Els infants també tenen el dret a votar – World’s Children’s Prize Foundation

Dimecres, 1er de setembre, els vots de 7,1 milions d’infants d’arreu del món van anunciar el resultat de la votació per escollir ”L’Heroi en defensa dels drets dels infants de la última dècada”. El Premi es va atorgar en una cerimònia molt emocionant a Estocolm, presidida per la Reina Sílvia. Nelson Mandela i Graça Machel van ser els guanyadors.
La competència era molt forta, perque els nominats són gent que al llarg d’aquests últims anys han estat i són, dones, homes, nens i nenes que lluiten i defensen els drets dels infants en els seus països; Sudan, India, Cambodja, Zimbawe …..

La cerimònia va ser conduïda per infants de més de 25 països i dirigida per la Reina Sílvia de Suècia.

24 milions d’infants de 53 500 escoles de 101 països del món donen suport a WCPRC — World Children’s Prize for the Rights of the Children–. Aquesta organització vol promoure un món millor per els infants i que tothom respecti els seus drets. WCPRC ha donat i donarà un gran suport personal, educatiu als infants que pateixen violacions, treballs forçats, tortures, maltractaments, i la seva finalitat es poder oferir educació i estudis i fer-los sortir del seu particular forat negre.

El més interessant és quan es convoquen les eleccions per donar el premi a l’heroi de l’any i totes les escoles del món inscrites en la WCPRC estudíen i coneixen situacions límit d’infants i els seus herois. Van estudiant els països, la gent, els problemes i per damunt de tot aprenen a que han de ser respectats.
Quan arriba el dia de les votacions, les urnes estàn ja preparades, les paperetes amb el nom de la persona que mereix el premi, i tots exerceixen aquest dret de votar que només els adults poden fer.

Vaig rebre ja fa temps la informació de les votacions dels infants de les escoles dels infants birmans refugiats a la frontera de Tailàndia i també dels que són dins el país, desplaçats, en escoles amagades dins la jungla. Feia patxoca veure’ls votar. La mestra m’explicava que durant el trimestre anterior a les votacions van estar estudiant els països, les persones, les violències que exerceixen, els infants maltractats, la pèrdua de llibertat, la prostitució infantil, nens i nenes soldats; van conèixer aquestes persones, van copsar que hi ha esperança. Els infants de les escoles en països d’Europa o EE.UU o Japó o Austràlia aprenen que hi han infants al món que pateixen i ells poden ser protagonistes amb els seus vots que la vida d’aquests infants pugui canviar. S’ha donat ja el cas d’un nen d’una escola a Canadà que es va convertir en nominat i guanyador del premi no fa pas gaires anys, després d’haver près consciència del problema i com molts països del món vulneren aquests drets i fins i tot algún encara no ha signat el protocol a les Nacions Unides.

”Nelson Mandela i jo mateixa estem molt contents i honorats per aquest premi atorgat per els infants. Al mateix temps, continúem amb el nostre més gran respecte  i esperança per els drets dels milions d’infants del món. La missió que ens heu encomanat és enorme, important, única. Però ens hem de preguntar : Com podrem arribar a assolir les aspiracions de tots aquestes nenes i nens ?

Paraules de Graça Machel en rebre a l’Ajuntament (Stadshuset), Bla Hallen, de la Ciutat d’Estocolm el dia 1r de setembre de 2010.

En aquests links podeu trobar informació de la WCPRC (interessant per les escoles del nostre país) i algún video dels nominats al premi que van rebre els vots tan preciosos dels nens i nenes de més de 50 000 escoles del món.

www.worldschildrensprize.org

Nominat


Cartes des de Birmània : Infants

Dues molt bones amigues van rebre la gran alegria del naixement de dues nenes, Ona i Gaia, neta,  i primera filla d’un nebot estimat. L’ambient d’excitació per aquests naixements es podia copsar quan em van donar la bona nova per telèfon. De seguit em va venir al cap el capítol 14 del llibre de Daw Aung San Suu Kyi ‘Cartes des de Birmània’. Ella també va anar a visitar a una nena, neta d’uns bons amics. Era la primera filla del noi gran, i contràriament amb altres cultures, l’arribada d’una nena és molt ben vinguda i celebrada a Birmània. No existeixen el prejudicis. De fet, els birmans en general, pensen que les filles són més carinyoses, més familiars, i molts pares celebren aquest naixement amb la certesa  que la filla els cuidarà quan siguin ja vells. Les noies a Birmània al casar-se no canvíen el seu nom de família i els seus bens són sempre de la seva propietat i els comuns, després del matrimoni, a parts iguales.

