Kunming: Vida al Green Lake Park

A qualsevol ciutat xinesa els parcs formen part de la vida diària dels seus habitants.
Em vaig meravellar de la quantitat de parcs que pots trobar-te a Kunming o a JingHong. Per conèixer bé Xina cal entrar als parcs, seure i mirar. El disseny és quasi el mateix; amples, espais verds, moltes flors, pujols de diferentes alçades, almenys un llac, moltíssims arbres, racons, llocs per seure, ànecs, cignes, ocells, esquirols. I també elements arquitectònics, esplèndids. És un contrast molt gran entre la nova Xina, grans edificis, urbanisme molt bèstia i trobar-te en un parc on el silenci i la placidesa és el més important.
Tai chi, qi gong, arts marcials, meditació, centres de ioga, cantants frustrats, badminton, estels, gimnàstica, música, ball, jocs de taula, converses, passejar amb la canalla. Tot aquest  reguitzell d’activitats és el que vaig veure i viure un dilluns al Green Lake Park de Kunming de 10 a 4 de la tarda.

Vaig quedar amb Sunil al centre de ioga del parc. De fet no sabia que era dins i va ser la gran sorpresa entrar-hi i arribar al centre, un petit edifici, al costat del llac més gran, i seure envoltada de flors, arbres i tranquil.litat. Sunil va venir uns minuts més tard. Ell va ser el que va reservar i comprar per a mí un bitllet d’avió per anar a Jinghong. Sunil és hindú i ja fa més de cinc anys que viu a Kunming. S’hi troba bé. Vam parlar molt i ens vam adonar que teníem moltes coses en comú. En marxar, jo vaig quedar-me al parc i viure’l com la resta de ciutadans. El dia era meravellós i assolellat. Cap núvol. Els espais oberts. Ara escolto la música d’un grup de quatre persones; més enllà una dona canta a la seva manera; creuant un pont un grup de gent practicant les arts marcials; sota un arbre rodejats de flors de tots colors una parella es prometen amor etern; sota els fanalets els pares fent la fotografia del seu fill. Arribo a una zona del parc on hi han moltes paradetes i botigues; dolços, artesania, menges. Entro per unes arcades i em trobo un pati magnífic amb botigues, i un escenari. També hi han mestres artesans, pintura, ceràmica, fusteria. 

Apareixen els actors dalt de l’escenari. Teatre tradicional xinès ! Quina sorpresa. Sense saber-ho. Molt colorista, escenes que havia vist al cinema o documentals emesos per la televisió. En acabar vaig caminant per aquest recinte ple de vida i miro com una dona fa veritables escultures amb sucre cremat, o un artista ensenya a fer gerros de ceràmica als infants. Entro a una botiga on un altre artista feia al moment figures den fusta. Vaig comprar-ne una representant l’animal del meu horòscop, el gall.

Sota un arbre una dona fent mitja i més enllà dues dones brodant i una mica més enllà, els infants agafadets de la mà dels avis passejant i mirant els cignes negres que volen per el llac. Vaig dinar al centre de ioga, verdures, arròs i fruita. En acabar torno a passejar pel parc i arribo a un racó molt específic on s’escoltava música. Un transistor d’aquells que es veuen a les platges, enorme, on la música d’una cúmbia i música sudamericana, feia ballar a un munt de persones, homes i dones de mitjana edat. Es troben tots els díes. Uns es coneixen, d’altres no. Senzillament els agrada ballar i sempre troben parella de ball. Un altre ús que els xinesos troben per anar al parc.

Vaig sortir per una altra porta i era al costat mateix de l’¡Universitat de Kunming. Un barri més aviat residencial, tranquil, bonic. Tampoc vaig veure gent d’occident. Eren a classe. I ara quin autobús agafo per tornar a l’hotel ? Difícil. Millor un taxi i ensenyar l’adreça escrita en una targeta. Abans, però, vaig anar caminant per aquest barri que no em recordava gens que era a la Xina, si no fos per els rètols de les botigues, dels carrers i la gent.

Sí, m’agrada Kunming, i a més, vaig encertar-la en reservar habitació al Youth Hostel.
En arribar vaig seure una estona al bar i a l’espai del costat, a llegir una mica, escoltant bona música, espais decorats com si estiguéssis al Tíbet. Comfortable i acollidor. Fora al pati, un grup de gent jove juga al ping-pong. Una parella de francesos m’expliquen que estan fent un viatge de dos mesos per la Xina i dues noies nordamericanes tenen problemes de transport per anar a Lijiang i Dali.
Entro a internet. Costa una mica conectar-se, però finalment ho aconsegueixo. Llegeixo el meu correu, entro a VilaWeb per llegir les últimes noticies i demano un entrepà de pernil i una cervesa.

Ben aviat ja sóc al llit. Demà serà hora d’anar a Jinghong, Xishuangbanna, per estar-m’hi una setmana.

Fotografia: Llac gran, espai i centre de ioga. Millor lloc per prendre un te i respirar.

Arxius: El pare fotografiant a la seva filla envoltada de flors – Un racó del Green Lake Park. Quan floreixen els lotus ha de ser un somni –  Exercitant les arts marcials. Tothom pot fer-ho – Detall d’una paradeta on podíes comprar tot tipus de fruita dolça – Un grup de músics i la dona intentant cantar a la seva manera – Hora del ball i conèixer gent a ritme de cúmbia – Grup preparant un altre tipus de ball. Fixeu-vos amb l’uniforme Mao de l’avi – Artesania en fusta.

