Collita d’arròs a Viêt Nam

Fa poc més de tres setmanes va creuar per el nord de Viêt Nam una temporalada tropical anomenada Mindulle que va inundar camps, pobles, ciutats. Els amics a Hu’ê ja em van explicar que en aquests mesos de fortes tempestes, ventades, ciclons, es preparen, s’organitzen i lluiten per no perdre ni molt ni poc i per sobre de tot evitar de totes totes la mort de persones.

Aquesta Mindulle va deixar els camps d’arròs completament enaiguats i l’arròs era ja a punt per la collita. Els vietnamites no es queixen, troben les solucions i calia fer la collita, no es podia deixar l’arròs als camps. Va ser un treball dur, ja que després d’una setmana, l’aigua encara cobria els camps i ells caminant com podíen, i amb l’ajut de barquetes fetes de bambú i fins i tot amb els pneumàtics de cautxu, sí aquells que quan erem petits utilitzàvem per entrar a la mar, van començar la collita, després van transportar l’arròs fins a terra ferma i a la mateixa carretera el deixen estès per assecar-lo.

A mí no em ve de nou aquesta capacitat que ténen en resoldre els problemes i fer la feina que cal fer, en condicions extremes. És la seva collita, és la seva subsistència, és el seu treball i no estàn disposats a que una tempesta de nom Mindulle se’ls emporti tot aquest esforç que han fet al llarg de mesos.

Notícies de Viêt Nam: Golf i cotxes

He llegit dues notícies i articles que ténen en certa manera una simbiosi amb el nostre món occidental.

El Govern de Viêt Nam ha decidit no autoritzar més construccions de camps de golf ( ocupen ja unes 50.000 ha en tot el país ) per el perjudici que això significa de pèrdua de milers d’hectàrees de terra cultivada d’arròs, i pensen que no es poden permetre el luxe de prescindir de l’arròs, principal font d’ingressos i d’alimentació del seu poble. Actualment hi ha 4.100.000 ha de terra dedicada al cultiu i a la cultura de l’arròs.
No sé per què, em recorda l’estiu de 1954 quan es van signar els acords de Ginebra (després de la desfeta dels francesos a Dien Bien Phu) i Viêt Nam es va dividir en el Nord i el Sud amb la frontera establerta al paral.lel 17, al riu Ben Hai. Durant 300 díes tots els vietnamites del nord que volguéssin anar al sud ho podíen fer sense problemes, i es va acordar fer eleccions generals el dia 20 de juliol de 1956. Unes 900.000 persones, la majoria de religió catòlica van fugir del Nord comunista. Mentres, al nord van voler dur a terme la colectivització de la terra, després d’anys i anys de colonialisme. Va ser dur, i van haver-hi moltes morts per part del Govern comunista als camperols que es resistíen deixar les seves terres. Una veritable revolta i molta crueltat per part dels governants. L’any 1956, el govern comunista va acceptar el seu error i mala política, i va endegar una ‘Campanya per la Rectificació dels Errors’. La cultura de l’arròs venia de molt lluny, massa, i els camperols s’hi resistíen fortament. Tot va anar tornant al seu lloc.
Els camps de golf no deixen de ser, avui, un tipus de colectivització consumista, crec jo.
La segona notícia referida a un nou decret llei del Govern, és d’augmentar fortament l’impost ( del 5% al 10% ) sobre la compra de vehicles de quatre rodes per evitar que el parc automobilístic no augmenti i els problemes de tràfic puguin arribar a ser  un mal endèmic. Un BMW320i costa actualment $79.900,- i amb el nou impost costarà $87.900 = Euro 56.306,-.
En un país de 86 mil.lions d’habitants, actualment hi han registrats 1.200.000 cotxes. Les carreteres, camins, carrers no estàn, ni de bon tros, preparats per un tràfic esbojarrat i per descomptat la capacitat econòmica de la majoria de vietnamites no els permet pas comprar cotxes,
Avui es poden copsar aquestes imatges que he trobat a la xarxa, i ho volen evitar, apujant encara més els preus dels cotxes. En l’arxiu podeu veure una fotografia que vaig fer quan caminava per Tam Coc per un caminet travesser en mig dels camps d’arròs.
Penso en les paraules que em va dir l’ex-coronel retirat senyor Van: ‘Vosaltres els occidentals teniu diners, molts; nosaltres tenim temps’.

