Val d’Aran – La Garona – Pirineus

He vist els meus amics en F. i na M.C. plorant en veure el treball, l’esforç, les il.lusions de tants i tants anys i la Garona els ha près tot. Avui encara ha estat més trist que el dia d’ahir. La Garona torna a baixar per el seu camí i tot ha quedat a la vista, trencat, inservible, per llençar. Fins i tot el xalet. En F. i na M.C. són de la Val d’Aran. Estimen la natura, la terra, les muntanyes. La cuiden. Viuen amb la natura. I saben del risc. Enguany han estat amoïnats. Molta neu, massa, metres i metres. Mai ho havíen vist. Això no pot ser bò. Encara no he pogut plantar al meu hort i ja veurem amb el desglaç.

Impossible de preveure tanta pluja i la calor dels últims díes. Ara la gent de la Val d’Aran, dels Pallars i del departement des Hautes Pyrenées a França, han de conviure amb unes terres destrossades per la fúria de l’aigua de la Garona. I se’n sortiran. Plegats i amb l’ajuda de molta gent. I tornarem a veure les aigües d’aquest riu amb placidesa i de vegades enrabiat. I la gent de Les ferá la seva festa major per Sant Joan, com sempre.

Salardú, Tredós, Gessa, Artíes, Vielha, Bossost, Les, Saint Béat, Banheres de Luishon, Génos, Arreau, Oô. Llocs, pobles que estimo. Els Pirineus les nostres muntanyes. La natura que ens acompanya i que hem de cuidar. I saber que l’home i la dona no podran mai arrabassar a la natura el que és de la seva propietat. Ella sempre guanyarà. Hem d’acaronar-la, cuidar-la, estimar-la i conviure amb ella. Aleshores tot s’entén i la convivència és plàcida.

Els meus amics en F. i na M.C. miraran el cel i les muntanyes que els envolten, i pensaran que enguany la natura, la Garona, ho ha volgut així. Molts d’ànims des de la gran ciutat.

Fotografia: La Garona a Bossost. Maig 2007. RG.
 

100 anys de pujar el Tourmalet – Tour de France

En els meus apunts de l’any passat, ja vaig informar que aquest any es celebra el centenari de la pujada i baixada del Tourmalet en el Tour de França. – ACÍ –

I com ho celebra l’organització ? Doncs pujant el Tourmalet DUES VEGADES !!!!

La primera durant l’etapa de Bahneres de Luishon a Pau, el día 20 de juliol, passant per tots els cols : Peyresourde, Aspin, Tourmalet, Aubisque.

La segona de Pau amb final d’etapa al mateix Tourmalet, passant abans per el Soulor, el día 22 de juliol.

És a dir els ciclistes pujaran i baixaran per les dues vessants.
Ben pensat, però ….. quina bestialitat ! M’imagino la gentada que hi haurà aquests dos díes al Tourmalet. De ben segur que la gent arribarà dos o tres dies abans, i ferà acampada.

Sempre he seguit el Tour, ja des de petita. I sobretot m’ha admirat sempre aquests ciclistes escaladors i per a mí la muntanya màgica ha estat sempre el Tourmalet, molt més que els mítics Alps. Sempre llegia les ‘volades’ muntanyenques d’aquell ‘lechuga’ posteriorment convertit en una ‘àliga’, anomenat Federico Martín Bahamontes. Un tipus anàrquic, excèntric, genial, bocamoll, estraperlista, malacarós, individualista, poc amant de treballar en equip i de les reaccions més inversemblants que una es pugui imaginar. Des de l’any 1954 fins l’any 1965 va córrer deu Tours, en va guanyar un i va ser el rei de la muntanya en diferentes ocasions.
(Però he de confessar  que a mí m’agradava més en Charly Gaul de Luxembourg o en Hugo Koblet de Suïssa, mooolt guapos tots dos …… )

L’any 1954 el Tour sortia d’Amsterdam. Era la primera vegada que pujava en un avió. Un cuatrimotor. Sortida de Madrid a 2/4 de 9 del matí. Primera escala a Barcelona, on pujaríen més ciclistes. Segona escala a Frankfurt i arribada a Amsterdam a 1/4 de 8 del vespre. Per ser un bon ciclista hi ha que passar gana de dones; cal ser esclau i no caure en tentacions ….. ell que va tenir fama, i molt ben guanyada de faldiller i de ser un veritable garrepa.
El seu pare va ser ‘peón caminero’, camperol a sou, anar fins a Madrid a buscar i trobar menjar o feina durant la guerra i venent fruita en un mercat de Toledo. La mare, dona de fer feines a les cases de la gent rica, i utiitzant la bicicleta en els seus desplaçaments ja prenyada del seu fill Federico. El tros on treballava el seu pare, els republicans van instal.lar canons per matxacar l’Alcazar del General feixista Moscardó. Federico, un nen aleshores de set anys, tot ho mirava encuriosit, aprenia de la vida. Era molt prim, un xicot famèlic amb les fibres de la postguerra. Com va treballar de repartidor utilitzant sempre la bicicleta, les pujades i baixades se li donàven bé, per un noi de 1,78 m d’alçada i només 52 kilos de pes.
Va ser un estraperlista de primera, un art que mai va abandonar. Quan corria els Tours, abans passava per Barcelona. Comprava guants per vendre’ls als participants del Tour. Sabía de la seva qualitat i tots els volíen. Durant les nits quan eren als Hotels  amb la seva llibreteta anava a les habitacions dels Anquetil, Geminiani, Gaul
;
Ei, sóc en Bahamontes; els guants ! Es va convertir en el distribuïdor oficial !!

