Trobada de blocaires: Una nit màgica a Ontinyent.

La trobada de blocaires a Otos és ja història. Ha passat ja un mes, i erem al 2016, i sembla que va ser ahir.

DSC_0643

En tots els meus viatges sempre hi ha un moment, un lloc màgic. I  deixo constància d’aquest moment disparant la meva càmera. I entre les moltíssimes fotografíes que tinc, recordo perfectament aquest moment i el lloc. I sobretot recordo que era feliç de ser on era. Ha Long, Yi Bang, Xishuangbanà, Montgarri, S’Arenella, Skagen, Ystad Mar Bàltic, Jardins del Quirinale, Gräppelensee, Hoan Kiem, Kong Don, riu Mekong, Montseny, Lluçanès, Puig de Randa, Shwedagon, U Bein, Ngapali, i tants d’altres …..

DSC_0617

I aquest moment, aquest lloc màgic va succeir a Ontinyent, durant el meu viatge al País Valencià per participar en la trobada de blocaires d’aquesta casa. He de ser sincera i reconec que la proposta de’n Enric Marco d’anar a fer una passejada al vespre per Ontinyent no em va entusiasmar.

DSC_0607

I en arribar a la Plaça de l’Ajuntament, em vaig trobar amb un barri vell ple d’història. L’edifici de l’Ajuntament presidint la plaça i una mica més amunt un edifici adjacent a l’esglesia i que ara és el Museu d’Història i continuem pujant carrer amunt i entrem per una porticada. No ens trobem amb ningú. Llums grogues i blanques il.luminen els carrers i el campanar. L’Enric molt critic amb la contaminació lumínica es queixa de l’enllumenat desastrós del conjunt del barri, i sí, poder fer una fotografia al campanar va ser feixuc i quasi impossible per culpa de la llum.

DSC_0604 (1)

Però l’ambient, la pau, la placidesa, els carrerons, el silenci em van deixar aquests moments de felicitat que sempre trobo en els meus viatges, i de sobte van començar a repicar les campanes, amb tocs vius i en senyal de festa. De primer les petites i seguidament les grans. Ens vam quedar astorats, quiets i vaig estar mirant les campanes  i escoltant una bona estona aquest sò que de sempre em fascina, i no paraven de repicar i donar voltes i voltes, cada vegada més ràpides. No sabíem que dins l’esglesia hi havien uns angelets, setze xiquets i xiquetes, cantant el Cant dels Angelets d’Ontinyent, d’origen gregorià de l’any 1662 i és el preludi de les festes patronals de la Puríssima Concepció de María. Quan vam entrar a l’esglesia, les Vespres de la Mare de Déu ja havíen acabat.

DSC_0615

DSC_0614

 

La gent va anar sortint de l’esglesia i nosaltres vam baixar per un carrer preciós dins la muralla des d’on es podia veure una vista magnífica d’Ontinyent, de nit, amb les llums grogues i blanques il.luminant els carrers, les cases, els murs del barri vell.

DSC_0632

Tornem a la plaça de l’Ajuntament. Pugem al cotxe i marxem a Otos i a Tavernes de la Valldigna. Arribo tard, mitja nit potser.

DSC_0597

 

09.12.16: Otos, segon dia. Trobada de Blocaires: De rellotges i pedres

 

 

Segon dia de la Trobada de Blocaires a Otos. Crec que s’ha format un grup a twitter o whatsapp. No ho sé, perque jo encara no he entrat ni al whatsapp, ni a twitter ni a facebook. De moment els meus contactes són via e-mail i també via Telegram al meu Mac.

A les 11 del matí ens havíem de trobar a l’Ajuntament d’Otos tots els blocaires amb el boss Vicent Partal i parlar-ne, del que és positiu i del que no ho és tant, i sobretot per coneixer-nos millor, fora del món digital. Jo vaig arribar tard perque era al forn del poble comprant fartons, mostatxons i una fogassa per emportar-me a casa. La olor dels forns em fascina, i encara més quan a l’aparador pots veure els pastissets, els fartons, fogasses, ametlons i la flaire et fa entrar al forn. El meu fill encara somía amb els fartons que li vaig portar. Res a veure amb els que compra a Barcelona a les orxateríes Sirvent.

fogassa reme

La trobada de blocaires va estar més que bé, i tots vam dir la nostra, passant, això sí, una mica de fred en una estança preciosa de l’Ajuntament d’Otos que és un palau i rodejats de les obres d’Antoni Miró. Un privilegi.