Caodaisme – Una religió-secta estranya a Viêt Nam

En els posts escrits explicant el meu viatge per Viêt Nam, no vaig escriure les meves impresions de la visita a Tây Ninh, capital religiosa del cadoisme. No sóc gens amant de cap religió, i la visita al ‘Vaticà cadoista’ no és que em deixés molt impresionada.

Què és el cadoisme ? Oficialment s’anomena ‘ Dai Dao Tam Ky Phô Dô ‘ que vol dir ‘ La Gran Religió de la Tercera Divina Revelació per la Salvació de l’Univers’.
La primera ‘revelació’ va ser feta per Brahma, Shiva, Krishna (Vishnu), Fu Xi, Nongshen, Huangdi, Moisès, Abraham i la segona per Sakyamuni, Laotze, Confuci, Jesus i Mahoma. No he pogut saber encara quina és la tercera revelació. Un veritable galimatías de deus, profetes i de diferents filosofíes i religions.
Cao Dài ( el palau suprem ) és un terme taoista i budista i vol dir ‘Déu o l’ésser suprem, simbolitzat en un Ull Diví, que ho veu tot, i ho sap tot. Aquest ull diví és present en tots els temples cadoistes. Han adoptat els ritus taoistes i budistes, i la jerarquia és la de l’esglèsia catòlica !! Increïble.

Però és que a més a més si’nspiren en elements culturals occidentals com Victor Hugo, Joana d’Arc, Richelieu, Shakespeare ….. En temps de la colonització francesa, l’any 1930, va aparèixer Ngo Minh Chieu i va rebre les diferents revelacions. La pobresa entre els camperols de la Conxinxina era evident, i molt gran, i òbviament es van agafar a aquest moviment religiós, filosòfic, sectari, com un element per poder sortir-ne de la pobresa. També cal dir que el cadoisme donava solucions als camperols i fins i tot els camps d’arròs eren repartits entre els habitants dels pobles. Els colonitzadors francesos van deixar fer i de fet van aprofitarse’n d’aquesta secta, amb el beneplàcit dels seus caps,  i es va derivar en un grup militar i molt polititzat.

A partir de l’any 1975, el cadoisme és considerat una religió, únicament, i sorprenentment a Viêt Nam hi han més de dos mil.lions de seguidors i fidels.
El viatge fins a Tày Ninh ( sortint de Sàigon direcció nord) és molt bonic; cansat, perque la carretera no és una autopista i has de córrer per arribar abans de les dotze del migdia, que és quan fan la gran cerimònia tots el díes, motiu del viatge.
El temple és veritablement horrible; evoca una catedral catòlica, però les pareds són de color groc llampant amb dracs baixant per les columnes, unicorns, aus fènix, tortugues, flors de lotus … fa mal als ulls.
Centenars de fidels entren en fileres, separats, dones i homes, vestits en túniques grogues, blaves o blanques; els homes a l’esquerra, les dones a la dreta, i ofereixen l’incens i resen continuament.
La musica amb instruments del pais, interpreten sense descans, però haig de confessar, que és el que més em va agradar.
Per entrar has de deixar les sabates fora, i quan surts la feina que tens per trobar-les !
El retorn amb l’autocar, després d’una cerimònia desconeguda, estranya i difícil d’entendre, el vam fer per carreteres molt dolentes, petites, i penso que el conductor es va despistar i vam fer una volta de mil dimonis, però de tot se’n treu profit, perque vaig conèixer una regió que va ser absolutament devastada per les bombes durant la guerra i avui la vida torna a somriure als seus habitants.
La fotografia correspòn a la cerimònia diària del migdia, desde una tribuna, on els tuistes hi podem accedir i fer les fotografíes. Com podeu comprovar, els colors i la decoració, són veritablement llampants.
Aquesta religió, secta, filosofía, només existeix al sud del Viêt Nam, el que era la Conxinxina, és a dir, Delta del Mekong, Ho Chi Minh City i la frontera amb Laos i Cambodja. Els fidels són amables, silenciosos, sembla que tinguin la pau i la felicitat dins seu i sempre riuen. 

