En temps convulsos … somiar un viatge per l’Oceà Índic

 

Sortida del sol. Vinh Ha Long, Viêt Nam. Setembre 2011. RG.

De tant en tant rellegeixo els meus apuntaments d’aquest bloc que vaig començar l’any 2005. Tots els 19 d’agost faig un viatge a Ha Long. És el lloc de trobada amb en S. el meu  home que ens va deixar sobtadament un dinou d’agost del’any 2005.

Sittwe, Myanmar. Badia de Bengala. Setembre 2009. RG.

L’apuntament que vaig escriure el mes d’agost de 2016 és el viatge que més m’agrada. I avui, com hagués pogut ser un altre dia, en aquests dies que estem vivint de temps convulsos, i en els que lluitem per defensar els nostres drets, aferrassidament, sense defallir, viatjar, somiar, és un respir, un deixar-te anar a llocs bellíssims, llunyans. Un punt i apart, necessari.

Vinh Ha Long. Març 2015. RG.

Els viatges somiats sempre han de ser en vaixell. El ritme del temps és únic i no sempre és plàcid. Et pots trobar amb tempestes en les que te n’adones de com som de petits els humans davant la violència de la natura. Navegar per la Mediterrània, creuar el Canal de Suez, passar per el Mar Roig, arribar a l’illa de Socotra, recordar la descripció d’aquesta illa feta per Marco Polo en el seu llibre de les meravelles, continuar per l’Oceà Índic, illes Maldives, Sri Lanka, Badia de Bengala, Sittwe, mar d’Andaman i finalment la badia de Tonkin i Ha Long.

Ngapali, Myanmar. Mar d’Andaman. Setembre 2009. RG.

Sittwe, Myanmar. Badia de Bengala. Setembre 2009. RG.

 

Aquest és l’apunt que vaig escriure un 19 d’agost de 2016.

 

 

Avui: Dotze anys d’absència.

Sí, dotze anys ja d’absència. El rel.lotge del temps vola a velocitats insospitades. Enguany és el meu any del calendari vietnamita, el gall, i no podré viatjar a Ha Long. Ja saps, allà ens trobem tots els anys. Sí que ho puc fer mirant la mar i veure com un palaibot salpa del port de Barcelona, travessa la mar Mediterrània, el canal de Suez, el Mar Roig i enfila el rumb fins arribar a Ha Long.

 

El Nhan Tien m’espera, i també el Cécile. Els amics. I navegaré per Ha Long entre els centenars i centenars d’illots i no arribaré a Cat Ba. Massa gent. Prefereixo perdre’m en aquest laberint. Hem deixat anar l’àncora i en Han em convida a pescar. No hi hagut molta sort, però tenim prou peix per fer un dinar a bord.

Com tots els anys, el 19 d’agost, sempre sóc a Vinh Ha Long.

Avui: 11 anys d’absència. Viatge a Vinh Ha Long.

 

 

 

Onze anys …. molts anys. Una absència llarga i sempre ets en el meu record.

Enguany he decidit fer un viatge de somni, inventat, des de Barcelona a Ha Long. L’any passat vaig ser-hi, recordes ? Navegant amb el Nang Tien del nostre amic Amadeu. Avui em diuen que tocarà terra un tifó molt actiu i que estarà prohibit navegar. Esperaré que es calmi el temps i intentaré arribar demà.

I tot mirant el mar des de Montjuïc i els vaixells que esperen fora el port, m’imagino aquest viatge llarg salpant des de Barcelona. Abans de salpar, em visiten uns amics i plegats organitzem un soparet a bord. Sempre és difícil navegar per la Mediterrània. És un mar petit, traïdor i no saps mai per on bufarà el vent. El Canal de Suez és tota una aventura i mentre navegues pots anar mirant unes meravelloses vistes del desert, el color verd de la vegetació, els pescadors, el bullici dels petits ports. Lentament vaig arribant al Mar Roig i en sortir per el pas estret entre Aden i Yibuti, el vaixell enfila cap al Golf d’Aden i decideixo fer parada a l’illa de Socotra.

125219825

                              Socotra. Autor: desconegut.

Vaig llegir en el Llibre de Les Meravelles de Marco Polo, la seva arribada a l’Illa de Socotra. Una illa, isolada davant del Corn d’Àfrica, antiga colònia grega i, posteriorment, possessió dels emperadors d’Etiòpia i, per tant, amb una població de religió cristiana fins al segle XVIII. Actualment pertany a la República del Iemen i tota la seva població, els socotrís, són musulmans.

