Les meves fotografies: Uluru, Northern Territory – Austràlia

 

 

Primavera al desert: Uluru. Northern Territory, Austràlia. Octubre 2007.

I de sobte te’l trobes davant teu. L’has vist tantes vegades en fotografíes, documentals, i en aquella tardor de 2007, era al davant, caminant a la seva vora. Turistes esperant la sortida del sol. A les cinc del matí ja hi havia un munt de gent. Silenci, tothom arreplegadet i esperant. Els xofers muntant una paradeta amb termos d’aigua bullint i anem preparant el te. Fa fresqueta.

I comencen a aparèixer els rajos de sol i la seva llum il·lumina aquesta icònica formació rocosa de 318 metres sobre el terreny circumdant i 863 metres sobre el nivell del mar. I el monòlit canvia de color i es torna d’un color vermell brillant. Moments impactants. Et preguntes que hi fa aquí ? Sòlid, desafiant, vigilant. Els habitants de la zona, propietaris d’Uluru, els Anangu, viuen en una petita comunitat anomenada Mutitjulu, on no pots accedir-hi, si no tens una autorització.

 

És un monòlit ben especial. Sembla llis com un paper, però no. Et trobes amb uns racons màgics, i té unes formes ben irregulars. No et cansa gens fer una caminada llarga per el recorregut ben indicat. Racons esplèndids. Flors i vegetació inversemblants. Només un petit entrebanc, i molt emprenyador, les mosques., N’hi han centenars, milers i ja m’ho van dir, i cal comprar un barret amb xarxa per tapar la cara, i problema resolt.

 

Des de l’any 1985 Uluru és propietat dels aborígens que hi viuen, els Pitjantjatjara i els Yankunyjatjara de la comunitat dels Anangu.

 

Avui La Candelera. La merla, mimosa, Mozart.

 

Com tots els anys, guardo el pessebre fins el dia de Santa Llúcia, 13 de desembre. Esperant sentir el cant de la merla pel matí, i que enguany no s’ha produït. Pot ser té fred o té mandra. I sí, les mimoses estàn espectaculars al Passatge de Sant Felip del meu barri.

I el día es fa més llarg. Per la Candelera una hora enrera.  I a Ciutat la Candelera no plora  ….. de moment  ….. però penso que l’hivern ni de bon tros és fora. De la Candelera, quinze dies davant, quinze dies darrera, no et fïis d’ella. Si la Candelera plora, l’hivern és fora; però si fa vent, tres mesos més d’hivern.

I el dia queda arrodonit amb música de Mozart. És la millor versió, al meu parer, de La Flauta Màgica. Ingmar Bergman. Una pel·lícula meravellosa.

 

 

 

 

Videos: Avui Ganlang Razi, Myanmar- 5,870 m

 

 

 

 

Aquest és un nou video trobat a Vimeo. Extraordinari. El trailer d’un documental que ha rebut diferents premis. I podem veure la gran fita d’una expedició birmana-nordamericana en la conquesta, per primera vegada, del Pic del Gamlang Razi, de 5,870 m. És el segon més alt del Sudest Asiàtic, o el més alt. Per que hi ha una controvèrsia. El pic Hkakabo Razi té una altitud de 5,742 m més 240 m encara per mesurar amb GPS. Però no està clar i tampoc s’ha confirmat.

Situat a la frontera entre Myanmar-Tibet i la Índia. A l’Himalaia. Van arribar al cim el dia 7 de setembre de 2013. Per primera vegada. I van poder mesurar l’altitud amb GPS, i per tant els 5,870 m són reals. Volíen demostrar que sí és la muntanya més alta del Sudest Asiàtic. És increïble que encara avui es puguin fer expedicions i pujar a cims verges, on mai ningú hi ha estat abans. Myanmar-Birmània és un país que conec molt bé i he escrit moltíssims apuntaments en aquest el meu bloc. Tantes dècades de fronteres tancades, dictadures militars, havíen impedit que ningú pogués arribar a aquests llocs tan i tan remots.