VINASAT-1 El satèlit de Viêt Nam

El dissabte passat, desde la Guyana francesa, es va llençar un nou satèl.lit de comunicacions a l’espai; el Vinasat-1. Viêt Nam entra així en les noves tecnologíes i gràcies a aquest satèl.lit podrà anar avançant en els temes de comunicacions. És un país molt complex geogràficament, i hi han molts llocs perduts per les muntanyes i moltes illes sense cobertura de cap tipus. Només fa deu anys que el 23% de la població té accés a internet i ara volen arribar al 40% l’any 2010. En els pobles on ni tan sols ténen telèfon, ni televisió, el Vinasat-1 significarà un  progrés per aquests llocs tant remots; tindràn una finestra oberta a tot el seu país i al món i aprendre, sobretot aprendre per continuar éssent autosuficients.

El centre de comunicacions de Vinasat-1 està situat no gaire lluny de Hà Nôi, a la província de Ha Tay, on convergeix la cultura de l’arròs amb les noves tecnologíes.
Els búfals continuen treballant amb els camperols en el cultiu de l’arròs i al poble de Son Dong els artesans continúen amb la seva feina d’esculpir figures de fusta per els temples o cases partículars.

I no gaire lluny ens trobem amb el Poble de l’Amistat on ténen cura dels infants i adults que han patit els efectes col.laterals de la guerra, l’aspersió de l’herbicida amb greus malformacions.

És el contrast, és la globalitació, és el futur. La gent gran, amb experiència, no les té totes, ja que pensa que es pot perdre la cultura i identitat del poble, però jo penso que després de més de dos mil anys on han patit colonitzacións i invasions dels xinesos (més de mil anys), francesos, japonesos, americans, i aconseguir ser avui en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides i sobretot deixar de passar gana i viure en pau,  i poder exportar al món arròs, cafè, peix, manufactures, no perdràn la seva identitat.  És massa fort el seu sentiment nacional.  Està per damunt de tot.
S’han apropiat sempre de lo millor dels seus colonitzadors i ho han adaptat a la seva cultura, sense perdre mai la seva identitat. Arribar a un equilibri entre el progrés i la seva cultura, és el seu gran repte.
El mestre Hu’u Ngoc insisteix en que els vietnamites estimen el seu país, essencialment. Vénen d’una cultura de més de 4000 anys. Els agrada aprendre.
Ténen paciència. S’adapten ràpidament a les situacions més conflictives. Son més sentimentals que racionals. Són més religiosos i espirituals, que fanàtics. La família està per damunt de tot i ténen un gran sentit de la solidaritat amb la família, els veïns, el poble, la nació, i els altres països amb problemes ( curiosament, Viêt Nam és una de les nacions del món que més experts en agricultura envia a altres països de la terra on ténen problemes per sobreviure). Saben mesurar el temps.
La fotografia va ser publicada a la BBC News i és d’un contrast evident.

Llibres de Viêt Nam

Per Reis em vaig fer un regal, comprar dos llibres de Viêt Nam. Els meus desitjos es van acomplir i la botiga per excel.lència de llibres per internet, Amazon, em va enviar els dos llibres demanats en les dates que jo volia.

És sorprenent els preus tant assequibles i el baix cost per l’enviament. Igual t’arriben els llibres de Nova Zelanda, com dels Estats Units o Europa.
Aviat arribarà el nou any, el Têt, i a Viêt Nam tot es trasbalsa. Les flors, els arbres, els papers de color vermell, els desitjos, la preparació de les menges, els desplaçaments, el retorn de familiars de països llunyans, segur que ja és tot a punt per el proper any nou, els dies 6, 7 i 8 de febrer del nostre any 2008.
És l’any del ‘ ty’ : la rata. Segons la tradició, aquest serà l’any del caos.