Isla de Socotra, Yemen

Socotra: autor desconegut.

En el Llibre de les Meravelles, Marco Polo ens explica:

— I també us dic que els cristians d’aquesta illa són els encantadors i els nigromàntics més savis del món. Es diu que calmen el mar quan volen i, quan els abelleix, hi provoquen grans tempestes i ventades. En aquesta illa tenen un teixit molt bonic de cotó, així com altres productes, entre els quals una gran quantitat de peixos salats grans i bons dels quals fan gran comerç. Viuen de l’arròs, de carn, de peix i de llet de cabra, i no tenen cap més cereal fora de l’arròs. Van tots nus, homes i dones, únicament coberts per davant i per darrera com aquells Indis idòlatres. I també us dic que a aquesta illa arriben moltes naus amb un gran nombre de mercaders i de productes que bescanvien per coses de l’illa i de les quals treuen gran profit. I sapigueu que totes les naus i els mercaders que volen anar a Aden primer fan parada en aquesta illa. —

Enfilo cap l’Oceà Índic. El color blau turquesa de la Mar d’Aràbia m’enlluerna. La meva estada a Socotra ha estat curta, però suficient per quedar bocabadada de la bellesa de les seves platges, muntanyes, valls, i sobretot per la seva vegetació, amb flors mai vistes, i fruits desconeguts. Em diuen que Simbad va fer dos viatges a Socotra. També m’explica un home vell, un socotrí, que en aquesta illa viu l’au Roc, el ocell gegant de Simbad, l’ocell que podia caçar elefants. Potser podria ser l’au Fènix ?

isla-de-socotra

Socotra: Autor desconegut.

És època de monsons i el vent em porta ràpidament a les Illes Maldives, i passant per Sri Lanka, entro a la Badia de Bengala i faig una parada a Sittwe, Birmània. Una mica complicat, perque és un terreny tancat per els viatgers. No puc anar a Mrauk U com vaig fer la última vegada. No m’és permès. Per el Mar d’Andaman el vaixell navega per un corredor estret entre la península on es troba Singapore i la illa de Sumatra. Indonèsia és el país d’illes i més illes. No s’acaben mai. Enfilo el Mar del Sud de la Xina, nom que els vietnamites no els agrada gens. La illa de Phu Quoc i aviat el Delta del Mekong, en terres vietnamites. En la llunyania veig la gran metròpoli que és avui Ho Chi Minh City, l’antiga Saigon.

Entro ja al Golf de Tonkin i la Badia de Ha Long s’obre davant els meus ulls. Ja he tornat, novament, com cada any aquests 19 i 20 d’agost. Cerco un illot solitari. Fondejo.

DSC_0383

El poble flotant de quatre cases just al costat. La hospitalitat es ben coneguda en aquets entorns. Mentre tinc una tassa de te a la meva mà, miro la mar d’un color verd maragda intens, que fa mal als ulls. El sol aviat s’amagarà i els colors van canviant.

DSC_0327 (1)

Sí, avui dinou d’agost, le meva imaginació vola i vola novament fins a Ha Long. Aquest any, però, en un viatge imaginari en vaixell,  És el que li agradava, navegar, viatjar.

Fotografíes: Ha Long. Març 2015. RG.

 

 

Avui: 10 anys d’absència. Viatge a Vinh Ha Long.

 

 

Sí, han passat ja deu anys de la teva absència. Molts. I viatjo a Ha Long. Ho vaig fer de veritat fa uns mesos, el mateix dia que tornava a casa des de Hà Nôi el 4 de març, vaig anar a Ha Long. Un viatge llampec, però suficient. Sortida aviat de Hà Nôi. Unes 3 hores i mitja fins arribar al port. Embarcament al Nhan Thien. Navegar per la badia. Un dia gris, boirós, melanconiós, poca llum, però ja ho té Ha Long. I m’agrada. Un paisatge misteriós, per perdre’s, amagar-te.

DSC_0339

Contemplar els illots, el color de la mar, el paisatge, la vegetació, els vaixells i sampans. Pensar. De tant en tant fer alguna fotografia. Escoltar el so de l’aigua. És el lloc on ens trobem tots els anys, ja ho saps. Avui també hi sóc.