En un petit port de La Romayère va arribar amb molta avantatge de la resta del grup; era un dia calurós; va baixar de la bicicleta, es va comprar un gelat i va seure tranquil.lament fins que se’l va acabar i com les baixades no eren el seu fort … aviat el grup el va atrapar!! Ell sempre va explicar que en una baixada per la carretera de Montserrat va caure dins un bancal ple de cactus !
En un altre Tour a dalt del cim del Tourmalet l’esperava la seva dona, na Fermina; ja li tenia preparat el dinar; turmes de toro i per beure sang del mateix animal … dopatge natural d’aquells temps!! I quan arribava a l’hotel després d’una etapa, ja sabíen que havíen de deixar-li un entrepà de pà amb tomàquet i pernil i oli verge d’oliva !

Odiava a Bernardo Ruiz d’Oriola i Luis Puig, de València,  que va ser director de cursa i membre destacat de la Federación Española de Ciclismo. En un tour, corria amb els seus ‘enemics’ declarats en Bernardo Ruiz i de director en Luis Puig; doncs bé, aquest últim li va fer posar una injecció, mal donada, per apaivagar el dolor del colze. Com li feria encara més dolor, en una etapa abans d’arribar als Alps, va baixar de la bicicleta, va seure i es va negar a continuar.
Luis Puig li va preguntar que li passava: Cap resposta. Tothom pendent d’ell, fins i tot en Jacques Goddet: El ciclista que sempre animava la cursa, i era allà assegut !!

Preparad la bicicleta que Bahamontes vuelve a subir. NO, coño, he dicho que no !
Hazlo por tu madre: NO. Por Fermina: NO. Por España: NO. Por Franco: NO.
Li va explicar a un periodista francès el que li passava; la maleïda injecció al colze.
En Luis Puig li va cridar : Huye, Federico. Cuando te pongas los pantalones largos te saldrán tetas y empezarás a dar leche.
Aquella mateixa tarda va agafar un bitllet de tren, tercera classe és clar i va tornar a casa en mig d’una campanya ferotge en la seva contra.

Són històries del Tour de France que tot just acaba de començar, i que els periodistes Carlos Arribas, Sergi López-Egea i Gabriel Pernau van deixar escrites en un llibre distret, d’estiu, recomanable, ‘Locos por el Tour‘, però que en el fons vas recordant la foscor, la negror d’unes époques que no voldríem veure mai més.

Penso en els sentiments de llibertat que havíen de sentir aquests ciclistes pujant i baixant el Tourmalet a l’altra banda dels Pirineus; respirar aires nets, sentir-se àligues en llibertat, no per ‘decreto-ley’.

Per molts anys Tourmalet !
 

Pirineus : Passejades, promenades, randonnées …

Les vacances són per descansar, o viatjar, o pujar muntanyes, o fer grans travesses, o navegar, o prendre el sol a la platja, fer submarinisme, fer el mandra, gaudir de temps per estar amb la família, trobar-se amb amics, conèixer ciutats, pobles, llocs increïbles …. o quedar-se a casa, disfrutant del silenci, llegir, escoltar música.

Bé, sempre tens moltes coses a fer.

A la muntanya, més concretament a Oô, Pirineus, m’agrada fer ‘passejades’, perque és així com ells ho anomenen quan el camí es amable, gens costerut, travessant el bosc, vorejant els rius, descansar en un prat sense pastures.
Oô, però també sap oferir distraccions als estiuejants que lloguen cases velles, ben acondicionades. No hi han segones residències. Han aprofitat part del prat a la vora del riu per fer una pista de frontó, dues de tenis, un petit camp de basket i futbol, un bon jardí de gespa fresca i parc infantil. Hi ha un rètol que diu ben clar: ‘ Instal.,lacions reservades per els habitants d’Oô i els seus estiuejants’. No es paga …. 
Travessant el riu en direcció a la Val d’Astau, ens trobem amb la piscifactoria dels Palacin (pronunciat en francès no em sona gens bé…). Les truites viuen molt bé en aquest indret en les aigues fredes, clares, netes, transparents que baixen dels llacs d’alta muntanya.
Els avis van fugir després de la guerra travessant aquestes muntanyes des de l’Aragó i s’han quedat. Hi ha molta gent que viu en aquestes contrades, els Farrús, els Bardagí, els Rives. Na Marie m’explica com veien arribar a gent en unes condicions lamentables després de passar a França per aquestes muntanyes cobertes per la neu. Els van oferir al.lotjament, menjar calent i van continuar el seu camí a un exili no desitjat. Molts van continuar fins a Tolosa i d’altres es van quedar a Banheres.

A mí m’agraden les passejades. Enguany vaig descorbri-ne una de nova. Passat el col de Peyresourde i durant la baixada ens trobem un encreuament a la dreta on podem llegir el nom de ‘Mont’. Arribo a l’entrada del poble. Sempre trobes un aparcament preparat.
L’esglèsia és molt i molt bonica i les vistes panoramiques de la Val Louron fantàstiques.
Veig un indicador amb el no. 4 i segueixo aquest camí. Planer, amb alguna pujadeta senzilla i amb molta ombra perque el bosc es preciós. Les flors vora el camí inigualables.
Uns cards preciosos; grosselles, falgueres a dojo, maduixetes. Veiem una petita esglèsia; Saint Calixte, un petit barri, tres cases, del poblet Cazeaux Trechet.
Arribem al final del camí;  bé, podríem haver continuat fins el poble, però ja ens estava bé la decisió de quedar-nos a Saint Calixte una estona. 
Tornem a Mont per el mateix camí. En arribar volíem anar a fer una visita a la granja on venen formatges i llet. Vam decidir que prop d’Oô tenim el poble de Poubeau.
El matí ja ens ha passat i quan tornem a casa, ja serà hora de fer el dinar. Dins a casa s’està fresquet, són cases fetes de pedra i la calor no apreta gaire.
Una migdiada d’estiu, llegir una mica i som-hi tornem a fer una pasejada més curta, o anem a seure al pati de veïns i xerrar amb na Marie i en Hilaire, mentres bebem un ‘pastís’  i mengem uns cacauets. 