DSC_0495 (1)

 

EXPOSICIÓN ANTONI MIRÓ EN LA LONJAEn acabar vam fer una visita al poble fent un recorregut per veure els rellotges de sol i ací sí que he de fer esment a Joan Olivares, bon coneixedor i especialista en la ciència ”gnòmica”, la que planteja teoríes al voltant de la trajectòria del Sol. Otos està declarat com el conjunt municipal europeu amb més densitat de rellotges de sol. Ell ens ho va ensenyar tot i ens ho va explicar tot, tot.

DSC_0560 (1)

Otos és un llogaret amb un activisme cultural de nivell, de molt alt nivell. Les otosines i els otosins s’estimen el seu poble, la seva llengua, la seva cultura, les seves arrels, i volen conservar els seus orígens per damunt de tot. I ho veiem molt clar en ” la pedra de Basset”. El seu orígen ens l’explica molt bé en Joan Olivares. La pedra està darrera de l’Ajuntament en mig d’un jardí preciós amb unes vistes a la Vall bellíssimes.

DSC_0528

 

DSC_0531I cada 25 d’abril, durant tot el dia, només aquest dia, el semicercle metàl-lic de la pedra Basset d’Otos manté en ombra l’escut format per les quatre barres que caracteritza a la gent d’Otos i de tot el país com a poble. El calendari solar conté la llegenda, relativa al tres-cents aniversari de la Batalla d’Almansa, ” 300 anys de renadiu”, en relació a la capacitat del poble valencià de renàixer avui sí i demà també, per si sol, malgrat les adversitats i que són un munt. A la part de darrera, la Pedra de Basset construïda amb acer inoxidable i pedra d’Atzeneta d’Albaida, es pot veure el dibuix d’una maça i un piló de picar espart.

thumb_474__4

— El dia 25 d’abril, una ombra sinistra cobrirà les quatre barres de la nostra bandera al llarg de tot el dia. Després, a poc a poc, el sol tornarà a il-luminar les quatre barres fins que l’any vinent hi tornaran les ombres.–

No és  extraordinari ????  Ens vam quedar ben bocabadats els que no coneixíem la Pedra de Basset d’Otos.

La pedra, ens explica Joan Olivares, autor de l’escultura, era centre de reunió popular i alhora servia de pìló per a picar espart. I ens recorda la dita: Quan el Benicadell fa capell, pica espart i fes cordell. I per tots los sants ( !!!! ), sí que va fer capell aquests últimes díes com hem vist als espais dedicats a la méteo camps anegats, rius desbordats, moltíssima pluja. Pep Albinyana, Enric Marco, Joan Olivares sé que vareu mirar molt al cel per demanar la treva meteorològica que ens va fer !!

I vam continuar amb la ruta dels rellotges de sol amb en Joan Olivares, l’ànima d’aquest recull de gnòmics posats en uns rellotges de sol inigualables i bonics, amb  l’estimable col.laboració d’artistes de la talla d’Andreu Alfaro, Arcadi Blasco, Antoni Miró, Rafael Armengol o Manuel Boix.

DSC_0535 (1)

Amb molta gana vam anar a raure a Ca Les Senyoretes, novament, on ens esperava un reconfortant arròs al forn que ens va fer recuperar les forces. Abans, però, en Joan ens va explicar els seus rellotges solars, que sense ser electrònics, ens demostren que es pot donar tal quantitat de dades que pots interpretar, que quasi ho són.

DSC_0585

DSC_0581

El dinar va tornar a ser una reunió distesa, joiosa, de tots els blocaires. Converses, riure i feliços d’haver-nos trobat.

En acabar molts ja van marxar, però alguns ens vam quedar. I vam seure en un raconet de Ca Les Senyoretes, confortablement i més d’un fent una becaina, i d’altres conversant de tot una mica. Tranquil-lament, plàcidament. Uns moments per recordar. Després vam anar a L’Olleria a participar en la inauguració d’un taller-botiga d’artesania, amics de’n Pep Albinyana, i finalment l’Enric va insistir d’anar a Ontinyent.

