Ahir: Barça 6 – PSG 1

 

Sí, hi vaig ser. Una més dels 96.000 culers que erem al Camp Nou. I teníem un raconet en el nostre cor que podríem remuntar i es va aconseguir. I jo, que mai, mai, he marxat abans d’hora, ho vaig fer ahir. La Terribas, als Matins de Cat Ràdio, ha demanat als que vam marxar al minut 85′ d’exercir la nostra penitència trucant o enviant e-mails. Jo he enviat un e-mail, i l’han llegit sencer, sense censura. No volia que es pensés que sóc dels culers, de les tribuneres que sempre marxen. No. I us reprodueixo el que he escrit. Vosaltres mateixos podeu opinar.

—–  Bon dia,
—–  Mai, mai, he marxat abans d’hora, mai i ahir …. ho vaig fer. No per dona de poca fe, potser sí per no trobar-me tota la gentada que entra al metro, que és el meu transport per tornar a casa i tinc més de mitja hora ….
Però viure els gols fora del camp …. va ser increïble. El 4-1 no gaire soroll. 5-1 (era fora del camp ) corredisses de la gent per tornar a entrar i el 6-1 davant del cementiri. Abraçades, ballant, cridant, cotxes i jo ballant i cridant amb dos xicots joves amb casc …..

—–  M’apunto a viure aquests gols de la maternitat …. però una vegada i mai més.

—–         Roser

Va ser un gran partit de Champions. Ni de bon tros amb el joc excels de dissabte passat contra el Celta, però hi anaven a totes, no van deixar perdre cap pilota, van lluitar. Després del tercer gol ja ho veiem clar que es podia remuntar, i va arribar el 3-1, i sí, ens vam desinflar, entristir diria jo. Els veïns del meu costat ens vam mirar. Un senyor de l’Argentina estava preocupat i nerviós. És el que més trobo en falta quan vaig decidir marxar, abraçar-me als veïns de la graderia.

I el que més m’ha emocionat és que un xicot de La Masia hagi estat el golejador, el que ha fet el gol decisiu, reinvindicant als joves de La Masia, com l’Iniesta fent una genialitat que va donar pas el segon gol, o el nostre Messi que sap quan algún company del seu equip té el protagonisme i no ell, i en Neymar que va jugant més i millor i tota la resta de l’equip. I l’entrenador Luis Enrique, que sí, que fent el pas que va fer ( i s’agraeix ) ara té tota la llibertat i els jugadors també, perque tornem a somiar en un triplet.

                               Ser del Barça és el millor que hi ha. 

I un somriure per avui, trobat en un dels molts tuits que he cercat, vist i llegit, d’arreu del món  …………..

                               Real Madrid fans right now after seeing that Barça comeback.

 

 

Avui 8 de març : Dia Internacional de la Dona

 

Els 365 dies de l’any són un vuit de març i avui es dona llum i publicitat. S’atribueix la celebració de la data a l’incendi de la fàbrica Cotton Textile de Washington l’any 1908 on un grup de trebnalladores va declarar vaga en protesta per les insuportables condicions de treball, reinvindicant de reduir la jornada laboral de 16 hores a 10, descans dominical, cobrar el mateix que els homes, dret a la lactància. L’amo no va acceptar la vaga, va tancar portes i va incendiar la fàbrica amb 129 dones que van morir carbonitzades.

Però jo avui vull dedicar aquest dia a dues dones esportistes, atletes, una corredora de llarga distància, i una corredora veloç. Carme Valero i Wilma Rudolph.

El 28 de febrer de 1976, la Carme Valero, atleta de la Joventut Atlètica Sabadell, va fer història per a l’atletisme català aconseguint la medalla d’or al Campionat del Món de Cross.

Nascuda a Castellseràs, Baix Aragó, l’any 1955, un municipi petit, proper a la Franja de Ponent, va crèixer des de ben petita a Cerdanyola del Vallès i va fer carrera atlètica a Catalunya a les ordres de Josep Molins, un mite de l’esport sabadellenc. Amb 18 anys, l’any 1974 ja va assolir un top 10 al mundial i l’any següent va pujar al podi a Rabat. I va ser a l’hipòdrom de Chepstow, Gal-les, on va guanyar el Campionat del Món guanyant a les grans favorites, com la soviètica Tatyana Kazankina. Va tornar a guanyar el Campionat l’any següent i sempre he pensat, què hagués fet la Carme Valero si els Jocs Olímpics haguéssin inclòs els 5.000 metres al programa femení ?

Les victòries de la Carme Valero van sorprendre als responsables de la Federación Española. El director tècnic confiava plenament en les opcions dels corredors masculins, però no feia ni cas a l’equip femení. És coneguda la seva frase abans de la prova del Campionat del Món a Chepstow: Con lo culonas y pechugonas que sois, haced lo que podáis.