El que és interessant del video és el camí que van haver de fer fins arribar a peus de l’Himalaia. Més de 400 km a peu per jungles i terrenys salvatges. Humitats. Serps verinoses. Insectes. Infeccions. Calor, molta calor, per arribar al lloc establert com a camp base. I pujant per arribar a dalt del cim, es van trobar amb les pareds de gel i molta neu. Quin contrast !

Els components nordamericans de l’expedició en tornar van manifestar que el poder conèixer aquest país, Myanmar, la seva gent, caminar per una jungla infinita, ho van viure amb intensitat i emoció, més que en el moment de fer el cim.

Andy Tyson (1968-2015) el cap del’expedició va morir en un accident d’avioneta al seu pais. No fa pas gaire. Va ser un gran muntanyenc, amant de la natura i el seu objectiu era arribar a dalt dels cims mai assolits per altra gent. I ho va aconseguir.

És un video meravellós, per gaudir-ne.


<p><a href=”https://vimeo.com/86622889″>Myanmar Bridges to Change Documentary Film Trailer</a> from <a href=”https://vimeo.com/fishercreative”>Fisher Creative</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

 

 

 

Videos: Avui Escòcia

 

 

Remeno i cerco videos interessants a Vimeo. Sempre he pensat que hi pots trobar petits tresors, imatges, emocions que els usuaris han volgut publicar per compartir. I així ho faré al llarg d’aquest mes. Jo sóc usuaria de Vimeo i he editat alguns petits treballs de les meves fotografíes de viatges. Em sorprèn el nombre de visites rebudes.

Però avui m’agradaria compartir amb vosaltres aquest fantàstic treball de Gilles Havet:

                                               SCOTIA SYMPHONIA

Mentre vas veient les imatges, t’hi trobes; l’illa de Skye, i altres indrets de les HIghlands, en tot el seu esplendor.

Magnífic.

 

 


<p><a href=”https://vimeo.com/228355212″>SCOTIA SYMPHONIA</a> from <a href=”https://vimeo.com/gilleshavet”>Gilles Havet</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

 

 

 

31.12.16: Fotografíes des d’un drone – M’agraden

 

 

Últim dia de l’any 2016 …. i anem llegint resums, articles, moltes notícies i fets, bons i dolents, feliços i tristos. M’he fixat en un resum publicat per la BBC d’un seguit de fotografíes fetes des de dalt, d’un drone i aquestes són les que més m’han agradat. Vivim a la Terra, i és viva, bonica, extraordinària. Hem de cuidar-la, la natura ens dona la vida i ens la treu. La bellesa dins una fotografía.

He inclòs una fotografia meva, de la Badia de Ha Long, Vietnam. Matí d’un hivern. No està feta des d’un drone, evidentment. Acabo l’any 2016 i entro a l’any 2017, el meu any, l’any del gall.

1 – Pagès a Gumbun, Índia. Camp de xilis.

2 – Tardor a Transilvània.

3 – Caravana de camells. Tarda-vespre platja de Cable Beach, West Australia.

4 – Basílica de Sant Francesc d’Asís, Umbria, Itàlia.

Feliç ANY NOU per a tothom .. un any ple d’il.lusions, de llibertat, de futur.

_93060615_redchilyfarmerbyaurobird

 

_93060493_bogataforestromaniabycalinstan_93060384_2ndprizewinnercategorytravelcablebeachbydragoneye_93060380_1stprizewinnercategorytravelbasilicaofsaintfrancisofassisiumbriaitalybyfcattuto

 

BBC EARTH II – Un trailer que cal veure.

 

 

Sí, torna BBC Earth II de David Attenborough i amb música de Hans Zimmer. Escenes extraordinàries. Mireu si no les més de 3 milions de visites de la petita iguana que s’escapoleix de l’atac de moltíssimes serps a l’illa Ferlandina de les Galàpagos.

Ara podem veure aquets episodis per internet o directament a la BBC, però si la nostra TV3 vol fer canvis a la graella, hauria de pensar-se en potenciar més aquest documentals en hores de gran audiència.

