Visita a Shwedagon : Petits detalls

A Birmània sabates fora, si vols visitar un temple, una pagoda, un monestir, i també dins a casa. És per aquest motiu que cal anar calçat amb xancletes o sabates fàcils de posar i treure.

Ai, els polítics, els Presidents, la gent important …… Poden visitar la meravella de Shwedagon a Yangon (Rangoon) i els posen una catifa vermella per no caminar descalç per el terra relliscós. El netegen constantment, de forma voluntària, brigades d’homes i dones. És una fotografia que els viatgers i turistes sempre tenen en el seu punt de  mira; deu, quinze, vint persones, escombrant el terra.

Sí, són petits detalls, quan recordo la meva última visita el mes de setembre de l’any passat. Havia plogut molt, terra mullat, relliscós (més que mai), descalça, i per una persona no habituada com jo, caminar per aquest terra va ser una tasca difícil, perillosa i fatigant. Més d’una hora embadalida, com sempre, en aquest temple de Shwedagon i ben agafada per dos amics per evitar no caure.

La propera vegada em filtraré en una comitiva de qualsevol polític que visiti oficialment el país, i com segur que a partir d’ara n’hi hauran moltíssimes d’aquestes visites oficials, el ventall de possibilitats de fer d’infiltrada serà més gran. Ha de ser còmode poder caminar per una catifa vermella sense pensar que pots relliscar i caure.

I deixant de banda aquesta ironía, la gent de Birmània sempre ofereix el millor als seus hostes, i puc donar fe tan punt creues la porta d’entrada de casa seva.

Fotografia: David Cameron, PM del Regne Unit. Getty Images
Arxiu: Shwedagon abans de la visita del senyor Cameron. La catifa vermella a punt. 
Brigada de neteja a Shwedagon. Fotografía: RG. Octubre 2009. 

Postal de Myanmar-Birmània

Avui hem ve de gust veure aquest video editat per en Yannick Calonge a Vimeo. És un dels millors videos que he vist d’aquest país. Reflecteix molt bé la bellesa, la sinceritat, el viure de la gent. La fotografia, feta per mí a Mandalay, un carrer d’un barri lluny del centre, mes de setembre de 2011. 

Després de tots els apunts reflexionant dels últims fets a Birmània, també paga la pena poder compartir amb els seus habitants cada moment, cada instant d’un dia de la seva vida.

Definitivament mereixen viure millor.

 

Retrats de Birmània V: Arakan o Rakhine

Repassant l’arxiu, m’he adonat que sense més no he publicat més retrats de persones de Birmània, homes, dones, nens, nenes que vaig anar trobant i coneixent durant el meu últim viatge el propassat mes de setembre.

Aquesta fotografia la vaig fer a Site-tway o Sittwe o Akyab, estat d’Arakan, sudest del país, a la vora de la mar, Golf de Bengala i fronterer amb Bangla Desh. La ciutat més gran de l’estat d’Arakan o Rakhine, un dia centre polític, cultural i econòmic del Golf de Bengala. Em va sorprendre i molt la pobresa, el viure amb molt poquet, les dificultats. Les necessitats bàsiques per fer que un país tingui un mínim futur són molt minses, molt. L’Universitat ja no és a la Ciutat. Va ser trasl.ladada a quasi dues hores i mitja de camí. Els estudiants han d’agafar un trishaw (bicicicle o tricicle). Arribar a la vora del riu. Pujar a una barca i després caminar fins l’Universitat. Entre 07:30 i 08:00 del matí es formen llargues cues de trishaws al carrer principal de Sittwe esperant els estudiants.
D’aquesta manera el Govern s’estalvia problemes; els estudiants no es poden organitzar dins la Ciutat i els nombrosos moviments nacionalistes i independentistes tampoc ho ténen fàcil.

Sittwe és potser la Ciutat de Birmània on hi conviuen més ètnies i religions del país.
Musulmans, hindús, catòlics, evangèlics, budistes. El budisme theravada és el que més seguidors té, i en la revolta del mes de setembre de 2007, la dels monjos, a Sittwe es van manifestar milers de persones i la represió va ser brutal. Ningú en va dir res.

Passejant vora de la mar, vaig trobar molta gent que anava a recollir peix que els pescadors havíen llençat i el podíen recollir fàcilment perque la marea era ben baixa.

Aquesta dona d’ulls grans i vius, em va somriure; el petit molt enfadat. Tots dos eren al port esperant els homes, el marit, el pare, el germà i el fill gran. Podría ser a Bangla Desh, però no, era a Site-tway, Estat d’Arakan, Birmània. És possible que sí que pugui haver arribat des de Bangla Desh, il.legalment, per cercar una vida millor. Quan arribin els homes podràn vendre el peix, o cobrar un salari. Demà serà un altre dia.

