Hôi An: Nit de lluna plena

Quan és nit de lluna plena i la seva llum entra fins al final del passadís de casa, recordo, i crec que sempre ho recordaré, la nit a Hôi An. Ja he explicat en el meu anterior apunt, que tots el díes de lluna plena, un cop al mes, les cases, les botigues, els restaurants, els carrers, apaguen les llums elèctriques, i les llanternes s’encenen en milers de colors. L’espectacle és total i encisador.
Aquella nit no vaig portar la càmera. Ja sabeu que de vegades fer fotografíes pot estorbar, i deixes de gaudir del moment, del lloc. Caminava lentament per tots els carrers del poble, ple de gent i de sobte en una cantonada uns infants molt engrescats jugant …..  ‘el joc de l’olla’ !!!! ‘, però amb una diferència, les olles eren llanternes !
Lluny de casa, però ben a prop també ! Continuant la meva passejada, les cases i botigues canvíen de color, d’aspecte en una nit de lluna plena. Quan ets a la vora del riu, la llum de la lluna reflectida sobre l’aigua, gent dels pobles veïns amb espelmes i intentant vendre objectes rituals, intercanvis, seure i escoltar, sentir la flaire del ventet, temperatura tropical, tot; és la ‘nit de lluna plena’.

El pont japonès de Hôi An és de visita obligada. Durant els secles XV al XIX els mercaders, comerciants, aventurers arribàven constantment a l’antiga Faifo, i els japonesos no van ser una excepció. El curiós de Hôi An és que tots els seus visitants van deixar petjada, construïnt cases, comerços, botigues i els japonesos un pont. Data del secle XVI, molt ben conservat. És la fotografia obligada per a qualsevol turista que es perd per Hôi An. I naturalment, jo també la tinc. Un ancià passava a prop, i li vaig demanar si podia fer la fotografia; somrient em va agafar la càmera. Suposo que ja té experiència en aquest tipus de favors ….
Al deixar de ser el port d’entrada dels vaixells de molts països a finals del secle XIX, l’activitat econòmica del poble va anar perdent força i es va convertir en un petit poblet de pescadors, tranquil, on mai passava res.
Sortosament aquesta ‘invisibilitat’ de Hôi An, i sobretot al no ser un lloc estratègic, va ser del tot ignorat durant les guerres, primer amb el francès i després amb els americans. No van patir les bombes ni lluites ni destrucció; només l’èxode de  la gent. Recordem que és ben a prop de Danang un lloc ben important i estratègic en la guerra, i una de les bases americanes més important.

Al ser Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, l’antiga Faifo ha sobreviscut i els seus habitants i descendents del antics mercaders estàn orgullosos i feliços de poder conservar tot aquest patrimoni de les més de 800 cases catalogades i admirades. Del mercadeig als tallers de costura … quin canvi o millor dit, quina reconversió !

La fotografia dels amics de TE de la botiga amb les llanternes enceses. En l’arxiu el pont japonès i la vora del riu.

HÔI AN : Encís, llum, viatjar al passat

Hôi An, Patrimoni a la Humanitat de la UNESCO (1999), s’ha convertit en una destinació obligada per a qualsevol viatger al centre de Viêt Nam. Va ser un port molt, molt important, i era conegut amb el nom de Fayfo, Kaifo, Faifoo, Faixfo, Hoai Pho i finalment Hôi An. Ruta de la seda, ruta de les espècies, comerç internacional, vaixells portuguesos, anglesos, neerlandesos, espanyols, xinesos. Era el port de les ciutats del regne Cham de My Son i Tra Kieu. Entre els secles XV i XIX aquest port, aquest poble, era conegut arreu del món.

Fa tres anys no vaig poder anar-hi; un fort cicló va travessar la zona central del país, i si una cosa ténen els vietnamites, és que saben perfectament quan arriben les tempestes, la seva força, organitzar les evacuacions i prohibir taxativament qualsevol visita als llocs afectats a tot viatger. Vaig arribar a Hôi An en cotxe, provinent de Hu’ê. És una bona entrada. Després de moltes setmanes sense veure el mar, de sobte era a la costa del Mar de l’Est o de la Xina, encara que arribar-hi per mar, entrar per l’estuari fins al riu al centre mateix de Hôi An, ha de ser segurament una travessa inoblidable.