””””’Els dos llibres rebuts són extraordinaris. Editats l’any 2007 amb uns texts i fotografíes de primer ordre. Els dos són d’aquells llibres grans, per fer goig, per ensenyar-los al davant de tot de la llibreria de casa, però quan els obres t’hi pots estar tota una tarda admirant les fotografies i llegint els texts.

Viêt Nam, un país desgraciat, pobre amb tants i tants anys de sofriment, ara li publiquen un llibre que s’anomena ‘ Vietnam Style’ on pots admirar cases, decoració, interiorisme, artesania de luxe i del poble; cases de bambú senzilles i cases colonials de luxe !! M’he quedat bocabadada davant les fotografíes i la decoració de les vivendes fotografiades i que hi han actualment tant a Hanoi o Ho Chi Minh City, Danang, Hue.
El segon llibre ‘ Windows to Vietnam – A journey in pictures and verse’ és una veritable joia. També per a mí ha estat una novetat; un llibre de viatges amb fotografíes esplèndides d’un fotògraf de Caifornia i poemes escrits per una poetessa de Tennessee . El pròleg, interessantíssim, escrit per Mark A. Ashwill, Director de l’Institut Internacional d’Educació i resident a Hà Nôi.
En les fotografíes reconec llocs, racons, moments on vaig ser-hi i em van seduïr.
Molt encertadament escriu el senyor Ashwill; ‘Viêt Nam és un poble amb molta energia dins seu i empapat de somnis’.
Molts dels seus somnis s’estan convertint en realitats i ja poden començar a veure el final de la foscor del tunel.
Un dels meus somnis és poder viure la festa del Têt a Hà Nôi. No hi ha pressa. Deixarem passar aquest any.
Però els perills d’aquesta ràpida realitat hi són, encara que sempre he pensat, i segueixo pensant, que els vietnamites saben molt bé com arribar a bon port sense grans perjudicis. També llegeixo en aquest pròleg : ‘ Els vietnamites estimen molt el seu país i n’estan orgullosos – segur que feran les coses ben fetes fins al final’.
Com jo intento fer amb els meus posts, el senyor Ashwill, anima als lectors a viatjar a Viêt Nam, a prendre un cafè vietnamita o a beure una cervesa en un Bia Hoi i menjar pho, a experimentar com és ara aquest país; seure als carrers o caminar i sentir els olors, els tasts, els sons; veure paisatges bonics, únics,  pobles dinàmics, moments excitants, gent hospitalària, sentir-se segurs, tranquils, en pau. No hi han bombes, ni canons ni trets; només els sorolls de les motocicletes, camions vells i antics, motors de les barques, de les obres de noves construccions de barris i infraestructures i la remor d’un poble que mira el futur amb il.lusió i treballa per fer dels seus somnis una realitat.
La fotografia correspòn al mercat de Cairang, al delta del Mekong, prop de Can Tho.
El venedor compra el te ben merescut a la dona que té un bar ambulant en la seva barca i va apropant-se a tots els que porten les seves mercaderies per vendre a mercat i els ofereix begudes i menjar. Tot té sentit.

”””

Solstici de tardor – Lluna plena

Entre els díes 1r i 15è del 8è mes llunar, es celebra a tot Viêt Nam el festival anomenat : ‘ Tèt Trung Thu’.
Això passará dimecres dia 26 de setembre 2007.
Ara fa un any vaig poder viure aquest festival dedicat única i exclusivament als infants; ells són els protagonistes.
En el llibre ‘Ma chère Cochinchine’ he llegit també com es celebrava aquesta festa.
Entre l’any 1911 fins avui, la celebració d’aquesta festa no ha canviat el seu sentit; sí els espais físics.
La nit de lluna plena d’aquest mes té el màxim esplendor en un cel radiant.

””””Quan t’hi trobes, ho pots copsar veient milers i milers de papers de tots colors representant les cares del drac, la carpa, fanals de colors, figuretes d’animals fetes amb fulls de bambú, llanternes amb cares de conills, tigres, lleons, joguines fetes en paper i famílies senceres amb els seus fills cercant les millors llanternes, les millors joguines.
A casa els vietnamites paren les taules amb tot tipus de menjars i llaminadures que més els agrada als seus fills. Als parcs es celebren representacions teatrals, circ, música i la gernació d’infants és increïble.