Però aquesta serà ja una altra crònica ……..

Fotografíes: Imatge destacada: Rellotge d’Andreu Alfaro i el grup de blocaires. RG.

1) Fogassa a punt per menjar. 2) Sala Ajuntament i blocaires. RG. 3) Antoni Miró i obres seves. 4) Rellotge de sol – Otos. RG. 5) La Pedra de Basset. RG. 6) Vista des de la Pedra de Basset. RG.  7) La Pedra de Basset un 25 d’abril. 8) Joan Olivares davant el rellotge de sol d’Antoni Miró. RG.  9 i 10) Joan Olivares explicant totes les dades dels seus rellotges. RG.

 

 

 

 

 

 

08.12.16 – Otos: Trobada de blocaires

 

DSC_0420 (2)

Dia de la Puríssima Concepció de Maria. I els blocaires anaven arribant a Otos. A les 7 del vespre en Vicent Partal ens parlaria de tot una mica, Trump, Brexit, Procés, referèndum .. Sala d’Actes de l’Ajuntament d’Otos. A continuació debat, preguntes, respostes i a continuació a sopar a Ca Les Senyoretes. Una bona colla de blocaires i suscriptors, crec que uns seixanta. Bon sopar i en acabar, la festa amb Miquel Gil i Botifarra. La festa va acabar tard, molt tard. Però no vaig veure a ningú amb cara seriosa ni cansat.

DSC_0285

Aquests díes he fet una immersió al País Valencià, completa, intensa. Amb els amics  Enric Marco i Rosa Magraner, veïns de Tavernes de la Valldigna no he tingut temps per avorrir-me. Tot ha estat un seguit de vivències, converses d’alt nivell, del cel, les estrelles i els planetes, de classes de cuina, per exemple com pelar una carxofa, o fer un arrosset amb el que tens a la nevera. El dia de la Puríssima vam anar a Xàtiva a cercar en Francesc Cabiro, arribat des de Badalona i de pet a Otos.

IMG_0076

Què puc dir d’Otos ? Un descobriment. Un petit poble de no més de 500 habitants situat a 1.100 m d’altitud. Tranquil, on es pot respirar pau i natura i una, o dos, singularitats excepcionals, els rel.lotges de sol i la colecció permanent de més de 70 obres de l’Antoni Miró. Van arribant els blocaires, en Josep Selva, la Belén de Madrid, Josep-Anton Montfort, en Josep Usó, l’Enric Balaguer, l’Àngel Canet, en Josep Blesa, la Pepa, una gatera excepcional, el Totxanes, J.J. Isern i molts més, sempre al voltant, al costat de’n Pep Albinyana, l’ànima i organitzador d’aquesta trobada i ben a prop en Joan Olivares de Ca Les Senyoretes, la segona ànima d’aquests dos díes curtets i farcits d’aconteixements per als blocaires i suscriptors participants.

DSC_0424

Farts de pluja després de quinze sense parar, i la sort que hem tingut de no ser-hi aquest cap de setmana on hem de lamentar la mort de sis persones per culpa dels aiguats. En una de les informacions del temps a TV3 va aparèixer un mapa meteorològic on es podia llegir el nom de Otos amb més de 200 ml de pluja !

DSC_0406

Amb aquest mal temps, i en mig d’una treva, vaig poder gaudir de la lluminositat de la Vall d’Albaida, de la Safor. Veure els camps esplèndids de tarongers. Les muntanyes. Les sèquies amb aigua, els rius secs, ara vius. Una imatge de bellesa de la Valldigna pujant amunt fins arribar a la Vall d’Albaida. Visitar el Monestir de Santa Maria de la Valldigna, a Simat. L’Ermita de Santa Anna molt a prop de Tavernes, antiga mesquita on s’ha conservat part de la seva arquitectura.

DSC_0294 (1)

Va ser un dia llarg, intens i vaig acabar a les tres de la matinada a Tavernes amb el meu sac ple de vivències, paisatges, històries que em va explicar l’Enric, aprenentatge de la llengua catalana del sud, cuina de la zona, l’horta i compartir el temps amb els amics i amigues blocaires d’aquesta casa de veïns.

Continuarà …….

DSC_0488

Fotografíes:

Imatge destacada: Ca Les Senyoretes -Casa Rural – Otos, Vall d’Albaida

Camp, vinyes, Otos al capvespre.