El mes de juny vaig començar a preparar el viatge, no sabía que em trobaría un poble i una terra vivint en una pobresa alarmant, un poble orgullós, un poble amb la seva pròpia llengua i cultura i d’una bellesa insultant. Observar, respirar, que la teva presència no es noti, parlar amb la gent, si és possible, conèixer la seva història, la seva cultura, els seus neguits, gaudir, plegats, de les seves menges. Somiar.

Us deixo l’enllaç de Wikipèdia, en català, on es pot trobar una informació completíssima d’aquesta nació, Arakan,  dins un país anomenat Birmània.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Arakan 

Koe Thaung – El temple dels 90.000 budas

El viatge a Mrauk U, antiga capital del Regne d’Arrakan, és arribar, avui, al no res, un temps perdut. Un imperi, un regne, oblidats. És la sensació que et provoca en arribar, que canvía immediatament, quan descobreixes on ets i mires al teu entorn.

Sebastiao Manrique, frare de l’ordre dels agustins, nat a Portugal, va arribar-hi l’any 1628. Bon coneixedor d’Àsia, va quedar-s’hi sis anys i els relats d’aquest imperi són de bon llegir i molt interessants. Si tenim en compte que Birmània és un país oblidat, invisible, és fàcil d’imaginar que la seva història i la seva cultura encara ho és més. I aquesta història, el seu poder, els seus imperis, les cultures dels seus diferents reialmes són d’una riquesa aclaparadora.

Quan t’hi trobes i comences a caminar ja saps que ets en un lloc misteriós, únic, d’una prosperitat i riquesa avui perdudes. Es veuen stupas arreu, en cada pujol i encara pots visitar molts temples. No és comparable a Bagan, lloc turístic per excel.lència i d’obligada visita, i a més té una accesibilitat fàcil.

Mrauk U és lluny i cal fer un viatge difícil i llarg. És prohibit desplaçar-se per carretera.
Avió fins a Sittwe ( des de qualsevol aeroport del país ) i barca riu Kaladan amunt.
Quan camines per tot aquest entorn i visites els temples, és com imaginar-te gotes de pluja en mig d’una tempesta.

El temple de Ko-Thaung va ser construït l’any 1553 per el Rei Min-Tai-Khar i és conegut perque aquest rei el va construïr amb l’idea de curar la seva malaltia i poder continuar vivint. Va fer esculpir 90.000 imatges de Buda, deu mil més que el temple de Shittaung construït per el seu pare. En totes les parets dels diferents passadissos del temple es poden veure les imatges de Buda esculpides en relleu i en la mateixa pedra.

No recomano visitar Mrauk U en època de pluges. Plou molt (mitjans de maig fins finals de setembre). Jo vaig haver d’anar el mes de setembre. Avantatges? Sí, el color, els camps, el verd, les flors, els núvols, solitud. La calor és molt més humida i fa molta xafogor, però et pots refrescar una mica amb l’aigua de la pluja. Desavantatges? Foscor, caminar descalça per tots els temples, terra relliscós, humit, pots trobar-te amb alguna serp amagada entre la vegetació, pluges monsòniques.

La UNESCO va marxar ja fa uns quants anys del país, on va fer una feina impagable de restauració. La Junta Militar els va expulsar quan va saber que aquest organisme criticava el fet que no podíen disposar de tots els diners per acabar les feines. I era cert.

No podíen mai disposar de tot el fons que la Junta rebía per continuar treballant, fins que es van cansar i van marxar, a contracor. I es nota, es veu. La restauració dels temples de Mrauk U, o Bagan i de la resta del país, en mans del govern de la Junta Militar és de vergonya i també quan marxes ho fas amb tristor, perque no saps si el dia que tornis encara ho podràs veure o ja estarà tot perdut, malmès.

Les fotografíes les vaig fer durant els tres díes de setembre d’enguany, i en l’arxiu podeu veure una fotografía que he trobat dins la xarxa del mateix temple durant el període de sequera.

He demanat un llibre que parla del frare Manrique, dels seus viatges, de Mrauk U, la seva història i els temples, editat l’any 1943. Escrit per Maurice Collis, anglès, i que va viure en aquest país com a colonitzador-administrador. He trobat un exemplar de la primera edició. Cal informar-se i conèixer la història, la cultura dels llocs que has visitat i que sempre trobes en llibres escrits per experts.

