Noticies des de Hanoi

 

Deu dies ja que he arribat a aquesta ciutat-poble. Lluny de casa i es nota, i molt. Un canvi en tots els sentits, cultural, domestic, de temps, d’informacions. A les 6 del mati comensa a clarejar i a les 6 de la tarda ja es fosc. A l’hotelet puc conectar-me amb un ordinador que utilitza tothom, i de vegades no funciona. Pel mati llegeixo les noticies del meu pais del dia abans, i per la tarda, les del mateix dia. A la televisio miro les noticies de la televisio japonesa, la BBC, TV5 francesa i moltes vietnamites. He quedat perplexa de l’accident de l’avio a Taiwan, i tambe llegint que el jutge VIdal sera expulsat. Que hem de fer? Marxar del reino de espana com mes aviat millor. Signatures, manifesacions, concentracions, no serveixen per a res. Fets i rapids …. i ja se que avui per avui sembla impossible. Aixi que em dedico a viure a Ha Noi i m’oblido de la meva terra durant un temps.

El dia 3 van celebrar el 85e aniversari de la fundacio del Partit Comunista de Viet Nam, unic partit existent al pais. La gent del carrer, pero, continua amb les seves coses, anar i venir, comprar, vendre, treballar, portar cales a casa, enganyar si poden als turistes, portar els infants a l’escola. Alguns es paren a escoltar la musica d’un concert a l’aire lliure per commemorar l’esdeveniment, que certament ha estat important per aquest pais. Molta gent oblida que nomes fa poc de vint anys que Viet Nam ha entrat, mes o menys, dins el cercle de la globalitzacio i que fins aleshores la seva economia es podia dir que era una economia de guerra. No se sap com, pero el pais tira endavant, sense escarfalls ni moviments en fals. Un govern comunista que fa la feina, corrupcions encara a l’ordre del dia, algunes acceptades d’altres no tant, economia familiar, comprar, vendre, fabriques, agricultura potent i tambe pesca, grans empreses establertes al pais. Ara be, tot, tot, adaptat a la manera de fer vietnamita. Els que volen resultats rapids, aquest no es el pais on trobaran la solucio. El vietnamita te un tempo i no es belluga mes rapidament perque li ho diguin els forasters. Fan barrabassades, cert, poques, pero el creixement es contingut i continuat. I ho veus pels carrers.

M’hi trobo be a Ha Noi. Fins i tot ni em molesten el soroll de milers i milers de motocicletes i ara tambe mes cotxes. A partir de les 9 del vespre torna el silenci, fins a les 5 del mati.

M’encanta badar, seure en un raco i observar. Menjar un bun cha o un banh cheo, o els espectaculars ban minh, que la BBC ha anomenat els ”millors entrepans del mon”, i es cert. Pels carrers al mati, abans de les 7, tanta gent traginant olles, menjar, fogons, carbo, llenya, per fer els esmorrzars de la gent que va a treballar. I quantes flors arreu. Poques vegades he vist una Ciutat tan plena de flors, i ara mes que mai, perque l’any nou es a tocar, el Te’t. Enguany ” at mui” l’any de la cabra. I ja estan preparant els banh chung, que no pot faltar a les cases, i els arbres, els presseguers, florits. Una flor d’un color rosat fosc, brillant. Tothom en te un davant la seva porta de casa o a dins.

Tuan-Nguyen-1024x1024

 

 

M’he retrobat amb el fill d’un gran amic de Barcelona. Viu a Ha Noi, s’ha casat i te dos criatures. I ha muntat un restaurant on es pot menjar escalivada, patates braves de’n Tomeu, calamars a la romana, i d’altres plats ben catalans,  tot ben explicat en un carta en catala, angles i vietnamita. Tinc el meu raco de pais, tambe a Ha Noi.

I aixi van passant els dies; temps per a tot, per llegir, fer fotografies, aprendre, passar una mica de fred ( !!! ), passejar al voltant del llac Hoan Kiem i preparant excursions i viatgets curts per coneixer com prepara la gent l’any nou. M’han convidat a una matansa del porc …… Un pais veritablement diferent, i que suposo em fa retrobar-me amb el meu de fa cinquanta anys …..

