ONA i RTV Mallorca

La foscor, la ignorància, el tancament, els interessos de partit, la lluita ferotge contra la cultura i la llibertat d’informació. La teranyina espanyolista no té aturador. Arriben mals temps. I la realitat és la que tenim i cal lluitar fermament per mantenir la nostra cultura i la nostra llengua.

Durant la meva curta estada a Mallorca, quatre díes, em van explicar, i vaig veure, els treballs i la feina feta per aquests dos organismes públics. Boníssima audiència, cost baix, baixíssim, i amb resultats econòmics positius.

En un apunt ja fa molt de temps quan van enfosquir les imatges de TV3 al País Valencià vaig utilitzar la mateixa fotografia.

Una finestra d’un avió, arribant al continent europeu, un cel fosc, poca llum. La llibertat empresonada.

Hui: A València la dimissió d’un corrupte

Una pancarta desfilant el 16 d’abril a la Ciutat de València.

Hui el dia precís per publicar-la !

No he escoltat ni una paraula demanant perdó al poble de València, d’Alacant o de Castelló …. Segons aquest individu, ell fa un sacrifici per ‘el partit’ … i per Espanya! Sempre els partits polítics per davant de tot. Necessiten els polítics i els partits més raons per escoltar al poble ? Trist, molt trist, vergonya molta vergonya.

Quatre díes a Mallorca: S’Amarador i sa Font de n’Alis

Octubre de 1986. El meu primer viatge a Mallorca. En S. com molt joves del Principat va fer el servei militar a Son Dureta i coneixia bé l’illa. Un bany, una cala, un lloc, que mai oblidaré. En G., petit, tots tres, nedant en unes aigües d’un intens blau turquesa que contrastava amb el blanc de la sorra i de les roques dels penyasegats. Cap agressió urbanística. Una caseta de dues plantes que alberga dos escars i també dos habitatges en un primer pis, de pedra, perfectament integrada en el paisatge.
Em va impactar, sense cap mena de dubte. Ni tan sols sabíem el nom. Sí que erem a les Cales de Llevant i al terme municipal de Santanyí. 

Juliol de 2011. Una curta estada a Mallorca. Na M.V. i en J. intueixen quina és la cala, el lloc, que em va impactar. Per una carretera que surt del nucli urbà de Santanyí (no puc deixar de recordar a en Blai Bonet) ens porta al Parc Natural de Mondragó. Fou declarat Parc l’any 1992 després de les moltíssimes manifestacions de la gent del poble, per exigir que la zona no fos malmesa, no fos agredida per la eufòria turística i urbanística i ho van aconseguir.  Bravo !!  És el segon espai natural protegit de les Balears de 785 hectàrees. 

Caminem entre el bosc de pins i sí, era el lloc, era la cala.
Ara conec el seu nom: S’Amarador, i es conserva com un reducte excepcional, quan no hauria de ser una excepció. Exactament igual que com la vaig viure l’any 1986. Un redol que s’ha escapolit del model lliure de la invasió urbanística. Una mica de melanconia sí que et desperta, pensant com era l’illa no gaires anys enrere …… 

L’estany de S’Amarador està tot just a tocar de la platja. La natura és preciosa, joncs, canyissos, tamarell, lliris de mar, card marí. Aquesta zona humida és molt important i encara es poden veure terres de cultiu de cereals, figueres, ametllers i garrofers. 

En aquest paisatge ens trobem diferents construccions de barraques de pedra en sec on guardar els animals, i també on passar la nit.

Hi ha un parking al costat mateix d’una barraca de cucurull anomenada Ca na Muda, de planta quadrada amb coberta de pedra de forma cònica que tenien una part destinada al bestiar i una altra a dormitori i al costat una casa de roter, destinada al bestiar.
Baixem per un camí principal en direcció a la platja, després de passar una barrera que impedeix el pas al trànsit rodat. Tot seguit s’entreveu el blau turquesa entre el color verd dels pins.

