Ocells

Ahir pel matí, molt aviat, encara no eren 2/4 de set, el silenci era absolut a casa i al barri.

Va ser un instant; pensava com si els ocells estiguéssin amagats o marxat, com si algun fenòmen natural hagués d’arribar. Però no, uns minuts després moltes orenetes van començar a volar, les garses, dues merles, els pardals i les cotorres. Les gavines s’hi van afegir.
Quina és la màgia dels ocells ? Penso que senzillament perque poden volar i cantar, uns millor que d’altres, però les melodíes que escoltes de bon matí són fascinants, …….. o de vegades fan mal de cap.
A Oô, les cançons i els vols dels ocells eren tot un espectacle i seure damunt la gespa fresca del matí i escoltant els seus cants van ser un dels instants més plàcids i bonics de la meva llarga estada; sobretot les caderneres, que feia tant de temps que no veia.
La meva càmera, ja ho sabeu, és senzilla, i és veritablement molt difícil poder fotografiar un ocell; volen i marxen ràpid.
Però vaig poder fer aquesta desde el racó fóra de casa; no sé si era una cadernera, però sí que entonava belles melodíes.

Vall d’Astau – Punt de partida del GR 10

Els amants de la muntanya, que som molts en el nostre país, conèixen perfectament el GR-10, un camí que comença a prop de Banyuls i acaba a Donosti, fent una travessa per tot el Pirineu. Recomano als turistes, no avesats a l’alta muntanya, de caminar per algún dels trams del GR-10; són bellíssims.

Per exemple, si us trobeu a la Val d’Aran o al Pallars, agafeu el cotxe, entreu per el nou túnel de Vielha ( espectacular, per cert ), continueu direcció Les-França, i abans d’arribar a Bossost, pugeu al col del Portilló. Una paradeta a dalt del col és recomanable per respirar, estirar les cames i veure i gaudir de la frondositat dels boscos. La baixada té molta pendent, però en uns minuts arribareu a Banheres de Luishon ( Bagnères de Luchon en francès ). Cal continuar per les Allées d’Etigny i tombar a l’esquerra davant mateix de l’esglèsia, direcció Col de Peyresourde i Arreau. Entrem a la Val de Larboust.
Passat Saint Aventin, novament a l’esquerra direcció Lac d’Oô creuant els pobles de Castillon i Cazeaux de Larboust.

Una vegada arribes a Oô, continuar a la Val d’Astau. Punt de partida de múltiples excursions i trobada amb el GR 10. És un molt bon lloc d’estada i la vall és preciosa.

Els cotxes s’han de deixar. No valen ni els 4×4 ni motos; les cames seran d’ara en endavant el nostre  mitjà de transport.
Vaig ser a Astau un parell de vegades, quan el temps m’ho va permetre. Sola; alguns cotxes aparcats de muntayencs. Anar fins prop de la cascada i la vall i seure una bona estona és més que una emoció inexplicable.
Pujar al llac d’Oò , per el GR 10, ens cal una hora aproximadament de caminar constant i ràpid; dues hores si vas badant i camines al teu ritme; de 1.139 m arribes a 1504 m.  Hi han un parell de ”llacets’ abans d’arribar a dalt, però el camí és agradable i les panoràmiques meravelloses.
Ja ets al llac d’Oô; a la dreta el Spijeoles, un pic majestuós de 3.065 m, a l’esquerra el Quaydrat de 3.060 m. Pots anar al refugi a fer un mos o beure una cervesa i contemplar la bellesa de l’entorn. Ara van obrir la veda i és ple de pescadors.
Continuem ja pèr el GR 10 i pugem fins el llac d’Espingo a 1.967 m. Hi ha un tram una mica costerut i perillós per els ‘no experts’, però novament, arribes bé al llac i al refugi.
Passar-hi la nit és recomanable. Està gestionat per el CAF i té totes les comoditats d’un refugi d’alta muntanya.
Aquí s’ha de decidir que es vol fer; dues opcions et dóna el GR 10; a l’esquerra anar fins a Superbagnères o seguir pujant per el llac Saussat i arribar al llac del Portilló a 2.371 m, on trobem un altre refugi per fer nit.  L’endemà els muntanyencs experts poden fer tres cims de 3.000, el Perdiguero ( 3.222 m ) el Pic del Portilló d’Oô ( 3.050 m ) o el Pic de Cabrioules ( 3.116 m ), per exemple.
L’altra opció del GR 10 desde el refugi d’Espingo és anar seguint la carena fins arribar a 2.272 metres i pujar al cim del Cécire de 2.403 m i continuar baixant fins a Superbagnères i la població de Banheres de Luishon.
Aquesta travessa és llarga, però perfecte per persones no experts en alta muntanya.
Mentres, els no amants de la muntanya, s’han quedat a baix a la Val d’Astau. No t’avorreixes gens ni mica. Les passejades són boniques i pots tornar al poblet d’Oô per un caminet seguint el curs del riu. També pots seure a la terrassa del Mailh d’Astau on pots dinar, o berenar. Les crepes són delicioses, sobretot si hi afegeixes comfitura de ruibarbre, feta per la mestressa amb delicadesa i ‘savoir faire’.
Pel que fa a la intendència, sempre trobes un lloc ombrívol o assolellat per menjar el campaillou amb el gendarme, per exemple o el que més m’agrada a mí quan vaig de caminada per la muntanya; llom arrebossat, truita de patata i ceba i una poma.
Mentres , sents clarament en la quietud, el so del rierol corrent entre les pedres i els barrancs d’on pots omplir el got per apaivagar la sed.
La fotografia està feta pujant per el GR 10 al llac d’Oô. A partir d’aquí, el camí continúa bosc amunt i la Val d’Astau queda ja amagada de la visió de l’excursionista.

