Chào ông Viêt Nam

Primavera al desert: Uluru. Northern Territory, Austràlia. Octubre 2007.

I de sobte te’l trobes davant teu. L’has vist tantes vegades en fotografíes, documentals, i en aquella tardor de 2007, era al davant, caminant a la seva vora. Turistes esperant la sortida del sol. A les cinc del matí ja hi havia un munt de gent. Silenci, tothom arreplegadet i esperant. Els xofers muntant una paradeta amb termos d’aigua bullint i anem preparant el te. Fa fresqueta.

I comencen a aparèixer els rajos de sol i la seva llum il·lumina aquesta icònica formació rocosa de 318 metres sobre el terreny circumdant i 863 metres sobre el nivell del mar. I el monòlit canvia de color i es torna d’un color vermell brillant. Moments impactants. Et preguntes que hi fa aquí ? Sòlid, desafiant, vigilant. Els habitants de la zona, propietaris d’Uluru, els Anangu, viuen en una petita comunitat anomenada Mutitjulu, on no pots accedir-hi, si no tens una autorització.

És un monòlit ben especial. Sembla llis com un paper, però no. Et trobes amb uns racons màgics, i té unes formes ben irregulars. No et cansa gens fer una caminada llarga per el recorregut ben indicat. Racons esplèndids. Flors i vegetació inversemblants. Només un petit entrebanc, i molt emprenyador, les mosques., N’hi han centenars, milers i ja m’ho van dir, i cal comprar un barret amb xarxa per tapar la cara, i problema resolt.

Des de l’any 1985 Uluru és propietat dels aborígens que hi viuen, els Pitjantjatjara i els Yankunyjatjara de la comunitat dels Anangu.

El camí de Beret a Montgarri és inesgotable. Havia de trobar les flors com aquestes:
Rosa Canina – Rosa o Roser de Ca.
Esplèndides !

El nom d’aquesta planta prové de la semblança entre els seus agullons i els ullals dels gossos. El fruit, anomenat cinoròdon és etimològicament una transcripció d’una paraula composta d’origen grec (kion + rhodon), que significa ‘roser caní’.

Popularment era coneguda amb aquest nom perque sembla que s’utilitzava per a guarir la ràbia, encara que no està gens clar aquest punt.

Els seus pètals secs tenen propietats digestives, antiinflamatòries, ungüent com a col.liri ocular, laxant, vitamínic, astringent i un molt bon cosmètic per la pell grassa, contra l’acne i un tonificant perfecte si tires els pètals a l’aigua del bany !

També s’el.labora una excel.lent malmalada i gelatina.
Penso en les trementinaires del Cadí; les dones que baixàven a Ciutat per vendre les plantes, flors, pètals, arrels, als mercats de les poblacions importants del Principat. 

Medicines naturals, cosmètics, arrels curatives, tonificants. Jo encara, avui, puc comprar herbes i mescles d’aquesta riquesa de la Serra del Cadí i que li dona unes flaires i un gust diferent a les menges.
En podeu saber-ne més si visiteu el Museu de les Trementinaires a Tuixent !!

Una de les coses que em fascina d’aquest món per on he estat viatjant i on visc, són els arbres. De fet, els arbres són magnífics, meravellosos i un somni; a casa nostra per exemple o en qualsevol país d’aquest planeta. No podríem viure sense arbres, i allà on no hi són i no creixen, la vida és duríssima. Però sempre neix un arbust, un arbrat ‘diferent’, unes flors i anem a cercar el seu aixopluc, per poder gaudir de l’ombra i fugir del sol, o de la pluja, o per descansar o trobar aigua.

En el meu arxiu tinc moltes fotografíes d’arbres, bells, silenciosos, ferms. A Birmània, vaig fer un trajecte a peu. Dos díes caminant fins arribar al llac Inle. Quan necessitava descansar una mica, sempre hi havia un arbre que no deixava passar la calor del sol que no et deixava fins a les sis de la tarda. Em trobava amb veïns ben peculiars … un cebú, o un búfal, un grupet de persones que anàven a mercat al poble veí, alguna serp … Són arbres immensos i la gent els cuida amorosament.

Hà Nôi és la Ciutat dels arbres. Ja ho he escrit i explicat en alguns apunts anteriors. En trobes a totes les voreres per petites que siguin. Les seves branques formen part del mobiliari de les cases. Aquest ha estat un llegat ben aprofitat per els vietnamites dels seus colonitzadors de la vella Europa. Pots veure a la gent com cuiden l’arbre que ténen davant de casa seva i si les fulles arriben a la finestra del segon o tercer pis, millor que millor.