Encara podem sopar fora, al jardí, sota les estrelles. Aquesta es una altra meravella de l’estiu. Un cel clar, esplendorós i quantes, quantes estrelles. Estirada sobre la gespa no et canses d’anar mirant el cel.
Un dia més que ha passat, com un sospir. Demà potser farem una ‘randonnée’ que ja es un passeig més llarg i més costerut ……

Gavarnie III i últim: Ètica i alta muntanya

En Lluís de Taradell en el seu comentari molt assenyat, em diu que enguany Gavarnie el va escopir, però l’any vinent hi pensa anar, però ho ferà des de la vessant d’Ordesa, exactament la Bal de Buixargüelo. L’Antoni de l’Alcúdia, també va fer la travessa sortint del refugi de Goriz i va tornar per Buixargüelos. En Lluís fa excursionisme d’alta muntanya i sap que anar a la bretxa de Roland des de França es un escàndol de gent. Tornem a sortir del poblet de Gavarnie i es pot arribar en cotxe fins el Col de Tentes a 2208 m on hi ha un parking. Aleshores comença la pujada fins el port de Boucharo, entrada natural dels habitants dels pobles prinencs, continuem fins el col de Sarradets a 2589 m. Passem per el refugi del mateix nom i continuem per un camí ben marcat fins la bretxa de Roland. Cal travessar la glacera i curiosament el perill més gran pot ser la gent ! Unes 4 hores per un bon camí, però amb molta gent.
En la fotografia podeu veure molt bé a la dreta el Coll de Boucharo, la muntanya dels Sarradets i la bretxa de Roland. Està feta des de el Prat de la Paille ( en el meu apunt Gavarnie II explico una mica aquest camí per fugir de l’autopista dels turistes per arribar al circ de Gavarnie ).

Però per els amants de l’alta muntanya, canviem una mica l’itinerari. Marxem fins arribar al refugi de Sarradets. La bretxa de Roland esta per sobre nostre i continuem fins arribar-hi, però girem a l’esquerra per una tartera de molta pendent d’uns 300 metres aproximadament. Anar en compte que pot haver-hi perill de desprendiments com un mur que arriba directament fins el Marboré. Comença l’escalada – uns 40 m – de rappel amb corda es el que aconsellen. Durant la primavera es perillós per la presència de la neu. S’arriba a la vessant sud de La Casque i cal continuar fins arribar al cim del Marboré 3248 m. El camí de tornada per la vessant sud-est, més senzill fins arribar al Coll dels Isards i seguir les petjades dels isards per arribar novament a la bretxa de Roland.

Aquestes són excursions d’alta muntanya per a gent preparada, excursionistes de tota la vida, amants de la natura, enamorats dels Pirineus.
Com no he fet aquests camins, no puc explicar-ho millor. He volgut exposar els exemples que a  Gavarnie hi ha lloc per a tothom. La seva bellesa sedueix al turista, a l’excursionista de carmanyola, l’amant de l’alta muntanya, l’escalador, els solitaris, els arriscats, els somniadors, els poetes i senzillament als que ens agrada la natura.

Consells d’ética a la muntanya. Llegeixo :  

Si la muntanya és ja a l’abast de tothom, és necessari que tots hi posem una mica de seny i sentit comú perque continuiï intacta. Un Parc Nacional és un territori excepcional i està protegit per unes reglamentacions. Fora dels parcs aquestes reglamentacions es converteixen en recomanacions :

1 – Porteu el vostre gos lligat, pel bé dels animals salvatges i els llocs de pasturatge. A Gèdre o Gavarnie hi han llocs on es poden deixar els animals domèstics durant les excursions.

2 – No agafeu ni flors, ni fruits, ni minerals, ni insectes. Són part del paisatge, de la terra i si algú al darrera vostre veu que ho fas, tothom ferà el mateix. (Em culpo de transgressora, ja que em vaig atipar de maduixetes …….. però ningú em va veure; prou feina tenía la gent de pujar el camí …. ).

3 – Emporteu-vos la brossa i deixeu el bosc i els prats nets. El camió de recollida d’escombraries no passa per aquests indrets.

4 – No està permès encendre cap mena de foc; perill d’incendi o degradació de la terra.

5 – Mostreu-vos discrets, no crideu ni feu sorolls innecessaris. S’ha de poder escoltar el silenci de la natura.

6 – Acampar no està permès, per preservar la bellesa de l’entorn.

7 – Es pot fer vivac entre les 19:00 i les 09:00 del matí si esteu a una hora dels límits del Parc.

8 – Està totalment prohibit circular en cap vehicle, els 4×4 inclosos. La descoberta de la muntanya es fa a peu, caminant.

9 – No sortiu dels camins assenyalats, ni talleu els llacets, ni vulgueu canviar les dreceres, per no erosionar el sol.

La tornada a Oô per la carretera de Luz a Lourdes fins a l’entrada de l’autopista a Tarbes. Sortida per Montréjeau i Luchon i a caseta. Vaig dormir com una soca.