Tavernes de la Valldigna – Les tres creus cobertes de núvols.

Otos: Arribada blocaires Enric Marco, Francesc Cabiro, Rosa Magraner.

Ajuntament d’Otos: Joan Olivares, Pep Albinyana, Vicent Partal.

Arròs a casa la Rosa i l’Enric …. conill, pollastre, faves, carxofes.

Tarongers Monestir de Santa Maria de la Valldigna.

Ajuntament d’Otos : Grup de blocaires.

 

 

 

.

Pep Gimeno Botifarra … després de la trobada a Otos

 

Sí, ho reconec, és un fet, m’he embotifarrat. M’ho va dir ahir nit el mateix Botifarra. Ja són tres vegades en un període de temps, curt, tres setmanes que he anat a escoltar les seves cançons i el seu versar indefinible i que mai s’acaba, a Sarrià, Centre Parroquial, a Otos, trobada de blocaires i ahir nit al Tradicionàrius a Gràcia. Aquest darrer més especial que cap d’altre: Botifarra a Banda. Acompanyat de la Banda La Valenciana formada per xics i xiques valencians i que viuen a Barcelona. També el seu grup de músics.

DSC_0447

DSC_0488

Otos – desembre 2016. Fotografíes RG.

Arran la trobada a Otos, vaig anar a L’Olleria, molt a propet d’Otos i allà en Pep Albinyana em va presentar a Pere Ròdenas, músic del grup de Botifarra i parlant, parlant, li vaig preguntar que podia fer per obtenir una entrada per aquest concert, perque tot estava exhaurit. Em va dir que feria gestions. I Pep Albinyana em cride divendres vespre per dir-me que tinc una entrada al meu nom al Tradicionarius !!! Quin salt que vaig fer !! La trobada de blocaires a Otos va donar els seus fruits. A Otos ens van fer un regal impagable que va ser l’actuació de Pep Botifarra i Miquel Gil. Jo ja havia escoltat les seves cançons, i a més els havia vist a Sarrià, però els altres blocaires vinguts del Principat no el coneixíen, com moltíssima altra gent.

com-voxuji-54-fotonoticies-musica-botifarra-i-carles-denia-fotos-grans-botifarra_15dll82

I ahir nit, a primera fila ( sempre incòmode perque has d’aixecar el cap …) però immersa en la música pura, emotiva, bonica, del País Valencià, i que tota la gent del Principat hauria de conèixer millor. Vaig xalar i molt, i més quan al meu costat sentat i més d’una vegada emocionat, el boss, en Partal, aplaudint i rient com mai. Malaguenya de Barxeta, Jota de quintos, Granaïna de Montaverner, Senyera …. Ens miràvem, i sense paraules, afirmavem ….. però que gran és Botifarra, i aquests xics i xiques de la Banda La Valenciana, lo bé que toquen, i els músics acompanyants, i l’Ahmed  Touzani,com interpreta el cant de batre, i posa música amb el seu violí recordant aquells moments de batre al costat de la sènia d’un lloc de la Mediterrània.

17669649899_e304e27a30_o

Si voleu gaudir de veritat, mireu-vos aquest documental i sabreu perquè el Botifarra és ja un referent del País Valencià, i perque omple totes les sales, carrers, teatres allà on va. Perquè si està bé escoltar-lo en videos, millor és admirar-lo en directe. Rondalles, dites, anècdotes, acudits, sentències, endevinalles i jocs de paraules engrandeixen la seva actuació, per convertir-se en espectacles d’una vitalitat incomparable i també nosaltres, ens hi sentim identificats i lluitem per la llibertat, i arribarà un dia en que els Països Catalans serà una realitat.

 

Un concert País Valencià, Illes i Principat …. música del poble …. tenim cantants i músics, molts. Ompliríem el Sant Jordi i el Camp Nou.