Aquest ha estat el primer bany d’enguany i les emocions van ser d’alt nivell. Les aigües són encara d’un blau turquesa intens, la sorra blanca, els pins i la vegetació a la mateixa platja. A la dreta un camí vora la mar arriba fins a la Punta de Ses Gavotes, i a l’esquerra fins sa Font de n’Alis, una cala més petita, preciosa, i ara anomenada Cala Mondragó. En aquests camins encara es poden veure obertures artificials a les roques, restes d’un secret de contraban.
L’estany de les Fonts de n’Alís és també una zona humida. Petita, però crec que són escasses al litoral de l’illa. 
Un petit restaurant a raser, allunyat de la platja, ofereix un molt bon menjar.
Va ser un recés d’aquest dia inoblidable. Un dia molt bò de platja, una mica ennuvolat, no gaire sol, tranquil, compartint.

En Antoni M. Alcover va recollir una rondaia mallorquina i en aquestes Cales de Llevant de ben segur que la cantàven:

La sirena de la mar

La sirena de la mar,
en tenir fortuna, canta,
perquè diu que la bonança
no estarà molt a tornar.

Fotografíes:
S’Amarador.
A l’arxiu: sa Font de N’Alis, Ca na Muda, coberta de pedra cònica, S’Amarador

Aprofitar-se de Ryanair: Quatre díes a Mallorca

Vinga, som-hi, entro a internet, cerco Ryanair, preus, vols, una oferta de 50 Euros, anada i tornada. Res de maletes, només una a cabina. Ep, mides 50 x 40 x 20, màxim 10 kgs. Targeta d’embarcament directament per la pàgina web. Obligatori fer-ho i si no ho fas, una multa de 40 Euros !! Ja la tinc, anada i tornada. Llegeixo la lletra petita: moneder, càmera fotogràfica, diari, tot, dins la maleta de cabina. 

Arriba el dia 1r de juliol. El vol s’enlaira a les 06:25 hores del matí. Tot correcte, mides, pes, tot dins. Els motors es posen en marxa. L’avió s’enlaira. Vendes, menjar, revistes, tabac ‘Smokeless’ (¿¿??), és a dir, cigarretes sense fum, pero amb la mateixa nicotina !
Ja arribem … vint-i-un minuts de vol, per ser més exactes. Arribem abans d’hora; fanfàrria irlandesa anunciant que és la companyia aèrea més puntual d’Europa.

Com he arribat abans d’hora, espero a na M.V. i en J.
De divendres a dimarts. Quatre díes. Moltes coses a fer. Respiro. Observo. De moment marxem a casa seva, i …. les coques de patata ja són a punt per esmorzar, disculpeu, berenar. Quina delicadesa mallorquina! No només existeixen les ensaïmades !! Us deixo aquest video per veure com es fan aquestes coques de patata, i de Ca’n Molinas, a Valldemossa, les més reconegudes. Més de noranta anys fent de forners. I les vaig descobrir tot just enguany …. com pot ser ? 

Malgrat Ryanair són uns impresentables, hem de reconeixer que ens han facilitat els desplaçaments a preus impensables fa deu anys. Només cal llegir molt bé la lletra petita i veure que les seves condicions poden ser compatibles amb les nostres necessitats. Podré portar coques de patata a Barcelona ? No ho sé pas ….   

Continuem amb el berenar i començant a parlar on, com, qui, què i quan … mentre les flors de l’arbre van caient damunt la taula del jardí.

Continuarà …….

Mallorca: Recuperar la memòria a través de l’art.

Rompre els murs de silenci:
Una exposició, una iniciativa, un projecte de l’Associació Memòria de Mallorca i la revista Sa Plaça, que recull el treball d’un grup d’artistes conscients que cal defensar els drets humans i apostar sense embuts per la memòria històrica a través de l’art. Poetes i pintors. Pintors i poetes. Difondre visualment la història del tràgic i fosc passat, silenciat, per por, davant un silenci, que només els poetes poden trencar amb les seves paraules. Oblit ? No, memòria, rompre aquests murs de silenci tans i tans anys amagats.

Fins el 31 de juliol podeu veure aquesta extraordinària exposició a la Capella de la Misericòrdia a Ciutat de Mallorca. Paga la pena.

He estat quatre díes a Mallorca. El primer dia a la mateixa inauguració. Emocionant, pintures extraordinàries i poemes bellíssims. Contra l’oblit. Memòria plàstica. Memòria escrita. I un record trist per la mort de’n Alexandre Ballester tot just un dia abans.