Gavarnie II : Fora de ruta, però amb turistes

Arribar al petit poble de Gavarnie durant el mes de juliol i potser fins la segona quinzena d’agost, és barrejar-se entre els centenars o milers de turistes que volen arribar al mateix Circ de Gavarnie.
Només arribar ja es pot veure que és prohibit entrar en cotxe al poble i cal pagar l’aparcament, ben organitzat. 4 Euros. Tot són botigues i petits restaurants amb menús especialment cuinats per els ‘randonneurs’. No és car; per 7 Euros et posen sobre la taula un bon plat de patates fregides amb dos ous estrellats, una amanida de l’hort, formatge i gelat.
Més endavant ens fixem en les mules, cavalls i burrets. Segueixen la tradició dels avantpassats. Arribar fins l’Hotellerie du Cirque a cavall, mula o burret, és fàcil i descansat. Dues hores: 25 Euros. Tres hores: 35 Euros. Si tornes més tard del temps establert, penalització de 15 Euros ¿¿??
És la subsistència dels habitants d’aquest poble. Jo segueixo caminant per el camí o autopista dels turistes, tot vorejant el riu que baixa amb força i amb l’aigua neta, transparent i freda.
Cinc-cents metres més endavant, marxo de l’autopista del turista, i el petit rètol de fusta m’indica: ‘Refuge des Espugues’. Som-hi doncs. Mentres els turistes van caminant tranquil.lament, jo vaig pujant i pujant; un desnivell de 400 metres, no està malament, per arribar al prat anomenat de la Pailla.
Per aquest camí no hi trobes tanta gent, i les vistes són esplèndides. Pots veure els contraforts del Marboré (3248m), els Tres Pics de la Cascade (3030m), l’Épaule (3003m), la Tour, le Casque i els Sarradets (2939) una muntanya a la dreta, i que impedeix poder veure la bretxa de Roland des de l’Hotellerie del Circ de Gavarnie.
El camí pel sotabosc és agradable i de sobte un camp verd i ple d’iris de color lila, salvatges, bonics. Una catifa de flors, com les de Corpus als carrers de Sitges o La Garriga. Quan arribes al prat de la Paille es pot veure el refugi de les Espugues (2027m) i el pic Hourquette d’Alanz (2430) pas natural per entrar al circ d’Estaubé. Però jo segueixo al sud. La vista es indescriptible i ara sí que es pot veure la bretxa de Roland. En un raconet d’ombra del bosc, decideixo menjar una mica i agafar forces; important: sucres (llet condensada, fruits secs, galetes). Els iris i altres flors són tot just davant meu i m’entren unes ganes boges d’agafar-ne, però recordo una dita : ‘Pren la seva olor, i deixa la flor’. 

Des de dalt del camí puc veure el prat de la Courade, on té lloc tots els anys el Festival de Música i Teatre de Gavarnie, a l’aire lliure. La Companyia ”Chantier-Théâtre’ és l’encarregada de produïr els espectacles. Aquest any: Cyrano amb Robert Hossein. Es poden veure les cadires, l’escenari, els tendals dels tècnics, tot de color verd i desmontable. Ens trobem dins el Parc Nacional dels Pirineus i les ordenances són molt estrictes.

Vaig arribant a la fí de l’excursió. Sóc a dalt mateix de l’Hotellerie, mentres els turistes van pujant com poden per el camí que se’ls ha tornat costerut i no s’ho pensàven pas!  Davant ja tinc la gran muralla, immensa. Vaig directament a la terrassa de l’Hotellerie. Un cafè i un te amb gel. És un bon lloc per mirar i observar els centenars de gent que hi arriben, a peu, a cavall, en mula o burret. Em sorprèn escoltar diferents llengües, neerlandès, alemany, anglès, italià, algún idioma escandinau, francès evidentment, castellà i català.

Tothom diu la seva.

– Gavarnie sempre serà Gavarnie …
Gavarnie no es mesura … Gavarnie no es pot explicar …. Gavarnie es viu,      emociona, assaboreixes el paisatge.
– Que bé haver escapat de la rutina diària i ser aquí …. 

Una mare no sap que fer amb el burret; la seva filla de no més de 4 anys està asseguda sobre  l’animal. Quantes vegades haurà fet el mateix trajecte ? Sense dir-li res el burret se’n va directament on ella ha de deixar-lo lligat.

Ja es hora de tornar al poble i baixo per l’autopista dels turistes. Va ser tot un espectacle. Jo, però, sempre dic el mateix … davant la gentada, m’aïllo i observo, vaig cercant flors, fruites de bosc, faig un bany de peus al riu…….
Un parell de postals, entro al cotxe i de camí a Oô.

Per cert, de Gavarnie a l’Hotellerie per l’autopista dels turistes, aproximadament poc més d’una hora; per el camí del Refugi de les Espugues, més de 2 hores.

En la fotografia es pot veure l’Hotellerie, els contraforts del Marboré, i la Cascade.
En l’arxiu podem veure l’arribada en burret d’una mare amb la seva filla, i els Sarradets, la muntanya que impideix veure la bretxa de Roland, des d’aquest punt.