En sortir d’un altre temple ( Shittaung – el més impressionant),  vaig veure també un llibre molt interessant del període del Regne d’Arrakan (1433-1784) escrit per un historiador birmà. La persona que me’l va oferir el tenia amagat. No el vaig comprar. Mala decisió. Ja passen aquestes coses, no ho compres, i després et sap greu i ràbia a la vegada. 

Fotografía: Paret del temple Ko-Thaung.
Arxiu: Detall de les escultures. Paret en època de pluges. La mateixa paret en època seca.
Vista exterior del temple.

 

Riu Kaladan avall fins a Site-tway – Birmània

Les tres nits a Mrauk U han passat ràpid. Uns díes molt intensos i amb molta pluja. No ha estat fàcil visitar els temples, gaudir dels paisatges, però han estat díes inoblidables. Encara estic enllestint els apunts per explicar molt bé el que vaig veure i viure en aquest racó de món.

Però ja tinc la maleta i la motxilla a punt per tornar a pujar a la barca i navegar riu avall, contracorrent, pel riu Kaladan fins a Site-tway (Sittwe o Akyab). El dia no donava bones sensacions.
El viatge seria més llarg, més de sis hores. Tot just salpar riu avall, vaig veure un moviment inusual de barques i de gent. Com la marea era baixa, els pescadors plantaven les xarxes amb pals a terra. En pujar la marea desapareixen sota l’aigua i poden obtenir una bona pesca.

En la llunyania els núvols negres, molt negres avançaven cada vegada més rápidament. La gent remava amb força per arribar a casa. Una hora després d’haver sortit de Mrauk U va començar a ploure i les ventades eren cada vegada més i més fortes. Els dos xicots de la barca van desplegar plàstics vells de tots colors per evitar que l’aigua de la pluja inundés l’interior de la barca. Perque quan escric pluja, vull dir aiguats intensos, i ventades ; el temible monsó. I així va ser el viatge riu avall.

Per un foradet mirava i només podia veure cortines d’aigua i ni tan sols la vora del riu i el vent bufava cada vegada més fort. El mariner no deixava de navegar ben a prop de la vora del riu, per si un cas haguéssim de parar.

De sobte un dels motors de la barca va deixar de funcionar. En situacions límit saben com sortin-se’n.
El guia em va informar que possiblement arribariem a un petit varador i baixaríem de la barca i per camins podríem arribar al nostre destí. En un carro tirat per bous i després en cotxe. 
Però van solucionar el problema i novament els dos motors van funcionar per navegar riu avall. 

Havíen passat ja més de quatre hores i seguia plovent i plovent amb força, però el vent ja no bufava tan fort. Per fí vaig respirar. Perque en tot aquest temps envoltada de plàstics de tots colors i en aquesta barca vaig pensar que sortiríem volant i acabaríem en un camp d’arròs !

Bé, ja sé que és un temporal de pluges monsòniques, i reconec que va ser petit. Puc deduïr com han de ser els ciclons, els tsunamis. La pluja no és de curta durada, tot el dia i tota la nit. I el perill és quan arriba en mig d’una tempesta i pot convertir-se en un cicló terrorífic.

Sortosament no va ser així i els núvols van anar desapareixent i la pluja ja es va convertir com la de casa. Poc a poc ja es veien barques, gent que tornava al riu i l’estuari de Site-tway es podia percebre en la llunyania. En arribar un parell de barques es van apropar a saludar i un dels homes va pujar amb agilitat, com en una actuació d’un circ.

L’home que va aconseguir pujar a la barca, es va oferir a carregar amb l’equipatge per guanyar algún kyat per casa. No li vaig dir que no, evidentment. Cansada, mullada, vaig anar a l’hotel. Quasi set hores de navegació riu avall.Una bona dutxa, i malgrat no tenia gaire gana, en Nai Nai, el guía, em va fer una reserva en un restaurant. 

Vam estar parlant de tot una mica. De la seva família, de l’Estat d’Arrakan, de l’independència, de la democràcia, de la llibertat, de les eleccions, de l’universitat de Site-tway, d’esperances, del naixement del seu primer fill el proper hivern, dels immigrants de Bangla Desh, de la pobresa, de la fe en el budisme theravada, del govern militar, dels poders econòmics occidentals, de l’Índia, de la Xina, de França, que controlen tots els recursos de la seva terra amb el vist-i-plau del govern.

Tornem a l’hotel en un trishaw i vaig agraïr que m’acompanyés en el sopar. Ell també va gaudir de la conversa i de lo ‘poc colonitzadora’ que sóc.

Uuff !! Va ser una sort fer el viatge sola en una barca i no navegar en el vaixell que el govern té per fer aquest trajecte. 
De la placidesa navegant riu amunt a la tempesta navegant riu avall.