Mai agrairem al Botifarra el que ha fet i està fent per la seva terra i per la música popular en general. La Nova Cançó tenia prestigi, els grups pop i rock es consideraven moderns …. però, què era allò de cantar encara cançons de batre, romanços, jotes, fandangos, malaguenyes, boleros, seguidiilles ? Està boig aquest Botifarra ? Ha obrat un prodigi, sí, que fa poc semblava impossible. Ha tret la cançó popular de l’armari i amb la seva veu i forma de cantar, elegant, expressivitat vocal, un timbre net, una dicció popular, sona inefablement valencià. I aquí veus la connexió profunda i de vegades visceral entre el seu cant i l’imaginari col-lectiu que fa sentir a la gent irremissiblement identificats. Joves, gent major, de mitjana edat, sense etiquetes de partits polítics, de procedència diversa dins els Països Catalans, tots se senten identificats. Jo també. La llavor perduda fa moltes dècades torna a reviure i amb intensitat.

Sí, m’he embotifarrat i no n’hi ha per menys. Us convido a cercar a les xarxes actuacions del Botifarra, i als vostres pobles i ciutats si apareix en algun programa.

Ací teniu la que ens va dedicar a tots els blocaires de Vila Web el dia 9 de desembre en aquest meravellós poblet d’Otos i en un racó de l’Hostal Ca les Senyoretes, on tots vam riure, aplaudir, picar de mans, cantant les jotes, malaguenyes, fandangos, havaneres, seguirilles que el Botifarra i el gran Miquel Gil ens van regalar.

Gràcies Botifarra, recopilador i divulgador extraordinari de la música popular, que ja mai més estarà ”marxinada” ….

Text que m’ha ajudat a escriure aquest apuntament publicat a La Veu – Diari Digital del País Valencià – Francesc Gibert – 19.11.16.

 

Otos – Vall d’Albaida: Trobada de blocaires – El viatge

 

 

Tot arriba, i tot passa. Els blocaires i suscriptors de Vila Web ens vam trobar a Otos, Vall d’Albaida, els díes 9 i 10 de desembre. Un grup nombrós, venint del nord i del sud, País Valencià i Principat. Va per endavant que va ser un èxit tant organitzatiu com participatiu, i ens ho vam passar molt i molt bé, i vam apendre moltes coses, i ens vam conèixer i vam debatre amb el ”boss” Partal, vam fer petits i grans descobriments, i intentaré fer uns apuntaments explicant sensacions i impressions d’aquesta trobada.

IMG_0050

EL VIATGE

No tinc cotxe, així que vaig baixar amb un tren que se’n diu Euromed. No eixisteix ni AVE ni AVANT per anar a València. Durada del trajecte 3 hores i 9 minuts. Sortida amb 8 minuts de retard de Barcelona, 18:09. Fosc. El meu seient a l’últim vagó. Molt de soroll i batzegades contínues durant el trajecte dins el Principat. No pots veure res de res i quan passes per alguna estació impossible saber on ets. Parades les mínimes, Tarragona, Castelló i València.

Entrem al País Valencià i sembla que les víes estan en millors condicions i el tren agafa més velocitat. Arribem puntuals a l’Estació Joaquín Sorolla de València. Sense cap gràcia, res a veure amb la fantàstica Estació del Nord. Una de tantes, dissenyada i construïda sense solta ni volta, com totes, com en una cadena de muntatge. No entenc perque l’Euromed para en aquesta estació exclusiva per als trens AVE. Deu ser per aparentar que el corredor mediterrani també té bons trens, o això és el que es creuen els de la Renfe, Adif i Ministeri.

IMG_0051

A la tornada també vaig viatjar en aquest Euromed, però de dia. Millor. Pots gaudir del paisatge. Trajecte per el País Valencià, una mitjana entre 160 i 199 kms / hora ( perquè no arriba als 200 km /hora ? No ho sé ). Passem per les estacions i no puc llegir on som. Només quan han tingut la brillant idea de conservar l’antiga estació, sí puc saber el nom de la població, lletres grans, Puçol, Borriana, per exemple. Aquestes noves estacions són lletges i no hi han rètols, i si n’hi han són petits i amb lletres que és difícil de llegir-les.

tiempos-de-viaje-y-distancia-en-el-triangulo-barcelona-valencia-madrid-josepboira

Entrem al Principat i la velocitat ja es comença a reduïr, i el balanceig de tren augmenta i molt. Més soroll. Les víes no són les mateixes. Fins i tot per la finestra, com ja no va tant ràpid, puc veure munts de víes al costat en un tram del recorregut, a punt per a ser canviades per les velles, cobertes, perque no es vegin gaire. Quan de temps deu fer que hi són ? No ho sé. Velocitat entre 130 i 149 kms / hora.  Novament no entenc perque no arriba a 150 kms / hora. Arribem a Vandellós i el tren circula a 30 i 40 kms/hora fins que es para. Et voilà …. la via única. Hem d’esperar que passi el tren de baixada. I continuem, a menys de 100 kms / hora fins passat L’Hospitalet de l’Infant.  Hi ha trams en que el tren pot mantenir la velocitat de 149 kms / hora. No gaires.