Us recordo …… el teclat es el que es ……..

P.D. Vaig visitar la Citadel de Ha Noi, tot just oberta al public fa 3 o 4 anys. Abans prohibidissim d’entrar-hi. Em va sorprendre per la seva bellesa i el silenci. No queda gaire res de les epoques glorioses dels mandarins, secle XI, pero els arqueolegs estan fent una molt bona feina i les troballes es multipliquen. Edificis colonials. Un lloc ple d’histories de les guerres, pero on avui es respira una pau poc habitual. Segurament els centenars de bonsais ajuden. Els presseguers en flor tambe. I el contrast, es baixar al bunker on el govern del Viet Nam treballava per aconseguir la independencia i la unificacio del pais al llarg de les guerres amb el frances, japones, xines i america.

 

Des de Hanoi

 

 

 

 

Dos dies ja a Hanoi. Retrobament amb una Ciutat que des de la primera vegada que hi vaig ser m’ha seduit i continua la seduccio ……  Ja es comensa a veure una activitat que anira creixent per celebrar el Te’t. He estat amb amics, i tambe amb nous amics. La meva aportacio a les festes del Tet sera cuinar un arros amb bacalla. Des de Barcelona a Hanoi. Ben envasat al buit. Aqui no el coneixen. Jo ja he gaudit de la cuina vietnamita, cha ca, pho, bun, te verd, la cervesa Halida, papaia. Fa calor, pero no pas la de l’estiu i les motos continuen envaint els carrers. Podria dir que la gent a HaNoi ocupa els carrers, son els amos i senyors, i hi conviuen molt i molt be.

 

Ha Noi te un aeroport nou i una autopista que arriba directament a la Ciutat, i un nou pont que travessa el Hong Ha, el riu Roig. La autopista no te senyals de res, i a l’aeroport es nota que estan en rodatge. Tinc una nova camera que tambe fa videos i ahir vaig estar practicant i enregistrant tot el trafic des del meu seient en un cyclo pousse.

Com no porto, ni tinc, un smart phone ni un portatil, he d’utilitzar els od\rdinadors que son a disposicio dels clients a l’hotel. Aixi que el teclat ni te accents, ni c trencada i escric com puc …..

Ara son 2/4 de 9 del mati, sis hores menys a Barcelona. Bon dia.

 

Un diumenge a Hà Nôi

Vaig anar escrivint en una agenda, petites notes del meu viatge de tot el que vaig veure i vaig fer. Obro una pàgina qualsevol i apareix el diumenge 29 de setembre de 2013. Era a Hà Nôi. 
Xinesos a l’Hotel.  Sí, eren de vacances. Molt cridaners, molt. Obrien i tancaven les portes de les habitacions com si estiguéssin a casa seva. Amablement vaig treure el cap per la porta i els vaig demanar de no fer tant de soroll. No vaig tenir una resposta massa convincent. 