L’any 1954 s’havíen comptabilitzat und 10.000 arbres a la Ciutat i l’any 1980 l’augment va ser considerable; 200.000 arbres !!  Encara avui, la campanya que va començar l’oncle Ho Chi Minh de plantar un arbre un dia a l’any a tot el país, a cada poble, davant de casa, a totes les Ciutats, continúa. És un simbol de fermesa, d’unitat.  Un país amb arbres té força i cal conservar-la. Aquest any, mes d’octubre, Hà Nôi celebra les festes del seu mil.lenari. Serà un esclat de la natura d’aquest poble-ciutat, d’aquesta ciutat-poble.

A Laos i nord de Tailàndia els arbres són vida, són paisatges. Com també el nord de Viêt Nam i el Yunnan, sud de la Xina. Jo em quedava embadalida sentada cercant la seva ombra i mirant el color de les seves flors.
I …. les olors ….. i els seus fruits …. quin regal menjar una papaia !

A Austràlia i Tasmània pots veure els ‘gum trees’ més meravellosos que puguis imaginar, és a dir, els eucaliptus i si t’endinses en un ‘rainforest’, el bosc humit, prop de la mar, l’espectacle dels arbres et deixa sense paraules. Pots estar sentada al seu costat hores i mirar, i mirar, i sentir aquesta olor entre humida, de fusta, fulles, terra, rierols.

I només que comencis a caminar per Collcerola i deixis la carretera, l’asfalt una mica al.lunyat, ja et trobes dins un bosc, un pulmó, uns colors. O camines per els Pirineus o el Montseny o els Ports o per la fageda de’n Jordà … fins i tot per el cap de Creus.

En els catàlegs i llibres de viatges els arbres no hi són i els viatgers ferien bé de mirar-se’ls i gaudir de la seva ombra i de la seva bellesa; fer una becaina sota les branques i les fulles; i si l’amistat del seu propietari ho permet, agafar els seus fruits i menjar-ne.

Tinc un arxiu ben complet d’arbres …. Difícil d’escollir. M’he decidit per aquest ‘gum tree’, aquest eucaliptus, un més dels centenars d’espècies existents en aquesta illa-continent que es diu Austràlia.
I en l’arxiu podeu veure’n uns quants de ben diferents …..

Tornem a la sèrie de flors i plantes. Igual que quan camino o passejo per Ciutat sempre m’hi fixo en els balcons i els edificis, a la muntanya, a les valls, als camins, mai deixo de mirar qualsevol flor o planta. I quan vols saber i conèixer el nom, tot té sentit.



Digitalis Purpurea – Del llatí: Digitale = didal (fent referència a la forma de la flor) i Purpurea = purpúria.


DIDALERA o CALÇONS DE GUINEU.


Es coneix com ‘didalera’ per la forma de la flor i la canalla se la posava als dits com a didal per jugar, malgrat és una planta molt tòxica. Conté digitalina i és cardiotònica per autonomàsia: es fa servir en la insuficiència cardíaca i en les alteracions del ritme cardíac. La medicació ha d’ésser controlada pels metges, ja que l’eliminació és relativament lenta i pot provocar una sensibilització diurètica.

Les fulles seques tenen una olor molt agradable que recorda el te. A la Val d’Aran, precisament, és coneguda com a planta metzinosa.

Viu als marges de camins i talussos, en clarianes de boscos humits, de la muntanya mitjana i subalpina dels Pirineus occidentals.

El camí de Beret a Montgarri se’n va fer llarg, molt llarg. Hi han flors i plantes arreu i la meva càmera va treure fum.
Caminar pel bosc …. quin guster !

El bosc, la muntanya, enguany són una bellesa. Ha plogut i nevat molt durant l’hivern.
Hi han camins que són difícils de trobar perque han desaparegut sota les plantes i l’herba.
Una altra flor que vaig fotografiar de camí a Montgarri. 


— Genciana groga —
    Gentiana lutea.


Gentiana= antic nom grec i llatí d’aquesta planta i del llatí, lutea, de color groc fosc.

Freqüent a les formacions de grans herbes de fulla ampla i tendra de l’estatge montà superior i del subalpí dels Pirineus i del Montseny.

És una planta en perill d’extinció, ja que la part que se n’utilitza és l’arrel, cosa que fa difícil la seva propagació al ser arrancada. 