Informació Fosbury.

També es podia llegir en una crònica de El Mundo Deportivo: Carmen ha realizado la mayor proeza del atletismo femenino español y su actuación abre nuevos caminos al deporte español en la comunidad que, hasta ahora, tenia una falsa imagen de la mujer española dentro del deporte. L’èxit de la Carme Valero no va ser tan sols esportiu, va ser una autèntica bufetada contra el masclisme dels responsables d’aquella època de l’equip espanyol. Va obrir les portes a l’esport femení en el nostre país. No en tinc cap dubte.

I una última dada. El seu premi com a Campiona del Món va ser de 100.000 pessetes, important sí, però estava molt, molt lluny del milió de pessetes que es va endur el guanyador masculí de la prova.

I la segona dona és Wilma Glodean Rudolph ( 1940 – 1994 ) nascuda a Clarksville, Tennessee , el 20è fill de 22 d’una família pobre, treballadora, vivint en un període d’una crisi econòmica mai vista després de la gran depressió. Wilma va ser prematura i va patir tota mena de malaltíes.L’hospital més proper era exclusiu per a blancs i van haver d’anar  a l’hospital exclusiu per a negres a més de cinquanta kilòmetres de casa seva. Els metges van veure que la seva cama esquerra no creixia igual i van diagnosticar que era poliomelitis i poca cosa podíen fer. Mai podria caminar.  Però un metge de Nashville li va fer un aparell ortopèdic per la cama i Wilma amb gran esforç no va deixar mai de fer els exercicis i va anar caminant, més i més, fins que als 12 anys es va poder treure l’aparell ortopèdic i va començar a fer esport, primer basket i finalment atletisme.

Lluitant contra el racisme i volent superar-se dia a dia, va estudiar a la Burth High School, per a negres, i com no tenien tartan per córrer, va poder participar en un campus de la Universitat Estatal de Tennesse, per a blancs, però sí que van acceptar una noia jove, negra, però molt veloç, i allà es va quedar. Va participar en els Jocs Olímpics de Melbourne de l’any 1956 on va guanyar la medalla de bronze en els relleus 4 x 400. Però van ser els Jocs Olímpics de Roma de 1960 on Wilma Rudolph va esdevenir la gran corredora que va ser, guanyant la medalla d’or en els 100 metres, els 200 metres i els relleus 4×400. Tot un triomf per aquella nena malaltissa. Els italians la van batejar com la gasselle nera.

A mí em va fascinar la manera de córrer de Wilma Rudolph, fàcil, ràpida, elegant. Quan es va retirar va ajudar a moltes dones en l’àmbit esportiu i d’integració en un món dominat pels blancs i pels homes. No va ser gens fàcil per a ella, dona, negra, amb una discapacitat infantil greu i que va saber superar. Va morir molt jove encara, per culpa d’un càncer.

 

 

Bob Dylan

 

 

Reconec que em va sorprendre i molt l’anunci del Premi Nobel de LIteratura 2016 atorgat a Bob Dylan, per la seva obra poètica musicada en moltíssimes cançons ben conegudes per a tothom.

06DEVELOPMENTS-COMBO1-facebookJumbo

No sóc una fan irreductible d’ell, i això que és de la meva generació. M’agrada moltíssim el folk, i sincerament preferia escoltar a Joan Baez, Pete Seeger. o Johnny Cash…, i les cançons de’n Dylan versionades per altres cantants o grups. I tinc dubtes d’aquest Premi Nobel, molt contrastats, perque per una banda m’agrada la literatura i llegir un llibre, de narrativa, assaig o poesia, i d’una altra també m’agrada escoltar bones lletres i poesia musicades. Ara bé, la polémica sempre és bona, necessària i benvinguda, i aquest Nobel ha trencat un estereotip, i ha posat sobre la taula a tots els cantants-poetes del món i que poques vegades, o gens, tenen el reconeixement de la gent.

ss-160524-bob-dylan-mn-04_1a95289bea1361c6f63fd6d2e36f735d.nbcnews-ux-1024-900

L’any passat durant la meva estada llarga, de setmanes, a Hà Nôi, un dia vaig anar de peregrinatge amb els vietnamites a la Pagoda del Perfum. Tots ells i elles hi van després de l’any nou, les festes del Tê’t, per portar les seves ofrenes i demanar els ‘impossibles’ perque es facin realitat. Vaig pensar que la cançó, Knocking On Heaven’s Door, era la més adient, per la lletra i també per ser a Vietnam.