 

Tres díes a Kunming – Introducció

Si he d’escollir el millor dia de la meva estada a Kunming, sense cap mena de dubte, el Green Lake Park, un dilluns dia 7 d’octubre 2013; passejar, badar, respirar, meditar, prendre un te, escoltar i veure teatre tradicional xinès, conversar amb nous amics.
Visito amb freqüència diferents blogs de viatgers d’arreu del món. Una parella de japonesos, sota el títol del seu blog, escriuen: El món és un llibre, i aquells que no viatgen només llegeixen una pàgina. 
O un grup d’aventurers que exploren els rius menys explorats del món: He pensat molt al llarg dels anys que vol dir ser un aventurer, i he descobert que fas el que tú vols i desitges, perque n’estàs convençut i estimes el que fas. 
Aquest esperit aventurer sí que el tinc ( a la meva edat encara …) i si no ho he pogut fer-ho abans, ara estiro la corda fins on puc i em llenço a l’aventura. He entrat a formar part d’aquest grup de viatgers anomenats ‘backpacker’ o ‘solo traveler’. Només voldria ser millor escriptora i poder explicar-ho millor.

Kunming és avui una ciutat moderna, cosmopolita, amb grans avingudes, parcs meravellosos, molts arbres, però, ai! , les velles cases de secles passats ja no hi són, i els barris s’han convertit en ciutats satèl.lits modernes i els gratacels són ara els seus habitatges, això sí, he de dir que ben concebudes i urbanitzades, almenys els que jo vaig veure. Però a Kunming es respira aire net, i és una Ciutat agradable, bonica. Està situada a 1.890m d’altitud, i té un clima perfecte, molt millor que les altres ciutats xineses, i es pot visitar al llarg de tot l’any. Sempre va bé emportar-se una rebequeta. A l’hivern les temperatures són fresquetes, però no arriba mai a gelar. Té una població d’uns 4 milions de persones, en tota la seva àrea metropolitana, i el nou aeroport internacional, impressionant, és ara a més de 30 kms de la Ciutat. Està molt ben comunicada per autopistes i trens. És una ciutat atractiva, i en certa manera tranquil.la, on pots trobar espais de silenci.

El menjar és molt bò, i pots trobar el pernil salat de Yúnnan, una delicadesa i sorpresa, a la vegada. Pernils curats, com aquí a casa, del país, per entendre’ns, i quan demanes un entrepà de pernil, te’l porten sucat amb oli (¡!) i un tomàquet tallat i al damunt el pernil !!!!! En cap moment vaig dir que venia de Catalunya i mengem pà amb tomàquet i pernil, per una senzilla raó, important, que no parlo xinès ni ells ni elles parlen anglès i la complicació és enorme. I si demanes un te pu er (estem a la capital del Yúnnan, d’on prové aquest preuat te, el meu …) resulta que pagues més per el te que per el menjar !! Cal demanar el pu er, tipus vi novell, o el de fulles seques, que no tenen vintage, perque si no ho saps, et serveixen un pu er de l’anyada de l’any 1992 i ja has caigut, i prepara la butxaca !! I si trobes a faltar el món occidental, cap problema ….. Carrefour, WallMart, Desigual, Mango, centres comercials, pìzzeries.

És una Ciutat que sí pots preguntar, i els seus ciutadans intenten ajudar-te. Hi viuen molts occidentals que estudien a les seves diferents Universitats, tècniques o de lletres. Em diuen que si vols aprendre el mandarí, la millor opció és venir a Kunming.

I els parcs són una meravella. De fet he pogut constatar que a Xina existeix ‘la cultura del parc’. No importa a quin barri estiguis, sempre hi ha un parc proper, llocs plàcids, tranquils, amb un, dos, tres llacs, moltes flors, moltes, pèrgoles, centres de meditació, taules a l’aire lliure on pots prendre el te, llocs de menjar, artesans, dotzenes i dotzenes de músics i gent interpretant músiques i gent ballant i cantant.

I finalment, el que m’ha convençut del tot que Kunming és la Ciutat ideal per una llarga estada a la Xina, és que vaig veure molts, molts gossos, de totes les races, ben cuidats, fins i tot vestits amb abriguets, i la gent els estima. Gossos magnífics, petits i grans, que caminen cofois al costat dels seus amos, sense la por de ser maltractats.

….. continuarà

Fotografía: Green Lake Park. Racó.
ARXIU: Una de les moltes avingudes de la Ciutat. Un gos, husky, esperant a la porta del mercat. Mercat i parada de pernils. Flors i jardins als vorals de l’avinguda. Una de les quatre entrades d’accés al Green Lake Park.   RG. octubre 2013.

 

Primer viatge a Xina – De Hekou a Kunming / Yúnnan

El meu primer viatge a Xina no ha estat gens fàcil. Sóc, com diuen ara, una ‘solo traveler’. Volia coneixer Xishuangbannà, regió del Yúnnan, i els boscos on creixen els arbres de te. Una Xina diferent, lluny de la que coneixem. Ja va ser dificil la planificació i els contactes, perque viatjar per Xina sense saber ni una paraula de la seva llengua, és francament un problema, i dels grans. Avís per a viatgers: Porteu les adreces escrites en mandarí en la vostra agenda.