El seu rizoma va ser utilitzat per aromatitzar la cervesa abans de l’ús del lupul. És una planta de creixement molt lent, floreix quan arriba als deu anys i en pot viure vora els seixanta ! 
L’arrel s’utiitza per obrir la gana, per la gastritits i contra el paludisme.

L’arrel es prepara macerada en fred o en pols; també s’utilitza en xarop, en infusió o en decuit. Es fa servir com aperitiu i també és un reconstituent. És un tònic amarg, que actua sobretot a l’estomac. És una de les substàncies més amargues conegudes actualment.

Les recol.leccions abusives l’han posada, com he dit, en un veritable perill d’extinció.
Per això, en l’arxiu podeu veure’n una fotografía on es poden veure diverses gencianes grogues en un camp del bosc; quina alegria !!

Gràcies Xesco, amic,  i ”Les plantes Medicinals dels Països Catalans” d’Àngel M. Romo,
Pòrtic/Natura.

En el meu arxiu de fotografíes en tinc moltíssimes de flors i plantes dels Pirineus, Montseny i dels països del sudest asiàtic.
Poc a poc em vaig organitzant arxius de les diferents flors, plantes i arbres. Amb l’ajut d’amics i amigues, i llibres especialitzats, vaig escrivint el nom i també els seus usos medicinals i refranys. També he pogut constatar com algunes plantes estàn en veritable perill d’extinció.
De vegades m’he trobat amb llibres on les fotografíes no són gaire bones, i em costa de reconèixer la mateixa flor o planta que jo he fotografiat.

Començo aquesta sèrie amb una planta i flor coneguda entre nosaltres com:

                       – Pericó – Hypericum perforatum.

És una planta freqüent en molts indrets del nostre país. La vaig veure caminant de Beret a Montgarri, Val d’Aran.

Usos medicinals: Astringent i antisèptic: es fa servir com a cicatritzant. També és diürètic, sedant i antidepressiu. En una paraula és el – Prozac – natural.
La seva utilització ve des de temps molt antics; fou molt utilitzat durant el Renaixement.

I un refrany … el poble és savi :  Qui te oli de pericó, no li cal metge ni doctor.

El Niño aquest fenòmen climàtic i natural que apareix cíclicament, va arribar l’any passat, juliol i agost 2009. Els centres meteorològics de Hong Kong i Filipines han declarat que la temperatura de l’aigua de la mar ha tornat a la seva normalitat, però ha començat a donar senyals de vida La Niña, i un nou cicle, aquesta vegada en forma de pluges, ciclons i tempestes és el que aquesta Niña portarà per diferents països, pobles, ciutats, continents, mars.
Diuen que el nom de El Niño li van posar, perque quan la temperatura de l’oceà és molt més alta del que és normal i arribava a la costa de l’Ecuador cada 6 o 7 anys pels voltants de Nadal, els habitants de les costes del país sudamericà, van decidir anomenar aquest fenòmen ‘El Niño ‘, com el Nen Jesús.

En Vin i na Lien són pescadors i viuen a Hoi An, centre de Viêt Nam. Tota la seva vida han treballat en aquest art de la pesca; els seus pares i els avis, ja ho eren de pescadors.
Em van dir que des de l’any passat, les aigües de l’estuari eren poc profondes i no han pescat gaire, més aviat gens. La temperatura de l’aigua de la mar va anar pujant i pujant; El Niño els havia arribat també a ells. 

Quan vaig ser a Hoi An pel novembre de l’any passat, la calor era insorportable i l’aigua de la mar molt tèbia, més aviat calenta. Era millor nedar en una piscina !
A més el nivell de l’aigua del riu era molt baix, i ni tan sols podíes navegar en barca i arribar fins la mar.
La sequera i les altes temperatures han estat enguany cruels i fortes en països com Birmània, Filipines, Tailàndia, Cambodja, Laos, sud del Viêt Nam, Indonèsia, Malaisia i nord d’Austràlia. En canvi a California i altres indrets la neu ha aparegut en llocs inusuals.
El Niño va començar a treure el nas allà per el mes de març de 2009 …, abans d’hora o més tard del previst, i ara sembla que és el torn de La Niña …
L’Observatori Meteorològic de Hong Kong creu que la temperatura de la mar tornarà a la seva normalitat a finals del mes de maig 2010, i hi ha la possibilitat que La Niña comenci a refredar les aigues la segona meitat de l’any 2010.
En Vien i na Lien de ben segur que ho agrairan, ja que podràn tornar a pescar en aigües de l’estuari del riu Thu Bon i sortir a la mar, però s’hauràn d’enfrontar a altres fenòmens meteorològics.