El clímax arriba durant la nit; és el canvi de cicle de les estacions; el ‘yang’ (home) i el ‘yin’ (dona). El ‘yin’ (fred, foscor, la lluna) prèn el millor del ‘yang’ (home) (calor, llum i el sol). És en definitiva el Têt – paraula derivada del tiêt – ‘ el nus separador de les dos parts d’una canya de bambú’ – i en definitiva el límit de dos períodes amb diferents temps meteorològics. El solstici de la tardor.

Durant aquesta nit sempre s’ha dit que els poetes han escrit les seves millors poesíes, mentres bebíen molt lentament glopets de ví d’arròs amb gust de flors de crisantem. Els amants del bon menjar preparàven petites mandonguilles de carn de porc amb cargols de riu, embolicats en fulles de gengibre. Els astròlegs, tot mirant la cara de la lluna, fan les seves prediccions per l’any vinent. Si la llum de la lluna és pura i radiant, la collita d’arròs serà abundosa. Si el color que desprèn és més grogós, els cucs de seda donaràn uns excel.lents capolls.
I si la llum és tèbia, grisa, hi haurà fam i pobresa.

Però el brugit de la gent i els infants al carrer el dia abans és per viure’l. L’endemà només cal anar als parcs on tot és activitat i els infants són els reis de la festa, tots porten la seva joguina de paper escollida i juntament amb els seus pares, avis, germans, s’ho passen d’allò més bé, al carrer i a casa. Aquest dia és festa a l’escola. I sí que m’hi vaig fixar bé; les famílies eren amb la canalla. Mesuren el temps i en ténen per a tot, i aquest dia el més important és estar amb els infants.

La fotografia correspòn a una de les moltíssimes botigues a peu de carrer del barri vell de Hà Nôi.

””””

La collita d’arròs

Com vaig viatjar de nord a sud per el Viêt Nam, vaig veure diferents moments de la collita, sega i camps d’arròs. Al nord, a les muntanyes, ja havíen fet la collita, i tot era aigua i les tiges que havien quedat. Els ànecs nedant i menjant males herbes. Al sudest de Hà Nôi, a Tam Coc i de camí a Halong, els camps eren encara d’un color verd fresc, cridaner.
Al delta del Riu Roig ( a pocs kilòmetres de Hà Nôi), també al nord, ja feien la sega i la collita. Els camps eren del color de l’or més intens.
Al delta del Mekong no vaig poder veure els immensos camps d’arròs, el veritable graner del país.
””””Viêt Nam s’ha convertit en el tercer o quart país del món en producció d’arròs. El 60% de la població viu de l’agricultura, l’arròs i altres conreus és la seva subsistència i a més aporta riquesa al país, ja que exporten arreu del món.
Només fa uns vint anys, havíen d’importar l’arròs per sobreviure. Al nord les colectivitzacions van començar a funcionar. Al sud no tant, i el Govern va veure i va reconèixer que no es podia fer tal com pensàven.
Les terres s’han quedat per els seus propietaris. En un camp que per a mí era d’una gran extensió, estava dividit entre quatre o cinc propietaris.
Una part de la producció és per l’Estat i la resta per els seus propietaris agrupats en cooperatives.
Han reeixit en ser autosuficients i d’aquesta manera anar baixant l’índex de pobresa.

Llegeixo en un article que experts vietnamites en agricultura han anat a Sierra Leone per ensenyar a aquest poble devastat per les guerres, com ser autosuficients i conrear la terra. El Govern ha enviat a Sierra Leone a 20 agricultors perque facin un estudi de com ha quedat la terra i ensenyar com cultivar-la i poder guanyar a la pobresa. Ells més que ningú saben com sobreviure després d’anys i anys de guerres i destruccions massives de la seva terra.