Una iniciativa que hauria de ser coneguda arreu dels països de parla catalana i d’altres indrets. Les Associacions per la Memòria Història han fet, fan i faran, una gran tasca.

Com escriu en Jaume Santandreu en un dels seus poemes ‘El clam de les víctimes’:

Revifau noves
maneres d’insultar-me.
Però no em perdoneu la vida tot mirant-me,
compassius, per damunt la vostra espatlla.
No volem llàstimes.
Volem justicia, i prou!
Justícia i basta!
Aquest és nostre clam.
Els botxins sou vosaltres.
 

De na Maria Victòria Secall :

No sonarà la música al vell piano del port.
Tot és mort, feréstega, de cop.
Esbotzen, com magranes estimbades,
els seus ventres, botí de guerra, assassins malfactors.

La mirada de Biel Noguera – Llorenç Capellà:

El pintor no és pinzell, és mirada. I l’obra de Biel Noguera entorn de la memòria de la Guerra Civil quedaría incompleta si no fos per la mirada sàvia i fatigada que s’estén sobre les diferents composicions i que s’interposa pietosament entre nosaltres, les persones que ens hi apropem encuriosides i l’agressivitat de l’evocació històrica.

Tomeu Coll – Sebastià Sansó Jaume
Joan Lacomba – Ramón Lacomba Esteva
Joan Mariando – Jaume Santandreu
Marquet Pasqual – Maria Victòria Secall
Biel Noguera -Llorenç Capellà
Ferran Pizà – Andreu Aguiló
Jaume Poma – Margalida Socias

Un treball de moltes hores, valent i que ens hem d’apropar encuriosits, sense violències, llegir, mirar, reflexionar, saber, rompre aquests murs de silenci.

La veritat es corromp tant amb la mentida com amb el silenci.
— Ciceró —

Catàleg de l’Exposició. ARTIB – Col.lecció d’Arts Plàstiques
Govern de les Illes Balears
Conselleria d’Educació i Cultura


Serra de Tramuntana

La bona notícia de la setmana: la serra de Tramuntana, des d’Andratx fins a Formentor, ha estat declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Sense cap vot en contra, per unanimitat i al darrera milers i milers de signatures de la bona gent de ses Illes que varen donar suport a l’iniciativa.

-Camí de Pollença- de Joaquim Mir. És el que va viure i veure aquest gran pintor durant les seves estades a Mallorca.

Clickeu ací – El boc, la cabra autòctona de la Serra de Tramuntana, albercuixera per part de pare i formenterina per part de mare. M’ho va dir na Xesca Ensenyat, i he deixat aquest enllaç, perque volien fer un vedat de caça a Formentor.
Supòs que ara ja no podràn fer-ho, però he llegit que la nova Presidenta del Consell Insular el primer que ha fet és aplicar una nova llei per atorgar permisos de vedats de caça a les Illes !! 

Finalment no podria acabar aquest petit apunt dedicat a la Serra de Tramuntana i a tot el poble de ses Illes, si no faig esment d’un poema de Miquel Costa i Llobera:

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera
i lluita amb les ventades que aturen la ribera,
que cruixen lo terrer.

—  El pi de Formentor —

Una multa contra tots – En solidaritat amb Acció Cultural

Com tots sabem, Acció Cultural del Pais Valencià ( ACPV) ha de fer front al pagament d’una multa ignomiosa i vergonyant i tots hem de fer el pas d’ajudar sense parar, per omplir el compte i així poder pagar aquesta multa.
Ja han pogut pagar el primer termini. I tot per què ? Hem de defensar la llibertat d’expressió i totes les llibertats que calguin per continuar vivint com a poble i en una societat lliure.
Cada día més, la democràcia i la llibertat ja no forma part d’aquest el nostre país.
No hem de fer cas del que diu la faula de De la Fontaine: Els més forts són sempre els que guanyen, i jo també diria, i els mentiders també guanyen, i els corruptes també guanyen. Hem de consentir-ho ? O és que la nostra societat està malaltissa i tots són mentiders i tots són corruptes ? Jo no ho crec. Poden guanyar, però el poble som molts més …..

Us deixo el link per poder continuar ajudant a la bona gent del País Valencià.
La fotografía de l’edifici 9 d’Octubre de l’ACPV a València i que sembla el volen embargar per poder pagar la multa

CLICKEU ACÍ 

16A València: Un oblit imperdonable ..