Un dia 19 de fa 10 anys, a 2/4 d’11 del vespre. Avui, també un 19 d’agost, mirant el cel, les estrelles. Recordar.  Quan vaig ser a Ha Long de debò, després de navegar unes dues hores, vaig dinar a bord. Un te verd, i un got de vi blanc de Da Lat. Un brindis. Els vaixells amb no gaires turistes s’endinsen a la badia per passar-hi la nit. Tot és plàcid en aquesta badia.

DSC_0327

Torno a port. L’avió de retorn a casa no espera. Tinc temps per fer el trajecte fins l’aeroport,  per no perdre l’avió que em portarà a casa. Vaig mirant per la finestra examinant l’entorn natural, i el paisatge humà, la sortida dels treballadors d’una gran fàbrica, milers de motocicletes col.lapsant la carretera, els camps d’arròs d’un verd intens.

És impossible circular per cap carretera a Viêt Nam sense veure gent. Saps, quan vaig aterrar a Madrid i posteriorment vaig pujar a un tren d’alta velocitat, mirant per la finestra, el paisatge era desolador, aspre, el color verd desaparegut, cap paisatge per pensar o somniar ni natural ni humà. En arribar al riu Ebre el canvi de paisatge em va fer somriure. Ja erem prop de casa i en veure la Mediterrània vaig pensar en la llunyania de la Badia de Ha Long.

DSC_0360

Llegeixo aquest poema de Saigyö, secle XI, i que em recorda Ha Long. Només he de canviar els pins de Shiogoshi per Ha Long:

Du la tempesta,                                                                                                                  tota la nit les ones                                                                                                            cap a la costa,                                                                                                                      i els pins de Shiogoshi                                                                                                 regalimen de lluna.

Aquest poema sol esgota totes les visites de l’indret; afegir-hi qualsevol altre mot serviria de tan poc com tenir un sisè dit a la mà.

 

 

 

 

 

 

 

Avui: Vuit anys d’absència.Aviat seré a Vinh Ha Long

La vida continúa el seu camí i avui fa vuit anys de la teva absència. El rel.lotge del temps vola i enguany jo volaré a Vinh Ha Long. Finals de setembre. L’estiu haurà passat. No tinc cap dubte que aquesta vegada hi trobaré el sol i un cel blau intens.
El Nhan Thien o el Cécile m’esperen. Embarcaré i salparé des del port de Haiphong travessant aquesta mar llunyana i aniré voltant per les més de dues mil illes i illots.
Deixarem anar l’àncora i en Han vindrà des del poblet flotant amb la seva petita barca i anirem a pescar plegats.

Aquesta serà la tercera vegada que seré a Ha Long, no pas virtualment.
És el lloc de trobada de tots els anys. i així continuarà. Des de Montjuïc veuré els vaixells sortir del port i pensaré que enguany jo també viatjaré a Ha Long, a la tardor, quan el temps es torna melangiós havent passat l’estiu i esperant l’hivern.

Com tots els anys, el 19 d’agost sempre sóc a Vinh Ha Long.

Fotografia: Navegant per Ha Long. Octubre 2009. RG.

 

Avui: Salpar a Ha Long. Set anys d’absència.

El Cécile és a punt de salpar. En Hû’u m’espera. Cel ennuvolat (el sol mai ha aparegut en aquests els meus viatges a Ha Long des de fa set anys). Tot és a punt. La mar està tranquil.la, malgrat la previsió del temps no era bona. I comencem a navegar per aquesta meravella de badia. Ens apropem a Cát Bà l’illa més gran. Uns pescadors ens porten el peix acabat de pescar. Serà el nostre dinar. En Hû’u coneix totes les illes i arribem en un petit illot on es pot entrar per una cova i arribem a un racó rodejat per la vegetació de l’illot i on només hi ha una sortida. Un bon amagatall. Diuen que aquí va viure un monstre, un peix de grans proporcions que tenia a tots els pescadors aterrits. 

Tot està tranquil i es respira pau. Tots els anys aquest viatge es fa més i més desitjat, però serenament. I m’hi trobo bé.

En Hû’u prepara el dinar. Aixeco el gotet de ví d’arròs i m’embadaleixo amb la bellesa de Phù Long, aquest illot perdut entre els més de dos mil de la badia de Ha Long.

És el lloc de trobada de tots els anys i és a partir d’aquest dia quan començo a pensar el destí del meu proper viatge.

Fotografia: El Cécile navegant.
Arxiu: Phù Long

Avui: Sis anys d’absència. Viatge a Ha Long

A mitjanit entre un 19 i 20 d’agost de 2005. El número cinc, el mes d’agost, el seu número i el seu mes de l’any preferits.

