat per la persona que va fer possible la modernització de la seva llengua.

funeral1 8-5-1936

I continúo estirant del fil i em trobo amb el nom de Nguyen Dinh Dang ( 1958 ) pintor i físic. Resident al Japó. Fill de la guerra del Vietnam. Actualment un pintor de molt renom. El neosurrealisme asiàtic en la seva màxima expresió.

I el final d’aquest estirar més i més el fil apareix el quadre de Nguyen Dinh Dang de l’any 2001 : ”Introducció de l’Escriptura Romana a Vietnam ” ( La mort transcendental de Nguyen Van Vinh ).

Rhodes-1

Penso que és una al.legoria fantàstica amb els dos protagonistes : Alexandre de Rhodes i Nguyen Van Dinh i Viêt Nam.

Viêt Nam: Pluja, fred, neu. Imatges insòlites.

Fotografia de la capçalera: Sa Pa vista aéria.

Aquesta setmana ha estat una de les més fredes en la història de Viêt Nam.

nguoi-ha-noi-co-ro-dot-lua-chong-ret-trong-dot-lanh-ky-luc_1453626819_754

Fotografia: Família protegint-se del fred a Hà Nôi.

A Hà Nôi han arribat a una màxima de 5º, i la neu ha caigut al centre del pais, de manera inusual i mai vista. Al nord no és estrany, però aquesta vegada la nevada i el fred ha causat molts estralls.

tuyet1-1453628433_660x0

Fotografia: Zona nord del país. Camps d’arròs coberts per la neu.

Miro fotografíes de la gent davant el seu búfal mort de fred. Una tristor terrible i una preocupació molt gran. El búfal és el seu mitjà de vida, el seu ‘tractor’, el seu company, l’amic. Forma part de la família. La neu no causa alegríes a Viêt Nam. Preocupació sí. Aquest ‘Niño’ i el canvi climàtic continúa fent de les seves i enguany és extremadament dur.

tuyet-roi-ky-luc-o-viet-nam-nhung-hinh-anh-lang-nguoi

Fotografia: Salvant la collita com es pot.

La gent continúa circulant amb les seves motocicletes, continúa amb les seves vendes al carrer, i s’aixopluguen com poden. Focs arreu, fins i tot per escalfar el búfal.

Chong_ret13_zing

20160128092724-1

Fotografia: Escalfant al seu búfal.

I d’ací a poc menys de 15 díes comença el nou any, el Tê’t. El comiat a l’hivern i la benvinguda a una primavera que tothom desitja. El retrobament de les famílies. La festa per excel.lència. L’any passat hi vaig ser-hi. La vaig viure. Avui el meu pensament és allà.

Dot_lua_suoi_am_9_zing

Fotografia: Matinada a Hà Nôi. Preparant la botigueta.

I continúa plovent, molt, i sembla ser que la neu va desapareixent i ara la gent dels poblets, de les muntanyes, intentaran tornar a treballar els seus camps amb el seu amic, company, el búfal, si ha aconseguit sobreviure al fred. D’altres hauran d’anar als mercats per negociar i comprar un búfal. No hi han assegurances, ni crèdits. La negociació serà difícil o no. Depenent de qui ven i qui compra.

20160128092724-2

Fotografia: Transportant l’estimat búfal a l’escorxador i intentar comprar-ne un de nou.

Tots esperen el Tê’t i volen començar el nou any amb optimisme, com sempre, i deixant tot el dolent que ha passat al llarg de l’any de la cabra al darrera, i mirar el futur, com sempre han fet, amb bones vibracions, un nou any …… l’any del mico.

Chong_ret22_zing

Fotografia: La vida a Hà Nôi continúa ……..

Mirar al passat : Declaració d’independència de Viêt Nam

 

 

Sempre em dic a mí mateixa …la realitat és la que és, avui. Mirar el passat és important, molt, els fets, la història, cercar la veritat, però és avui, ara, que hem de cercar les solucions, lluitar i arribar on la gran majoria dels ciutadans del nostre país així ho van manifestar …. bastir la República Catalana. De vegades, moltes, veig que el moviment es va movent de dalt cap a baix, quan tot aquest procés ha estat i será de baix a dalt. És el poble que ho vol. I també constato que els representants politics que van rebre els vots de la gent de baix comencen a defallir i la ideologia i la cadira són una prioritat envers conquerir la independència. Començo a tenir el sentiment que aquests polìtics han fet alta traïció al poble de Catalunya.