<p><a href=”https://vimeo.com/128858840″>Vietnam – Perfume Huong Pagoda pilgrimage</a> from <a href=”https://vimeo.com/user3223114″>Roser Giner Bru&ntilde;&oacute;</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

Ací teniu el video que vaig editar amb fotografíes d’aquell dia, calurós, i encara amb poca gent , encara que no ho sembli, i on vaig aprendre molt i molt de la cultura i la vida del poble vietnamita.

La música escollida del video …. Knocking On Heaven’s Door versió de Guns’ and Roses.

Lletra i música : Bob Dylan, Premi Nobel de Literatura 2016.

 

Avui: 8 de març – Dia de la dona treballadora

 

 

Dones treballadores. Indústria armamentística I Guerra Mundial

I van passant els anys i un altre 8 de març, quan de cert, els 365 díes de l’any són un vuit de març. Avui es dona llum i publicitat a les dones, a la dona treballadora, per reinvindicar els seus drets, els nostres. I passen els díes i sempre el mateix discurs, noves lleis, lluites, però els que poden fer canviar aquestes injustícies no ho fan i continuem. Arreu del món. Els drets els demanen dones de tots els països, nacions, pobles del món. Més del 50% de la humanitat ho reclama. La BBC avui publica uns articles molt interessants. Al llarg de tot l’any han fet debats, entrevistes, han escoltat històries, han rebut testimonis i ho han publicat en diferent estudis i videos. Podeu veure en aquest enllaç la situació de les dones als diferents països del món – https://www.bbc.com/news/world-34808717 -.

any-gen-1024x773

Daw Aung San Suu Kyi és dona i treballa per el seu poble. Va guanyar unes eleccions el novembre de l’any passat per majoria absoluta. Rodejada d’homes. És la líder del partit National League fopr Democracy – NLD – opositor al règim militar,  l’exèrcit, i que el poble ha votat perque canvïi el país, Myanmar-Birmània.  No s’ha rendit mai des de l’any 1989. Una dona fràgil d’aspecte, però de gran força interior i d’una gran tenacitat. No han pogut silenciar la seva veu ni la de tantes altres dones que han patit empresonament, maltractament, violència, assatjament, per lluitar i cridar amb passió per un futur millor per la seva gent i per les dones.

20151212_ASD000_0

I no puc deixar de passar aquest dia, i els 365 díes restants, sense llegir a Maria Mercè Marçal :

A l’atzar agraeixo tres dons : haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.

—  I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

marcal_685x190_color

Vuit de març

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cassis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
i la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula dona.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Maria Mercè Marçal – Bruixa de Dol.

—  Suu Kyi i Marçal, dues dones, dues lluitadores. La vostra veu no s’apagarà mai. —

 

Escriure es fa difícil

 

 

No tinc esma d’escriure res al meu bloc des de fa un temps. L’entorn, la violència, el que ens envolta, les morts injustes a la nostra Mediterrània. Avui set-cents desapareguts més. I els països mediterranis del nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà (on tothom hi fica cullerada) continúen amb guerres, morts i la gent vol fugir, vol viure en pau, vol que els seus fills i néts puguin tenir una vida millor, i Europa tanca els ulls.

th-1

Tinc ja un passat on hi ha moltíssimes vivències i el futur ja és curt. Cal viure el dia a dia, però llegint, escoltant que centenars, milers de persones volen fugir de la violència i la mort i desitgen començar de nou en altres països de la Mediterrània, i moren, desapareixen, em fa mal. No hi veig cap solució i no estic tranquil.la.

El meu condol, la meva tristor per a tots aquests valents que arrisquen la seva vida per viure en pau, lluny de les injustícies, la violència, la brutícia, la maldat. I demanaria una utopia, és possible detenir a tota aquesta màfia infecta, bruta, que té uns guanys de diners fora de tota lògica a costa de la vida de tanta gent ?

No ho sé, estic ben trasbalsada ……

Avui: Dia de la dona treballadora

 

 

 

Arribada de Viêt Nam tot just fa dos dies i encara intentant adaptar-me als nous horaris. Un  apunt ras i curt: El meu homenatge a totes les dones treballadores del món, que són moltes, i sempre (poquissimes excepcions) discriminades en el món laboral fent la mateixa feina, més o millor, que els homes.

 

48 escons al Parlament de Birmània

I viatges i coneixes altres cultures i sempre veus les dones que tiren del carro i tot funciona, però el poder és dels homes.

