La màquina de cosir SINGER

A casa durant anys i anys, el soroll de la Singer sempre era present, des de molt aviat pel matí. La mare cosia i cosia camises d’home, i de vegades no només ella, dues altres germanes també cosíen. Eren altres temps; feina a casa, un no parar durant dotze hores, mentre l’àvia tenia cura dels dos néts i de la feina de casa.

El sorollet ja formava part de la nostra vida. Quan la mare va deixar la feina per decisió pròpia després de més de trenta anys, se’ns feia estrany el silenci a casa. La Singer, però, sempre era allà, en un racó del pis. Va ser la màquina amb la qual la mare s’hi va identificar i va ajudar a tirar endavant a la família.

Per això en veure aquesta fotografía de Hsipaw, ciutat petita a l’estat de Shan, a Birmània, m’ha recordat la vella Singer de casa i de moltes altres llars del país. Sí, quan era a Birmània i després a Viêt Nam l’any passat, en vaig veure moltes de Singer. 
Sembla que totes les que van quedar en l’oblit a Europa i Amèrica han acabat al sudest asiàtic i a l’Índia on encara avui són una eina fonamental per la economía familiar.

Fotografia de TE – Leo

Usos del bambú IV

En aquesta fotografia podem veure la perfecta unió entre dos elements bàsics dins la cultura vietnamita; el bambú i l’arròs.

El ‘bánh tráng’, paper d’arròs o galeta d’arròs, es fa artesanalment fent una pasta amb farina d’arròs, sal i aigua i es deixa assecar posant-la al sol. On es posen ? Sobre aquest estri especial fet de bambú. És molt freqüent de veure’n mentres vas navegant per els canals del Delta del Mekong pel costat de les cases.

”A la cuina vietnamita els ‘nem’ o ‘chà giò’ ( rotllets de primavera) són una especialitat. Tots estàn embolicats amb aquesta galeta d’arròs. De sempre la cuina vietnamita ha tingut i seguirà tenint influències d’altres països, però adaptades a la seva manera de cuinar. Els agrada molt comparar la seva nació amb una casa de quatre pareds ben obertes. Els quatre vents segurament bufaràn fort, sense res que els aturi, i deixaràn tots els mobles i estris per terra; no hi fa res, tot torna al seu lloc. Però els vents entren i surten, però deixen al darrera la mateixa taula, la mateixa cadira, el mateix bressol……..

Modistes

A casa sempre vaig veure cosir, i la meva padrina era una modista de primer ordre. Era una germana del meu pare. Els meus avis van tenir 6 nois i 4 noies i la meva padrina era la noia més gran. Tenía una traça única en donar la volta a un vestit dels seus germans i tornar-lo a cosir. El resultat era un vestit absolutament nou. Jo em passava tardes al seu costat, jugant amb els fils, agulles, tisores, els ous de fusta per fer sargits als mitjons, un imant per recollir les agulles de cap del terra… La tauleta de treball era una simfonia de colors; peces de teixits, botons, fils vermells, grocs, blaus, patrons.
Malhauradament, encara que vaig aprendre a cosir, mai em va agradar i sóc un veritable desastre.

”’Vaig renovar el meu vestuari a Viêt Nam. Quan fas viatges a països llunyans, cal dur la roba més vella i llençar-la a mida que la fas servir i comprar-ne de nova al país on t’hi trobis.
A més tant a Hà Nôi, com a Hoi An o Ho Chi Minh City, una de les prioritats és entrar a les botigues de confecció, on pots escollir el teu nou vestuari. Si tens una figura estitlitzada com les vietnamites, cap problema, ja està tot fet, però també pots demanar vestits a mida tant per dona com per home.

Comencen a ensenyar-te peces de teixits de molt bona qualitat, diría boníssima, llí, cotó, seda. Portes un dibuix o els hi expliques el que voldríes. Prenen mides. Mentrestant, et serveixen un té, bé, vàries tassetes de tè. Fas una ullada per la botiga, i com no podia ser d’una altra manera, veus en un lloc concret, l’altar dels seus ancestres, amb incens, flors, menjar i les fotografíes.

Comencen a fer el patró davant teu i després d’un temps raonable, pots fer una primera prova. Si el temps s’allarga, doncs, vas a tafanejar pel carrer o vas a prendre una cervesa en un ‘Bia Hoi’.

L’endemà, és a dir, a les 24 hores, tens ja el teu vestit, el pantaló i una brusa a la recepció de l’hotel. Perfectes ! Excel.lents modistes, qualitat en el teixit escollit i el preu molt barat; per fer-vos una idea; com unes ‘terceres rebaixes’ al nostre país.

També vaig entrar en una botiga a Sapa, a la mateixa plaça del centre. Vaig comprar-me una brusa amb un brodat típic de la zona i em van prendre mides per una segona brusa. El provador era la cuina (!!!!) on estàven preparant el seu dinar ! L’endemà vaig anar a recollir-la.
La roba és fresca, còmoda i que voleu que us digui, tinc el sentiment de ser més a prop de Viêt Nam.