El dia 2 de setembre de 1945 a Viêt Nam, a Hà Nôi, el President Ho Chi Minh va declarar solemnement la independència de Viêt Nam. I ho va fer llegint un document, històric i que va sorprendre al món sencer. És una declaració molt oblidada, i que en aquest cas sí que he mirat al passat, perque és necessari i penses per on han anat els camins de la democràcia i els pobles d’aquest món des d’aleshores.

General Vo Nguyen Giap - 25.08.10 - el seu 100è aniversari

Copío un petit resum d’aquesta declaració, però si voleu veure un video veritablement històric, podeu escoltar la veu de Ho Chi Minh davant milers i milers de ciutadans com fa la proclamació de la independència, en la seva totalitat, del seu país davant el món o llegir el llibre:

Dien Bien Phu – Vo Nguyen Giap /Estudio Introductorio de Paola Lo Cascio /Editorial Yulca-2015.

DSC_0729

Tots els homes han estat creats iguals, i estan dotats per el seu Creador de certs drets inalienables; entre ells està el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Aquesta proclama immortal va aparèixer en la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica l’any 1779. En un sentit més ampli significa: tots els pobles de la terra són iguals per naixement, tots els pobles tenen dret a viure i a ser lliures i feliços. La Declaració dels Drets de l’Home i dels CIutadans feta en temps de la Revolució Francesa, l’any 1791, també estableix: Tots els homes neixen lliures i amb els mateixos drets, i han de continuar éssent lliures i no perdre els seus drets. Aquestes són veritats innegables. Malgrat aquestes veritats, durant més de vuitanta anys els imperialistes francesos han insultat aquest principi de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, han violat la nostra terra i han oprimit als nostres companys ciutadans. A l’estiu de l’any 1940 quan els feixistes japonesos van envaïr Indoxina per establir unes bases contra els aliats, els colonialistes francesos es van agenollar i van obrir les portes del nostre país per donar la benvinguda als japonesos. Han actuat en contra dels ideals de la humanitat i la justícia. Malgrat tot, els nostres ciutadans sempre han manifestat una actitud indulgent i humana envers els francesos. Després del cop japonès del 9 de març de 1945, el Vietminh va ajudar a molts francesos a creuar la frontera, va rescatar d’altres ciutadans de les presons i va protegir les seves vides i les seves propietats franceses. De fet, des de la tardor de l’any 1940,el nostre país havia deixat de ser una colònia francesa i es va convertir en una possessió japonesa. Quan els japonesos es van rendir davant els Aliats, tot el nostre poble es va revoltar, aixecar, per aconseguir el poder i va fundar la República Democràtica de Vietnam. Estem convençuts que els Aliats, que en les conferències de Teheran i San Francisco (de novembre-desembre 1943 a abril-juny de 1945)  van mantenir el principi d’igualtat entre les nacions, no poden negar-se a reconeixer el dret a la independència del poble vietnamita. Un poble que s’ha oposat amb coratge a l’esclavitut francesa durant més de vuitanta anys, un poble que no va dubtar en posar-se al costat dels Aliats en la lluita contra el feixisme durant els últims anys, aquest poble vol ser lliure, aquest poble ha de ser independent. Per aquestes raons, nosaltres, el Govern Provisional de la República Democràtica de Vietnam té el dret a gaudir de la llibertat i la independència, i de fet, ja s’ha convertit en un país lliure i independent. Tot el poble vietnamita està determinat a mobilitzar-se amb tota la seva força física i mental, a sacrificar les seves vides i les seves propietats, per salvaguardar la seva llibertat i la seva independència.

image.adapt.960.high.dien_bien_phu_03a

20141107163712-10-1

DSC_0823

 

França va reconeixer el nou Estat, i van negociar, però no van arribar, evidentment a cap acord i la resposta va ser bombardejar Haiphong el 24 de novembre de 1946. Va començar la guerra entre la República Democràtica de Vietnam i França. En veure que Indoxina  es podia perdre, el General Eisenhower va donar suport a França i va lluitar conjuntament contra Viet Nam. França va perdre. Dien Bien Phu, 1954.

5119823406_c8664c4927_b

 

Any 1956 acord de GInebra. El país es divideix en dos, nord i sud i hi hauran eleccions.

DSC_0029

DSC_6266 (1)

El Vietcong del Sud volen enderrocar el govern titella de Saigon. Comença la guerra de Vietnam, amb els Estats Units. Any 1975 els americans marxen derrotats. Comença la reunificació del país i la República Democràtica del Vietnam enfila el seu camí per aconseguir, ara sí, la llibertat, els drets com a poble i la recerca de la felicitat.