La Niña també portarà fenòmens inusuals de pluges, inundacions, vents, ciclons i greus per aquests països de les dues costes de l’Oceà Pacífic. Els pobles ho saben, la gent es prepara i espera que les noves tecnologíes els ajudin una mica més, avisant amb certa antelació del que pugui passar.

En Vien m’explica que quan són avisats per les autoritats amaguen la barca ben lluny del riu en lloc segur i ells marxen a una casa que ténen al.lunyada de la costa.
L’avantatge és que les cases són majoritàriament construídes de bambú, i si se les emporta el vent o la tempesta, no els costa gens de tornar-la a construïr.

Si Filipines va patir una sequera ben gran, ara La Niña pot fer arribar pluges i moltíssima aigua. Fins i tot els gurús economistes i que estudíen els mercats financers, preveuen confusions, desordre, problemes per els inversors i les borses. L’última vegada de l’aparició de La Niña va fer veritables estralls en la economia i Amèrica del Sud se’n va beneficiar on els preus dels seus productes van pujar, mentre els Estats Units patíen una sequera important.
Al Sudest Asiàtic porta sobretot desolació i pèrdua de vides humanes per les inundacions, fortes pluges i ciclons.
Indonèsia: 2003-2005 i Filipines 1991 – 2006, més de 10.000 persones van morir per desprendiments de terres, inundacions i ciclons.
Tailàndia: 2001. Més de 920.000 persones es van quedar sense casa i amb greus pèrdues de collites, i tot el que va passar per un tsunami violent on van morir centenars de persones.
Viêt Nam: 1996 i 2001, mil.lions de cases destrossades en la regió del Delta del Mekong, i més de 1,684 persones van perdre la vida. Pèrdues econòmiques importants en el sector agrícola (arròs) i pesca.

Encara que els científics atribuiexen aquests fenòmens al canvi climàtic, aquesta és una discusió que vé de molt lluny. El Niño dona pas a La Niña, i a l’inrevés, i aquests cicles meteorològics van apareixent al llarg dels anys, i des de fa molt de temps.

La Niña no és un picnic, no és un fet aïllat. Una dada; l’any 1998 les inundacions i pluges a Bangla Desh i la Xina van provocar desplaçaments de gent en un nombre de 230 mil.lions !!! Llegit en un informe publicat per la David Suzuki Foundation de Canada que treballa per millorar el medi ambient i el nostre petit món, sempre despullat, fràgil i impotent davant la força de la natura.

M’explica en Vien i na Lien que segons com veuen els núvols i la olor que fa el vent, poden preveure que vé tempesta i de les fortes i ja es preparen per marxar a la seva caseta de bambú en un lloc segur amb els seus dos fillets i els avis.

Per cert, el nom de Vien, pronunciat – yin – (home) significa ‘satisfacció’ i el nom de 
Lien, pronunciat – lii-in – significa flor de loto.

La fotografia llençant la xarxa, per intentar pescar algún peix per sopar i dinar, en definitiva menjar per casa. Estuari del riu Thu Bon a Hoi An, l’antiga Faifo dels mercaders del secle XVII, centre de Viêt Nam.

Mentres entrem a la nostra tardor, vaig recordant els díes a Viêt Nam, una tardor una mica diferent de la nostra. A Europa, sobretot als països nòrdics, la tardor és l’entrada a uns hiverns llargs, amb molta foscor, fred i melangia per l’estiu passat i impaciència per tornar a veure la llum i el sol. Nosaltres, en el nostre petit país, la tardor és la primavera de l’hivern, com molt bé va escriure en un apunt un pèndol amb oscil.lacions variades. Ens agrada la tardor. A Viêt Nam, un país tropical, tothom espera la tardor perque la calor sofocant i les pluges mònsoniques de l’estiu marxen. De fet, ells consideren només dues estacions l’any; la seca i la humida. Comença a notar-se el canvi de temps, de la calor humida, de les pluges, a finals del mes d’agost i esperen amb delit un vent agradable i fresc que ells anomenen ‘gió heo may ‘.
La terra no té els colors tant brillants i meravellosos de la nostra tardor, però assoleix una atmòsfera amb un encant discret, particularment durant els mesos de setembre i octubre. Els cels aparèixen clars i blaus; la llum és brillant, i la flor de lotus es va esmorteint a les llacunes i els estanys; les boires del matí fan del paisatge un instant místic. La tardor evoca solitud, separacions i tristors, però a Viêt Nam també és temps per compartir menges delicioses, casaments feliços i el festival de tardor dels nens. Aquest any el Dr. Nhan ha tornat a enviar-me les fotografíes dels infants incapacitats de l’hospital amb les seves llanternes de paper.