Vaig entrar a Xina provinent de Hà Nôi, Viêt Nam. És viatjant en tren i per carretera quan tens una primera visió del país desconegut. El tren partía de Hà Nôi a les 19:30 hores direcció Lao Cai. L’estació era plena. Moltíssima gent, vietnamites, xinesos, turistes occidentals. El meu bon amic A. va insistir en emportar-me una nevera de porespan amb begudes i uns entrepans. Li ho vaig agraïr l’endemà. Constato que el tren ha millorat en comfort. Compartiments de quatre lliteres, llençols, manta, aigua mineral. El lavabo, net, al final del vagó. Recomano reservar i viatjar en compartiments de luxe. Preu: 22,- €. La minsa  diferència en el preu s’ho val i el tren no és en cap cas un AVE. Vaig compartir espai amb un noi i una noia de Kunming, el meu destí. Joves. Havíen gaudit d’uns díes de vacances i contents de poder practicar anglès. La conversa va ser interessant explicant-nos com vivim en els nostres països i jo preguntant per saber més coses d’aquest país-continent. Una altra de les avantatges de viatjar hores i hores en tren i autobús. Conversar. I amb la gran sort que ens podíem entendre parlant una altra llengua, diferent de la nostra.
Molts sotracs. Circulació lenta. Aquesta línia de ferrocarril data de començaments del secle XX, construïda pels francesos colonitzadors. Obrir camí del sud de la Xina, Kunming fins al Mar de la Xina, Viêt Nam, Haiphong. Transport de mercaderíes. Aquesta va ser la finalitat dels colonitzadors francesos. Vaig poder dormir un parell d’hores. Arribem a Lao Cai a les 05:15 hores del matí.

Minh m’esperava. No ens coneixíem. Una dona jove, vietnamita, i que parla molt bé anglès. M’acompanya fins a la frontera, a pocs metres de l’estació de tren i a l’altra banda del riu Day. Els rius sempre fan de frontera. Hem quedat de veure’ns a la meva tornada i m’ha convidat a sopar a casa seva, amb la família.

Tots els passatgers occidentals del tren es queden a Lao Cai per anar a Sa Pa, un destí prou conegut i altament recomanat per els viatgers que visiten Viêt Nam. Només jo travesso el pont, creuant fronteres i passant els tràmits amb les corresponents policíes. Les ciutats frontereres totes tenen una singularitat, el comerç, l’intercanvi, l’anada i tornada, vendes i compres, gent arreu, botigues, cases de menjar, disbauxa, urbanisme esborrajat.
Lao Cai i Hekou no en són l’excepció.

Per anar a l’estació d’autobús i continuar viatge, cal agafar un taxi. Ja era a Xina.
Arribo a l’estació d’autobús de Hekou. Preu del taxi: 10 Iuans ( €1.30). Les indicacions de les rutes dels autobusos també es poden llegir en anglès …. buuuuf. La terminal està ben organitzada i no em costa gens trobar el bus de Kunming. Preu del bitllet: 140,- Iuans  ( €18.00). Sortida a les 10:50 del matí, hora local (una hora menys a Viêt Nam.) Arribada prevista, 2/4 de 7 de la tarda. L’autobús és ple. La gent torna a casa després d’una setmana de vacances. Insòlit en un país que quasi mai fan festa i treballen més de 10 hores diàries o més. Un passatger occidental, de França, cooperant des de fa molts anys en aquest racó de la Xina. Un tipus curiós. Parlem una estona a l’hora de dinar. Molt integrat en el país. No ho veu gens clar el futur, i com ell diu, encara hi ha molta feina a fer amb la gent exclosa del sistema.

Circulem per autopista, i vaig mirant el paisatge. Plantacions de plàtans, desforestació, cautxu, tunels, ponts, pocs pobles. Molts peatges, de pagament, és clar. En un d’ells va pujar la policia i va recollir la documentació de tots els passatgers. Deu minuts més tard l’ajudant del xofer ens la va tornar. Respiro a fons, cap delinqüent o dissident entre els passatgers ……… Abans de la construcció d’aquesta autopista el viatge en autocar des de Hekou a Kunming podia durar més de 30 hores.

Paisatge molt muntanyós. Kunming és a quasi 1.900 metres d’altitud. Els passatgers parlen molt entre ells, i són cridaners. Passen pel.lícules pel monitor. Culebrots coreans i xinesos, comèdia o drama. Sobtadament l’autobús surt de l’autopista i circulem per una carretera estreta on hi ha un embús considerable.
 

Això em permet veure en un poble, com una munió de gent, entra dins el pati d’una casa molt gran, encara conservant la seva arquitectura original amb una única teulada i de planta baixa.Em va ser fàcil entendre que es tractava d’un casament. Vaig tenir la sensació en veure les cares de la gent que la festa de casament és un event social importantíssim i esperat. En mig de l’embús, camions, cotxes, autocars, tractors, carros tirats per bous, bicicletes, motocicletes i la gent, amics, familiars anaven passant i entrant al pati de la casa ben guarnida per l’ocasió, taules llargues ben parades per l’aconteixement, i uns plats de menjar que feien goig i moltes ganes de baixar de l’autocar i perdre’m entre els convidats.