El drac vietnamita - 2a part

Va passar encara molt de temps en concretar-se el programa de la declaració de 1945, pràcticament fins el final de la guerra amb els Estats Units, l’any 1975, i possiblement els nou anys que separen de la victòria sobre els colonitzadors francesos en Dien Bien Phu, van ser els més difícils, políticament parlant. Però va ser justament la declaració que va fer Ho Chi MInh que va calar en la població, en la gent , fins i tot el seu contingut ètic, i va significar la força, la convicció per lluitar i aconseguir la llibertat. Va ser l’embrió d’una nova articulació politica i institucional, reflectida en la victòria de Dien Bien Phu l’any 1954, en tots els aspectes, militar i polític.

xe

I ho deixo aquí. Història, fets. De 1945 a 2015. Han passat 70 anys. Res és igual. La realitat és la que és, però sempre va bé recordar i llegir la història, no només del nostre país, també dels altres, perque al cap i a la fí, tots som d’aquest món.

Avui : 8 de març

Fotografíes:  Viêt Nam avui. Fetes per mí durant els meus diferents viatges i una que m’agrada molt d’una dona assenyalant amb el dit, copiada d’una web.

– Ho Chi Minh parlant amb els seus soldats i llegint el llibre de poemes ‘Kieu’.

– Entrada dels tancs a Saigon. Fí de la guerra. Els americans fugen.

– El General Giap, Ho Chi Minh i altres membres del Vietminh a les muntanyes de Cao Bang.

– Avituallaments durant la guerra.

– Premsa de Paris: Dien Bien Phu est tombé.

– Els somriures de la gent.

 

 

 

 

Viêt Nam: Son Doong Cave – 2a part – la cova més gran del món

 

 

Ryan Deboodt és un fotògraf nordamericà que ha fet fotografíes increïbles de Son Doong i ha publicat aquest video que m’agradaria compartir amb tots vosaltres. És d’una bellesa insultant, però real, és Son Doong.

En aquest Parc Pho Nha Ke Bang no només existeix Son Doong, hi ha infinitat de coves, rius subterranis, natura, jungla, poblets, gent, que es pot visitar més o menys amb comoditat. Sobre tot per els viatgers, no aventurers, arribar fins a Dong Hoi a la costa i seguidament anar a Son Trach. La visita de la Cova Paradise molt còmoda i ben senyalitzada és magnífica, extraordinària diria jo, i fer trekkings per la zona, veure un Viêt Nam diferent, una destinació nova i poc coneguda.

Només 500 persones poden entrar a Son Doong durant l’any i enguany les places ja estan reservades. I no és barat. El preu d’una visita de 6/7 díes és de 3.000 US$. El que s’ho pugui permetre, penso que és una possibilitat més de veure i viure una meravella més de la nostra Terra.

<p><a href=”https://vimeo.com/121736043″>Hang Son Doong</a> from <a href=”https://vimeo.com/ryandeboodt”>Ryan Deboodt</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

 

 

Viêt Nam: Son Doong Cave – La cova més gran del món

 

 

Encara és molt desconeguda arreu del món. De fet va ser descoberta l’any 2009 i dos anys després es va publicitar en un documental del National Geographic. Quan vaig ser a Hà Nôi aquest hivern, el Govern del VIêt Nam van atorgar una medalla important a dues persones, Ho Khanh i Howard Limbert. Els vaig veure sovint a la televisió del país. La setmana passada la cadena ABC dels EE.UU.en el seu programa de gran audiència ”Good Morning America” va emetre un reportatge d’aquesta cova única al món i definitivament convertida en una meravella més d’aquest planeta Terra.

son-doong-15

 

Si entreu a la xarxa trobareu infinitat d’articles sobre Son Doong, científics, d’espeleologia, històrics, de natura. A mí m’agradaria escriure l’altra història, la més humana, la descoberta i el que ha passat fins avui, com s’hi pot arribar, qui organitza les visites, qui és la gent.