Gavarnie I : Refugi d’escriptors i poetes

Els Pirineus entren a la literatura durant el secle XVIè i desapareixen en el secle XX.
L’any 1546, Margarita de Navarra escriu a Cauterets, el pròleg del llibre publicat l’any 1559 per el seu autor Caude Gruget, L’Heptaméron.
–  Le premier jour de septembre, que les baings des montz Pirenées commencent entrer en leur vertu, se trouverent à ceulx de Cauderès plusieurs personnes tant de France que d’Espagne: les ungs pour y boire de l’eaue, les autres pour se y baigner et les autres pour prendre de la fange: qui sont choses si merveilleuses que les malades habandonnez des medecins s’en retournent tout guariz – 
Ramond de Carbonnières va escriure la paraula ‘ pyrénéisme ‘, en contraposició a l’alpinisme, als Alps, d’accés més fàcil.
L’alta muntanya dels Pirineus funciona com un antídot a la vida thermale, oculta, invisible, però encara per descobrir, i de fet serà la porta d’entrada per aquestes muntanyes.
Va ser durant el regnat de Napoleó III i l’espanyola Eugenia de Montijo que els centres termals de Cauterets, Bagnères de Bigorre, Luz Saint Sauveur, Barèges, Banheres de Luishon, van arribar al seu màxim esplendor. 
Victor Hugo, Georges Sand, Gustave Flaubert, Prosper Mérimée, Stendhal, Eugène Viollet-le-Duc, Hipolyte Taine, Octave Mirabeau, Maurice Barrès van ser a Gavarnie. Alguns d’aquests escriptors van pernoctar a L’Hotel des Voyageurs (1843), un establiment amb història, emblemàtic,  avui tancat. La besneta dels antics propietaris està fent un gran esforç per tornar a obrir les portes d’aquest hotel. Podeu entrar en aquest enllaç on s’explica molt bé la història de l’hotel i de Gavarnie.   – ACÍ –

Eugenia de Montijo va ser, sense cap mena de dubte, l’artífex per construir les carreteres dels colls d’Aubisque, Tourmalet, Aspin, Peyresourde, i així poder viatjar d’un centre termal a un altre.
 

Aquesta conquesta dels Pirineus va acabar després de la primera guerra mundial. Unes construccions imaginàries, nostàlgiques, poètiques, somiadores … Els centres termals van patir una davallada important. Van ser utilitzats com hospitals durant la Gran Guerra i la Segona Guerra. Es dubte dels seus beneficis terapèutics, fins que la Seguretat Social hi torna a creure i els curistes arriben d’arreu de França per els seus tractaments de reuma, artritis, vies respiratòries, tot pagat per l’Estat. El tipus de visitants ha canviat. S’ha socialitzat. L’alta burgesia i famílies reials ja no ténen cap interès en anar a Cauterets, o a Banheres de Luishon. El poble envaeix les poblacions.
Gustave Flaubert va arribar a Gavarnie un 23 d’agost de 1840 i s’hi va quedar fins a finals del mes d’octubre.  Escriu :

Jusqu’à présent ce que j’ai vu de plus beau, c’est Gavarnie. On part de Luz le matin et on n’y revient que le soir au jour tombant; la course est longue et dangereuse, on marche peut-être pendant trois lieues au bord d’un précipice de 500 pieds, sans éprouver le moindre sentiment d’inquiétude, confiance qu’il est difficile d’expliquer et que tout le monde éprouve malgré soi. Quan vous avez passé l´échelle et le pic de Bergun, la montagne s’écarte du gave pour un instant, vous étale une prairie qui embaumait de foin coupé; elle se resserre bientôt et déploie toutes ses splendeurs tragiques au Chaos. Ainsi nomme-t-on un lieu plein de rochers entassés les uns sur les autres, comme un champ de bataille d’un combat de montagnes où ces cadavres immenses seraient restés, écroulés sans doute un nour d’avalanche; je ne me rappelle plus quand, mais tout l’effroi de leur chute reste encore dans leur nom de Chaos, dans toute la contrée; le gave passe à travers et se cabre contre eux sans les ébranler. Tout s’oublie vite quand on arrive dans le cirque de Gavarnie. C’est un enceinte de deux lieues de diamètre, enfermée dans un cercle de montagnes dont tous les sommets sont couverts de neige et du fond de laquelle tombe une cascade. À gauche, la brèche de Roland et la carrière de marbre, et le sol sur lequel on s’avance, et qui de loin semblait uni, monte par une pente si raide qu’il faut s’aider des mains et des genoux pour arriver au pied de la cascade; la terre glisse sous vos pas, les roches roulent et s’en vont dans le gave, la cascade mugit et vous inonde de sa poussière d’eau.

Quan et trobes davant del Circ de Gavarnie et sents indefensa, petita. Encara que avui pots caminar molt més facilment fins la cascada que Flaubert esmenta, sí és cert que per arribar-hi la pendent és gran, i la tartera perillosa. L’aigua cau sobre les pedres i continuant amb el text,  sí  ‘la pols’ de l’aigua et mulla.

” D’on vens ? Dels Pirineus ? has estat a Gavarnie ?

No.

Aleshores,  per què has anat als Pirineus ?

Són divertides les cartes escrites per Prosper Mérimée (es com llegir la revista ‘Hola’ del secle XIX), un entusiasta d’Espanya i sobretot de l’esposa de Napoleó III, Eugenia de Montijo. Explica tot tipus de xafarderies de la noblesa.  També va ser un enamorat d’aquestes muntanyes,  i en la seva famosa ‘Carmen’ se les va fer venir bé per introduïr els Pirineus en la figura de Don José, l’amant de Carmen, i nascut a Navarra ……

En una de les seves cartes escriu :

Le monde devient tous les jours plus bête. À propos de cela, avez-vous lu ”Les Misérables” et entendu ce qu’on en dit ? C’est encore un des sujets sur lesquels je trouve l’espèce humaine au-dessous de l’espèce gorille. Les eaux me font du bien. Je dors mieux et j’ai de l’appétit. Un comentari ‘molt’ adient a la personalitat del senyor Mérimée ….