Moto al circ. Equivocació. Un dels meus mitjans de transport favorits a Hà Nôi és negociar un bon preu amb un motorista que sempre te’ls trobes a les cantonades del carrer. Ràpid, i tot depèn del que vols pagar. Es va equivocar i no em va deixar al circ i no parlava anglès. Pujo en una altra motocicleta i sí, arribo al circ. Circular amb motocicleta et dona la possibilitat de veure-ho tot i passar-t’ho bé. A més els carrers dels barris per on passo són amples i els arbres, meravellosos, donen ombra. La ciutat dels arbres. Quin goig !
Conversa en francès. Passejo a la vora del llac Thien Quang, proper al circ. Dos homes ja grans em miren, somriuen i comencem a parlar. Encara poden fer-ho en francès ! A ells i a mí ens fa moltíssima il.lusió poder parlar francès a Hà Nôi, que no és el més habitual. M’expliquen quan eren joves i estudiaven en escoles públiques franceses. El germà més gran té 95 anys i el petit no ho recordo. Estan contents. Viuen bé, si tenim en compte el que han passat al llarg de dècades de guerres, fam i violència. 
Se’ls veu feliços i ells i jo continuem els nostres camins.  
Circ. El circ de Hà Nôi – Rap Xiêc Trung U’o’ng – està situat dins el Parc Thong That (abans anomenat Lenin). Era aviat. Compro l’entrada. Preu: 100.000 VDN (€ 3.00). Seient: B1. És un edifici preciós, estable, com una carpa. El curiós és que al costat meu comprant l’entrada hi havíen tres dones que em volíen vendre una entrada, fins i tot més barata !
No era ple. L’espectacle em va agradar molt, circ en el seu estat pur. Elefants, gossets, un porc vietnamita, micos, pallassos, trapecistes, funambulistes, música en directe. Enveja de no tenir un circ estable a la meva ciutat ……..
Parc. Placidesa. Barri francès. Tornar caminant al centre de Hà Nôi. Passejar per el parc. Un diumenge al matí és ple de gent, famílies, criatures, joves, jocs, música. Un trenet circula  al voltant d’un altre llac, més gran que l’anterior, Bay Mau. Asseguda en un banc, parlant en anglès amb un grupet d’estudiants, joves. Ens fem una fotografia i els demano el seu correu electrònic per enviar-lis la foto. Gaudir. 
Caminar pels carrers amples on encara es poden veure grans edificis de l’època colonial. En certa manera el barri em recorda a qualsevol ciutat francesa, carrers Ly Thuong, Hai Ba Trung, Trang Thi. Entro a Fanny, una gelateria que ningú es pot perdre d’anar-hi. Han canviat de lloc; abans eren al costat del llac Hoan Kiem, i ara al carrer Ly Thuong.
Sopar. Aviat, com els vietnamites. A les 7 de la tarda. Prop de l’hotel al barri vell.
Una sopa, el Pho de pollastre i una cervesa Halida. He caminat molt i fa calor, molta calor. Arribar a l’hotel i després de la dutxa, llegir: Mrs Dalloway, traducció de la Dolors Udina. Dormir.

Fotografia: Dos germans que parlen francès. RG. setembre 2013.
Arxius: Comença la funció.
           Cantonada barri francès.
           Noies i nois en un matí de diumenge al parc.
           Motocicleta, carrer, arbres.
 

Des de Ha Noi

Una setmana que vaig arribar a Ha Noi, aquest poble-ciutat, ciutat-poble. No ha canviat gaire des de l’ultima vegada que vaig ser-hi, l’any 2009. Uns cotxes mes, tot mes net i polit, pero l’essencia, la vitalitat de la ciutat continua intacta. Mes iPhones, tauletes. Aprofiten les noves tecnologies. Visc al barri vell, en un petit hotelet del tot recomanable, senzill, pero hi ha de tot. En sortir trobes tot tipus de venedors i venedores, botigues, el barri sencer es un gran magatzem. Sembla mentida que puguin subsistir, perque no veus molta gent comprant, pero, oh miracle!, quan m’he sentat a l’esglao de l’hotelet a observar durant una hora, a les botigues del costat han venut bosses grans, catifes de bambu per casa, bosses de plastic. Els compradors no baixen de les motos. El mercadeig es constant. Em diuen que si fan entre 100 o 120 USD$/dia es un volum de negoci gran, si sumem totes les milers de botigues del barri, i a mes amb el mercat central de Dong Xuan a tocar.
Divendres, dissabte i diumenge, fan mercat de nit, i planten les parades al mig dels carrers. La gentada es immensa. Es un veritable acte social. Families senceres i els infants gaudeixen moltissim comprant petites joguines, caramels, enganxines o fins i tot alguna bicicleta, els seus pares o els avis, es clar.