Ho Khanh, és conegut com ‘el rei de les coves’ per els seus conciutadans del petit poble de Son Trach. Té 48 anys. És prim, una mica més alt que la mitjana dels vietnamites i molt enèrgic. Viu a Son Trach, districte de Bo Trach dins la província de Quang Bing, al centre de Viêt Nam. La Ciutat més important a més de 70 kms és Dong Hoi, a la costa. Recordant quan va veure per primera vegada la cova, explica que l’any 1990 tothom s’endinsava a la jungla a la recerca de menjar, per sobreviure. Els anys i anys de guerra havien deixat un país empobrit i molta fam.

nhung-su-that-vo-cung-bat-ngo-ve-hang-son-doong

Aquell dia de l’any 1990, mentre era a la jungla, va veure uns núvols blancs, va sentir un fort vent i el soroll de l’aigua d’un riu que sortíen d’una cova. No va investigar més i va continuar la seva cerca de menjar.

Va continuar explorant la jungla en els següents anys fins que el Govern va establir un Parc Nacional a la zona, el Phong Nha – Ke Bang. Aleshores Ho Khanh es va convertir en granger i no va tornar a entrar a la jungla.

20150508165843-1

L’any 2008 va arribar un grup de científics i espeleòlegs, del Regne Unit. Howard Limbert entra en acció. Van arribar per explorar la jungla, i descobrir coves. Van preguntar a la gent i en Ho Khanh  els va explicar el que havia vist feia ja més de 15 anys, i el van encoratjar de tornar a la jungla i trobar la cova. Ho Khanh no recordava el lloc.  En veure el gran interès de Howard Limbert va començar a explorar novament la jungla. Ningú sabia donar-li cap resposta de la cova. Ningú en sabia res. Finalment la va trobar, i va quedar impresionat. L’any següent, 2009, Howard Limbert va tornar a Son Trach i va començar l’exploració i la descoberta. L’any 2011 van publicar-ho al National Geographic.

La cova no tenia nom. Els descobridors són els responsables de posar noms a les seves descobertes. Els exploradors britànics van suggerir el nom de Doong, el nom del poblet que és a pocs kilòmetres de la cova on hi viu una ètnia molt desconeguda aleshores, i en Ho Khanh va estar content de l’elecció i ell hi va afegir Son ….. Son Doong la muntanya darrera el poble. Des d’aleshores en Ho Khanh col.labora amb els exploradors britànics i han trobat més coves en tota aquesta zona. Els noms de les coves tenen a veure amb la família de Ho Khanh – Nghia Cave (la seva dona) – Thai Hoa (el seu fill) Hung Cave (el seu amic). La Cova del Paradís també la va descobrir ell, i és una de les atraccions de la zona, perque està oberta al públic en general i amb un accés fàcil. Ha descobert més de 30 coves al Parc Phong Nha-Ke Bang.

son-doong-1

L’any 2011, Son Doong es va obrir al públic, només per experts, encara que no cal que siguin espeleòlegs, però sí preparats a caminar més de 50 kms i viure sota terra a més de 500 metres de profonditat durant 3/4 díes.

Ho Khanh s’ha convertit en el guia preferit de les expedicions que demanen de visitar la cova. Howard Limbert li ha ensenyat tot el que cal saber en espeleologia i té tot el material necessari. L’any 2011 quan Son Doong Cave va ser oberta al públic en general, Ho Khanh es converteix en empleat de l’empresa Oxalis que és qui té la exclusiva i la responsabilitat d’organitzar les expedicions i visites a Son Doong. A casa seva hi ha muntat un petit cafè-restaurant, i també ofereix tres/quatre cases típiques de bambú de la zona com al.lotjament.

A0F

Oxalis organitza visites i expedicions, un màxim de 10 persones, al llarg de l’any, entre 6 i 7 díes, des del primer dia que arribes a Son Trach i el segon ja entres a Son Doong al campament base, a quasi 400 metres de profonditat, en mig del riu i la zona de platja.

Son Doong encara no ha estat del tot descoberta. És immensa i no només és un tresor per els espeleòlegs, també per descobrir infinitat de fòssils.

Ho Khanh té feina, molta feina i ja  està preparant les visites de viatgers de tot el món que ja han reservat per visitar Son Doong i juntament amb la gent de l’agència Oxalis ofereixen uns serveis molt professionals i únics en el món. Només es donen permís per a 500 persones any. I les reserves d’enguany ja s’han confirmat . La seva vida ha canviat com un mitjó des de que va veure la cova l’any 1990 i sense saber-ho, va ser el principi d’un futur amb una qualitat de vida mai somniada, per a ell  i la seva família.