Gendarmes-Guàrdia Civils-Acordió

Aquests blocaires sempre em dónen lliçons ! En la meva estada als Pirineus, llarga, quatre setmanes, a Oô, poblet de 100 habitants, a 9 kms de Banheres de Luishon en direcció al col de Peyresourde, he observat molt, he fotografiat molt, he llegit molt, he parlat amb gent gran ( jo en català i ells en gascó ), jove i infants i he anat descobrint curiositats i maneres de viure i parlar.

Una tarda plujosa, trista, va aparèixer en Marcel a casa de na Marie i en Hilaire. Parlàvem de la inexistència de fronteres al Pirineu i en Marcel ens va alegrar la tarda amb el seu acordió.

Ha après d’oïda i la gent el reclama d’altres poblets com Saint Aventin, o Poubeau, o Garin. M’he compromès a enviar-li uns CD de música tradicional catalana, i així tindrà un repertori més ampli.

De tornada a casa, vaig llegint els blocs i intentant posar-me al dia, i em trobo amb el post del blocaire Jordi Puig ‘ Els oficis desapareguts’ del propassat 26 de maig. Ens parla molt i molt bé de la gent que tocava l’acordió per les festes dels pobles i ens recorda aquesta cultura popular  tant arrelada als Pirineus.
Bé, en Marcel, encara practica aquest ‘ ofici desaparegut’.
Parlant dels menjars d’abans, na Marie m’explica com contractàven pastors aragonesos per vigilar els seus ramats de vaques, bous i xais que pasturàven vora els cims, ja en terres aragoneses. Marie els pujava el menjar, i les arengades amb el pà deliciós de la terra ‘campaillou’, sempre eren dins el farcell. En Hilaire no li agraden les arengades, però na Marie li encanten i ara ja no en troba. Una altra promesa; l’any vinent podrà tornar a menjar-ne del meu proveïdor del barri … però la sorpresa va ser quan em va dir que ells a les arengades en diuen ‘ gendarmes’ !!!!!
Doncs bé, novament, na Carme-Laura en el seu post ‘El coc dels mots perduts’ ens explica la delícia de menjar ‘guardies civils’ o arangades. Gendarmes a França, Guàrdies Civils a casa nostra; veritablement la frontera no existeix.
La fotografia correspòn a casa els Cazeneuve, senzilla, plena de records, escoltant la música de’n Marcel d’aquest ofici perdut, però hi manquen els gendarmes amb pà i oli sobre la taula. L’any vinent hi seràn, sense cap mena de dubtes.

Tam biêt blocaires – Xin chào Oô

Marxo al Pirineu, al departament de la Haute Garonne, al poblet d’Oô, a nou kms de Banheres de Luishon (Bagnères de Luchon), per una estada llarga, fins el dia 24 de maig. És el regal que em faig cada any, pel mes de maig. Fer un ‘transvassament’ o millor dit un canvi de domicili personal, de Ciutat a muntanya. Només hi ha la vall, el riu, amb molta aigua, això si, de les neus de les muntanyes de més de 3000 metres, camins, boscos, res de segones residències, ni casetes adosades. Cent persones censades, però bastantes menys que hi viuen. Per anar a comprar amb el cotxe vaig i vinc de Bahneres o a Poubeau, un altre poblet proper, on na Vivianne fa uns formatges i un mató exquisits. També tots els díes a les onze del matí, arriba una furgoneta-botiga de queviures i a toc de botzina ens avisa que ja és a davant de casa per poder comprar el que ens falti o hem oblidat.

També tinc temps de fer un tractament a les termes públiques, que no hotel, de Banheres, però sobretot, llegir. De fet és la meva escola d’estiu, millor dit, de primavera. Autodidacta total i absoluta. Encara que de ben segur, m’agafarà el ‘mono’ de tots vosaltres, i penso que més d’un dia cercaré un d’aquests cafés on pots entrar a internet per fer una ullada; no és el bar dels Nàufrags, però si assembla bastant; és de muntanya.
Escriuré postals; m’agrada escriure’n. Ja és un ritual diari; cercar-les, anar a correus  (sóc una adicta a les oficines de correus) els segells, a casa, escriure i a l’endemà a la bústia.
Més d’una tarda amb na Marie, n’Hilaire, i els seus fills i nets, i uns veïns de Tolosa de Llanguedoc, ens fem un ‘aperoô’, pastís, alguna cervesa, refresc, i jo com a persona important, deixo sobre la tauleta un platet amb pernil de glà …. amb un èxit explosiu. I comença la tertúlia. L’any passat vaig coincidir amb les eleccions que va guanyar aquest senyor tant faldiller; ara escoltaré els comentaris. De fet tota aquesta part del sud del país veí voten sempre a l’esquerra.
Si per una de les casualitats algún blocaire passa per aquests entorns, la porta de la gîte és oberta i un descans és molt convenient. L’hostalera us rebrà amb molt de goig!
Bé, us presento en Monty; el mes passat va complir deu anys i aquí el teniu amb la mirada fixe, vigilant, amb el llac d’Oô al darrera. És el meu company de viatge i estada. No us puc assegurar que no comenci a bordar; quan ho fa ja sé que algú vol entrar i se’l mira, olora, i si dóna el vist-i-plau, el visat d’entrada està autoritzat.
Fins la tornada amigues i amics !