I aquesta bellesa de la natura i els nostres éssers animals que volen viure en el nostre planeta Terra i no els deixem, ens ho mirem amb més por encara vist el que fan i poden fer aquets humans que poc a poc van matant i destruïnt. David Attenborough, que ja té 90 anys, en una entrevista afirma:

“I seriously think that wildlife programming and film-making is of crucial importance to the future of the world… If the natural world is in peril we are in peril. People should be aware of the way the natural world works to understand when they’re damaging it.”

Fotografia: Un koala en mig d’unes inundacions al sud d’Austràlia. El van salvar.

 

 

Shell culpable, finalment

He copiat el títol del Mail Obert d’avui de’n Xavier Montanyà, perque és important, molt.
Un article que tothom hauria de llegir. Un article que hauria de ser reenviat a desenes, centenars, milers de persones. Jo només he fet un copiar i enganxar dels titulars.
És la perversió del poder, l’estat total de corrupció agafadet de les mans d’un estat al.lunyat dels pous de petroli, Holanda, els governs corruptes de Nigèria, i d’una companyia, una empresa, Shell, on uns pocs guanyen veritables fortunes de diners i poder, matant, assassinant, la natura, els homes, dones i nens, els animals, la terra i la resta, la gran majoria fa el que pot per sobreviure enmig del foc, el petroli, la contaminació, la mort de la terra.
Els podem anomenar criminals ? O també és politicament incorrecte ?

Els articles de’n Xavier Montanyà sempre són colpidors i arriben dins mateix del cor i de l’ànima. No té pels a la llengua ni li tremolen els dits ni la ment quan ha de denunciar en els seus Mail Oberts.

Fotografia: Un infant ‘cuinant’ amb la calor del foc del petroli sense control per les terres dels nigerians. La mort de la natura i del poble és una evidència.

El poder de les petrolieres passar per sobre de l’acció total de la justícia

Recordo un cablegrama publicat per WikiLeaks que reflectia la prepotència dels executius de Shell: ‘Estem tan ben infiltrats en el govern nigerià, i des de fa tant de temps, que ja se n’han oblidat’

 

Collserola: Font de la Salamandra

Arran un article a El Pais digital, redacció Catalunya, m’assabento del bassal d’aigua a la Gran Via, malgrat el temps que fa que no plou. Sembla que aquest ‘problema’ és habitual i fins i tot està senyalitzat com a pas ‘perillós’. És aigua que brolla de la terra, un manantial, per entendre’ns. Està situat entre un Centre Comercial i la Ciutat de la Justícia. Sembla que les administracions encara han de decidir qui, com i quan posaran fil a l’agulla per, primer aprofitar aquesta aigua, dos fer fora el perill d’aquesta aigua en una carretera molt transitada i tres qui ho pagarà.

Però jo avui vull escriure de les fonts de Collserola, perque aquesta notícia m’ha fet recordar la meva infantesa i la de milers i milers de persones del pla de Barcelona. A Collserola hi han inventariades més de 250 fonts, des de Molins de Rei fins a Montcada i Reixac. Hi ha una pàgina web d’un grup anomenat Fes Fonts Fent Fonting (F-F-F-F-) que fa una feina extraordinària. Si voleu saber de totes les fonts clickeu ací.

A casa pujàvem molt sovint a Collserola, caminant carrer Balmes amunt, carretera de l’Arrabassada, Font del Bacallà, i més amunt per uns corriols estrets dins un bosc frondós, arribada a Vista Rica, i baixar novament per un caminet, darrera mateix del Hotel Florida, fins arribar a la Font de la Salamandra (450m), camí de Sant Medir. El pare omplia dues garrafes d’aigua i mentre la mare i l’àvia o les tietes preparàven el berenar. Hi havía uns bancs de pedra, unes taules. El meu germà i jo jugàvem i corríem per el bosc i cercàvem sargantanes. L’anada a la font de la Salamandra era tot  un esdeveniment i un premi. Les carmanyoles obertes, omplíem les botelles amb l’aigua de la font i hi posàvem litines, la bota de ví del pare, un pa rodó tallat amb el ganivet del pare, pernil o fuet, algun pastisset fet per l’àvia. Abans de fer-se fosc, tornàvem a casa. El pare carregant les dues garrafes d’aigua.
El pare deia que aquesta aigua li feia bé per poder expulsar les pedres del ronyó. 