Vaig dormir com un tronc. L’endemà avionet destinació Thandwe i Ngapali. Descans a la platja.

Navegar pel riu Kaladan – Sudoest de Birmània

Sempre he navegat en vaixells i barques pel mar, mai ho havia fet pel riu.
Quan vaig començar a viatjar pel sudest asiàtic el descobriment de fer-ho d’una manera diferent, navegant pels rius, va ser una delícia per a mí.
Els rius són cabalosos i navegables al llarg de molts kilòmetres. El viatge és lent, però una té la sensació de seure en una platea d’un teatre i anar observant, veient, escoltant tot el què passa a la vora del riu, sense molestar, en silenci.

De Site-tway (Sittwe o Akyab) a Mrauk U cal navegar per el riu Kaladan. Neix a l’Índia i travessa els estats de Chin i Arrakan, fins arribar a Site-tway desembocant al golf de Bengala. Un recorregut de 350 kms i quasi 240 són navegables. Site-tway, una ciutat de 350.000 habitants, està situada en una embocadura preciosa i immensa dels rius Kaladan, Laymro i Mayu. L’efecte de les marees és tot un espectacle.

No existeix un altre mitjà de transport per arribar a Mrauk U des de Site-tway.
De bon començament tenia reservat lloc en un dels barcos del govern, però problemes d’última hora, es va decidir que ho faria en una barca, jo sola, amb el guia, dos tripulants i el propietari. Perque és difícil, quasi impossible, viatjar a Mrauk U sense un acompanyant-guia i això fa que el cost sigui car, si el comparem amb altres visites o viatges del país i més si ho fas en una barca ‘privada’ …..
Però en el meu viatge de tornada ho vaig agraïr ……

Riu amunt, vent a favor i el nivell de l’aigua perfecte, vaig trigar una mica més de cinc hores. He fet moltes fotografíes, potser masses, perque els paisatges s’assemblen, però no, sempre veus alguna cosa diferent. Va fer un bon dia. El sol apareixia de tant en tant entre els núvols.
Els camps d’arròs d’un verd intens, anegats, eren immensos i els perdíes fins ben a prop de les muntanyes molt llunyanes. De barquetes en veies, no gaire sovint, tot s’ha de dir, i de búfals d’aigua també. Casetes de bambú a la vora del riu, pescadors deixant les seves xarxes.
Les hores anaven passant, lentament i jo sempre encuriosida mirant i admirant la bellesa del paisatge, el traginar de la gent (no gaire, és cert). Tampoc tenia ganes de petar la xerrada amb el guia, molt educat, correcte i saberut. En una taula hi havia te i bananes petites. Jo i la càmera capturant moments, instants, colors, paisatge, gent, badant.

 

Els rius i els meandres s’entrelleçaven i no sabíes on podia ser Mrauk U. Però començava a haver-hi més tràfic de barques i de gent, i sentia que erem ja ben a prop, i la barca va arribar a un petit port, si el podem anomenar així. ‘Benvinguts a Mrauk U’ és el primer que llegeixes.

Però l’encant, la placidesa del viatge es va trencar sobtadament. Davant meu va aparèixer la pobresa. I el més sorprenent és que Mrauk U és un reclam turístic. I, sí, Mrauk U en la llunyania del temps va ser una ciutat pròspera, rica on hi arribàven vaixells d’Europa, de l’Índia, del Japó. No hi ha res. Ni tan sols la muralla del palau reial. Tan sols més de set-cents temples construïts en cadascún dels pujols que envolten la ciutat i que lluiten per resistir, per continuar mostrant amb orgull com va ser aquest imperi. Un lloc veritablement emblemàtic, misteriós, únic, d’una bellesa insultant.

Malgrat el somriure de la gent, és evident que viuen en una pobresa extrema, sense cap desenvolupament, sense higiene, sense electricitat, sense aigua potable a les cases. Un servei de salut inexistent. Escoles, les mínimes. Molts infants sense escolaritzar.

La sort dels països del sudest asiàtic és l’aigua dels seus rius, la pesca, els camps d’arròs, els arbres, el bestiar. Subsistir amb el que ténen, i res més.

A l’hotel només podía fer ús de l’energia elèctrica de set a nou del vespre. La llanterna va arribar ser molt important al llarg del viatge.

Mentre dormia somiava amb el viatge en barca per el riu Kaladan. En despertar-me vaig desitjar tornar al riu. Però això serà d’ací a tres díes.