 

 

 

 

40 anys – Final de la guerra a Viêt Nam

 

 

 

Avui fa 40 anys el tanc 390 va travessar la porta del palau presidencial de Saigon i la guerra amb els americans va arribar a la fí. A Ho Chi MInh City, l’antiga Saigon, han fet una desfilada molt gran i arreu del país s’ha celebrat la victòria. Demà celebren el dia del treball. Fa 40 anys que la gent viu en pau i hi tenen tot el dret de celebrar la victòria. No només va ser la guerra amb els EE.UU. Aquest poble ja va patir moltes guerres abans. Des del començament del secle passat quan van començar a revoltar-se envers l’esclavatge i la colonització de França. Més de 100 anys de guerres, guerrilles, revolucions, guerra civil, violència, horror, crueltats, dolor. Ara és l’hora de la pau.

Tres històries ben diferents, però que poden reflectir el que va ser la guerra i els seus efectes col.laterals.

Vu Dang Toan, Le Van Phuong, Ngo Sy Nguyen, Nguyen Van Tap. Són els quatre soldats vietnamites, que van entrar per la porta del palau presidencial. Viuen en l’anonimat, però ara menys, perque l’any 1995 la fotògraf de guerra francesa Françoise Demulder va tornar a Viêt Nam amb l’original de la seva fotografia feta en el moment precís, quan el tanc 390 va ser el primer en travessar la porta. Sempre s’havia confirmat que el primer tanc va ser soviètic, i així ho van proclamar la USSR per demostrar al món el seu poder millitar que va esclafar els americans.

xe

 

Tots quatre es van retirar de l’exèrcit allà pels anys 1982 – 1985 i viuen tranquil.lament a casa seva, amb una paga de no més de 260 US$ al mes. Els seus veïns es van sorprendre de saber que havíen estat ells qui van entrar els primers per la porta, complint les ordres d’arrestar el gabinet del govern de Duong Van MInh, el president de Vietnam del Sud. No hem volgut mai fer-nos els herois, i no vam dir res. Vam lluitar amb els nostres cors i ànima, per la gent del sud, per la reunificació del nostre país.

Tots quatre han estat presents a la desfilada d’avui a Saigon. Nguyen Van Tap, de 65 anys, el conductor del tanc 390, retirat de l’exèrcit un any després de la caiguda de Saigon, treballa com a pagès i fa de pintor en una petita empresa. Sóc feliç, i vaig tenir molta sort, si miro al meu voltant i veig a tots els meus companys que van morir durnt la guerra. No tenim cap rencor amb ningú. Hem passat pàgina. Tots som persones que van lluitar per els seus ideals.

Viet Than Nguyen. Professor Associat de la Universitat del Sud de California. El professor Viet Than Nguyen escriu ‘La nostra guerra del Vietnam no ha acabat mai’ :  

Pels americans és la guerra del Vietnam, pels vietnamites és la guerra dels americans. I de fet aquests dos noms no són correctes, perque hi va haver guerra a Laos i Cambodja, un fet que tant americans com viertnamites obvíen massa sovint. Però per nosaltres, els refugiats, els civils, és simplement ‘la guerra’, que ens va dur tanta violència, tristor, dolor, pobresa, fam,  i va canviar les nostres vifdes per sempre més. Els american tendeixen a parlar dels homes que van lluitar ”allà’, però mai han escoltat les històries dels milions de vietnamites que van fugir i molts, moltíssims, van arribar als EE.UU. com immigrants. Jo tenia 4 anys, i en arribar a California, els meus pares em van deixar amb una família d’acollida fins que ells poguéssin treballar. Recordo unes cases tristes, una gent amable però sense coneixement del què passava. Jo parlava en vietnamita, anava a una escola vietnamita, menjava vietnamita, escoltava històries tristes. Els pares i tota la gent que vaig conèixer van perdres cases, familiars, patíen enfermetats, van deixar el seu país, i van perdre la pau interior. Quan rebíem cartes i fotografíes enviades per correu postal, tot eren notícies doloroses, desesperació, gana. Germans, pares, mares que s’havien quedat al nord del país.