Danang és la ciutat propera. Durant la guerra amb els americans va ser un dels llocs més arrasats del país; fins i tot l’aeroport, avui, encara mantenen els angars que van construïr els americans i m’han dit que en un racó de la zona, es troben bidons plens de l’element fatídic i mortal, dioxina, l’agent orange, que utilitzaven per bombardejar la terra, és a dir, les armes químiques … 
Em va sorprendre, però, com s’ha refet aquesta Ciutat i com van construint hotels i apartements, empreses americanes com Hyatt, per exemple. Les platges son amples, sorra finissima, una badia ideal (tot just al costat de la famosa China Beach on els americans teníen el seu lloc d’esbarjo) … però, ai, quan apareix un cicló, és un corredor brutal per poder passar-hi, i ja ho vaig veure en arribar … dos vaixells de càrrega encallats a la sorra per la força del vent.
Però a Hôi An tot és diferent. Hi arribes per carretera, ràpid, des de Danang i de seguida veus turistes estrangers, moviment, tràfic i cap edifici alt, no, no estem en un llogaret qualsevol, és Patrimoni a la Humanitat de la UNESCO, i està absolutament prohibit construïr i fer res que desvirtui la imatge i la història del poble.
Els més de 800 edificis, casetes, catalogats, van ser construïts entre els secles XV i XIX.
És com viatjar en el temps; arribar a Faifo, per comerciar, vendre, comprar, seda, jade, or, gingebre, espècies, sandal, fusta. Però avui Hôi An s’ha reconvertit i és un centre comercial, sí, però de sastres i modistes. Tot el poble es dedica a confeccionar vestits, pantalons, bodys, bruses, camises, a mida, teixits de molt bona qualitat, seda i llí o cotó. En 24 hores tens la roba feta i llesta per vestir.
Les casetes catalogades, precioses, són botigues on els colors dels teixits els hi dona un caire alegre, diferent de les típiques botiguetes de ‘souvenirs’.
Les llanternes també formen part del mobiliari urbà i un dia al mes, lluna plena, Hôi An prohibeix la circulació de bicicletes, motos i algun cotxe (no n’hi han gaires), apaguen el llum i encenen les llanternes de tots colors. L’ambient és , sincerament, preciós, encisador.
M’hi vaig fixar i molt en les teulades de les cases. Sempre tinc aquesta mania; mirar amunt. Les teules estàn tan ben posades, simètricament, que fan goig. 
Tot un día passejant per aquest poblet de comerciants. Un bon lloc per fer un recés durant el viatge per Viêt Nam. Imaginar-te el port ple de vaixells de diferents països i els comerciants fent els seus negocis. Avui, entrar en una botiga per decidir quin és el teixit que més t’agrada, decidir el model, i anar a buscar-lo l’endemà. Vaig endur-me unes camises de dormir (m’agraden) i els hi vagi dir de fer el mateix model (m’agrada). Dit i fet.
Arribes vora del riu Thubon, barques que t’esperen per navegar per l’estuari fins a mar. Travessar el mercat; fixar-te en la tranquil.litat de la gent; ni fan cas dels estrangers. Seure en un dels molts restaurants i fer un bon dinar; beure una cervesa ‘La Rue’, i evidentment comprar alguna que altra cosa per casa.
De tornada a l’Hotel, un bany a la piscina, llegir una mica en un jardí ple de flors i arbres …. fer vida de ‘marquesa’ ….. que de tant en tant sempre va bé.
Demà aniré a la platja. Hi han bicicletes de lloguer. Consells pràctics; un barret imprescindible, poden aparèixer mosquits ….., fa calor, aigua embotellada a la motxilla.
Comencen a arribar els núvols … ai, sembla que portaran pluja; recordo una dita vietnamita; cerco el llibre; sí, és la que recordo, traduïda al francès :

‘mua lúc nào mát mat lúc ày’ : quel que soit le moment où tombe la pluie, elle refraïchit  toujours le visage …..

La fotografia d’un carrer qualsevol de Hôi An, un poblet tan i tan diferent. Un racó de món, però tan freqüentat per diferents cultures i pobles i que han protegit amb molt d’amor el seu patrimoni …… fins i tot durant les guerres i invasions, i d’aquestes els vietnamites en saben un pou des de fa més de mil anys ….
En l’arxiu més fotografíes.