Fent un repàs als esborranys, un oblit imperdonable …. m’he trobat aquest post escrit tot just arribada de València. Avui, disset de juliol, surt a la llum. I vist el que hi ha, una lluita ferotge contra la llengua catalana i els drets dels pobles, qualsevol manifestació organitzada a València ( Escola valenciana) o a la Franja (defensa de la llengua), Illes (TV Mallorca, llengua a les escoles) i Principat (continuar demanant i donant suport a la independència i defensar els nostres drets) tots hem de eixir al carrer, sense més romanços i fent força …. junts, en un bloc.
Blesa, ha estat un oblit, però aquest apunt va per tú i tota la gent que vam ser als carrers de València.
Sembla màgic … aquest apunt va desaparèixer, no el trobava, apareix als esborranys, escric aquest pròleg, publicar, no, tampoc apareix i avui a estadístiques … ”plop” ací està novament. Avui 31.07.11. Absolutament actual i ver. Estem ben atrapats en una teranyina espanyolista ben fastigosa …..
                                       ——————

He tornat tot just de València. Un grupet de blocaires vam decidir d’anar-hi. Divendres a la tarda, camí direcció al sud, en cotxe amb en J. i na M. Arribada tard. En Blesa ja ens esperarava. Dissabte matí arribàven la Belèn de Madrid i en Selva. Fer una visita del barri històric de València passades les dotze de la nit, és un tastet ‘diferent’, important, malgrat el cansament del viatge.

Dissabte matí; des de la finestra, el Micalet davant meu, i el sò de les campanes. He vist les orenetes, les primeres d’enguany, a València ! Bones vibracions.  
Passejada. Unes torradetes amb oli i sal. La Llotja i el Consulat de Mar. Arquitectura gòtica valenciana. Boca oberta, meravellada, admiració.

Mercat central. M’agraden els mercats i molt. No puc estar de fer compres; baquetes i romer. L’Amparo em va explicar com netejar-les, enganyar-les amb el romer, i a dins a la paella. Rochet, garrofons, creïlles. Xufes per fer orxata, d’Alboraia, uns fartons.
Unes flors i una palma petita per na Conchín. Dinar en família, en Blesa i la seva mare. Xerrades.
I a 2/4 de 6 ràpidament a les Torres de Quart ! Jo i el meu bastó, i la càmera. Va ser una mica complicat.

Primera sorpresa; no van restringir el trànsit. Un batibull de cotxes, gent emprenyada, gent il.lusionada, feliç, de tot un poc. Un camió d’aquells de la samba brasilera. Els rumors deien que les actuacions havíen de fer-se en aquest camió perque no havien donat permisos …. Jo, la veritat, no m’ho creia. Estem en democràcia ? Tenim llibertats ? 

Molta gent. Molta gent d’edats diverses, del nord, de tot el País Valencià, de l’estranger, potser de les Illes, no ho sé. Erem els que havíem de ser. Els arribats d’altres entorns per una raó fonamental: Utilitzar la nostra llibertat per promoure i defensar a la gent del País Valencià i la seva llibertat que els hi han furtat.
El Govern de la Generalitat de València no té en compte que governa per a TOTS els valencians i valencianes, però per ells hi ha un ”fera ferotge” que és un poble on no tothom pense com ells, i volen decidir si veuen una televisió anomenada TV3 o no, en mig de moltes altres coses (defensa de la llengua, per exemple) i retallades a la llibertat de les persones que no són del mateix cordill.
Acció Cultural ha fet possible tots aquests anys que la TV3 es pugui veure arreu del país. Ara ja no. I a més han de pagar una multa de, no sé, 600.000 o 800.000 Euros.
Quan podré veure el Canal 9 al Principat ???? Avui no ho puc fer; a mí també m’han furtat la llibertat.