Els banians aquests arbres tant poderosos els podem trobar majoritàriament davant de les pagodes, temples, cases comunals per tot Viêt Nam.

Aquest, jove, és davant mateix d’una escola en un carrer cèntric de Hà Nôi.

Potser és un dels arbres que els vietnamites planten any rera any en acabar la guerra l’any 1975 i aquest el van plantar tot just ara fa 32 anys per els nens de l’escola, o és el que m’agradaria pensar.
‘
‘

El banian és un arbre poderós, enorme, amb unes branques i unes arrels immenses. Creix a quasi bé tots a els paísos del tròpic i crec que a l’Índia es troba el més gran del món.
A Viêt Nam en vaig veure molts. Era la primera vegada que em trobava davant aquesta meravella d’arbre i certament és un monument més.
El de la fotografia el podeu admirar al llac Hoan Kiem, a Hà Nôi, al temple Ngoc Son, centre neuràlgic de la Ciutat.

A Angkor, Cambodja, crec que els troncs i les arrels formen ja part dels temples.

”””’Els vietnamites que viuen lluny del seu país; exiliats, fugitius de la fam i la pobresa, quan veuen fotografíes o pel.lícules del seu país, la melangia els arriba immediatament i s’emocionen, quan veuen els banians. Els trobes sobretot davant dels temples, les pagodes i les cases comunals dels pobles vietnamites.

Els escriptors sempre escriuen en els seus texts o poesíes les seves experiències quan eren infants i expliquen com de menuts corríen a seure sota els banians quan el sol ja desaparexia a l’horitzó i sentir l’aura suau del vespre en el seu cos. Per ells el banian era un edifici i no un arbre. Era el lloc per somiar, per estimar.
Les seves branques moltes vegades són més altes que les torres de la pagoda i els troncs són com moltíssims braços i mans enredats entre ells.
Els seus fruits són petites figues que els micos i altres animals mengen amb delit.

Hi ha com un cert misteri en aquests arbres, com si amaguéssin els esperits o les ànimes i quan veus les seves branques burxant el terra o enfonsar-se dins l’aigua, sempre penses que vol estar arrelat per sempre a la terra cercant els seus secrets.’

Més usos del bambú que he anat trobant en el meu arxiu fotogràfic.

Aquest ben curiós. Muntanyes de Sa Pa. Caminant per un poblet de la ètnia H’mong.

Hi ha electricitat i aquí en teniu la prova. El bambú també els ajuda a rebre aquesta energía per poder tenir llum a les cases.

El vent no el tombarà pas, si de cas, es doblegarà com les perxes d’atletisme, però tornarà a posar-se dret !
null

Fer el xafarder i mirar encuriosida tot el que hi passa en un lloc, un país i una cultura tant diferent de la nostra, va ser com si s’hagués obert una finestra.
Vaig fer fotografíes de qualsevol cosa ; fruites, hortalisses, estris de feina, habitatges, flors, animals, famílies ( sempre que em donguéssin la seva autorització ).
Hi han indrets que la natura ho embolcalla tot, d’altres on es poden veure edificacions i pagodes, en les grans Ciutats l’anar i venir de la gent, els racons, els parcs, l’aigua, els rius, les mancances ….
Seguint amb el bambú, aquests cistells es poden veure sempre plens d’arròs, bitxos, hortalisses, fruites …..
null

El viatger quan s’endinsa per els territoris rurals del nord i el centre de Viêt Nam, sempre es veurà acompanyat per grans grups de bambú que creixen i creixen arreu. El bambú és un símbol dels vietnamites; els hi dóna força, fermesa i seguretat.
‘ El bambú davant els forts vents i tempestes, es doblega, quasi cau a terra, però sobreviu, no cau; el pí és feble és manté erecte i en una tempesta es trenca i cau a terra’.
L’ubiqüitat del bambú …….
És curiós que aquest arbre o arbust, durant els quasi cent anys de vida que pot tenir, només floreix una vegada, i quan això passa, es mor.
”Creix majoritàriament al nord i centre de Viêt Nam. En les valls, els pobles construeixen una muralla amb bambú com a defensa del món exterior.