Arrtibem a Sants puntuals a les 14:09 hores. Final del viatge. Puntualitat sí, velocitat no. Sembla ser que hem guanyat 13 minuts ( ¡¡¡!!! ). Voleu dir que naltros som d’eixe món ?

 

Oliveres

El dia 30 d’abril es va projectar a Sant Mateu, Baix Maestrat, la pel.lícula de la Íciar Bollain amb guió del seu home, en Paul Laverty, ”El Olivo”. He vist el trailer. I aniré a veure-la. Sí.

olivera_ximo_la_jana

Ací teniu l’enllaç del trailer:

 

Però també us deixo un apuntament del blocaire,  La paella mecànica d’aquesta casa, on podeu llegir i saber de les oliveres mil.lenàries del Baix Maestrat. L’any 2006 es va aprovar una llei al Parlament valencià per a conservar i defensar aquests arbres, perque la especulació i venda era ja un escàndol. Canet lo Roig, Traiguera, Sant Mateu …. ara la gent pot respirar tranquil.la, per que ja no es poden vendre les oliveres, i sí es pot anar-hi a veure-les i gaudir-ne.

traiguera-memorial

A Catalunya encara no s’ha aprovat cap llei per protegir les oliveres, i podem veure vivers  amb aquests arbres, arrencats de la seva terra, i plantats en llocs inversemblants,  tancats, en mig del ciment, d’autopistes, en edificis i oficines de grans multinacionals, i exposats com un trofeig en països del nord, a l’altra banda de món, lluny de la Mediterrània.

Aplaudeixo aquesta iniciativa de la Íciar i el seu home en Paul Laverty. Seré feliç en vore la terra, les oliveres del Baix Maestrat i la història que ens explica, i encara ho seria més, si els protagonistes parléssin en la seva llengua. el valencià ……. és possible ??

 

Arròs brut pobler a Búger, Mallorca

En un apunt anterior vaig escriure que en Toni Caimari, creador i President de la Fundació ACA ens va explicar a alguns blocaires la recepta de l’arròs brut que ens cuinaria dissabte migdia per dinar. 

La tertúlia de blocaires, en Josep Blesa, na Marieta Folch, en David Figueres, en Joan Alcaraz van començar a filosofar, conversar, discutir, de les virtuts d’una bona paella.

Aquesta discusió amb gent del País Valencià pot esdevenir explosiva, com una mascletà.

— Cal posar l’arròs a montonets, res de ceba, el socarrat just i al punt, millor no barrejar carn i peix, els garrofons imprescindibles.–

En Toni Caimari escoltava i va començar a parlar de l’arròs brut que ens prepararia l’endemà per dinar ( bé ja erem a l’endemà …. ). Un arròs caldós, comentàven, però no, l’arròs brut, i pobler, és diferent. Les interrupcions eren continúes, però la recepta va anar avançant i també amb contratemps, com els sons que entren malament en una composició musical. En Toni va oblidar de comprar la sipi bruta !!! Res d’espantar-se, anirà a cercar-la aviat pel matí.
La simfonia anava prenent forma i els sons de l’arròs brut pobler feien brollar tota mena d’emocions en els nostres sentits. Una altra ronda …… herbes, gin tonic i cervesa.

La simfonia va arribar al tempo vivadissimo per acabar en un larghetto, i el tempo a piacere ens va acabar d’aclarir la recepta de l’arròs brut pobler.

Era ja hora de tornar a la Fundació ACA. En Joan havia marxat ja, i la resta, en David, en Blesa, na Marieta, en Toni Caimari i jo mateixa, vam compondre un adagissimo per gaudir dels estels i de la nit, pensant en aquest arròs brut pobler i que si desitjeu saber-ne més, us convido a llegir més avall …….