En el meu camí per aquest país ens vam trobar en diferents moments de la sega i collita de l’arròs.
Mecanització, cap ni una, sino ja podeu veure amb quin enginy, ja vell i atrotinat, separen el grà d’arròs de la tija !
Ho fan tranquil.lament a les carreteres importants, ja que la terra està inundada per l’aigua i de ‘masos’ no en vaig veure cap …..

A les muntanyes, en zones humides, vaig preguntar per què deixàven tants ànecs nedant en els camps on ja havíen fet la sega. Aquesta és l’explicació :

‘Hi ha una raó molt important i senzilla per nosaltres; els ànecs, una vegada feta la collita, fertilitzen la terra i l’aigua on creix l’arròs. També es mengen les males herbes i la llavor d’altres plantes que creixen juntament amb l’arròs. Els treiem quan l’arròs comença a a estar a punt de ser segat i aleshores tenim carn d’ànec per menjar i vendre, i naturalment l’arròs’.

En les zones on hi han grans extensions de conreu com al Delta del Mekong, on poden fer de 2 a 3 collites l’any, utilitzen ja fertilizants químics i desde l’any 1996, van promoure un comité de vigilància, perque l’ús d’aquests fertilitzants es faci d’acord amb les normatives vigents i no hi hagin problemes ni per la salut de la població ni en les exportacions ni per malmetre la terra.

El proper dijous farà ja un any que vaig començar aquest viatge d’una durada de vint-i-cinc díes reals, però tot un any de vivències.

”””’

Curs escolar

El començament del curs escolar a casa nostra, m’ha fet recordar les entrades i sortides dels estudiants a Viêt Nam, de nord a sud, en qualsevol poble, ciutat, zona rural.

Sobretot quan viatjava per carretera les entrades i sortides d’escola feien aturar el tràfic més d’una vegada.

A les bicicletes o motocicletes, llevat dels llibres, vaig veure a molts estudiants portar la seva cadira (!!) a l’escola.

A les Ciutats com Hà Nôi o Sài Gón també hi han escoles privades, com el Lycée Français o Escoles Internacionals.
”Però dins un govern comunista, en aquestes escoles sempre hi ha representants sigui del partit comunista o del govern, que no deixa de ser un control pel que fa al sistema d’estudis.

No tinc un coneixement profond dels sistema educatiu del país, però sí que vaig veure escoles en tots els pobles i zones rurals i un esforç prioritari per donar tot el coneixement que les noies i els nois necessiten, per veure un futur millor per ells, la seves famílies i el país.

Però tot llegint articles, llibres, sobre els mestres a Viêt Nam, estic totalment d’acord quan diuen : ” De tots els sentiments humans, el lligam entre l’estudiant i el mestre, és un dels més emotius i més durable’.

A Viêt Nam un mestre que ensenyava amb els pictogrames xinesos era considerat un intelectual. Podía haver estat un mandarin frustrat o retirat, però podia exercir com a mestre. No acceptava diners per la seva feina; només l’al.lotjament i menjar a casa de les famílies dels estudiants i amb la seguretat que l’estudiant o la família, es fes càrrec de les seves despulles.

La veneració i respecte envers als mestres forma part de la ètica confuciana i que els vietnamites han seguit al llarg dels secles.
Aquest respecte va continuar durant la colonització dels francesos. A partir de la revolució de l’any 1945 la democràcia va entrar a les escoles. Els estudiants havíen d’anomenar als seus mestres ”Anh” ( germà gran ) o ”Chi” (germana gran ). Més tard durant els anys de les guerres i els canvis tant econòmics com en la societat, la relació estudiant-mestre es va deteriorar greument.

Avui, amb un gran esforç per part de tothom, es torna a les velles tradicions, en les formes i en les actituts.
Avui els estudiants saluden al seu mestre com ”Thày” (mestre) o ”Cô” (mestra). Però encara es demana el que seria l’ideal: harmonitzar el respecte amb l’amor.

La fotografía correspòn a la sortida d’una escola durant el viatge per carretera de Ho Chi Minh City al Delta del Mekong; migdia, hora de dinar.”