He trobat unes fotografíes antigues on es pot veure perfectament l’atmòsfera dels vells temps, l’Hotel des Voyageurs i també he afegit una fotografia de la Gran Cascade i el Circ de Gavarnie feta tot just fa dues setmanes.

Encara em queden altres Gavarnies: el dels muntanyencs i el dels turistes.

 

Simplement … Tourmalet

Des d’Oô el camí és llarg i lent, 95 kms aproximadament. Per la carretera D618 enfiles la pujada del Col de Peyresourde, 1.569 m.  
Sortim de la Val de Larbourst i entrem a Val Louron. La baixada és bellíssima i arribem a Arreau. Un encreuament ens indica la possibilitat de continuar per el túnel de Bielsa a l’Aragó. Continuem i enfilem la D918, molt coneguda per els ciclistes. Pujada novament fins arribar al Col d’Aspin, 1.455 m.  A mí m’agrada molt aquest coll de muntanya. És fantàstic. Sempre hi han vaques pasturant. El bosc és una meravella i un molt bon lloc per cercar ceps. Les panoràmiques d’una banda fins al Val Louron i per l’altra el majestuós Pic de Midi. 
Més d’un ciclista em va demanar de fer una fotografía. És la prova que han arribat fins dalt i estàn eufòrics i contents.
La baixada és espectacular fins arribar a la vall que ens durà a Sainte Marie de Campan.
La carretera D935 continúa fins a Bagnères de Bigorre, Lourdes i Tarbes.
Però jo m’enfilo encara per la mateixa D918 i comença el Tourmalet. 17,2 kms, amb desnivells del 7,2% al 10%. Ho explico molt fàcil. M’hi porta el cotxe, però és la primera vegada que hi vaig en un mes d’estiu, temporada alta, molts turistes i ciclistes.
He de dir que conduïr per una carretera estreta on et trobes ciclistes pujant amb dificultats o baixant perillosament, i en mig les caravanes dels estiuejants que circulen constantment, és tot un repte.
Sorprenentment em trobo amb una parella pujant en bicicleta; ell porta un remolc on està sentadet un infant, amb ulleres de sol, gorra i ben comfortable, i al darrera la seva parella, suposo la mare de l’infant. Per un moment penso en la baixada per la banda de Luz Saint Sauveur, molt perillosa. Un risc veritablement gran ! Cal frenar la bicicleta i si a més tens el remolc amb l’infant al darrera ……
Avís per els viatgers de cotxe; circular amb molt de compte i paciència, molta paciència. 
Arribo a La Mongie, estació d’esquí i d’on surt el telefèric al Pic du Midi. Uns edificis molt, molt lletjos, horribles, però bé, tots estàn agrupadets en el mateix lloc. Fa estona que he deixat el bosc, i tot és pedra, muntanyes tenebroses, encara que amb pastures i veritablement fa por, el Tourmalet …. i encara no he arribat fins dalt !  He de parar el cotxe; centenars d’ovelles travessen la carretera sense parar atenció ni dels cotxes, les caravanes, els ciclistes o les motos.
Finalment arribo a dalt, 2.115 m. Un turonet i de sobte davant teu et trobes amb la panoràmica de la Vall de Luz Saint Sauveur fins veure el Vignemale.  – ací –
La baixada fins a  Luz és de 19 kms i amb uns desnivells entre el 7% i el 10%. Espectacular. Quan arribes al Pont de La Gaubie, paga la pena fer una paradeta. Pots beure aigua dels rius que baixen de les muntanyes, gaudir dels camps d’iris amb aquest color lila tan i tan bonic. Si t’agrada la muntanya i tens temps, el GR10 surt de La Gaubie fins el Jardin Botanique del Tourmalet ( un passeig ) , obert del 15 de maig fins el 15 de setembre. Hi ha un bar obert on pots agafar forces i  i començar una excursió llarga de sis hores aproximadament per arribar als llacs Dets Coubous, Blanc, Nere, vessant nord de Néouvielle.
Arribo a Barèges i la carretera continúa fins a Luz Saint Sauveur. El castell de Sainte Marie ens ho indica. Centre thermal i d’excursions. Un poble important i bonic, molt bonic, amb molta història, però jo he de continuar fins a Gavarnie.
En aquest punt, penso en el camí que na Marie va fer quan era jove amb dues altres noies d’Oô; caminar fins a Lourdes, pujant els cols del Peyresourde i Aspin. Dos díes de viatge. ‘ Les nostres cames eren el nostre transport’ … m’explica.
Unes fotografíes que vaig fer d’aquesta ‘pujada’ sense esforç al Tourmalet i els meus aplaudiments als ciclistes que ho poden aconseguir, homes i dones. Bravo !

Petits detalls Pirinencs

És agradable sortir de casa a Oô i baixar a Banheres de Luishon. Només els separa nou kilòmetres i el camí és de baixada. Són pocs minuts en cotxe. Castillon de Larboust, Cazeau de Larboust, Saint Aventin i ja arribes a Banheres.  El primer que veus és el cementiri. De fet els cementiris a França formen part de la població,  i sempre són dins el poble o Ciutat. La temperatura agradable, no més de 12 graus. poca gent. Només els ‘curistes’ que amb la seva bossa de les Thermes corren per fer els tractaments. Les Allées d’Étigny encara són buides. Compro pa i croissants. La plaça on és el forn hi ha també l’esglesia i el monument als herois de les dues guerres.
Els fanals són plens de flors, tota la Ciutat es com una jardí. Les cantonades, els ponts sobre el riu La Pique, els carrers, els balcons. Sempre hi ha motius per posar-hi flors.