Observo les mirades de la gent on resplandeix el desig de viure. Cap llei parlamentaria no pot fer canviar mai la manera de ser de les persones i el seu tresor mes preuat, estimar la vida. Caminen amb el pas ferm o a gambades, o aquest balanceig de les venedores de carrer, el xivarri i l’enrenou, les motos, les bicicletes, els taxis, els cyclos amb els turistes, els repartidors de mercaderies transportades damunt de les petites motocicletes. Una feina d’artesania. I quan surts del barri arribes al llac Hoan Kiem, on els avis fan exercicis, respiren, conversen, passegen als petits de la familia. Aleshores tot es pau i placidesa. Els joves sentats en els bancs que son arreu mirant les aigues del llac sota els arbres, cercant l’aire fresquet.

Dema marxo a Vinh Halong. Aquesta vegada dos dies i una nit a bord. Dissabte quan torni, al capvespre, pujare al tren per anar a Xina, a Kunming.

En el teclat no hi ha accents ……  Llegeixo les noticies del meu pais. Avui porto la samarreta groga. El color verd es ja el color de ses Illes. Tot es mou. La vida que tots volem esta fent el cami.

Per cert, si, el senyor Hieu encara es a la cantonada del mateix carrer Han Long reparant bicicletes, amb una diferencia, te un ajudant ……

Xin chao  

Hà Nôi : Circ al carrer

Tothom que visita aquesta ciutat-poble és ja un espectador fidel de les actuacions dels seus ciutadans i ciutadanes de Hà Nôi en un circ improvisat al carrer.

Podríem fer un concurs de fotografíes i remenar els nostres arxius. És el que he fet i he seleccionat la que podeu veure en aquest post. Precisament un mes de setembre de l’any 2006. El poble de Bat Rang, terra de ceràmiques.

Si així ho desitgeu en l’arxiu he inclòs algunes fotografíes que he vist al diari Vietnam News aquest matí.

No cal dir que les multes dels municipals ni existeixen. Com hi han tantíssimes motocicletes, he llegit que estan valorant la possibilitat de comprar o fabricar els coneguts tuck-tuck que circulen per Bangkok, perque la gent no uitilitzi tant la motocicleta. No ho sé, no crec que la gent deixi de fer el transport de mercaderies i persones tal i com ho veiem avui.

Hà Nôi: Conèixer l’Oncle Quy un any després

L’any passat vaig ser a Hà Nôi durant unes dues setmanes, tranquil.lament, gaudint de la Ciutat, dels amics, de la convivència, d’un viatge a Ha Long.
A Hà Nôi mirant encuriosida com anàven treballant per poder acabar tot el que era previst per commemorar ara, enguany, el seu mil.lenni.

Vaig anar fent fotografíes a dojo … i avui mentre llegia un diari vietnamita, em trobo amb un article dedicat a l’Uncle Quy, un sabater dels anys 50 i reconvertit en gravador d’inscripcions i dibuixets en fusta, plàstic, ceràmica i fins i tot en els bolígrafs.

Les fotografíes em van fer recordar alguna que tinc dins el meu arxiu i … VOILÀ …

Jo vaig voler fotografiar el tronc de l’arbre, un banian espectacular, al costat del llac Hoan Kiem, i apareix l’Oncle Quy a qui jo ni coneixía ni sabía de les seves habilitats artesanals.

L’any 1950 no tothom podia comprar sabates ni en portàven; així que el sabater Quy va haver de deixar la seva professió. Després de guanyar la batalla de Dien Bien Phu, l’Oncle Ho Chi Minh va decidir que tothom havia de portar sabates i amb el cautxu es van fabricar unes xancletes, que avui encara es porten, i que tothom anomena ‘xancletes Ho Chi Minh’.

D’aquests gravadors tan especials a Hà Nôi n’hi havien molts, però avui sembla que només és l’Uncle Quy que pot fer aquesta feina. Cada dia, des de fa 50 anys, seu tranquil.lament sota el banian, a partir de 2/4 de 8 del matí fins a les 6 de la tarda, esperant els clients.
Té la seva caixete d’eines on es pot veure un tornavís i uns petits ganivets especials per poder fer els minúsculs gravats.
Depèn de la dificultat, pot cobrar entre 3.000 a 10.000 dongs ( 15 a 35 cèntims d’euro). En un mes pot guanyar un milió de dongs – 40 Euros -.