Podeu veure com comencen a tallar el teixit de seda negre dels pantalons fet a mida que vaig comprar, mentres bebia un tè.
Carrer Hàng Gai – a dos minuts del Hô Hoàn Kiêm el llac del centre de Hà Nôi. Aquest carrer és plé de botigues i també de carrerons amagats on pots trobar un Bia Hoi.

Ignoro si d’aquí a pocs anys els tallers industrials de confecció faran perdre aquest art de cosir; si passarà com a casa nostra. De moment, pots trobar infinitat de modistes a Viêt Nam que fan un treball diligent, virtuós i amb molta paciència.

””

Dong Ky: Del foc a la fusta II

Com aquesta casa que podeu veure en la fotografia, el poble n’és plè. Els carrers quasi buits; el treball artesanal de les noies i nois ebenistes és frenètic.
Tampoc veus compradors. Tricicles carregats de mobles per els acabats finals van d’un taller a un altre. És quasi l’únic moviment que veus pels carrers.
És el poble més inversemblant que he vist a Viêt Nam; les cases semblen decorats i segueixo pensant que no em puc creure que els artesans-treballadors visquin en aquests edificis, per més que el guía ens ho confirmés una i una altra vegada. Però l’art del treball dels ebenistes, sobretot en fusta de teca, és admirable.
‘null’

Dong Ky: Del foc a la fusta

Dong Ky és un poblet a 15 kms al nordest de Hà Nôi. Fins l’any 1995 era conegut com ‘el poble dels focs artificals’.
Fabricar coets i tota classe d’artilugis per el focs articials era la seva economia. Després de l’any 1995 aquesta activitat econòmica es va prohibir per els accidents que provocaba, any rera any amb víctimes mortals. El 4rt dia del 1r mes llunar es celebra, però, un gran festival pirotècnic. Em van dir que és el més important del país, però amb moltes mesures de seguretat, que abans no teníen.
Milers de persones hi participen, perque també és una cerimònia per demanar a l’esperit del poble treball, salud i felicitat.
”””””Avui també es visita aquest poblet, però és el lloc més sorprenent de tots els que vaig veure a Viêt Nam. Sembla un poble ‘fantasma’. No veus gent pels carrers i han construït unes cases i uns edificis molt, però molt lletjos, de ‘nous rics’, per impresionar. Com s’han fet rics ? Han canviat l’ofici de fabricar material pirotècnic i ara fabriquen mobles de qualitat. Tot el poble s’ha tornat fuster, ebenista, transportista. Els seus millors clients són xinesos. És una feina artesanal, ja que els mobles els fabriquen un per un, segons comanda.

La majoria dels mobles ténen un disseny exuberant i difícil que puguin enquadrar-se en els nostres habitacles, encara que si els demanes i fas una comanda, cap problema i de fet vaig veure llits preciosos, capçaleres molt boniques, cadires perfectes i còmodes, al costat de veritables trons de mandarins !

En els baixos d’aquests edificis nous, lletjos, pots veure exposicions de mobles, la majoria del gust de la gent que els compra, majoritàriament de Xina, però si entres, fas el xafarder i preguntes, pots veure veritables meravelles de mobles senzills que sí formen part de la decoració de les cases vietnamites.

No puc imaginar-me aquests artesans-treballadors vivint en aquests edificis que vaig fotografiar del poble. I tampoc vaig poder treure’n l’entrellat.
Ara, el que sí em va sorprendre és de com van canviar de l’art de fabricar focs artificials a la fabricació artesanal de mobles.
”””””

Artesans de la seda

Les relacions i rivalitats entre la Xina i Viêt Nam sempre han existit, i encara avui existeixen. Xina sempre ha considerat Viêt Nam com una regió petita, tributària de l’Imperi. Els més de 1000 anys de colonització xinesa han fet que els vietnamites poguéssin aprendre arts i coneixements dels seus colonitzadors. Per exemple, els brodats i els teixits de seda i tot el seu procés.
Prop de Hà Nôi, a Van Phúc, el poble de la seda, podeu tenir una visió magnífica d’aquesta artesania. Al voltant de Van Phúc es troben els 7 pobles especialitzats i artesans de la seda: Vân La, La Khê, La Cà, La Trình, La Dú’ong, La Phù i `Y La. ‘La’ és la paraula en la llengua antiga que vol dir : seda.
”Però el coneixement de com convertir en teixit de seda els fils dels cucs, els vietnamites ja ho sabíen fer molt abans de l’any 1000 a.c. del nostre calendari.

La fotografia que podeu veure correspòn a Nha Trang, al sud.

Una escola de brodats. No vaig poder visitar els pobles de la seda prop de Hà Nôi, però sí a Nha Trang.