vietnam-war-1975

Els pares no van veure mai més als meus avis, ni als germans i com si estiguéssin assenyalats per la violència, van patir un atracament i van quedar ferits greus de bala. Tenia 10 anys, i no vaig plorar. No vaig tornar a Vietnam fins 27 anys després. No volia anar-hi, com la majoria de vietnamites. Ens veiem, parlàvem, però per a mí eren com estranys i íntims a la vegada. Vaig decidir arraconar una llengua, una cultura, un país i ser només ciutadà d’un sol país. Com sempre escoltava la llengua anglesa al meu voltant, vaig decidir-me per aquesta llengua i cultura. Vaig aprendre a entendre com els americans ens han vist als vietnamites, i no sempre ha estat agradable ni just. Aquest 40è aniversari reflecteix moltes històries de la nostra guerra. Alguns poden veure com els meus pares han prosperat com a refugiats, el meu germà és advocat, jo sóc professor i escriptor. Però la història de la meva família és una història de morts, de pèrdues, de dolor, i vivim als EE.UU perque aquest país va decidir fer la guerra al Viêt Nam on van morir més de tres milions de persones ( sense comptar els morts a Laos i Cambodja ). Podem discutir els motius, tots, del perquè d’aquesta guerra, però en definitiva la guerra va començar i es va acabar, amb el vist-i-plau de la indústria de la guerra i amb l’arriba de milers i milers de refugiats, afamats, amb la por al cos.  Explicar les històries, llegir i conversar és important, per no oblidar com la indústria de guerra prefereix enriquir-se que escoltar i llegir històries de milions de persones.

Huong Ly. Periodista de la BBC.  Quan tan sols tenia 16 mesos de vida, la seva mare Duong Thi Xuan Quy va marxar a la guerra. Va ser la primera periodista dona d’una guerra on van morir més de tres milions de persones. Ella no va tornar a casa. Va desapareixer en una emboscada dels soldats aliats de Corea del Sud un dia de primavera de l’any 1969. Un dels seus companys, fet presoner, va guardar el diari que va escriure la seva mare i li va donar a Huong Ly quan ja tenia més de vint anys. Va ser tota una revelació. La majoria dels escrits feien referència a ella. El seu pare soldat del Vietcong va poder tornar viu quan va acabar la guerra. Vivien a Hanoi. Van marxar al sud perque els van dir que podríen treballar i no passaríen tanta gana. Hi tenien família. Quan hi van arribar la gran majoria havia marxat als EE.UU. fugint, per por a represàlies i l’oncle i dos cosins van ser morts per els soldats del Vietcong.

_82596220_quy-with-camera-624

 

Huong Ly ha estat cercant les restes de la seva mare per Danang. Malgrat els ajuts d’associacions d’excombatents i del govern, les seves restes no s’han pogut trobar mai, com les de milers i milers de soldats, vietnamites i americans.

Va decidir seguir les passes de la seva mare i avui és periodista, corresponsal de guerra, de la BBC.

En el meu bloc he publicat diferents apuntaments de la guerra i els més colpidors són els que són dins la categoria Viet Nam – Agent Orange Dioxina. Avui encara hi ha naixements d’infants amb malformacions per culpa de les armes químiques que els americans van decidir llençar. Els més d’un milió d’afectats vietnamites encara esperen ser recompensats per els Tribunals per aquesta massacre.

He tornat de Viet Nam el propassat 5 de març després d’una estada de sis setmanes. Malgrat les mancances, una democràcia molt particular, un sistema de govern comunista ‘a la vietnamita’, una nova colonització comercial, més moderna, ells i elles, la majoria que no van viure la guerra, volen viure en pau i defensaran aquesta pau i el seu país fins on calgui. Se’n sortiran, estic segura.

Em ve de gust acabar aquest apuntament amb una fotografia feta en un poble al noroest de Hanoi, on la família d’en Binh em va convidar a la matança del porc per preparar les menges del Nou Any. I vam menjar plegats el primer àpat. Quatre generacions i una estrangera. El passat queda molt lluny, o no tant, només són 40 anys.

 

DSC_0762_2

 

Tornar a Viêt Nam – Tam biêt / Fins aviat

 

 

 

Dimarts pujaré en un avió que em portarà a Hà Nôi. Tornaré el dia 4 de març. Una llarga estada. L’objectiu principal és viure les festes del Tê’t amb els amics i conèixer a fons aquests díes del nou any vietnamita, d’una gran importància per a tots ells i elles de com encarar aquest nou any que els arriba. El dia 19 de febrer entraran a l’Any de la Cabra.

12093114_Viet Stamp_1052_Tet At Mui_FDCVS_s

He escrit molts apunts del Tê’t i d’ací poc, podré participar-hi jo mateixa, i els apunts que pugui escriure després, seran les meves vivències personals.