No deixo de pensar en els meus avis i pares. Tan llunyans del sudest asiàtic, però amb els mateixos pensaments i alegríes.
Continuo recordant el capítol 14 del llibre; Daw Aung San Suu Kyi feia molt de temps que no tenia un infant en els seus braços i va quedar impactada per la seva minúscula perfecció. Encara que els seus trets són imperfectes i no gaire ben definits, els infants ténen diferents expresions que els distingeixen com a individus que són desde el primer día que obren els ulls a la vida.

I per suposat, els seus plors tan particulars i personals i que Daw Aung San Suu Kyi recordava del seu fill gran. Va advertir immediatament que els plors del seu fill eren diferents; teníen una cadència, un to, un registre per cada una de les seves demandes ( dolor, gana, son ). El naixement d’un infant et permet somiar en un món i un futur millor. És en aquest moment d’aquest capítol, quan Daw Aung San Suu Kyi no oblida que la taxa de mortalitat dels infants al seu país és de les més altes del món. Que en el seu país existeix una carència absoluta d’ajut humanitari per el desenvolupament tant sanitari com educacional dels infants.

Va llegir, no recorda on, que els infants estàven ‘pensats’ per donar una aparença de vulnerabilitat per despertar la tendresa i l’instint protector dels adults; d’aquesta manera els adults se senten impulsats a actuar com a esclaus complaents amb aquests infants exigents,  incapaços de fer res per ells mateixos. També es diu que la pell dels infants ténen una certa olor natural, especial, que incita a acaronar-los i a besar-los.  Es pregunta, ¿ no serà que el fet de veure un infant en el seu bressol, com una pissarra neta i brillant, en la que algun dia es podrà escriure un bell poema o una prosa emotiva sobre la seva existència, és el que engendra la felicitat en els cors dels pares, avis, familiars propers i en definitiva a l’ésser humà ?
Daw Aung San Suu Kyi ja és àvia, però no coneix els seus nets, ni els pot acaronar, ni ser a prop seu, ni dels seus fills.
Aquests infants de la fotografia han entrat al món, a la vida. En uns moments les seves mares els tindràn en els seus braços per alletar-los. Una fotografia molt ben feta en un país entre Occident i Orient.
Avui fa 12 anys i 297 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Retrats d’infants XIII – Mingalaba

Encara no he marxat del llac Inle i he pogut veure aquests somriures dels infants.

Mingalaba – Hola !  El somriure és la seva resposta. En aquest racó de Birmània els infants viuen feliços amb els seus pares i família.
En l’arxiu també podem veure més infants amb un somriure de pau. També he afegit una fotografia d’unes monges novícies al mercat de Nyaungshwe, la ciutat més important del llac d’Inle ( Shwe – or // Nyaung – arbre banian ). Cada cinc díes hi ha mercat i les novicies hi van per recollir el menjar i les almoïnes. Mentres esperen, canten cançons.
Al delta de l’Irrawaddy els infants ja no somriuen. Milers i milers han quedat orfes; molts han trobat una sortida fent de soldats; d’altres han trobat aixopluc amb els monjos. Han passat quasi tres mesos i la gent viu encara amb desesperació.
És el que passa a Birmània … i la gent espera la llibertat.

Retrats d’infants XI

Quan el remitent del correu és – ogcdc1-  ja sé que vé de Viêt Nam, de l’Hospital de Hue, del Dr Nhan. Ha estat la millor notícia del día. Us presento a Nguyen Thi Ngoc Thanh. Va nèixer amb paràlisi cerebral i després de tres mesos d’estada a l’hospital i una bona rehabilitació, la nena ha millorat moltíssim.

El Dr Nhan m’ha enviat quatre arxius: el full on s’explica la situació de la família; un altre document on s’especifica els diners que precisen; una fotografia de la nena el dia que va entrar a l’hospital; un document amb un text de la família agraint l’ajut; les despeses del tractament, aproximadament 63 US Dòlars = VDN (Dongs ) 1.000.000,-  ( 900.000 VDN estada familiars i desplaçaments, 100.000 VDN despeses administratives) i una foto de la nena el dia de l’alta.
M’he quedat com avergonyida, al llegir a la capçalera dels documents : Roser Giner Fund – Child no. RG1.
Amb només 150 Euros han pogut rehabilitar a dos infants. En un proper post us presentaré a Le Chi Ngoc, un  nen preciós, també amb el mateix problema.
La fotografia correspòn el dia que va arribar a l’hospital. Després del tractament i la rehabilitació na Thanh no sembla la mateixa. Els escrits tant del Dr Nhan com de la familia són colpidors, i sempre acaben amb un desig de molta salut i felicitat per la meva família.
Són els efectes ‘colaterals’ de la guerra i el desastre de l’aspersió dels herbicides.

Matí de diumenge – Drets dels infants

Els meus matins de diumenge són ja rutinaris; esmorzar, prendre el cafè i llegir el diari.