 

HUE- Vietnam – Ciutat imperial – Ciutat jardí – Nhà vuon

En el meu viatge de l’any 2006 no em va ser possible ni visitar Hu’ê ni Hoi An. Un cicló molt perillós va creuar aquestes dues poblacions i van haver d’evacuar més de tres-centes mil persones. El resultat va ser passar de llarg i volar directament a Ho Chi Minh City (Sai Gon ).
El 6 de novembre de 2009 vaig arribar novament a Viêt Nam, tard, negra nit, a Ho Chi Minh, amb el temps justet d’anar a l’hotel, descansar, i a les 03:00 hores del matí aixecar-me per poder ser dins l’avió que em portaria a Hu’ê. Díes abans vaig estar mirant la televisió a Laos i vaig poder veure que novament fortes pluges i un cicló va passar per aquesta Ciutat, Danang i molt a prop de Hoi An. Però aquesta vegada sí que vaig poder anar-hi.
A l’arribada a Hu’ê el cel encara era cobert de núvols gruixuts, amenaçadors i el fort vent feia trontollar l’avió. El pilot, molt experimentat, va anar sortejant els núvols, com si fos un ‘dragon khan’ qualsevol, per fer un aterratge veritablent suau i perfecte. 
És una Ciutat diferent, una mica sorprenent, encara que cent per cent vietnamita. I quina és la diferència ? Potser el tipus d’arquitectura de les cases, totes envoltades d’un jardí – nhà vuon – casa-jardí, on pots veure infinitat de flors, arbres, bonsais, i per què no? … expressa com una certa atmosfera espiritual.
Quan vaig arribar a l’Hotel on tenia reserva, Villa Hu’ê, és clar que el jardí davant, i darrera l’hotel, donava com una certa regularitat a la seva arquitectura i entorn.
L’Hotel Villa Hue està situat al centre mateix de la ciutat, i és l’establiment on fan  les pràctiques els alumnes de l’Escola Superior de Turisme de l’Universitat de Hu’ê en estreta col.laboració amb l’Escola Superior de Turisme de Luxembourg. Establiment altament recomanable i és un goig veure els estudiants com van aprenent el seu ofici i omplint el seu sac d’experiències per el seu futur.

Un estudi fet, tipus empadronament, l’any 2002, es va concloure que hi havíen més de 7.000 ‘nhà vuon’-cases-jardí, entre el centre de la ciutat i la perifèria.

El riu del Perfum creua la Ciutat, però quina Ciutat de Viêt Nam no hi ha un riu o dos, o tres o quatre ? Parlen un dialecte de la llengua vietnamita, un tò diferent i la seva cuina és la més ben valorada. Hi han plats autènticament ‘huenians’ o com es coneixen, de ‘cuina imperial’. Durant més de 150 anys va ser capital on van regnar els tretze emperadors de la dinastía Nguyen.
Les tombes dels reis d’aquesta dinastía i la ciutadella, o ciutat imperial, són els punts històrics més importants per visitar d’aquesta Ciutat, molt, molt malmesa durant la guerra. La més impressionant és la de l’Emperador Tu Duc, on es reflecteix molt i molt bé el seu domini, les seves riqueses, el seu bon gust.

Continuant amb la cuina imperial; expliquen la llegenda o veritat, precisament atribuïda a l’emperador Tu Duc (1848-1883), que en un senzill desig de refinament, l’aigua del te del matí havia de ser de les gotes d’aigua de la pluja, i que els seus servents havíen de recollir de damunt les fulles de les flors de lotus dels estanys de la Ciutat Imperial. Delicadeses imperials.
Però aquest emperador, Tu Duc era un gran gourmet i sempre volia i demanava menges diferents i de primeríssima qualitat. M’expliquen que de fet va ser ell el precursor de la cuina imperial de Hu’ê.
Em van explicar moltes coses durant la meva curta estada, i he aconseguit una informació molt interessant dels plats d’aquesta cuina que aniré explicant en propers apunts.

Sortir a passejar per la Ciutat des de l’Hotel Villa Hue és tot un plaer i vaig estar badant tota l’estona. Però havia d’anar a l’Hospital de l’Universitat de Medecina i trobar-me amb el Dr Nhan. El guía acompanyant no entenia gaire res; els turistes no visiten els hospitals ! Va ser embolicat trobar el departament de genètica i per fí vaig passar per la porta i na Phuong m’esperava !
Va ser una alegria veure’ns i vam quedar per l’endemà. Aquest migdia em van convidar amb altres voluntaris australians i alemanys, a dinar, en un restaurant molt molt bò, i vaig poder fer un tast d’aquesta cuina imperial … i em vaig ‘posar les botes’ o com deia el meu avi ‘ un dinar de canquiller’.

Hu’ê, ciutat màrtir de la guerra, per ambdós bàndols; molta lluita, molta crueltat, molts morts, molts fugitius i …. avui una ciutat tranquil.la, afable, i de bon estar. 

Podeu veure en la fotografia l’entrada ajardinada de l’Hotel Villa Hue, i en l’arxiu un racó de la tomba de l’Emperador Tu Duc i el jardí de davant d’un dels pocs edificis que queden en peus de la Ciutat Imperial.