Deixaré el fred i al nord de Viêt Nam em trobaré amb la primavera. Al sud la calor humida del tròpic i encara més calor a Cambodja i els Temples d’Angkor. Per Ha Long de ben segur que trobaré boirines i aquest paisatge misteriós quetant m’agrada. A Hà Nôi el brogit dels carrers, el silenci dels parcs, les converses amb els amics. Descobrir nous racons de la Ciutat i museus. A Hue poder visitar novament la gent de la OGCDC i la seva magnífica feina amb els infants que pateixen els efectes col.laterals de la guerra, i a Hoi An passejar de nit entre els fanalets de colors i petar la xerrada.

Arbres, flors, zodíac, any nou lunar

A Ho Chi Minh tornar a veure els canvis d’aquesta Ciutat. M’han dit que hiha moltes obres perque aviat hi haurà metro, però segur que el barri de Cholon continuarà al seu lloc i més racons desconeguts que penso descobrir. I la visita obligada a l’edifici de Correus i veure amb alegria que el senyor Duong Van Ngo encara és l’escrivent oficial dels vietnamites que necessiten que algú els tradueixi documents, cartes, telegrames, del vietnamita a l’anglès i al francès. Fa més de trenta anys que fa la mateixa feina. Abans també escrivia cartes a la gent analfabeta. És funcionari de Correus.

tpqBHMf

Com les festes del Tê’t les menges són importants, jo els portaré ingredients per cuinar un arròs de bacallà, menjar mediterrani per unes festes vietnamites per començar l’any nou.

Tuan-Nguyen-1024x1024

No porto ordinador ni smart phone (sí la meva nova càmera NIkon), així que hauré d’utilitzar ordinadors dels amics, per entrar al meu compte d’iCloud i fer un seguiment del què passa per el meu país. I ho faré, com també escriuré algun apuntament mentre sigui per aquelles terres del sudest asiàtic i que formen part de la meva persona i de les meves vivències.

Fins aviat – Tam biêt !

 

AVUI: DIA UNIVERSAL DELS DRETS DE L’INFANT

Avui fa 25 anys que es va aprovar la Convenció sobre els Drets Humans per part de les Nacions Unides. Des d’aleshores durant aquestes més de dues dècades, cada any, el dia 20 de novembre es commemora el Dia Universal dels Drets de l’Infant a tot el món.

En Nguyen Thi Thuy Giang és un infant vietnamita que pateix els terribles efectes col.laterals de l’agent orange causat per el llençament indiscriminat de bombes químiques per part dels americans durant els últims anys de la guerra. Probablement l’avi o el besavi de Giang va ser una de les milers, milions de persones afectades per aquestes bombes d’aquest producte i que les empreses Dow Chemical i Monsanto van facilitar a l’exèrcit nordamericà. El naixement de fills amb greus malformacions, gravíssimes, encara es produeixen avui; sortosament ja no tant cruels, però existeixen.

20141107163712-6

Puc llegir en el document que es va aprovar ara fa 25 anys:

– Tots els infants amb malaltíes físiques i psíquiques han de rebre atenció especial o educació adequada.

– Tots els infants han d’estar protegits contra qualsevol forma d’explotació o abandonament.

La Doctora Ta THi Chung té 83 anys i ja fa tres dècades que cuida, ensenya i se’n fa càrrec d’aquests infants víctimes de l’efecte col.lateral d’una guerra. Ella forma part de l’equip mèdic de l’Hospital d’Obstetrícia Tu Du de Ho Chi MInh, on molts d’aquests infants van ser abandonats per les famílies en veure les seves terribles malformacions.

La Doctora Chung va fundar una residència-escola a Hoa Binh on centenars d’infants han pogut ser tractats, educats i cuidats per un personal eficieint sota la direcció de la doctora Chung. Ella sí coneix els drets dels infants.

 

20141107164200-15

Actualment són 60 els infants que viuen en aquesta residència, i el més jove té entre 8 i 9 anys.

Aquest és el meu apuntament per commemorar aquest Dia Universal dels Drets de l’Infant, d’uns infants oblidats com molts d’altres, i sí, existeixen, i gràcies a persones com la Doctora Chung poden rebre amor i comprensió que se’ls ha negat, per poder desenvolupar la seva personalitat el més lluny possible.