El casament

Fins l’any 1945, els casaments a Viêt Nam eren pactats i amb unes arrels confucinianes molt estrictes. Hi havíen diferents etapes desde ‘lê xem mât’ contemplar la cara de la noia i acordar amb la família el festeig i el compromís. La família del noi visitava la família de la noia portant els regals tradicionals; tè i nous d’areca. Els joves podíen mirar-se i estar junts una estona.
Posteriorment es celebrava la cerimònia del compromís ( en vietnamita ‘àn hôi’ ) demanar en matrimoni a la noia. Els pares del nuvi havíen de portar més regals; nous d’areca, fulles de betel, tè, un porc, arròs, pastís d’arròs (‘bánh dày’),
galetes d’arròs i molts més regals.
”’Tots ben embolicats amb paper vermell i amb tiges de bambú i molt ben col.locats dins les capses lacades. Part d’aquests regals eran distribuïts entre familiars i amics per fer-los saber que eren convidats al casament.
Després de dos o tres anys del compromís, aleshores comença la preparació del casament. Comencen escrivint cartes amb les propostes. Joies en or pur, diners, vestits, arròs, alcohol, carn …. tants i tants regals, que més d’una vegada una de les dues famílies havía de demanar préstecs.
Aquests casaments podíen ser la causa de la ruïna de les famílies i les diferències entre el món rural i els lletrats i els mandarins es feia més que evident.

Després de 1945, els casaments van ser molt simples, sense regals i cerimònies curtes. Només hi eren presents els familiars més propers, amics, companys de treball i els representants de les fàbriques, oficines o cooperatives. Aquests representants recordàven als nuvis ” no oblideu els vostres deures envers el vostre país’.

Avui, els casaments no són ni una cosa ni l’altra, més aviat una mica de tot; tradició, regals, festeig llarg i una festa com més gran millor. Convidats, mínim de 700 a 800 persones amb l’obligació de fer un regal com a mínim de 200.000 a 300.000 Dongs ( 10 a 15 Euros al canvi d’avui ). Una tercera part del sou d’un funcionari i de vegades 2/3 !!Amb aquests regals, els nuvis recuperen tot el que han gastat i de vegades ténen guanys !!
Però per la persona que rebi tres o quatre convidades en un any, pot ser la seva ruïna !

Vaig veure nuvis fent-se les fotografíes als jardins del Museu Etnològic; també quan viatges per carretera o pels canals del Mekong es veuen cases amb guirnaldes i moltes flors; quan entres en algún poble pots veure tot un seguit de persones darrera dels nuvis; festes multitudinàries als hotels.

I per què aquesta fotografía d’un grup de nois jugant a futbol a la platja de Nha Trang ? L’explicació és veritablement curiosa i impossible de creure que pogués passar en un país del primer món: Avui dissabte, l’equip de futbol de Viêt Nam juga contra l’Irak els quarts de final de la Copa Àsia. No només no juguen els set millors jugadors perque són a la presó complint la condemna per haver acceptat diners per perdre un partit, sino que un migcampista, el millor, Phan Van Tai Em, tampoc podrà jugar, perque el partit coincideix amb el seu casament !!!!

Ell mai va creure que passaríen als quarts de final, i ara no pot de cap de les maneres cancel.lar el casament. Tot està preparat; els convidats, els regals, la cerimònia.

L’entrenador austríac senyor Riedl encara no ho entèn ….
però les famílies, els convidats, els nuvis, sí que ho entenen.

”’

Felicitat i virginitat

En el meu post anterior hem pogut veure la venda de la carn d’aquest animal tant i tant preuat.
A Ta Van, poblet prop de Sa Pa vaig poder fer aquesta fotografia d’aquest animal en un estat de felicitat total.

En zones rurals de Viêt Nam, he llegit que encara hi ha el costum que després d’un casament, la parella visita la casa dels pares de la noia amb diferents regals. També els ofereixen el cap rostit d’un porc i si les orelles estàn tallades, això vol dir que el nuvi ha descobert que la noia no era verge abans del casament …… és una manera de fer-ho saber, sincerament, molt peculiar.

‘null’