Bon menjar …..  Quan vam poder continuar viatge, l’autocar es va parar en una posta on servíen menjar, i també on hi havien petites paradetes. Un lavabo (havíes de pagar 1,-Iuan) i que no oferia gaires sensacions de netedat. Aguantarem fins la propera parada en una àrea de servei, i benzinera a l’hora.
Per els occidentals parar en un lloc així no hi estem avesats. Per pocs iuans podíes menjar un bon plat d’arròs, verdures i pollastre o ànec cuinats hores i hores en unes olles immenses. No, no estic acostumada a les menges d’aquest tipus servides en llocs poc ‘llustrosos’ i sempre penso en la prevenció de possibles disfuncions estomacals. Higiene ben poca, però és a la que elles i ells hi estan avesats. Res a dir. Simplement curiositat. Vaig decidir menjar un parell de petits entrepans portats des del Viêt Nam.

Continuem viatge, molt lentament i amb gran alegria tornem a l’autopista. El camí ens porta  per camps d’arròs, hortalisses, de blat de moro, de canya de sucre. Petits poblets. Ciutats de població mitjana, però en construcció. Grans edificis, lletjos, molt lletjos, esborronen el paisatge. Tornem a creuar muntanyes, però un indret sobresurt de la resta. Un bosc escultòric de pedres de diferent alçada i de formes irregulars. Desconec el lloc. Només puc llegir el nom de la propera Ciutat, Shilin, i un rètol indicant que encara ens queden 120 kms per arribar a Kunming. Anoto el nom de Shilin per preguntar i cercar més informació. Sembla un terreny càrstic i algunes de les pedres són altíssimes. I com tot en aquest país, immens.
Arribem a Kunming, terminal del sudest. Són ja quasi les 7 de la tarda i ja és fosc. La temperatura és molt agradable. 

A veure …..  li ensenyo el nom de l’hotel i l’adreça escrita en un paper, en xinès , a un taxista i em diu que sí, que puji. Li ensenyo un bitllet de 50 iuans (m’he informat una mica …) i també em diu que sí. Som-hi doncs. Dins el taxi comprovo que el taxista va tancat en una mena de cabina per protegir-se, com abans a casa nostra.
Més de mitja hora de viatge i dificultats per trobar l’Hotel. És un alberg que vaig descobrir  a la xarxa amb bones referències i la vaig encertar.
La recepció i el personal del Kunming Cloudlands Youth Hostel parlen anglès i a més puc compartir taules i conversa amb viatgers de diferents països d’Europa al.lotjats en aquest hotelet. Una habitació comfortable i un llit ‘king size’. El bany magnífic. Recomanen de no entrar a la dutxa fins que l’aigua estigui calenta, tarda una mica, i pots agafar un refredat ! Llegit en una nota penjada dins el bany per part de la direcció del Kunming Cloudlands.

La primer impressió de Kunming va ser de sorpresa, molt bona. Veurem demà si les bones sensacions continúen ……. crec que sí.

Fotografíes: Pollastre dins l’olla. Càmera Coolpix Nikon. Petita. RG. Octubre 2013.
Vaig utilitzar aquesta petita càmera, senzilla, per les curiositats i per fe-ne un reportatge per el meu arxiu.

Arxiu: Avís per evitar un refredat a la dutxa. Vista de la posta. Paradetes de venda de tot. Terminal autocars a Hekou (també hi han rètols, petits, en anglès).
 

Ultim dia – Des de Yangon

Dema el vol de la Singapore Airlines em portara novament a casa meua. Sis setmanes intenses. Bloc ple de notes. Societats i cultures diferents. Bona i mala gent. Injusticies. Corrupcions. Unitat dels pobles. Treballar i lluitar per una societat mes justa. Natura. Aire. Nuvols blancs. Flors. Pluja intensa. Rius. Fe. Donar i rebre.
Rebre i no donar res a canvi. Pobresa. Riquesa insultant. Paisatges. Moments magics. Shwedagon. U Bein. Taung Ywar Thit. Bawditataung Monastery. Mingun.
Xishuangbanna. Bosc tropical i arbres de te. Mercats. Gent. Temple de la Literatura. Museu de les Dones Vietnamites. Musee des Beaux Arts. Gelat de mel de Sapa. Hoan Kiem. Green Lake a Kunming i ……… Ha Long.
Minh, Sunil, Stone, Thuy, Tuyet, Wisara, Thitsar, Nandaw, Koo Thay, U Kawtinnya, U Eindaw, U Awbarsa, Mai, pares de MoeMoe, tres mestres joves de pre escolar, joves estudiants d’angles, nois i noies desconeguts amb qui he parlat, i Amadeu, gran amic, i ja convertit en un ciutada de Ha Noi. 

Vaig arribar ahir tarda de Mandalay a Yangon i estic descansant en un petit hotel lluny del centre. Un petit oasi. Aqui si puc escriure aquest apunt curt, abans de tornar. A Birmania encara no tenen un acces normal a internet.
He pogut llegir amb alegria, com el nostre proces d’independencia va per bon cami. Haure de canviar el xip rapidament quan arribi.
 