 

 

 

 

Dien Bien Phu – 60 anys després

Quan sóc a Viêt Nam no puc deixar de pensar en les guerres que han patit aquest poble al llarg de secles i secles, defensant el su país contra colonitzadors d’arreu.
Quan sóc en una muntanya, o a la badia de Ha Long, o a Hoi An, o al barri vell de Hà Nôi, m’imagino la tragèdia. I miro al meu voltant i veig gent jove i gran somrient, veig flors i arbres, camps d’arròs, escoles, museus, comerç, indústria, art ….. placidesa. Des de fa poc, any 1975, gaudeixen de pau.Avui 7 de maig de 1954 – Dien Bien Phu, nordoest de Viêt Nam: Les últimes setmanes de setge i batalles van ser esgotadores, terribles. El terra era un fangar després dels forts monsons, i els soldats francesos enfonsats en les seves posicions recordaven la batalla de Verdun l’any 1916. Després de 56 díes de setge, l’exèrcit francès va rendir-se davant les tropes vietnamites. 1,142 morts, 1,606 desapareguts, 4.500 ferits. Van morir 22,000 vietnamites.
Enguany es celebren altres aniversaris, com els 100 anys de la Primera Guerra Mundial o el 70è aniversari del dia D, i aquesta batalla i desfeta de l’exèrcit colonitzador francès passa desapercebuda, volguda ? potser sí. Fa 60 anys, i en la història de les descolonitzacions, aquesta va ser la primera vegada que un exèrcit europeu va ser destrossat en una batalla desigual entre el poder, el més fort i el poble colonitzat. Va ser la fí de l’imperi francès a l’Indoxina, i no és casualitat ni coincidència que va ser la inspiració d’altres desfetes anti-colonials de França com el començament de la batalla d’Algèria unes setmanes després.

Voleu dues bombes atòmiques ? Aquestes van ser les paraules que un diplomàtic francès recorda haver escoltat del Secretari d’Estat dels EE.UU Foster Dulles fetes al Ministres d’Afers Exteriors de França Georges Bidault el mes d’abril de 1954. Podem pensar que aquesta oferta del tot extraordinària va ser feta en el context de la situació de perdedors de l’exèrcit francès davant les tropes nacionalistes de Ho Chi Minh a Dien Bien Phu.

Aquesta guerra ha estat mig oblidada davant l’altra guerra amb els americans que va començar sis anys després, l’any 1960. Durant 8 anys, 1946 i 1954, França va intentar mantenir el seu imperi al sudest asiàtic. El poder comunista xinès era allà, i aquesta guerra va ser el rerafons de la guerra freda. Els xinesos ajudant als vietnamites amb armes i avituallaments, els americans amb logística als francesos.
Van ser els francesos qui lluitaven, no els americans. Més de 55.000 soldats eren a VietNam.

EEUU volíen involucrar el Regne Unit, però Churchill s’hi va negar. Richard Nixon, l’Admiral Radford i Foster Dulles eren els valedors de combatre el comunisme. La obsessió de Foster Dulles era manifesta, i la seva ‘oferta’ d’utilitzar bombes atòmiques esfereidora. El President Eisenhower va ser més caut, i només va fer una roda de premsa el mes d’abril de 1954, on va proclamar aquella teoría infame de ”l’efecte dominó’ per arrasar el comunisme. Va ser el dia 3 d’abril de 1954 quan els EEUU van confirmar  el ‘no anem a la guerra’ i van deixar a Fança a la seva sort.

Foster Dulles va fer la pregunta sense autorització del Congrés, vaja una proposta personal. De fet no va ser una oferta, més aviat una sugerència. Unes bombes nuclears i el conflicte hagués quedat resolt. El Ministre francès Georges Bidault no ho va tenir en compte, bàsicament per que si bé les armes nuclears haguéssin eliminat les tropes vietnamites, també hagués desaparegut la guarnició francesa.

França no va creure mai que els vietnamites poguéssin guanyar, mai. Eren els ‘seus colonitzats’ anamites, esclaus; faire le canard quan els veuen ajupits en un parc, al carrer, davant de casa seva. El poble vietnamita, dones, nens, homes, vells, soldats, van transportar els canons i les armes per camins de muntanya, fins rodejar les tropes franceses. Va ser una batalla d’estratègia sublim i França va perdre.

Només volia recordar aquest dia de fa 60 anys. Els vietnamites van haver de patir encara més guerres, la més llarga, contra els americans, des de 1960 fins el 30 d’abril de 1975. Avui viuen en pau i el seu progrés com a país i com a poble és més que evident.

Fotografia: Dien Bien Phu – Presoners de l’exèrcit francès en mans dels vietnamites.
Arxiu: Mapa de la Guerra d’Indoxina de 1950 – 1952.