La feina de cada día el fa sentir viu, alegre. Viu amb la seva dona i dues filles i té quatre fills més a l’estranger. No té problemes econòmics, i he de dir també que les necessitats de la gent no són ni de bon tros les que tenim a occident.
La seva dona li porta el dinar i moltes vegades mengen plegats sota l’ombra d’aquest imponent banian.

També és un bon espai per trobar-se amb els amics, petar la xerrada, fer una partideta d’escacs i tornar a casa seva content de la feina feta.

I jo, que la curiositat em pot, ni tan sols em vaig apropar a veure a l’Oncle Quy ! Ara tindría els meus bolígrafs amb una inscripció o un dibuix! 
Passejant per el meu arxiu de fotografíes, quasi sempre em trobo amb veritables sorpreses.

Imatge de Hà Nôi en el seu mil.lenni

Sí, avui comencen les commemoracions del mil.lenni d’aquesta Ciutat que em va seduïr i encara avui la seducció continúa.

Fins el dia 10 d’octubre, la Ciutat serà una festa, sense perdre aquest aire de poble-ciutat. 

Us deixo aquest link i us recomano d’entrar-hi i veure aquesta imatge de la Ciutat.

                        

http://www.hanoi1000.vn/

Podeu apropar-vos tant com vulgueu i escoltar la música fent un senzill ‘click’ a baix a la dreta. La cançó Nho’ Mùa Thu Hà Nôi, és molt popular i el seu compositor encara més; Trinh Công So’n. Amb l’ajut del diccionari puc traduïr el títol d’aquesta música:
Enyorar el temps de tardor de Hà Nôi.

La imatge és del centre de Hà Nôi i es veu el llac Hoan Kiem. Podeu moure la imatge i ‘visitar’ virtualment el centre de la Ciutat. Els vietnamites són uns fotògrafs magnífics i aquest és el treball de’n Duong Vi Khon i de’n Trung Dung. Van fer 1.000 fotografíes i durant 24 hores les van processar per fer una sola imatge digital. És la fotografía de Viêt Nam més gran que mai s’ha fet.
Després de veure el resultat ja estan treballant per fer-ne més. Els joves són els grans protagonistes d’aquestes celebracions.

Sí, puc veure la farmàcia de la cantonada, però els arbres m’impideixen veure la meva gelateria preferida ”Fanny”.  L’edifici amb el rel.lotge és Correus, i al costat mateix es pot veure la plaça on està situada l’escultura gegant del fundador de la Ciutat, l’Emperador Ly Thai To. Aquest llac i el parc és una bellesa i és un dels més de vint llacs que hi han dins la Ciutat. La petita pagoda de la Gran Tortuga construïda al secle XIX en mig del llac. Més enllà es pot veure el West Lake, el llac de l’Oest, el més gran de la Ciutat.

Arxiu : L’autopista d’entrada a la Ciutat és a punt, i  podem veure en la fotografía com les bicicletes i els scooters hi circulen; un carrer del barri antic engalanat amb banderes i fanals de colors, i acabant les instal.lacions de luminotècnia davant el Teatre de l’Opera .

Avui comencen les celebracions. Per molts anys de pau Hà Nôi !

Hà Nôi – Mites – Mil.lenni – 1010-2010

Novament faig esment de la ‘Ceramic Road’, ja acabada del tot i una icona de la ciutat de Hà Nôi per commemorar el seu mil.lenni.
Una de les parts que més m’agrada és la dedicada al gran pintor Bùi Xuân Phái. Es pot veure la reproducció en ceràmica d’un dels seus quadres i la seva fotografía. Ja vaig escriure un apunt parlant d’aquest pintor.  – ACÍ -.