Michel Warlop, un gran violinista francès, precursor del jazz en el seu país, va morir a Banheres de Luishon l’any 1947 als 36 anys. Molt jove. Va formar el seu propi Trio amb Stéphane Grapelli, Django Reinhardt i Eddie South. L’any 1935 va fer música de jazz amb el seu violí conjuntament amb Coleman Hawkins i les interpretacions de ‘Blue Moon’, o ‘Avalon’ i ‘What a Difference a Day Made’ van ser tot un esclat d’èxit.
Va compondre ‘Swing Concerto’ i ‘Noel du Prisonier’.

Està enterrat al cementeri d’aquesta població on va morir, al costat d’un altre músic molt conegut a França, el violoncel.lista André Simon.

M’agrada que la plaça porti el seu nom i el fanal sigui ple de flors. 

En l’arxiu podeu veure més elements del conjunt urbà a Oô decorats amb flors. Totes les nits, o ben aviat el matí, sempre hi ha algú que les rega amb molt d’amor.

Voyage aux Pyrénées

Una setmana de vacances; set díes en el meu racó del poblet d’Oô. A mí m’agrada el mes de maig, però juliol és també un període magnífic. La llum es diferent, els díes són una mica més llargs, les flors exhuberants, i a Oô continúa el silenci, la tranquil.litat. Només els cotxes que pugen fins a la Val d’Astau per anar al llac d’Oô poden trencar aquest silenci. Els galls i gallines del poble ja s’ocupen de fer parar els cotxes …. són sempre a la carretera i ni es mouen. Aquesta limitació de velocitat és molt efectiva, i els animals no han fet cap curset a l’acadèmia !
Passejades per el camí del bosc fins arribar al molí i a l’ermita de Sainte Anne. Casualment hi vaig anar el dia 26 de juliol …..  
Xerrades amb Hilaire i Marie, molt contents de les arangades que els vaig portar, gendarmes, les anomenen.
Jean Bernard i Florence amb els seus fills Pierre i Manon explicant la duresa d’aquest hivern amb tres metres de neu ! Havía de fer forat perque els seus pares poguéssin sortir de casa !
Ajudant a fer confitura d’albercoc. Seure al costat del riu i banyar-te els peus i cames dins una aigua transparent i gelada que baixa amb força de les muntanyes.
Passar una tarda a Banheres de Luishon. És un festival de flors. Són arreu, als fanals dels carrers, a les cruïlles, als ponts que travessen la Pique, al passeig de les Thermes.
Vaporarium, piscina d’aigues sulfuroses. Berenar a la Val d’Astau. Un pastis de pasta de full, amb crema i nabius acabats de collir del bosc. En Olivier els va collir tot just la tarda del dia abans.
A Poubeau anar a veure els vaquers; comprar formatge i llet. Tots els díes hi pots anar a partir de la set de la tarda. Però, ai, ara el gust de la llet fresca no agrada ….
Cathervielle un poblet petit, bonic des de on tens una panoràmica esplèndida de les muntanyes i les valls. Una esglèsia i un campanar típic de la Val de Larboust.
Creuar el col de Peyresourde i arribar al poblet de Mont. Novament l’esglèsia i les pintures exterior són boniques, senzilles. El camí per el bosc et porta fins a Saint Calixte i el petit poblet de Cazeaux Frechet. Novament sentada a les escales de l’esglesia l’ensurt del repic de les campanes anunciant l’Angelus i el meu pensament tot volant a les Illes on una persona tenia ja preparada la copa de cava. Jo també en vaig beure de cava.
Recollir, i menjar evidentment, fruites del bosc …. gerds, maduixetes, groselles i nabius.

Reveure en Dominique, Maître fromageur, de Solour-Aubisque, que arriba a molts poblets amb la seva furgoneta isotèrmica i els formatges fets amb amor. Surt del cotxe amb la seva bata blanca, impecable, i els seus ganivets de tallar formatges. A mí sempre em parla en la seva llengua, l’occità-gascó. És curiós que la Bernadette Soubirós a Lourdes parlava i s’expressava en occità-gascó i el Premi Nobel de Literatura Fréderic Mistral va escriure sempre en la seva llengua occità provençal. Però els francesos continúen anomentat aquestes llengües ‘patois’ ..

Fer el circuit dels cols de muntanya; Peyresourde, Aspin, Tourmalet i finalment Gavarnie. No tinc paraules per descriure les emocions quan arribes a Gavarnie.
He estat llegint texts de George Sand, Eugène Viollet-le-Duc, Stendhal, Prosper Mérimée, Gustave Flaubert, Victor Hugo, Octave Mirabeau.
Tots ells van ser a Gavarnie.

Permeteu-me copiar un text de Victor Hugo:

Chaos. Les écroulements des Pyrénées résolvent mille problèmes de statique inattendus et en proposent mille autres. Aucune force humaine ne pourrait réaliser sur cette échelle colossale toutes les applications prodigieuses des lois de l’équilibre et la gravité.
L’ércroulement de Gavarnie est un écroulement géant. Il date de 580. Grégoire de Tours en parle. 
Roches qui ressemblent à des livres fermés. On peut compter les pages et les feuilles. Ce sont des livres en effet, livres mystérieux que contiennent l’histoire du déluge. Si l’on pouvait déployer leurs pages de marbre on y verrait des façons de la création d’alors, animaux étranges, arbres gigantesques.
Les montagnes et les torrents. Ces torrents sont des ouvriers. Les Pyrénées sont un atelier. La montagne et l’océan. Un combat. Deux géants. Le géant de terre et le géant à eau. 