Des de Lao Cai – Recordant al General Giap

Ahir vaig arribar de Xina i torno a ser a Viet Nam. Fa pocs dies es va celebrar el funeral en honor del General Giap que va morir als 103 o 104 anys.
La meva amiga Thuy m’explica que la concentracio de gent a Hanoi va ser immensa i tots van sentir-se units, amb la mateixa tristor, i ser conscients que eren particeps d’un moment historic per el seu pais. Acomiadar i retre homenatge a un del mes grans estrategues militars del mon, artifex de les grans victories davant els grans exercits de les potencies mes grans, Fransa, EE.UU., Xina.
Avui fent una volta en un taxi a Lao Cai, el jove taxista en parlar del General Giap, es tocava el cor una i una altra vegada.
Lao Cai va ser envaida per els xinesos l’any 1979. Va comensar una guerra entre aquests dos paisos. Xina sempre diu que van ser ells que van guanyar-la i arribar a uns acords de pau; Vietnam diu tot el contrari. I jo em crec els vietnamites. 
Esta plovent. Un dia gris, humit i lleig. Lao Cai es una petita Ciutat fronterera emergent. Es el final de trajecte del tren de Hanoi a la frontera. Des d’aqui els turistes viatges en bus o taxi a SaPa. Muntanyes precioses on hi viuen les etnies H’mong, i Dai, entre altres. Es un desti turistic conegut.
Els xinesos arriben a milers per comprar i aviat ho feran per jugar, perque estan construint un gran hotel de luxe i un casino i els xinesos son jugadors de mena.
Els encanta i tenen diners.
Creuar una frontera sempre es un petit repte. Acostumats com estem que a Europa no n’hi han de fronteres, aqui et sorpren haver de passar per diferents filtres, que et mirin, et facin una fotografia, s’ho pensen, comproven, i finalment et posen el segell al passaport. A Xina, abans d’arribar amb l’autobus a Hekou,
la policia puja al bus, recull tots els carnets d’identitat els passatgers xinesos,  i el meu passaport, com a unica estrangera. Volen saber qui viatja i qui no. Tampoc hi estem acostumats a Europa.
Es migdia, matinada a casa meva. Hora de dinar. Potser un Pho m’anira be.
El tren surt a 2/4 de 8 del vespre direccio Hanoi. Un tren construit pels francesos l’any 1905, que feia el trajecte Kunming-Lao Cai-Hanoi-Haiphong. Van morir milers i milers de treballadors, en construir els centenars de ponts i tunels del trajecte entre Kunming i Lao Cai. I sorprenentment, els francesos van construir un tren de via estreta ……. Hi ha un museu a Kunming on s’explica aquesta obra bestial (mes de 1.500 kms), per aquells temps, i on en certa manera queda reflectida la denuncia dels milers i milers de morts que va causar entre la poblacio.
Ara es plantegen canviar la via a l’amplada internacional, perque el trajecte s’ho val, per el transport de mercaderies al port de Haiphong i de passatgers.
Asia es un continent poderos. Hi ha molt intercanvi de mercaderies. Les comunicacions son imprescindibles i basiques.

 

Des de Jinghong / Xishuangbanna

Jinghong es una ciutat mes aviat petita, cinc-cents mil habitants, i esta situada al sud de la Xina, al Yunnan, i mes concretament a Xishuangbanna. El seu clima es tropical, es a dir, fa calor, i humitat. Una calor moderada. La ciutat no te gaires atractius, pero si uns parcs bonics i unes avingudes espaioses amb molts arbres i flors. A Xina quan han de construir les avingudes ja han fet un carril ample per les bicicletes, motos i carros, ben saparat de la via principal.
Ahir vaig anar a Jing Mai, molt a la vora de Birmania, uns 40 kms. Em van convidar una parella de koreans amb qui vaig mantenir correspondencia al llarg de l’any, ja que son exportadors i venedors de te pu er. Tres hores de cotxe des de Jinghong.
Jing Mai es a 1.700 metres s/nivell del mar i Jinghong a 600. Vam creuar unes valls on hi havia unes plantacions immenses de platans, arros i canya de sucre.
Em diuen que la desforestacio es important, per plantar-hi cautxu i a la regio estan preocupats. No sembla Xina, o almenys la Xina que ens expliquen o veiem en documentals. Aqui hi viuen diferents etnies. Es una regio de pas, fronterera amb Laos i Birmania. Es curios que els retols dels carrers i les botigues estan escrits en dues llengues, el xines i el dai, la llengua propia de la regio, pero no la poden aprendre, perque a les escoles nomes s’ensenya en mandari.
El tai o dai es una llengua proxima al laosia o tailandes. De fet la poblacio va emigrar a aquesta regio fa mes de dos mil anys des del Tibet.
El parlen a casa, entre ells, pero no es la llengua propia a les escoles.
A Jing Mai vaig caminar per el bosc on es produeix el miracle de veure i tocar els arbres de te entre altres arbres d’un bosc tropical. Mai havia vist ni plantacions de te ni evidentment arbres de te. Ni en tenia coneixement que poguessin creixer en un bosc. Les fulles de te d’aquests arbres son les mes preuades.
En Shonghun i la Shoyan m’han donat unes classes excepcionals del te pu er.

A Jing Mai vam visitar a un petit productor, i li van comprar sis sacs de 15 kgs de te. Tambe vam estar provant diferentes classes de te.

Per cert, a l’hora de dinar, amb gran sorpresa i alegria, ens van presentar diferents plats, tots bonissims, vegetarians, i el que mes ……… rovellons saltejats amb all i diferents herbes del bosc.