Però Hà Nôi és alguna cosa més que una ciutat, la capital. I es pot copsar quan hi ets. La majoria dels turistes que tornen ens expliquen les seves experiències de creuar el carrer, milers i milers de motocicletes, el transport peculiar de mercaderíes en un scooter, mercats, arbres, llacs, parcs,  semàfors que no funcionen, menjars als carrers, la gent, un veritable batibull; edificis colonials entre petites edificacions de poble, però Hà Nôi va nèixer fa més de mil anys, i els mites són presents i formen part de la seva història.
No és bonic saber que la teva ciutat va ser concebuda per un drac ? 

Les festes, els actes culturals, les desfilades, teatre, música, tot és ja a punt per commemorar aquest mil.lenni, encara que la gent, no només de Hà Nôi, expliquen i no acaben les històries del drac, del geni de les muntanyes, de l’infant fort i poderós com Hèrcules.
En aquest el nostre món, desmitificat, els mites ofereixen sempre la clau per entendre el passat llunyà d’una civilització, d’un poble, i perquè no, de les seves aspiracions per aquests nous temps.

Hà Nôi és una ciutat perfectament embolcallada entre el mite, la història i les aspiracions del poble de Viêt Nam. El Rei Drac, l’ancestre del poble vietnamita, el Geni de les Muntanyes, salvaguarda dels torrents i inundacions del riu Roig; l’infant fort com Hèrcules que va guanyar la batalla davant les hordes invasores del nord, el Drac i el seu poder en el naixement de la capital. Tots aquests mites de gran significat nacional encara perviuen avui, als carrers, les places, dins les cases, als pobles.
Allà on les creacions immemorials de la imaginació popular es retroben amb l’arqueologia i la història.
És durant l’edat de bronze que s’han trobat restes de la civilització Viêt, als marges del riu Roig, que no era més que una badia immensa i poc a poc per les erosions de les muntanyes es va convertir en un llac immens, amb diferents sortides i rius, boscs, poblats d’animals salvatges i on l’home i la dona van transformar aquest territori en un delta frondós i ric.
Neolític, edat de bronze, identitat cultural viêt, mil anys A.C,, dominació xinesa de quasi mil anys, fins l’any 939. Principi del secle XI, van decidir construïr la nova capital a Thâng Long ( Ciutat del Drac poderós), per ser anomenada posteriorment Hà Nôi (Ciutat submergida en els rius).
La dinastía Ly va ser la que va marxar de Hoa Lu i va establir la capital a Thang Long-Hà Nôi. L’emperador Ly Thái Tò es considera el seu fundador, perque així ho va decidir i així ho va deixar per escrit per consultar i fer la proposta als seus mandarins. Va convertir el petit poble en capital l’any 1010.
— El seu emplaçament és el suficientment gran i en una vall fèrtil, però també amb l’elevació suficient per no patir grans inundacions del riu Roig. El poble podria estar segur i ben resguardat. La terra és bona i hi han grans extensions per poder conrear l’arròs. És el lloc ideal perque l’home es retrobi amb les riqueses que ens ofereix la natura. La dinastía podrà sobreviure durant deu mil generacions. Vull aprofitar aquesta vall, aquest poble, per constituïr la nova capital.–

Hi ha una escultura de Ly Thài Tò tot just al costat del llac Hoan Kiem, en una plaça, on tots els matins centenars de persones fan els seus exercicis i on molts estudiants es troben per acabar de preparar els treballs a fer de l’escola.

En aquesta ‘Ceramic Road’ res no falta; la història, els mites, l’art, les dinastíes, els dracs, els infants, les dones, la natura, les flors, els búfals, els pobles, el riu, l’arròs …. tot el que aquest poble estima.

HÀ NÔI Ceramic Road – Record Guinness

Hà Nôi està de festa i grossa !  De l’1 al 10 d’octubre celebra el seu mil.lenari. Els actes són diversos; culturals, artístics, de festa. Ja hi treballen fa més de tres anys. Les obres s’estàn acabant a temps i ho volen tenir ja tot a punt el 26 de setembre.