Birmània: Panellets de Palmera de Palmira. Economia sostenible

En el meu viatge de Mandalay a un poblet de nom difícil de pronunciar, vaig poder gaudir d’uns paisatges molt bonics, un aire net, cel d’un blau intens, contrastant amb els colors i la bellesa de les palmeres que creixen arreu – la Palmira d’Àsia o Borassus Flabellister.
Viuen més de cent anys, i poden arribar a més de 30 metres d’alçada. 
No necessiten conreu i aguanten igual de bé les pluges i la sequera. Es coneixen també amb el nom de jaggery. Aquestes palmeres ni necessiten pesticides, ni fertilitzants i només una mica d’aigua.

És un arbre màgic. I, compte, la desforestació és un veritable perill. Però, que se’n pot treure d’aquesta palmera ? Tot és beneficiós per la gent, des de les arrels fins a les fulles. Ni més ni menys fins a 60 productes !!! Saba per fer sucre, vinagre, alcohol, bloethanol. Es pot refinar la saba i obtenir ethanol. De la beina de les fulles es poden fer cordes molt resistents. Les arrels es poden utilitzar per desfer les pedres del ronyó  o com a repel.lent de mosquits. Pots posar les fulles a bullir i glopejar l’aigua per aliviar el mal de queixal. La pols extreta de les fulles és un bon astringent per la pell. La fusta és perfecta per fer mobles i parquets … i un munt més de coses.

Per la gent del poblet l’economia es basa en extreure el sucre. La palmera necessita entre 6 i 10 anys per poder veure la primera floració i el fruit. El sucre és menys dolç que el de canya i té una olor difícil d’oblidar. Un guster, de veritat.

Els nutrients d’aquest sucre són importants: potasi, magnesi, vitamina C i aminoàcids, com l’arginina. És un dels productes dolços amb l’índex més baix de GI, i conté proteines, calci i ferro, molt beneficiós, i que el sucre refinat no ho té.
No necessita refrigeració i es pot guardar tranquil.lament en llocs fresquets i secs. 

La història ens explica que el sucre de palmera va ser utilitzat com a medecina a l’Índia i a la Xina, quan van començar a importar-lo l’any 1409 des de Indonèsia. La raó va ser que l’emperador de la Xina tenia diabetes i aquest sucre era molt beneficiós.

Les famílies del poblet, amb les que vaig parlar força estona, poden viure uns mesos amb les dues collites del fruit de les palmeres que els proporciona el sucre. No tothom té terres en propietat ni arbres. Treballen, majoritàriament les dones, per els propietaris de les terres on creixen les palmeres. Els homes habitualment marxen tres o quatre mesos, lluny, a les muntanyes de les pedres precioses, a cercar jade i rubís, i poder vendre’ls al mercat. No sempre ténen sort, i a més aquesta feina és molt, molt perillosa.

El jaggery l’extreuen de la saba de la palmera. En aquesta regió de Birmània, només aprofiten el que els ofereix aquest arbre màgic per fer dolços i llaminadures. La saba és col.locada dins uns recipients damunt d’un foc molt viu, i del color transparent, per art de màgia es transforma en un color marró fosc. Una vegada elaborada, fan petites llaminadures, molt semblants als nostres panellets. Sí, és el que vaig pensar en veure’ls.
Els compradors arriben al poble i els habitants del poblet se’n queden una quantitat per el seu propi consum.
Al llarg de la tarda prendre un te verd i menjar un d’aquests ‘panellets’ birmans és tot un plaer. Ells també se’ls mengen com si fos xocolata. De vegades fan una barreja amb sèsam i aigua de coco i l’utilitzen en algunes menges.

Aquesta saba dolça no conté alcohol, però sí que es pot fermentar i destilar. És la ‘cervesa’ de palmera que ells anomenen. I sí, la vaig beure i provar. Molt bona, amb un grau d’alcohol bastant elevat. Perillós beure’n més de dos gots ….. 

Avui, dia de Tots Sants, he recordat aquests ‘panellets’ que vaig menjar molt abans.
Ara me’n penedeixo de no haver-ne portat uns quants per avui …. 

Fotografia: El.laborant els ” panellets”.
Arxiu: Paisatge i palmeres. Fruit caigut a terra. Collita. Panellets birmans

Thanaka: Tenir cura de la pell a Birmània

El primer que sorprèn als viatgers quan arriben a Birmània-Myanmar són els diferents maquillatges a la cara i braços dels infants, dones i homes, d’un tipus de cosmètic de color grog.
Fa centenars d’anys que en aquest país s’utilitza el thanaka i encara avui és prioritari i abans de sortir de casa es maquillen amb aquest producte de bellesa tan natural com que s’extrau de l’escorça d’un arbre. 