El bambú acompanya a la gent del món rural al llarg de tota la seva vida. Un bressol de bambú, un taüt, la construcció de la seva llar, mobles, cistells.
Es pot construir una casa totalment amb fusta de bambú sense recórrer a apuntalar-la amb cap clau !
S’alimenten tant els humans( els brots ) com els animals (les fulles ) i també les utilitzen per la seva medicina tradicional ( fumigacions i refredats ). També construeixen barques per poder travessar els rius i anar a pescar a la mar.
Els fumadors ténen amb el bambú la millor pipa. Joguines per els infants. Instruments musicals ( flauta ).
Fins i tot per defensar-se. Les trampes que feien durant les guerres, cobertes per les fulles de bambú i a sota canyes amb les puntes ben afilades.

Al Sudest asiàtic existeix un triangle cultural i forma de viure en tots els països : bambú-búfal-arròs.
La cultura de l’arròs sempre va lligada amb grans boscos de bambú.
El bambú bambusa pot crèixer fins a 40 metres.
És el símbol del seu dinamisme i la força dels paísos d’aquesta part del món.
El bambú ha estat utilitzat sempre durant els dos mil anys d’existència d’aquest país. Avui es considera un material sostenible i natural i molt flexible i consistent.

Les cases dels pobles que vaig visitar són veritablement comfortables i t’hi sents segura.
Jo he anat aprenent abans, durant i després d’aquest viatge.
A la cuina, tots els meus àpats de verdura i peix fets al vapor, els poso dins el cistellet de bambú. Un wok amb aigua. El cistellet de bambú cobert amb fulles de col i a sobre les verdures de l’època ( carabassò, mongeta tendra, porro, pastanaga, etc. etc. ) el peix o marisc. Comença a bullir l’aigua que no ha d’arribar al fons del cistellet i en uns minuts ja tinc el dinar o sopar fet.
Només he utilitzat un wok i un cistellet de bambú. Poca feina per rentar plats després. Què fàcil, pràctic, pocs estris per netejar i menjar sà.

La foto la vaig fer de camí a Sa Pa. Paisatge, color, natura. I les cases del poble totalment construïdes amb aquesta meravella que la natura ens dóna. el bambú.

He anat cercant fotografíes on el bambú hi és present.
Les aniré penjant. Ha estat curiós veure les seves utilitats
després de la tornada del viatge.
‘

Arrel de la notícia que he llegit i se’ns va informar per la televisió, hi ha un gínjol de més de cent anys en perill al carrer d’Arimón, a Sant Gervasi. Han enderrocat una d’aquelles casetes senzilles del barri i ara construiràn habitatges d’aquells que només els rics poden comprar. Els veïns, amb tota la raó, defensen el gínjol, un arbre únic que encara es resisteix a desaparèixer de la meva Ciutat.
Permeute-me escriure ua mica sobre els arbres de Hà Nôi.
N’hi han molts i si comparem Hà Nôi amb la meva Ciutat, podem dir que hi han molts més habitants, carrers estrets, molts habitatges, voreres estretes, tràfic intensísim de motos … però els arbres no fan nosa.
‘Allà pels anys 1980 hi havíen com uns 200.000 arbres als carrers de Hà Nôi. Però segurament aquest nombre d’arbres s’ha duplicat o quadriplicat, arrel de la campanya que va endegar l’Oncle Ho: ‘ Cada família ha de plantar un arbre al començament de l’any’. I així ho van fer i ho segueixen fent.

Com la vida dels habitants de Hà Nôi transcorre majoritàriament al carrer, disfruten d’una ombra fantàstica que els dónen els arbres.

Els arbres de Hà Nôi, els dels carrers, dónen refugi als ocells migratoris que vénen del nord fred i cerquen escalfor.

No parlem dels molts parcs existents a Hà Nôi. Ara només parlarem dels arbres del carrer, del costat de les cases, de le cantonades, dels carrerons …… i no fan nosa. La gent se’ls estima, i per damunt de tot, les autoritats locals els protegeixen.

He passat tota la tarda llegint els blocaires poetes.
Vaig aprenent a mesurar millor el temps. I les quasi dues hores de lectura han estat un bàlsam. M’han fet sentir tot tipus d’emocions i ho he passat tant i tant bé.

I només cal prémer un botonet, encendre el teu Mac, obrir la web, entrar als blocs i començar a llegir.

Mentres has posat la teva música preferida, i quines dues hores gratuïtes tant magnífiques que he viscut aquesta tarda de Sant Joan ! Gràcies poetes blocaires. Aquesta flor té per nom ‘ hoa quynh’ i és la flor dels poetes. Va per vosaltres !

null