L’any 2007, una periodista, Nguyen Thu Thuy, va guanyar el premi per la originalitat de la seva idea en un concurs organitzat per les autoritats locals de Hà Nôi en temes urbanístics.

Construir un mural de quasi 7 km de llargada i 0,95 m d’alçada, al llarg d’una de les avingudes més importants de la Ciutat, fins arribar al pont Long Bien que travessa el Riu Roig.
Els motius d’aquest mural havíen de representar els sis periodes de les diferentes dinastíes gobernants al llarg del mil.leni, més dibuixos fets per els infants, pintura contemporània i també obert a artistes d’altres països.

La veïna Bat Trang , el poble ceramista més important de Viêt Nam, sería el proveïdor de les tessel.les, les petites peces de marbre, o terra cuita o vidre amb les que es fan els mosaics. Més de cinquanta entitats culturals i ambaixades de diferents països van voler contribuïr  en la construcció d’aquest mural tan peculiar.
Con duong gom su (la carretera de ceràmica) ja és a punt, i la periodista Nguyen Thu Thuy ha informat que els resposables del Llibre Guinness arribaràn a Hà Nôi per certificar aquest record tan peculiar.

Finalment el mural té una llargada de 3,95 kms al costat mateix del Riu Roig. Uns 7.000 m2 de peces de ceràmica dels diferents artistes que hi han col.laborat.

Aquí en teniu, i també en l’arxiu, algunes fotografíes per poder admirar aquesta ‘Ceramic Road’. El novembre de l’any passat quan vaig ser a Hà Nôi anava veient com diferents artistes treballàven al seu ritme en aquest mural. De vegades tota una classe d’una escola de la Ciutat, o un home o una dona en solitari. 

Serà una setmana de joia per els habitants de Hà Nôi o Thang Long. Celebraràn el seu mil.lenni, no pas cap victòria, ni aniversaris de guerres, de lluita, de violències. Seràn unes festes de pau, d’alegria i per damunt de tot, l’orgull de ser vietnamites.

Passeig de bon matí per Hà Nôi

Avui pel matí en aixecar-me he volat fins a Hà Nôi. De fet ací són només 2/4 de 7 del matí, i a Hà Nôi ja són quasi les dotze del migdia. Però continuem fent volar la imaginació ….
Exercicis i estiraments, respiració i un poquet de meditació. Fruita: papaia, pinya, plàtan i al carrer. Travesso la plaça on em trobo amb poca gent, ja han tornat a casa o han anat a esmorzar després dels exercicis; alguns nois i noies d’institut repassant els deures i els treballs, un parell d’homes sentats llegint el diari; jardiners arreglant les flors i els jardins al voltant del llac Hoan Kiem, unes noies jugant al badminton, i això sí milers de motocicletes, bicicletes i algún cotxe i  bastants autobusos, estudiants i treballadors, dones i homes, joves i grans, que marxen a treballar, a les escoles; vinga fem un passet fora vorera i ja hi sóc, segueixo caminant sense parar, lentament, sense presses, i les motocicletes em van esquivant, i jo sense perdre el rumb … buuuf, arribo a l’altra banda de la plaça i entro al barri vell.
Vaig a esmorzar un Pho; avui menjaré el de carn de bou, un ‘Pho’ Bò’. M’assento en una de les cadiretes, que semblen d’escola bressol entre un munt de gent que fa el mateix, que ja ha sortit de casa, esmorzen, i a treballar.
La fotografía és un dels milers de petits establiments on cuinen esmorzars i dinars. Cal llegir sempre el tipus de menjar que ofereixen. En aquest cas el menú és :
Chào lòng : farinetes d’arròs amb menuts de porc.
Bún lòng: Fideus d’arros amb menuts de porc.
Thiêt canh: Sopa de bou.