És un cosmètic tradicional que va molt bé com a hidratant, protegeix la pell del sol, i és astringent i antisèptic. Molta gent creu que si les dones a Birmània són d’una bellesa natural i singular, és gràcies al thanaka.

En les paradetes de les galeríes dels temples sempre veus gent que venen l’escorça i les branques de l’arbre, majoritàriament del sàndal (linoria acidissimia). Podría molt bé afirmar que aquest cosmètic no es un producte, una marca, el pots fabricar tú mateix directament d’una branca o l’escorça de l’arbre. El bosc, els arbres, és la materia primera del thanaka. 

Porta el seu temps i cal seguir una rutina. Primer les orelles, a continuació el coll, després la cara i finalment la resta del cos. Les dones, de vegades, barregen el thanaka amb una crema, i seguidament amb un raspall de dents configuren unes formes per embellir part del seu cos. No passen gaires minuts, i el color groc és ja tota una realitat.

L’any 1958 ‘The Forest Act’ va incloure l’arbre del thanaka una espècie protegida.
Ningú pot comercialitzar ni tallar cap arbre de Thanaka ni l’escorça.

 

El cosmètic és ja tota una singularitat. Compres les petites branques, petites, entre 10 a 18 cm. Les tenen totes ben posades en les paradetes. Pots escollir la fragància que més t’agradi. 
També has de comprar una pedra circular, anomenada kyauk pin (2,15 kgs). Té una canalització perque el líquid no es perdi. Agafes una branca i amb una mica d’aigua comences a refregar-la per la pedra, fins que es desprèn el suc de la branca o l’escorça.
Immediatament te’l poses a la cara, braços o cos. En un primer moment és transparent, però en una hora, més o menys, s’asseca i apareix el color groc característic del thanaka.

Per nosaltres els occidentals, si l’utilitzem en zones amb moltíssima calor, com Bagan per exemple, la nostra pell, majoritàriament seca, trobem aquest cosmètic massa astringent, però sí he de dir que és magnífic com a protector del sol.

Els monjos i monges no els hi és permès el thanaka. És un cosmètic de bellesa, i va en contra de les normes d’austeritat i la seva vida monàstica.

En el meu equipatge hi havía una pedra i dos branques de thanaka. Com el kyauk pin (la pedra) pesa 2,15 kgs, vaig cometre l’error de posar-la dins la motxil.la com equipatge de cabina. Evidentment, me la van fer treure, perque podía ser utilitzada com a ‘arma’ dins l’avió. Un cop de pedra fa mal, és clar. Vaig implorar, vaig pregar i finalment vam trobar la solució.

Tot aquest episodi a l’aeroport de Yangon-Rangoon. — Torni al taulell d’Air Asia, passi primer per immigració, perque encara hi ha temps de recuperar el seu equipatge.–
Així ho vaig fer. El personal d’Air Asia va cridar a un xicot, van recuperar el meu equipatge, vaig treure la pedra i les branques de la motxil.la i ho vaig posar dins la maleta. Torno a la policia a recollir el passaport i tot solucionat !!

Per tots els viatgers que tornin de Birmània, és evident que no portaran ni les branques ni la pedra del thanaka, però de ben segur, que tornaran a casa recordant les olors i el somriure de la bona gent d’aquest país anomenat Birmània o Myanmar.

Fotografíes: Alumna de l’escola Paung Daw Oo a Mandalay.
Arxiu: Adolescents camí de l’escola a Mrauk U. A l’Hotel de Mrauk U, una noia jove.
Nois preparant les begudes. Paradeta de venda de thanaka.

Retrats de Birmània II

Avui he escollit aquesta fotografia feta a l’Escola Paung Daw Oo Monastic School a Mandalay. Aquestes noies són òrfenes i viuen a l’Escola. El mes de maig de l’any 2008 el cicló Nargis va esborrar, va destruir, pobles, cases, terres del delta de l’Irrawaddy, i van morir més de 140.000 persones. El govern d’aleshores, la Junta Militar, es va negar a acceptar ajut de ningú i els qui ho feien sense la seva autorització van acabar a la presó.

Aquestes noies juntament amb més infants (50 nois i 50 noies) van ser acollides en aquesta Escola de Mandalay. Una escola monàstica prestigiosa amb més de 7.000 alumnes, civils i monjos, i que només accepta noies i nois sense recursos, discapacitats, orfes. L’escola és gratuïta. Imparteixen estudis a partir dels 3 anys fins als 16 o 18. També formació professional i orfanat, en el cas dels infants arribats després de la tragèdia del cicló Nargis, i discapacitats.