Un dels motius d’aquest viatge, veure, tocar, caminar, per els boscos d’arbres de te, s’ha complert i tampoc estic tan lluny de casa ….. no poden estudiar en la seva llengua i he menjat rovellons.

Des de Kunming

Vaig arribar ahir a la Xina. La primera vegada que trepitjo terres xineses. El viatge des de Hanoi va ser llarg. Tota una nit en tren fins a Lao Cai, creuar la frontera, sentir-me mes estrangera que mai, revisar el passaport de dalt a baix i finalment entrar a Hekou i anar a la terminal del bus. Un viatge de 7 hores fins a Kunming.
Entre els passatgers un senyor frances de Lyon, cooperant. La resta xinesos. Han fet 7 dies de vacances i tornen a casa. Al departament del tren vaig coincidir amb una parella jove de Kunming. Parlaven angles, bastant be. Intercanvi d’informacions de paisos, llengues, treball. La noia treballa en un banc 12 hores al dia !! tenen 7 dies de vacances l’any, mes alguns dies mes entre 2 a 4 dies al llarg de l’any. Ell ven cases i treballa per una empresa australiana (???). Treballa 8 hores pero em diu que guanya menys que la noia. Joves, menys de 30 anys.
El paisatge molt muntanyos, i ple de plantacions de platans. Una autopista, de pagament, impressionant. Impossible comptar els tunels i ponts. El transit es perillos. Crec que Xina te un index molt alt d’accidents. No m’estranya per la manera que tenen de conduir.
Quan vam ser a la vall, el paisatge es transforma. Encara hi han poblets amb les cases de teulada tipiques del Yunnan (Paradis sota els nuvols), pero quan arribes a una ciutat mes o menys gran, apareixen uns edificis alts, molt, molt lletjos.
Al bus el DVD ens passa un culebrot xines. No entenc res, pero per les imatges puc imaginar-me de que va el tema. Parem en un lloc per menjar en unes condicions veritablement diferents per nosaltres els occidentals. Vaig preferir continuar amb el meu picnic i no provar el dinar.
Kunming es una Ciutat polida, bonica i l’hotelet escollit molt, pero molt recomanable. Fa fresqueta, entre 12 a 15 graus. Dema marxare novament a terres tropicals, calor.
L’esmorzar molt bo i per fi he pogut tornar a beure el te, pu erh, el motiu principal d’aquesta visita a Yunnan. L’he gaudit moltissim.
Aquest mati he d’anar a veure un mestre de ioga que m’ha comprat el bitllet d’avio per marxar dema a Jinghong.
Petites notes d’un viatge eminentment sorprenent i bonic. La meva curiositat va a cent per hora.
Fins la propera.

Prendre el te pu erh

Continua el meu projecte de viatge per la tardor de l’any vinent. Ja he trobat el lloc d’estada a Yúnnán (Xishuangbanna) per poder conèixer la gent, els pobles, i saber de la història del te. Caminar per els boscos d’arbres de te i compartir vivències amb la gent.

Mentre, estic gaudint d’un plaer extraordinari. Vaig contactar amb una petita botiga i m’han enviat quinze mostres de diferents collites de te pu erh, 20 g de cadascuna. Cap cost, només l’enviamet, assumible per la meva economia. Deu díes i vaig rebre el requeriment de correus per anar a recollir el paquet.

2008 – JingMai
2009 – YiWuZhengShan
2010 – XinBanZhang
2011 – LaoBanZhang

Quatre de les mostres rebudes. Quatre matins bebent un te diferent. Tres sabors diferents. El pu erh com més anys passa més bo és. Com el ví. Infusió a 100º. La primera infusió deixar caure l’aigua i tornar a fer-la. La tetera calenta. El primer glop el gust amarg, deliciós, i seguidament una dolçor mai sentida.

Les mostres són de diferents pobles i boscos. Fulles de te d’arbres que creixen en un bosc i que evidentment recullen totes les fragàncies que el bosc els ofereix. 

En la nostra correspondència en un anglès simple, però entenedor, ja hem acordat anar a visitar, a veure, aquests boscos i com agafen amorosament les fulles dels arbres, una a una que transporten a casa en aquests cistells fets de bambú. Les fulles de te d’arbre son més grans i es posen en uns grans woks uns minuts. Seguidament es fa una selecció de les fulles i es guarden per la seva fermentació, que pot ser des d’un any fins a 40 anys, en bóta, en llocs ombrívols i frescs. El pu erh és l’únic te amb uns nivells de teteina baixíssims, quasi inexistents.

Encara no he arribat a fer una infusió correcta. És tot un gaudi, perque cal fer-ho poc a poc, temperatura de l’aigua 100º. Infusió de més d’un minut. Tenir la tetera calenta. Esperar veure obrir les fulles i canviar d’aigua immediatament. Deixar fer passar el temps, uns cinc minuts més. Començar a beure el primer glop i així fins que acabes el te. Pots fer-ne entre dues, tres , quatre, cinc o més infusions amb les mateixes fulles.

Beure pu erh a Yúnnán serà tota una experiència. M’han explicat que ho fan a la manera de gongfu cha dao – l’art de servir el te -, un manera de prendre el te de l’època de la dinastia Tang (618-907). El te és cultura, i no ho saps fins que no viatges o algú saberut t’ho ensenya. 
Per sort prop de casa són en Ambrós i na Jing Jing i la seva Tetereria on hi puc beure el te a la manera de gongfu cha dao en un ambient de pau, calma i bones vibracions.