Avui sóc novament a Ha Long navegant en un vaixell petit, el Cécile. Més dos mil illes i illots en aquesta badia d’aigües de color verd maragda. Encara no he pogut coincidir en un día lluminós, de sol, de cel blau, però no importa gens ni mica.

Vaig mirant com el vaixell navega lentament prop d’una cova per on la gent, en períodes de guerres, s’amagava.

I la seva companyia em dona placidesa i molta pau, i ganes de viure, de viatjar, de conèixer mons i gent diferents. Enguany hi deixaré una petita barca de pescadors i un poema.

INTERROGANT SEGON
Maria Victòria Secall
Can Sifré – Col.lecció L’Argentera – lírica – 2006

Naixem o morim ?
Què és aquest crit,
que ens vessa, com un plor ?

S’espanten les sirenes joves,
s’amaguen a grans profunditats.

Despresa de la nit,
vindrà l’aurora.
Una mica més tard
vindrà el matí.

Rebenten les magranes,
quan s’estimben
i m’omplen de pedres precioses.

Un llibre de poesia dins l’equipatge i continuar escoltant el silenci i el trencar de les ones suaus de la mar, mentre el Cécile va navegant lentament per aquest indret. És el lloc de trobada de cada any i no hi puc faltar.

Un día navegant per la Badia de Ha Long

Viêt Nam. A day in Halong Bay from Roser Giner Bruñó on Vimeo.

Ací us deixo aquest video que he muntat a partir de les fotografíes que vaig fer. Va ser un dia de novembre, gris, fosc i molt fred. A bord del Nhan Thien navegar per aquesta badia va ser tot un guster; els mariners i jo. Em van preparar un bon dinar a bord i en un indret determinat, vaig pujar a la barca auxiliar per endinsar-me per les coves i arribar a racons meravellosos.

Se’m va escapar fer fotografíes als infants que sortíen de l’escola d’un poblet flotant; tots en la seva barca per anar a casa seva i dinar. Va ser una imatge preciosa veure’ls, tan petits i remant fins i tot amb els peus, que quan vaig voler fer la fotografia ja havíen arribat a casa.
El ví d’arròs i el te verd em van fer entrar en calor ….. i la jaqueta comprada en una botiga d’un poblet de camí a Ha Long, perque la roba de tardor i hivern era als armaris de casa, una mica lluny ….

Tornar

Dema es el dia que he de pujar a l’avio per tornar a casa. Ahir vaig tornar de Halong, la meva Itaca. Vaig navegar al llarg de mes de sis hores, sola amb els mariners, en el vaixell Nhan Tien, que vol dir ”fada”. El dia era gris, lleig, i fred.
Pero per a mi va ser un dia esplendid, lluminos, clar. Quan tenia una mica de fred, bebia una tasseta de porcel.lana plena de vi d’arros.
En una barqueta auxiliar, vaig anar passant per coves i finalment vaig entrar en un raco tancat on les aigues, malgrat el cel gris i fosc, eren d’un color blau i verd intens.
Varem passar per un poblet flotant i els infants tornaven de l’escola a casa per dinar. Ho fan en barquetes, remant. Algunes dones eren encara a les barques pescant. D’altres cercant cloisses en algun dels centenars, milers d’illots.
Jo anava mirant l’horitzo per localitzar el palaibot amb na Xesca esperant.
Em va dir que em prepararia un dinar suculent amb peix acabat de pescar en aquest mar de l’est o de la Xina.
En S. tambe estava ben proper, amagat darrera uns matolls, somrient.
L’encanteri de la ‘fada’ va arribar a la fi, quan va enfilar el rumb al port de Halong.
Aquest mati, ultim dia a Ha Noi, he pogut visitar al professor Hu’u Ngoc i hem parlat i he pogut gaudir de la seva conversa. Te ja 90 anys. Parla perfectament el frances, angles i alemany. Llengues apreses en temps de guerres quan era amb els soldats d’altres paisos.
M’ha regalat un llibre i evidentment hem parlat dels canvis minut a minut que hi ha al mon, alguns de dolents, altres de millors i tambe alguns de molt bons.
Birmania, Mae Sot, frontera birmano-tailandesa, Champasak-Si Phan Don, sud de Laos, Hue, Hoi An, Ha Noi, Halong ……. Viet Nam.
Torno a casa ……