Malgrat l’alt nombre d’alumnes, l’organització dins l’escola és sorprenent. Seguint el protocol és obligat mantenir una conversa amb l’abbot del Monestir. Una persona molt oberta i interessant. Em va preguntar d’on venia. Contesto Barcelona. Un dels monjos especifica, Spain, i jo li dic, no Catalonia. Desconeixen que som una nació, que tenim la nostra cultura, la nostra llengua. I a Birmània és fàcil que ho entenguin. Dins el seu estat hi conviuen 57 ètnies diferents, algunes d’elles importants, amb la seva pròpia cultura, història i llengua. Unity in diversity .. unitat en la diversitat .. és el ‘leif motif’ del primer partit de l’opsició, el NLD encapçalat per Aung San Suu Kyi.
Em pregunta per el sistema educatiu a Catalunya. Necessiten rebre informació. Ells consideren una veritable utopía poder gaudir d’unes escoles públiques gratuïtes. Viuen en un país on les ànsies de llibertat i democràcia són el seu somni. 

La Junta Militar i l’actual govern format per ‘civils’, sempre han respectat aquesta Escola.
Autoritzen que rebin donacions de fundacions de diferents països del món per poder continuar amb la seva tasca educativa i per damunt de tot, gratuïta. El sistema educatiu del govern no és gratuït. Han de pagar entre 15.000 i 30.000 kyats, segons el tipus d’escola. Diuen que és per el material.
Torno a insistir que un salari mig mensual de la majoria de la gent és de 45.000 a 60.000 kyats al mes i ja és molt. La gent que no pot pagar, la majoria, opta per inscriure els seus fills a una escola monàstica i si no queden places, doncs no estaran escolaritzats. És per aquesta raó que molts monestirs treballen i treballen per tenir escoles dins el seu recinte, gratuïtes i així poder organitzar una xarxa escolar amb un únic objectiu, que els nois i noies del seu país tinguin uns estudis per poder afrontar el futur amb més optimisme i il.lusió.

L’edifici on viuen els nois i les noies arribats del delta de l’Irrawaddy és senzill – Nargis Orphan School -. Els nois en una banda i les noies en una altra, pel que fa a dormitoris i sales de lleure. Tots junts dins les aules d’estudi i esbarjo. En total són 100 alumnes, 50 nois i 50 noies. Edats entre els 7 i 16 anys. Al capdavant d’aquesta escola especial hi ha una persona, una dona, jove, lluitadora, na Yi Yi Mon, sempre a punt per ajudar als seus alumnes. Em va confessar que de vegades necessita marxar, viure uns díes fora de l’Escola. La presió ha estat i és molt forta. Els dos primers anys van ser durs. Els nouvinguts ploraven molt, no dormíen, sempre atents al cel, recordant les escenes tràgiques de veure als pares, avis, germans, cosins, amics, desaparèixer entre les aigües i el vent. Poc a poc i amb l’ajut de na Yi Yi Mon i el seu equip de voluntaris, aquests infants, després de tres anys, comencen a somiar en un futur lluny del que havia estat casa seva.

Fotografia: Un somriure, encara trist.

Arxiu: Dormitori dels nois. Yi Yi Mon: Necessitem cada dia un sac i mig d’arròs per menjar. Els més petits dibuixant. Un grup de noies i la seva tutora.

 

Ngapali: Platja i camp de futbol

Els tres díes a Ngapali, estat de Rakhine a Birmània, a la mar, Golf de Bengala, van ser un veritable descans. Ngapali és un poblet de pescadors com tots el de la costa. La platja és idíl.lica. Encara hi han pocs hotels. Les infraestructures són encara una mica deficients, però pots trobar-hi la tranquil.litat que cerques.

Ngapali és un nom bonic, i diuen que en la època esplendorosa del Regne d’Arakan durant els secles XV, XVI, i XVII, un dels molts mercaders que van arribar-hi, va batejar el poblet amb aquest nom, perque li recordava la seva Nàpols. Aquest mariner italià es va quedar, i va ‘batejar’ el poblet amb el nom de Napoli i amb els anys s’ha anat convertint en Ngapali (Nyapali) que és més fàcil de pronunciar per els seus habitants.