 

Menjar és una acció més complexa que alimentar-se. El que es menja i com es menja, marquen unes pautes de vida per a qualsevol poble, cultura, país. Sembla d’una aparent simplicitat nutritiva que, si ens hi fixem bé, ens proporciona unes relacions humanes  plaents. En aquestes Jornades de Blocs i Literatura a Búger podríem aplicar-nos la fórmula de: fer feina, fer festes i menjar bé.

Antoni Caimari és de Sa Pobla. Búger és a poc més de cinc kilòmetres. El tarannà pobler és d’una inquietud cultural considerable. I sí, podria dir que on millor es menja a Mallorca és a Sa Pobla. La seva tradició de treballar els camps de conreu, la seva estimació al seu territori, la seva activitat cultural, fa d’aquest poble un signe d’identitat ben diferent de la resta.

Malgrat no vaig prendre nota de tot el que ens va explicar en Toni Caimari, estic disposada a fer treballar la meva memòria i aquest és el resultat:

Ingredients:
Pollastre de camp, ànera, costella de porc, mè, tord, sípia, carxofes tendres, mongeta verda, tomàtigues de ramellet, bolets, ceba, brou de gallina de camp, pebre bo, safrà, julivert, all, canyella, espècies secretes, saïm.

Posar aigua al foc i fem un brou de gallina. Xup xup, vivace per acabar lentíssimo.
Sofregim tota la carn que hem tallat a bocinets. Un poc de sal. Quan agafi color, afegim la ceba, que abans haurem deixat a punt de caramel. Continuem amb les tomàtigues i la sípia, a trocets. Deixar coure lentament. Fem un sofregit amb els menuts del pollastre, all i julivert, tot ben xafadet i guardem la picada per al final.
Una vegada el brou està al punt l’afegim al calderó i addicionem les espècies. Segueix el xup xup. Quan la carn estigui ben cuita afegim les verdures i els bolets, si és el temps.
També afegirem els ouets que haurem trobat dins la gallina. Posarem l’arròs quan estigui en ebullició i a foc molt viu. Les mesures, diferents de la paella, és clar. És un arròs caldós, més brou doncs. Afegirem la picada. Vigilar que l’arròs estigui al punt, al dente en el moment de servir els plats.

És evident que he escrit de memòria i de ben segur que m’he deixat alguna cosa o he afegit d’altres ingredients, però quan recordo aquella conversa no crec que m’hagi equivocat de molt. Desconec les mesures de les espècies i quan s’han de posar. Important, perque el brou estaba de ‘categoria’ i els dos primers plats de l’arròs brut pobler impresionants. El tercer plat, l’arròs ja estava una mica covat, però molt, molt saborós. En Toni Caimari es va posar un notable mig de nota. Nosaltres matrícula d’honor cum laude. Va cuinar per a 40 persones.

No vaig fer fotografíes. Volia assaborir el dinar i conversar. He anat cercant-les a la xarxa i ha estat difícil de trobar-ne alguna de semblant a l’arròs que en Toni Caimari ens va cuinar. Crec que s’assembla bastant. I també m’ha servit per llegir receptes i més receptes, totes diferents, encara que iguals en el concepte. El secret està ben guardat.
El cuiner el sap. Nosaltres no. 

Fotografia: Arròs brut a punt de menjar.

Arxiu: Vista des del Mirador Joan Alcover. El Pla de Mallorca, Sa Pobla i Cap Ferrutx

 

 

Poesia a Búger, Mallorca

Dissabte 12 de maig 2012. Horabaixa.

I Jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat.
Recital de poesia a la Sala del Piano de la Fundació ACA – Búger, Mallorca.

En el programa estava previst fer el recital al Mirador Joan Alcover. No podia ser. Feia un sol que cremava el cul a les llebres. La temperatura a trenta graus. Millor sota sostre de la Sala del Piano.

Els poetes van anar recitant, els seus poemes, els d’altres poetes a qui admiren molt, poemes musicats, una performance, tots recitant en total llibertat. Apassionant, entranyable, inoblidable. Un recital a la memòria de Xesca Ensenyat. Ella hi era. No es pot oblidar cap persona si la guardem en la nostra memòria. Sempre apareix.