Més avall de la font de la Salamandra podem trobar  la Font de Sant Medir, la Font de l’Estrangulador i la Font Groga, un lloc, encara avui, meravellós. Encara brolla l’aigua de les fonts i n’hi han més de 250 en aquesta Serra de Collserola, avui, definitivament, Parc Natural.
Sabeu, aquest fet, que Collserola sigui ja definitivament Parc Natural m’omple de joia.  
Ara les possibles iniciatives dels depedradors ho ténen difícil. Collserola s’ha salvat i ha costat i molt.

Hi ha molta feina a fer i respectar el Parc de Collserola, les seves fonts, els seus boscos, les flors, els ocells, els animals que hi viuen, netejar els camins. Qui no ha anat alguna vegada als merenderos de Les Planes ? L’estació dels Ferrocarrils Catalans és la mateixa d’abans. De vegades havíem anat a fer carn a la brasa i carxofes, i botifarres negres. 
Els partits de futbol eren èpics.

La Font de la Llet, una altra font que també era el nostre destí per passar una tarda de dissabte o de diumenge. Llegeixo en la segona edició de la Editorial Alpina – 1956 – Fuentes en las montañas de Barcelona – X. Coll:
Font de La Llet (230m) – Al fondo de la vertiente NO del ”Revolt de la Paella” de la carretera a Sant Cugat, se halla esta fuente de gran renombre por la calidad de sus aguas. A pesar de ser varios los caños por los que mana el agua, su caudal es tan exiguo que en los domingos se originan serias discusiones entre los que acuden desde primeras horas a llenar garrafas y otros recipientes.

La Font dels Ocells. Una altra font a Pedralbes, prop de la que és avui Avgda. de la Victoria. Un antic manantial on es podia beure aigua, berenar, jugar, cantar. Avui ja és impossible. La construcció de cases suposo que fan molt difícil de saber on és. Ha desaparegut, però de ben segur que l’aigua encara brolla en el subsòl.

Fotografia: Font de La Salamandra – avui. Fes Fonts Fent Footing
Arxiu: Berenar de família a la Font de la Salamandra – Any 1943 –

 

Kilian Jornet: Estimar la natura

Ja fa uns anys aquest xicot va començar a ser notícia. Guanyava curses, pujant i baixant muntanyes dels cinc continents amb esquís i corrent. Amb 24 anys, enguany ha guanyat totes les curses en tots els cinc continents.
El canal Esport3 va emetre fa uns díes una llarga entrevista amb ell i amb el premi d’un video excepcional, córrer al Kilimanjaro. I va pujar i baixar més ràpid que una persona que viu i va nèixer prop d’aquesta muntanya màgica. Les imatges són meravelloses.
Córrer a quasi sis mil metres d’alçada no és gens fàcil.
En un dels videos que he anat mirant, em quedo amb unes paraules que va dir:
La vida és plena d’emocions i no de curriculums.
És clar que és un home preparat físicament i gaudeix del que més li agrada, la muntanya, la natura. 
He trobat aquest video. Aquesta és la seva manera d’estimar la natura, la muntanya, formant part d’ella, perque és un home que viu, estima, pateix i somriu amb les muntanyes.
Sens dubte el millor esportista del nostre país.
 

Màrius Torres: Maig – Poesia, pau, flors, llum –

És el mes de la poesia, per viure en mig de la natura, amb els amics, d’escoltar silencis i sorolls, de llegir, i avui m’agrada compartir aquest petit poema de’n Màrius Torres
amb tots vosaltres :

MAIG


Els murs dels jardins sobreïxen de roses, 

els murs de l’espai sobreïxen de blau.

La llum sobre totes les coses

ve tèbia com una pau.


Fotografía: Un jardí esplèndid de la Val d’Aran.