Abans d’entrar a treballar celebren una cerimònia i els visitants han de quedar-se al costat de la porta d’entrada, davant mateix de totes les noies. Quatre porten un gerro i marxen en direcció al mar. Mentrestant, s’escolta el sò del tambor. Tornen les noies amb el gerro plè d’aigua del mar i el dispositen en un altar davant mateix de la porta.
Es desitgen un bon dia de feina i amistat i entren a treballar.

Com sigui que Nha Trang no hi és en la majoria de destins a Viêt Nam, si podeu visitar els pobles de la seda prop de Hà Nôi, no deixeu de fer-ho.

Hi ha una dita entre els pobles que diu : ‘Encara que tingueu molts diners, no us caseu mai amb una dona provinent de La. Si ho feu, la vostra feina a casa serà la de cuinar.’ Les dones d’aquests pobles ténen uns negocis de seda importants i són les que mantenen les cases amb els seus guanys, però no ténen temps d’ocupar-se de la casa i els homes no són bons cuiners !

A Quât Dông, aprox. a 20 kms de Hà Nôi, també és un poble artesà i la seva especialitat són els para-sols fets a mà, seda, bambú i brodats.
Lê Công Hàhn, mandarí del secle 17 i fill d’aquest poble, va tornar de Xina i els va ensenyar la tècnica per fer els para-sols i la van extendre per a tot el país.

Els brodats en seda va ser un art exclusiu per la religió i tributs, per decorar els altars, i les festes dels aristòcrates, però poc a poc es van anar fent popular. Fins i tot en l’època colonial francesa els brodats eren molt apreciats i valorats.
Ens trobem novament amb artesans dels pobles prop de Hà Nôi; artesania de la fusta, ceràmica, brodats, para-sols i també economíes diverses per un futur millor, foneria, serps.

Entrar en les botigues del centre de Hà Nôi on et poden confeccionar vestits, camises, pantalons en una seda d’altíssima qualitat en 24 hores, a mida, és tot un goig, i el preu te’n fa encara més de goig …..

Bát Tràng – Poble artesà

En un radi entre 20 i 50 kms de Hà Nôi ens trobem diferents pobles on tots els seus habitants es dediquen a un sol ofici.
Són unes visites que recomano molt, però sempre tenint en compte que a Viêt Nam una distància de 20, 30, 40 kms per carretera significa una hora més aviat llarga de viatge.
Vaig visitar alguns d’aquests pobles : Bàt Tràng – ceràmica;
Song Thap – foneria; Dong Ky – ebenesteria. D’altres poblacions, que no vaig tenir el temps de visitar, són Van Phúc – seda ; Lé Mât – licors i menja de carn de serp; Quât Dòng – brodats.
Vaig comprar ceràmica per al meu ús personal i la vaig fer enviar. Un malson, sobretot amb els impostos i despeses que et fan pagar quan vols recollir el que vas comprar personalment al país d’orígen.
No ho feu, si no és que que tingueu un negoci.

Bát significa tassó i Tràng taller. Bát Tràng és el poble de la ceràmica i no hi veus res més. És va fer famós per el tassó dit ‘ bát dàn’ i que en el delta del Riu Roig l’utilitzen moltíssim. Els ceramistes de Bát Ràng van ser admirats per la seva destresa en fer els tassons sense motlles i amb uns acabats absolutament perfectes. Als anys 1950 arrel de la construcció d’un sistema de regadiu de la comarca, l’antic poble quasi va desaparèixer i totes les seves cases van ser abandonades.

L’any 1958 es va construir un nou poble i la gent va tornar i avui és un lloc amb molta activitat i amb un mercat important, plè de tallers de ceràmica i botigues, alguns ja mecanitzats i els seus treballs són molt ben apreciats arreu del món i de les grans empreses.

Vaig comprar tassons, és clar, amb els seus plats, culleres de ceràmica, posa-gots, recolza-bastonets. El cost molt assumible, sobretot per la bellesa dels acabats i la qualitat de la ceràmica i els colors. Vaig pagar el preu per ser enviada la mercaderia en vaixell. Tampoc va ser un cost fóra de lloc. Ai, però, quan la mercaderia va arribar a Barcelona em van trucar d’una agència de duanes. Vaig haver de pagar impostos de duana per importar la ceràmica i també a l’agent de duanes per la seva feina. Em vaig sentir estafada en el nostre país.

Per els tassons i demés el cost va ser mínim i a més per una feina feta per artisans que posen a la venda; els costos d’enviament assumibles i normals; els impostos per recollir el paquet un frau; el cost va ser més alt que la compra i l’enviament junts !! A Catalunya, estem totalment colonitzats econòmicament.

Escriuré dels altres pobles, perque veus com la gent mira al futur i estimen el seu treball, que no és d’ara, és la seva cultura i el seu art de fa molts de segles.