Chào ông Viêt Nam

La dona plorant la mort de la seva neboda de 8 anys; motiu: el còlera. L’enterrament a la Cité Soleil a Port-au-Prince, en un abocador. Diumenge 14 de novembre 2010.
Més de 1000 persones han mort ja del còlera i molts més estàn hospitalitzats. En tot el país la gent pateix ja de diarrees, vòmits i febre.

Era una desgràcia que ja es podia preveure després del terratrèmol. El gran país, veí,
‘arsenal de la pau’, i que ha tingut sempre, sempre, moltíssima incidència en el futur d’aquest petit país, no sembla que els seus sentiments mirin a aquest poble, de raça negra, desgraciat per haver estat el segon país del continent americà que va aconseguir la seva independència i el seu delicte va ser que eren negres, antics esclaus, els blancs no hi eren a Haití, però sí molt a prop on encara els esclaus eren negres, no pas lliures.

No és un terratrèmol, ni un tsunami, ni un cicló, ni una invasió, la gent va morint de còlera !! Secle XXI ……  He posat aquest apunt en la categoria de ‘ Camps de refugiats del món oblidats’, perque considero que sí, que ho és un camp de refugiats, tot un país, tot un poble.

Angoixa i tristor …. molta, moltíssima. Em costa de respirar aquest aire net i pur que tenim avui en el nostre país quan veig aquestes imatges, quan llegeixo la correspondència, quan el món està cada vegada més podrit.

Una mica d’història de Haiti   http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/156734

Són milers de refugiats a Bangla Desh en dos camps (Nayapara Camp)  on les condicions de vida són millor (uns 28.000) que els milers que viuen il.legalment (uns 200.000) ; d’altres han fugit a Malaysia o, on poden desembarcar; de vegades soldats de Tailàndia no els deixen i han de tornar a casa. I on és casa seva ? A Birmània, al nord de l’estat de Rakhine , sudest, a la costa, frontera amb Bangladesh. Des de 1990 són perseguits, torturats, empresonats per el govern de la Junta Militar de Birmània, ja que no els considera súbdits del seu país. I encara viuen, millor dit, malviuen dins la seva pròpia terra, el seu país, més d’un mil.lió i mig de persones. Van arribar a Birmània durant el secle VII !!  Què han fet? És una ètnia de religió musulmana i que van poblar aquesta part de Birmània fa més de mil anys.  
Veure el meu apunt:  http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/123066.

No es poden casar sense el permís de la Junta Militar, no ténen documentació, no són birmans, ni de cap altre país, són apàtrides. Ningú els vols donar documentació. No existeixen.

El UN High Commissioner for Refugees (UNHCR) consideren els Rohingya un dels pobles més desgraciats, perseguits i maltractats del món. Ells volen continuar vivint al seu país, Birmània, volen formar part de la seva societat, en un país on conviuen moltíssimes ètnies.

Quan vols anar a veure’ls, després de visitar Mrauk-U i una de les meravelles de Birmània, no et donen el permís i has de girar cúa.

En aquests camps de refugiats oblidats, els que han tingut la sort de poder entrar-hi, reben menjar i educació per part de la UNHCR. Però només són uns 28.000 …. un nombre ínfim si comprarem els milers i milers que viuen il.legalment en països fronterers o dins la mateixa Birmània, sense papers i ignorats.

La fotografia d’una mare amb els seus fillets en el camp de refugiats de Nayapara a Bangla Desh. La mirada d’ amor de l’infant envers la seva mare no té preu.

Quan ens han parlat de Bhutan, pensem en un petit país de no més de 47.000 kms2, envoltat de muntanyes de més de 7.000 metres, i que va aconseguir la seva independència de l’Índia l’any 1949. Un petit país pobre, amb no més de 2.200.000 habitants i un lloc on podem somiar de trobar una pau i tranquil.litat lluny del brogit i comprendre una mica millor aquesta filosofia budista dels pobles de les muntanyes.
Però, també en aquest país tan petit, hi han injustícies. Més de 100.000 persones han estat expulsades de Bhutan i viuen com poden en un camp de refugiats a la frontera amb Nepal. Són d’ètnia nepalí i fa secles que viuen en aquest país. El Govern de Bhutan va dictar una llei l’any 1990 en el que tots els habitants d’aquesta ètnia havien d’acreditar-se com ciutadans de Bhutan des d’abans de 1958. Van haver de signar un certificat ‘voluntàriament’ en el que acceptàven la seva expulsió.
Se’ls ha negat tots els drets civils i materials que teníen. Ara són apàtrides i refugiats.
 
Nepal no vol saber-ne res i diu que és un problema de Bhutan. La Comisió Europea d’Ajut Humanitari els hi proporciona aliments i també les Nacions Unides. Països com Noruega, Dinamarca, Nova Zelanda, Holanda, Austràlia i EE.UU. s’han ofert a rebre 90.000 persones. Ni tan sols han arribat a acceptar-ho un 40%. La majoria vol tornar al seu país, on sempre han viscut.
És el cas de Chandra Maya Khatiwanda, de 35 anys, i més de 20 anys vivint com a refugiada. Ella és la llevadora del camp. Ha ajudat a nèixer més de 500 infants, però el seu somni és tornar a Bhutan amb els seus pares amb qui ha viscut la major part de la seva vida tancada en un petit racó d’un país que no els vol (Nepal) i un altre que els ha expulsat per sempre més (Bhutan).

Quan viatges és imprescindible posar sobre la taula : informació turística i la realitat del país. Però cal fer-ho abans de començar el viatge. Després, a la tornada,  amb tot el que has vist, has viscut, has parlat, has llegit, l’aprenentatge ha estat sorprenent.

Informació : BBC.