Gavarnie mereix un apunt especial. De fet, el meu cap bull una mica per escriure amb més pulcritud i precisió els meus pensament i emocions en aquests set díes tranquils i en pau allunyada del brogit de les grans ciutats. 
Poc a poc sense presses …….

La fotografia … tot fent camí a Gavarnie. Per el camí ‘ dels turistes’ tardes una mica més d’una hora per arribar a l’Hotellerie du Cirque on has de fer un petit esforç per pujar-hi. En aquest lloc vaig trobar maduixetes, moltes,però moltes, i abans de pujar els ‘llacets’ vaig menjar-ne. La gran cascade a l’esquerra de més de 400 metres, sota mateix del Marboré de 3.248 metres. Mentres els turistes anàven pujant a peu, o en burro o cavall.
Jo caminava absolutament sola ….

Aigües termals -Banheres de Luishon

Ja són vuit anys que cada any vaig a Banheres de Luishon on hi faig un tractament a les Thermes de Luchon. Bé, millor dit, en S. el feia per l’artritis reumatoide que patía i jo ara per prevenir i cuidar el motor de la meva persona. Uns amics ens van recomanar d’anar-hi; ells hi van per netejar la laringe, i les vies nasals. Les aigües de Banheres són molt sulforoses. Sempre han tingut molt de renom i va ser una emperadriu, la novel.lada Eugenia de Montijo que va dur a terme el projecte de fer construir camins per interconectar les diferents estacions termals del Pirineu, com Bagnères de Bigorre, Barèges i Luishon, la futura carretera, mitica, dels Cols del Tour de France – Tourmalet, Peyresourde, Aspin, Aubisque – .

No té res a veure amb els nostres balnearis que es troben en un establiment hoteler, i a més la sanitat no fa receptes. Només  la gent de més de 65 anys poden disfrutar d’una estada en un d’aquests hotels-balnearis a baix cost. A França, la sanitat pública, creuen absolutament amb el benefici que un tractament de 8, 14 o 21 díes pot donar a les persones, i el que ells estalvíen en medicaments i hospitalitzacions.
L’edifici a Luishon és espectacular i són centenars les persones que t’hi trobes quan entres dins per començar el tractament. Abans, però, has d’anar a un metge que et faci la prescripció.

Com en el meu país, la sanitat pública, no contempla aquest tipus de medicina preventiva, haig de fer el pagament, però continúa éssent molt més barat que en qualsevol balneari de l’altra banda dels Pirineus. Ara bé, l’al.lotjament te l’has de cercar, però també trobes preus molt i molt assequibles i llocs com Oô.  Els veïns també ho ténen cobert per la sanitat pública; avui per la persona que fa les cures, abans fins i tot per l’acompanyant.

A principis del secle passat, després de la primera guerra mundial, anar a les Thermes de Luishon era tot un luxe. Un tren sortia diàriament de Paris, directe fins a Luishon. Quan passeges per la població encara pots veure uns edificis senyorials, palauets, uns reformats, altres decadents. L’estació d’esquí de Superbagnères era la més anomenada de França després de Chamonix. L’any 1920 van construïr un monstre d’hotel, de pedra, al cim de Superbagnères que encara avui el podem veure.
Avui, tot aquell esplendor s’ha perdut, i ara és una població amable, tranquil.la, sense presses, i a la gent ja els està bé.
Quan comences el primer día de tractament és tot un espectacle. Les portes obren a 2/4 de 7 del matí fins a les dotze del migdia. La gent s’amuntega davant la porta per entrar els primers i poder escollir el barnús que més els hi agrada. Quan has fet l’inscripció, portes a la mà un paper on hi han les hores exactes i el tractament que t’han de fer; 07:10 bain d’immersion; 07:30 boue ; 08:00 étuves; 08:10 Vaporarium et piscine. Tot funciona al segon i mentres esperes entre una munió de gent, homes i dones, de totes les edats, majoritàriament de 50 anys per amunt, és aleshores quan fas el xafarder i t’hi fixes en aquestes persones que seuen al teu costat, davant o drets esperant el seu torn; grosses, primes, geperudes, alegres, tristes, amargades, xerraires, amb panxa, sense, silencioses, nervioses, xulesques, vergonyoses, extrovertides, del nord i del sud, de l’est i de l’oest de França. Tots, però, amb el barnus posat, i molts no se’l poden cordar, amb el banyador i les sabatilles de goma, i la bosseta on hi posem el full d’orientació i els horaris dels diferents tractaments. Has de comptar de dues a tres hores a l’interior de l’edifici i respirant un aire pesat i sulfurós.
El vaporarium, el deixes per el final. Entres per uns passadissos dins la muntanya, estrets, amb una temperatura de 40 graus, molt humit. Pots seure o passejar per les diferents galeries. Cada cinc minuts t’avisen per uns altaveus, ja que no és convenient estar-hi més de 15 minuts. Després quan surts, tens la piscina d’aigues sulfuroses i acabes estirada en unes ‘tumbones’ comfortables. És en aquest moment quan treus el llibre que estàs llegint.
També podem fer vida de ‘milionaris’ quan cal ….. sense tenir xifres de molts zeros als comptes o sota les rajoles de casa.
Tots els ‘curistes’, però, tenim una opinió unànim; després dels díes de la ‘cure’, la resta de l’any el passem molt i molt millor.