Comencem a caminar, lentament, direcció al Túria, on es preveu un acte final engrescador; Carles Santos, Feliu Ventura, Lluís Llach. No han obtingut el permís per fer un escenari, i la Diputació no els va permetre fer l’acte a la plaça de bous. Ens trobem amb més blocaires, el ‘Pols d’Estels’, i també l’actriu Rosana Pastor. En Blesa salude a tothom, o quasi. L’ambient és extraordinari. Feia molt de temps que no participava en una manifestació fora de la meva Ciutat i va ser emocionant. Moltíssima gent jove.
Al final, molt lluny del camió-escenari, no vaig poder escoltar molt bé a en Lluís Llach. Vaig arribar tot just quan na Pepa López començava a parlar. Tampoc podia escolar-la molt bé. Era lluny, i al darrera meu encara arribava gent i més gent. Vaig poder seure en una barana.
El genoll ja em feia figa. Lluís Llach va tornar a cantar: Abril’74, El silenci., No abareteixis el somnis. Cançons antigues, però molt, molt actuals.
Ens vam trobar amb el ‘gran jefe’ de Vilaweb. Supòs que havia molta més gent coneguda, però, impossible de contactar. Tothom feliç, content, emocionant.
La participació de 100.000 persones, o 80.000 segons la Guàrdia Urbana. Van fer una crida, i nosaltres vam acudir. Per dignitat, per la llibertat d’expresió, del poble, per el dret a decidir, per a tots ells i elles.

Del 10A al 16A … això va prenent força, no hi ha dubte. Plegats vam veure el partit de futbol, i després sopàrem. Xerrades fins molt tard. Sí, és important que el Principat obri la porta i marxi. Ja ho aconseguirem segur; 5, 10, 12, 15 anys ? Està per veure, però cada día més convençuda que és la única via per viure en el meu país amb dignitat.

Avui pel matí una llum extraordinària ha entrat a l’habitació i el Micalet era allà, majestuós. Les orenetes volàven contentes i fent dibuixos al cel blau de València.
A corre-cuita arribo a l’estació i pujo al tren. He arribat a Barcelona, a punt per anar a casa i dinar una mica. Diumenge de Rams, un dia per anar digerint totes les emocions viscudes i continuar omplint el sac o pujant la muntanya de la independència. No es pot aturar, i si us hi poseu a pensar una mica, la gent, la societat civil de la perifèria, lluny de la capital del Principat, és la que agafa el timó amb la mà més ferma.

Gràcies València, gràcies Alacant, gràcies Castelló, i totes les comarques.

Endavant i força ! 

El roseret de Cura

Un diumenge lluminós vaig ser a dalt del Puig de Randa, a Mallorca. Era la meva primera vegada. Molta gent era a dalt del cim, vora l’hostatgeria, per passar el diumenge i menjar plegats mentre la mar Mediterrània i l’illa de Mallorca els guiava. Un cel blau i mig amagat entre uns núvols gruixuts, intensos, blancs com el cotó fluix. Un aire net.

El Pla de Mallorca el tenia a tocar, i la badia d’Alcúdia, i el cap Ferrutx, i Can Picafort, i Algaïda, i Muro i el Cap Formentor. Cabrera era davant meu. Passejant per dalt del Puig de Randa podia veure la mar, cap dubte que era en una illa. Només la Serra de Tramuntana m’impedia veure la mar del nord de l’illa. Un espectacle de com de bella és la natura i la nostra terra mediterrània.

Na V. i en J. em van anar explicant detall per detall, però em volíen sorprendre perque pogués llegir un poema bellíssim ‘El roseret de Cura’ de na Maria Antònia Salvà. Va ser un moment emocionant, la poesia sempre t’emociona, et fa treure tots els teus sentits, et fa veure la realitat, trobes conhort en llegir un poema.

El dinar esplèndid; porcella i frit. Després una passejada i tornar a contemplar el paisatge, les flors, respirar.

Em sento arrossegada en un altre món quan passejo o vaig en cotxe per aquests camins de l’interior de l’illa entre trossos, camps d’ametllers, oliveres, garrofers, entre uns bancals de pedra tan ben fets. 

El diumenge va tenir un final esplèndid, la posta de sol, al terme municipal de Llucmajor. Un raconet de l’illa silenciós, plàcid, per no dir res, per recordar en silenci, per viure aquests moments màgics que t’ofereix la vida.

Fotografia del monolit on es pot llegir el poema ‘El roseret de Cura’ .

Arxiu: Vista panoràmica del Pla de Mallorca, badia d’Alcúdia i el Cap de Formentor al fons. Posta de sol, costa mediterrània, terme municipal de Llucmajor, Mallorca.