Mentre pels carrers van passant gent, motocicletes, no tantes com en les grans avingudes, carretons, plens de mercaderíes; flors, verdures, hortalisses, peces de ferreteria, diaris, llibres, sacs de peix assecats. Miro amunt; els ocells no paren de cantar dins unes gàbies precioses fetes de bambú; entre un dels pocs cotxes aparcats, apareixen unes gallines; tots parlant aquesta llengua vietnamita tan i tan difícil d’entendre, però que té una certa musicalitat en els seus sis tons diferents.

El Pho’ Bò m’ha sentat molt i molt rebé;  – ací –
Entro en una casa rehabilitada que s’ha convertit en un petit museu i ara és exactament com era fa més de dos secles. Unes noies simpatiquíssimes m’expliquen la història del barri vell, el barri dels 36 carrers, el barri gremial, el laberint dels seus carrers, els artesans, els patis interiors, la vida diària de les famílies i els veïns. Compro uns calendaris – Dong Ho – molt populars fets en paper d’una fusta especial i pintats a mà i un senyor que encara escriu en lletres xineses, em dibuixa l’animal que em correspòn en el meu any de naixement: el gall.

Continúa el meu passeig i entro en un carreró estret i estret. De ben segur que en la època colonial francesa, per una d’aquestes portes estretes podíes entrar a fumar opi i treure’t els maldecaps i els problemes del damunt. Té sortida, però s’ha d’entrar dins una casa i per un petit jardí, pots continuar la passejada per un altre carrer.

Cada vegada hi ha més gent al carrer, més activitat, mès cotxes, carretons, bicicletes i motocicletes; és evident que ja sóc prop del mercat Chó Dóng Xuàn. En època colonial era el centre comercial i l’antic mercat va ser destruït per un foc. Una llàstima perque era un gran exemple d’aquella arquitectura que els francesos van fer extraordinarìament bé en aquesta ciutat tan singular. El nou mercat no té res d’especial ara, és una d’aquelles construccions, diguem, ‘soviètiques’, lletges, sense cap inspiració ni bellesa, però un mercat no deixa mai de ser-ho, i el brogit és intens i t’oblides d’aquesta construcció i només mires i mires i olores i olores tota mena de mercaderíes, herbes aromàtiques, espècies, fruites.

Veig un ciclo pousse buit; ja sé que hauré de negociar el preu amb el seu conductor, però ja forma part del que et trobaràs i més si veuen que ets una occidental, turista, viatgera, dona sola i despistada …. No sóc gaire lluny de l’Hotel, així que no em deixaré entabanar;
— 200.000 Dongs ….  què diu ara home ?
Ni parlar-ne 40.000 Dongs i ja és un preu
correcte; em mira amb cara de pocs amics; jo no afluixo i ell va rebaixant; he aconseguit arribar ja a 80.000 Dongs; NO dic jo, som a menys de 10 minuts de l’Hotel; em fa mal el genoll i per aquest motiu vull contractar els seus serveis; bé tot això entre un anglès macarrònic, i sobre tot fent mim i parlant amb les mans —

Finalment accepta ….. Potser perque em veu ja com una persona gran (que ho sóc)
i el respecte encara existeix …. No sé si pels nervis o perque no li vaig pronunciar bé el nom del carrer i l’Hotel, que em porta al Teatre de l’Opera …. no, no, per aquí no,
ha 
de donar la volta a la plaça, a l’esquerra i ja som al carrer i a l’Hotel.

Buuf, he arribat i a més em regala un somriure. De complicitat ? Tots dos hem de tenir la mateixa edat, o almenys així m’ho va semblar ….. Li pago els 40.000 Dongs
(Euro 1.80 aproximadament)  i pujo a  l’habitació de l’hotel. És ja quasi hora de dinar, migdia. Una dutxa refrescant i marxo a casa dels amics per dinar; na Vu, na Lan, na Thuy m’esperen.

La passejada imaginativa ha arribat a la seva fí, encara que sí que va ser una realitat allà per el mes de novembre de l’any passat; un dels díes que vaig ser en aquesta ciutat-poble, poble-ciutat, i que m’agradaria molt poder passar-m’hi una temporadeta tots els anys …… els somnis no me’ls poden ni retallar, ni confiscar.