Fotografia: Xishuangbanna, Yúnnán. Tea Forest.

La Ruta del te i els cavalls: Arbres de te.

Continúa la meva preparació del viatge a Yúnnán de l’any vinent. És un destí desconegut. Existeix una àmplia bibliografia i el llibre  Tea Horse Road – La Ruta del Te i els Cavalls – que em va arribar fa uns díes és una veritable joia. Estic ben encuriosida de veure aquest contrast que hi ha a Xina entre el passat i el present. El Govern, però, sap treure’n beneficis de la cultura, del passat.El turisme, significativament el del propi país, envaeix aquestes regions allunyades i des de fa pocs anys desconegudes.

I és el que he anat descobrint, els arbres de te pu erh, que només els pots trobar al sud de Yunnan, a Xishuangbanna.

Curiositats, com per exemple, la temperatura de l’aigua per fer un bon te.

Utilitzeu aquest mètode tradicional xinès i observeu detingudament les bombolles:

Ulls de gamba (les primeres bombolles, molt petites)  70ºC – 80ºC
Ulls de cranc (una mica més grans)  80ºC – 85ºC
Ulls de peix 85ºC – 90ºC
Una filera de perles (les primeres bombolles en moviment) 90ºC – 95ºC
Torrent furiós 95ºC-100ºC
Aigua d’home vell 100ºC (sobre ebullició, aigua plana)

He trobat una adreça d’un petit productor de te pu erh a Jinghong, Xishuangbanna. En un anglès senzill ens hem entès i ja m’ha enviat diferents mostres de te de diferents collites, 2008, 2009, 2010 i 2011. Les mostres les envia gratuïtament i només cal pagar el cost de l’enviament. No és gens car i podré provar tes, de collites i poblacions diferents.

També he descobert grans empreses de productors de te. Els petits productors no llencen la tovallola i ofereixen el producte tal i com ho han fet els seus avantpassats.
Per arribar a aquests poblets cal tenir un bon contacte que et proporcioni un transport per poder arribar-hi. Fer uns camins alternatius al turisme organitzat pel Govern de Xina. He quedat sorpresa d’un video on una d’aquestes multinacionals ens expliquen la seva trajectòria i els seus orígens fins arribar on són avui. Productors de te, i suposo que monopolitzant la producció. Al final del video ens expliquen el seu projecte insígnia : En mig d’un dels boscos de te, construïr un espai d’oci amb apartaments, hotels, tot per donar a conèixer la cultura milenària del te. La maqueta que he vist, malgrat semblar que es construirà respectant el medi natural del bosc, m’ha fet posar els pels de punta.

Que entenem per un bosc d’arbres de te – tea garden – ? Acompanyem a la senyora Tah Pah i ens endisem en un bosc de te, prop de Lincang, al sudest de Yúnnán. Bosc de clima tropical, i mentre pugem fins arribar a una alçada entre 1.200 i 1.800 metres podem veure en mig de la boira el riu Mekong. Ens trobem al mateix cor de la terra del te, Six Famous Tea Mountains. Més de mil anys de cultura i història on diferents ètnies i pobles, els Bulang, Akha, Yao, Lahu, Yi, Wa, Jinou, Hmong han anat conservant aquesta riquesa. Anem a trobar-nos amb un dels arbres més vells, potser 400 anys. Des d’un primer moment ens adonem que som en un bosc salvatge, però tot seguit, sabem  que no és del tot així. És un sistema agrícola, tradicional, anomenat tea garden o tea agro forest. De fet, penso que ens trobem en un paradís per una naturalista, perque ens veiem envoltats de magnòlies, figueres, llor, aurons, roures, sapindus mukorssi (arbre del sabó). I en mig d’aquest paradís de bosc natural i salvatge emergeixen els arbres de te.

Sí, arbres de te, no pas arbusts, entre 2 i i 9 metres d’alçada, i els arbres sense podar poden arribar fins a 15 metres o més. Caminem per una pendent i arribem a un altre tea garden del veí, on se’ns apareix un arbre de te majestuós amb unes branques formoses. És el gegant, el més vell, el venerat. Totes les guíes turístiques ens indiquen que aquests arbres de te vells tenen més de 1.000 anys, i no és cert. La senyora Tah Pah somriu i ens diu que podria tenir 400 anys com a molt. Ho sap molt bé per el diàmetre del tronc i el que estem veient podria estar entre els 150-300 anys.

Una noia jove va recollint fulles d’aquest arbre que és al costat de casa seva. Un comprador de te molt ric de Shanghai va negociar amb la família un contracte en exclusiva i els paga 3,000 RMB ( USD440.-) el  kilo de fulles de te. Això significa que ens trobem davant una producció de te d’un arbre amb preus estratosfèrics. El més car, potser. La producció màxima és de 5 kilos de fulles l’any !!!

La cultura del te és fascinant, rica i molt complexa, i s’ha anat movent per cicles, des de la simplicitat fins a la més gran sofisticació. I aquest arbre amb les fulles tan cares n’és un exemple.