Avui fa 18 anys es va signar el conveni sobre els drets dels infants. Segueixo llegint :
‘Per desgràcia, les mesures contra la pobresa infantil i el risc social encara es veuen com una despesa, i no com una inversió, imprescindible èticament i molt redible socialment’. ‘ Si hi ha pobresa, la canalla en l’entorn urbà viurà en barraques, sense higiene, amb desnutrició i infeccions. És un tsunami silenciós, que mata en silenci’.
‘Aquí a Barcelona, no tenim tots els drets coberts: hi ha gent que viu al carrer’.
‘Entre 5.000 i 6.000 menors estan en situació de vulnerabilitat o risc a Barcelona. Invisibles. Més invisibles encara els menors estrangers sols’.
‘Vull aprendre i que els altres aprenguin’. ‘ La ment d’un infant no pensa en luxes, sinó en comprtir, viure junts, fer amics … És alegria. Això és el que necessita el món per canviar’.
Com és habitual tot llegint el suplement ‘Presència’ d’El Punt he copiat aquestes frases. Sense més comentaris i tots hauríem de reflexionar.
La fotografia correspòn a Sapa (Viêt Nam ), al poble de Taphin. L’infant encara dorm tranquilament ben aixoplugat a l’esquena de la seva mare.

”’null”’

Retrat d’infants X

Ara que al nostre país els nens són de vacances i les escoles han tancat, tot repassant el meu arxiu de fotografíes he trobat algunes que vaig fer en una escola rural en un lloc perdut a les muntanyes de Sa Pa.
Fóra de l’edifici, petit, modest, els més grans eren a la classe de gimnàstica i els petits amb el llibre de geografia sobre la taula fent els exercicis que la mestra els demanava.

La mestra em va autoritzar de fer la fotografía i els nois i noietes ni tan sols es van distreure en veure una persona que decididament ‘molestava’ el transcurs de la classe.

null

Retrats d’infants IX

Aquesta fotografia la tinc pendent per penjar en els meus posts ja fa molt de temps. És una mare de l’ètnia H’mong vermell amb el seu fillet còmodament sentat a la seva esquena.

Em va ser difícil entendre’m amb ells. Parlen unes poques paraules en anglès apreses dels turistes. Són sempre al teu costat per intentar vendre els seus brodats; coixineres, bolsos, faldilles.

Quan miro aquesta fotografia veig la frescor en la mirada de la mare i l’afecte que el seu fillet reb d’ella.
null

Retrats d’infants VIII

Abans de continuar amb la segona part de la història del mite dels ancestres fundacionals de la nació del Viêt Nam, encara tinc algunes fotografíes de nens.
Després de gaudir de la bellesa de Tam Coc tot navegant amb una barqueta rudimentària, però eficaç, vam anar al poblet de Anh Dung per dinar.
Unes cases més avall vaig veure una família amb el seu nen.
És aquest de la fotografia, tant eixerit. La mare cosia en una vella Singer i el pare arreglant i netejant la motocicleta.
Els baixos de la casa eren plens de vestits, samarretes, estovalles.

‘Amb el diccionari i una mica d’anglès ens vam poder entendre, si més no, per comprar una samarreta amb un brodat molt bonic, fet a mà. Els vaig demanar si podia fer la fotografia del nen i aquí el teniu. Content amb els seus ‘xuxes’ i ben posat per deixar-se fotografiar.

El brodat de la samarreta em va agradar a l’instant. Representa una escena de la recolta de l’arròs, amb la caseta, els arbres, el sol, els pagesos, però el que em sorprèn és la senzillesa del treball; em recorda aquells treballs de ‘labor’ que feiem a l’escola quan erem petites.

Els brodats a mà són una bona font d’ingressos de la gent dels pobles i també les Ciutats.’

Retrats d’infants – VII

En l’anterior post heu pogut veure la classe dels petits en una escola rural. En aquest ens trobem en una escola a Hà Nôi.
És hora ja de marxar de l’escola, però els pares d’aquest nen encara no han arribat. Diferències de nivell econòmic, entre el món rural i la Ciutat, però no n’hi ha cap en el somriure dels infants .
L’escolarització a Viêt Nam és una prioritat. Hi han escoles a tots els poblets i nuclis rurals, i en cada barri de les ciutats.
El treball eficient i vocacional durant 30 anys ( 1945-1975 ) del ministre d’educació Nguyên Vân Huyên ha donat magnífics resultats.

null

Retrats d’infants – VI

Avui tornem a les nostres tasques diàries després d’unes vacances curtes per molta gent del nostre país.
Avui també els infants tornen a l’escola i amb un afegit; el ‘via crucis’ de la matriculació a les escoles per el nou curs comença també avui.

Aquí tenim doncs una fotografia d’una escola rural a Viêt Nam, al poble de Song Thap, la classe dels petits.

Tenim totes les expressions possibles en un infant si ens hi fixem amb ells. Un goig !
null