He trobat aquest poema i que he llegit avui mateix, pel matí:

‘REFRANY’ – Enric Cassasas

Al pot petit hi ha poca confitura
i al cor trencat la veritat més dura:
mal amagat és mal que no té cura,
la llibertat, la llei més segura,
la veritat, bandera que no es jura,
i el paradís, un bon plat de verdura.

Gràcies poetes. La vida és més amable i preciosa llegint els mots d’un poema. Els pensaments volen a llocs on t’hi trobes bé i ets feliç.

Fotografia: Recital de poesia – I Jornades Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat. Fundació ACA – Búger. 11-13 de maig 2012.   RG.

Arxiu: Una tórtora testimoni de pau i llibertat. Mirador Joan Alcover. RG

 

Música a Búger, Mallorca

De literatura, de poesia, de cròniques d’unes Jornades inoblidables a Búger, n’hi ha un munt en els apunts escrits per blocaires d’aquesta casa: 
 -Els dies i les dones – Cafè en gra – Coc ràpid – Pols d’estels – El meu país d’Itàlia – Cupressus sempervirens – A la brasa i al caliu – Notices from nowhere – L’espectador invisible – Boira de Madrid.CAT

A mí em vé de gust escriure d’altres moments de les I Jornades de Blocs i Literatura a la memòria de Xesca Ensenyat – Fundació ACA – Son Bielí/Búger – Mallorca – 11/13 de maig de 2012.

També vam gaudir de la música. Dissabte per la tarda, després de dinar, el recital de poesia ens va emocionar. Josep Harp va musicar un poema de Maria Victòria Secall i el va cantar. Preciós. El so de l’harmònica suau, trist i la veu profunda i noble, ens va captivar. Perque la música forma part de les nostres vides i no podem viure sense ella. Poesia i música entrellaçades.

Seguidament Maria Victòria Secall va recitar un poema de Xesca Ensenyat i un jove músic, Marc Farré, va compondre la cançó en el seu estil de música experimental , preciosa, tota una descoberta. Novament poesia i música entrelleçades.

I deixo per el final la música de’n Antoni Caimari i Alomar, creador i President de la Fundació ACA (Àrea de Creació Acústica). Artista i compositor atípic. Búger i Son Bielí captiva a la gent que hi va. Tot és art, armonia.

Sempre he cregut que l’Art i la Cultura són el millor servei que podem oferir al nostre poble, i aquesta és realment la filosofia fundacional de l’ACA —
Són les seves paraules .

I divendres vespre ens va oferir una audició de la seva música a la Sala del Piano.
Música Blanca i L’Inquisició. Sorprenent. Innovador. Artista. Creatiu.

Després de sopar plegats en un petit restaurant de Búger anomenat Enmig, la conversa continuà entre herbes i gin tonics, davant l’esglèsia. Toni Caimari va exercir de professor de l’Aula de Música i posteriorment explicant la recepta del dinar de demà en clau d’una simfonia de Beethoven.
….. continuarà.

Fotografia: Sala del Piano. Fundació ACA. RG.
Video: Marc Farré /Mònica Perez-Hita – Kingdinsky

 

Avui: 100 anys d’Enric Valor

Des del Principat, el meu homenatge a aquest homenot de lletres, gramàtic, enamorat dels mots, de la llengua, savi, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987) i que va fer possible que les rondalles no es perdéssin en el temps i en la foscor:

—  Hi havia una volta una caseta habitada en la mateixa carena de la Penya Roja. Ara, tal caseta encara es veu com un puntet blanquinós damunt la colossal muntanya; però està derrocada, amb les parets mig tombades pels vents, nevades i pluges, i amb la teulada desfeta.

La Penya Roja és un pic molt gros i enlairat i de ben dificultós accés. puix que es troba voltat de cingles torbadors i de barrancs negres i aspres, i moltes vegades roman hores i dies i fins setmanes i tot, dins els espessos núvols que pugen carregats d’aigua des del Mediterrani.—

— De Les velletes de la Penya Roja —

La Mediterrània, aquesta mar que ens uneix i ens parla de rondalles, poemes, cançons, història, balls, fades, ocells, arbres, sirenes, fruits, raboses, fardatxos,canalla, xiquets, nins i nines, trumfes, creïlles, focs, coets, oliveres, garrofers, ametllers, vinyes molt verdes vora la mar ……