És aquest concepte del te que els occidentals desconeixem, perque habitualment prenem el te dins unes bossetes petites i les posem dins una tassa amb aigua escalfada en aquestes màquines de cafè horribles, o a casa, i ens el prenem. I si la conversa genera la pregunta de l’origen del te, sempre pensem en aquestes terrasses de muntanyes i valls, plenes de plantacions dels arbusts on majoritàriament dones d’ètnies de països llunyans fan la collita de les preuades fulles. Aquesta manera de prendre el te és el pinacle de la comercialització industrial del te arreu del món.

Prendre te va començar d’una manera molt diferent i la senyora Tah Pah ho sap molt bé. Vaig aprenent i molt. Sí que he de dir que després del meu primer viatge a Viêt Nam l’any 2006 no he tornat a prendre mai més el te en bossetes i aigua rescalfada dins una tassa i un platet per mantenir la temperatura  ….  ¿¿??

Aquesta és la gran descoberta del viatge a Yúnnán, els arbres de te.

www.tetere.com

Fotografia: Vistes des d’una de les sis muntanyes de te a Xishuangbanna.
Arxiu: Mostra de te pu erh, collita 2008 Jingmai, de camí cap a Barcelona. 

Boston Tea Party : El te xinès precedent de la independència dels EE.UU

En la preparació del viatge del proper any a Yúnnán, Xina, vaig navegant i navegant i trobant més i més coses ben peculiars de la història del te i la seva cultura.
En un dels molts articles que vaig llegint, es diu, s’informa, als xinesos que, gràcies al te, el país més poderós del món, o això diuen, els EE.UU van aconseguir la independència. 
I és veritat, sense cap mena de dubte.

Els arbrets i arbres del te, Camellia sinencis, són originaris de la Xina. La descoberta d’aquesta beguda/infusió, després de l’aigua és el que més es consumeix al món, es remonta l’any 2737 A.C. Explica la llegenda, i sembla creïble, quan l’Emperador Shan Nong bebia l’aigua bullint al jardí del seu palau, van caure unes fulles d’arbre i en beure l’aigua va desprendre un aroma i un sabor desconeguts. Una infusió energètica i refrescant alhora. A partir d’aquest moment la beguda es va anar convertint poc a poc en una necessitat, una medecina, un plaer, un costum, una cultura entre els xinesos i altres ètnies del seu Imperi. 
Occident va importar el te a Europa al començament del secle XVIIè. El te es va anar convertint molt abans en la beguda preferida dels països asiàtics, Índia, Japó, Ceylan, Viêt Nam, Birmània. Els intercanvis comercials eren cada vegada més i més importants.
La Gran Bretanya i Holanda es van convertir en els principals importadors per la seva distribució al món occidental.

A començament del secle XVIIIè el te arriba a Amèrica. Els colons necessitaven el te i la Gran Bretanya feia el gran negoci, comprant tonelades d’aquestes fulles dels arbres i arbrets procedents de la Xina, i The East India Trade Company amb el seu monopoli feia pujar els preus més i més i més. Els colons americans, súbdits de la Gran Bretanya, van començar a comprar el te directament a Holanda per obtenir millors preus i les vendes de The East India Trade Company van baixar dramàticament, per a ells, és clar. El Govern de la Gran Bretanya van promoure una llei de prohibició de la compra de te que no fos  l’empresa per ells designada i fer del monopoli del comerç del te amb les seves colònies una imposició jurídicament errònia i polìticament injusta. ( Penso en la situació del nostre país envers el poder del reino de españa …..)

L’any 1773 els colons van començar un boicot en tota regla, al port de Boston, i els vaixells de la Cía. Britànica de les Indies Orientals, provinents de la Xina no van poder descarregar el te. El dia 16 de desembre de 1773 un grup de colons disfressats d’indis, van abordar un d’aquests vaixells i van llençar tota la càrrega de te al mar. D’aquest fet se’n diu Boston Tea Party.

Aquest acte de protesta dels colons americans contra la Gran Bretanya és considerat el precedent de la guerra de la independència dels EE.UU, que com tots sabeu, van guanyar. 

La Ruta del Te i els Cavalls va ser molt important per donar a conèixer el te arreu del món. A Yúnnán existeixen actualment dotze muntanyes de te on es poden veure els arbres, no arbrets, molts d’ells de més de 400 anys d’existència i una alçària entre 15 a 20 metres.
Moltes vegades associem els cultius de te a arbrets tots ben alienats per tota una vall de muntanya. Sí, aquesta és una altra varietat. El te de Yúnnán s’anomena pu erh, i és diferent de tots els altres. No se’l distingeix com te negre, o te verd, o te vermell, simplement pu erh. En els últims 10 anys han aparegut moltes corrupcions i s’ha venut un pu erh sense ser-ho. L’etiquetatge no ha estat ben fet i els oportunistes s’han aprofitat i molt. Avui està ja més que reglamentat.

És també interessant saber com el riu Mekong ha estat el ‘distribuidor’ més eficient. Les llavors dels arbres del te han estat transportades de forma natural per el riu fins als països veïns de Tailàndia, Laos, Viêt Nam, Cambodja.

He visitat el riu Mekong a Viêt Nam i Laos. El delta i els ràpids, ara el podré veure quasi quasi en el seu naixement, però encara falta un any …..

Veïns del barri,  na Jing Jing i en Ambrós, són els propietaris de la botiga de te per excel.lència de Barcelona, Tetere, i una Tetereria on pots gaudir de la cultura de beure te escoltant tot el que cal saber.

Fotografia: Beure te a Yúnnán