L’any 1998 va arribar un alemany, de nom Oliver, a qui tots li ténen una veneració absoluta. Un filàntrop, una persona que segurament cercava el seu lloc. Va començar a organitzar una escola on va ensenyar anglès i com treure’n profit de la platja, de l’indret. Molta gent jove va aprendre idiomes i a saber treballar en el món hoteler i de restauració. Oliver va construïr una escola, un petit hospital, va anar facilitant els diners per adequar la carretera i les mínimes infraestructures. Altres empreses inversores van construïr un parell més d’hotels, o tres, on sí pots gaudir d’electricitat les 24 hores, aigua corrent i les facilitats d’un hotel de luxe asiàtic vora la platja. Es van obrir tres o quatre restaurants a la carretera i la gent del poble va poder accedir a unes feines, abans absolutament inimaginables.

El Restaurant Zwa II està situat tot just a la carretera a tres minuts de l’Hotel. Menjar peix fresc és una de les millors opcions per escollir Ngapali com a lloc de descans. Com cuinen en fogons de llenya, el peix està torrat i és deliciós. Abans te’l porten perque puguis escollir. També pots menjar marisc de tota mena. Contradiccions d’aquest país: Un bon plat de gambes torrades, unes quinze o vint, 3.000 kyats ( 3 Euros ), una cervesa Myanmar, 2.000 kyats ( 2 Euros ).
Tothom és pescador. Quan han passat els mesos de pluges, aleshores el peix el deixen assecar a la platja. Es menja moltíssim el peix assecat en aquest país, i també per exportar a d’altres països del sudest asiàtic.

Na Cho Lwin i Than Kyi, les dues noies que eren a l’Hotel Laguna Lodge on jo vaig reservar l’habitació, es sorpreníen que no conegués en Oliver. Per a elles qualsevol occidental ha de conèixer aquesta persona !
Elles dues eren les responsables de l’hotel, en aquest període de baixa temporada. Només teníen un client, jo, però en arribar a l’aeroport de Thandwe, vaig coincidir amb dues parelles, una francesa en viatge de noces, i una altra americà ell, xinesa ella, i no teníen cap reserva i tampoc cap idea on podíen al.lotjar-se. Vam compartir el taxi, i tots cinc ens vam presentar a l’Hotel Laguna Lodge. Es van posar d’acord ràpidament amb el preu i els cinc vam passar tres díes magnífics, sota la mirada, l’ajut i l’atenció de les dues noies que ho feien tot. Des de agafar cocos i preparar-los per beure l’aigua, fer l’esmorzar, netejar les habitacions, acompanyar-nos al mercat de Thandwe, facilitar medicines locals per problemes d’estomac, reconfirmar els vols, reservar el taxi per anar a l’aeroport, conversar, seure amb elles, escoltar històries, comprar el que ens venia de gust per esmorzar, si hi havíen existències, és clar, fer una truita de patata i ceba…..
La cuina era un fogó dels d’abans i utilitzen llenya. Arreu del país sempre veus a dones, infants i homes recollint llenya per poder cuinar a casa. Només els més rics, els més poderosos, ténen cuines de gas o elèctriques. Són una minoria.

Durant l’època de pluges ( maig a octubre ) es veuen tines arreu del poblet i també al costat de la cuina de l’hotel. S’omplen amb aigua de pluja. És la manera d’obtenir aigua potable per beure i cuinar, i evitar així qualsevol malaltia.

L’últim dia va començar a ploure ja de matinada i no va parar en tot el dia. Veritables cortines d’aigua, pluja monsònica i per sortir de l’hotel a la carretera havíem de travessar un bon bassal d’aigua. Desconec si es pot arribar a l’índex d’humitat d’un 150%, però aquesta va ser la meva sensació. Davant mateix de la mar, la pluja, tot plegat, semblava com si estigués refredada. Tot humit, tot mullat. Les dues parelles, joves és clar, es van banyar a la mar sota la pluja. L’aigua està calentoneta. Jo ho vaig fer els dos díes anteriores, quan el sol era present. Un goig, un plaer, nedar a les aigues del Golf de Bengala d’un color blau intens. Cap perill. Trencar les ones i començar a nedar.

El que no sabia és que la zona de platja davant de l’hotel és el camp de futbol del club de futbol Ngapali. Sota la pluja van competir dos equips en un partit de futbol vibrant, intens. Els xicots dominen molt bé la pilota i feien jugades intel.ligents que em recordaven el Barça. Poc public, i l’àrbitre no va tenir gaire feina, algun fora de joc, alguna trompadeta.
Va guanyar l’equip local per 3-0. Sense saber-ho, vaig passar una molt bona estona mirant i gaudint de les bones jugades d’aquests jugadors anònims.

La fotografia del partit de futbol.
Arxiu: Les pluges s’acosten; el petit hotel de fusta; vista de la platja sota la llum del sol; escalfant aigua a la cuina, al costat la tina d’on treuen l’aigua per cuinar i na Than Kyi desenredant el seu cabell.