 

En construcció - Visions de Birmània

A casa les dones sempre han treballat. Ha estat un fet normal. Feiem pinya. Però sí que vull recordar en aquest apunt la meva primera feina quan només tenia 16 anys ….. Una empresa textil del carrer Trafalgar. Lloc de feina: administrativa. Arribo puntual el primer dia a les 8 del matí. Em diuen que el meu cap no ha arribat encara i que esperi, però mentre podria ”escombrar el despatx i netejar la taula” ……  En aquest racó tens el cubell d’aigua i l’escombra. Vaig córrer, i vaig marxar plorant. A casa es van sorprendre de veure’m. Els vaig explicar i ho van entendre perfectament. No hi vaig tornar.20141107164200-15

Fotografies: Dones  treballadores de Birmània/Myanmar i Viêt Nam. RG. 

JeSuisCharlie …. aussi

 

 

Sí tots som Charlie. Aquesta intolerància, aquest feixisme, aquesta gent cruel, sense pietat, assassinant a gent que dibuixa, que escriu, que pensa, en total llibertat.

I un policia assassinat a trets i rematat ( quines imatges més indignes i cruels ) era musulmà, un treballador al servei dels ciutadans. Sí, França té un problema, la violència dels islamistes ( són molts els que s’han apuntat en aquest exèrcit d’un país, nació islamista sense fronteres, sense ciutadans) i la extrema dreta. Tots dos es retroalimenten, a veure qui és més violent i qui és més intolerant. No es tracta d’un fet aïllat, ni aquests tres personatges siguin uns eixalabrats, no, tot ha estat ben organitzat i orquestrat. Un mal començament d’aquest nou any 2015.

He trobat aquest dibuix a la xarxa, i m’hi adhereixo en aquest homenatge per les dotze persones assassinades. El seu ‘crim’ ….. dibuixar, escriure i ser lliures.

B6xFatTIUAEZ42r

 

 

 

Un adéu i un reveure

Els de VilaWeb ens han informat (amb poc temps per pair-ho …..) que a partir del 18 de juliol tindrem uns nous blocs (alleluyah …. ). Se’ns gira feina als blocaires, i molta més feina que han tingut els de VilaWeb per poder fer-ho bé.
No puc negar que en llegir tot el que vindrà amb el nou sistema WordPress m’ha atabalat i molt, però ja em passa això en els temes de noves tecnologies. Per això rebre la informació ahir, per començar una nova etapa el dia 18 se’m fa complicat, que no ho serà…… quan m’hi posi.

Però tindrem uns blocs ben plantats, bonics i amb moltes aplicacions i maneres de gestionar-los, que és el que hem anat reinvindicant fa ja uns anys. El dia ha arribat.

Som-hi doncs; entrem en una nova era dels Blocs de MésVilaWeb. Com ha escrit en Totxanes ………   moooolta merda !

 

Hardrock100.com #HR100 – Kilian Jornet

Des del matí estic seguint la ultra trail de Hardrock, Colorado, 100 milles (161.7 kms), travessant les muntanyes de la Sierra de San Juan, altiutud entre 3.500 i 4.500 metres, que en Kilian Jornet està dominant d’una manera contundent. El segon corre a més de 90 minuts per darrera d’ell, i segurament ferà un nou record de la prova.
No tinc smart phone, ni compte de twitter, però com podeu constatar, des de casa puc fer el seguiment davant de la pantalla del meu Mac. Els tuits són increïbles, les fotografíes, i els elogis i l’admiració de la gent d’arreu del món, sobre tot a Estats Units.

Aquesta és una de les curses més espectaculars del món i no tothom hi pot participar. En Kilian ho ha intentat tres vegades. Hi ha un sorteig i finalment enguany ho ha aconseguit. Li queden menys de 9 milles per acabar. Crec que els corredors han de fer un temps de menys de 41 hores.

Ara ens queda per veure si ferà un nou record …….. crec que sí.
El record de la prova el té en Kyle Skaggs, amb un temps de 23:23:30 – any 2008.

Actualització
(12:35 hores): En Kilian ja està per sota del record, més d’una hora !!!

Actualització (12:45 hrs): Ha guanyat !! Nou record: 22:41:35

Fotografia de fa uns minuts: En Kilian arribant. En aquesta cursa els corredors quan arriben han de fer un petó a aquest monòlit dedicat a tots els miners que van obrir els camins i van treballar en aquestes muntanyes.

 

Rwanda 1994-2014

A mí em va impactar moltíssim. 20 anys ja. Entre els mesos d’abril i juny de 1994 van ser exterminades entre 800.000 i 1.000.000 de persones davant la indiferèncie del món. En aquell any de 1994, em vaig adonar de com som tota la humanitat, especialment la dita occidental, la més sàvia, la més desenvolupada, la més emprenedora, la més social, la més culte.

Immediatament em vaig fer sòcia de Metges Sense Fronteres i encara ho sóc.

A França on hi viuen molts ruandesos, fugits del genocidi, hi ha exposicions i actes culturals i civils arreu. Ruandesos que van arribar a França quan encara eren infants. Avui són fotògrafs, poetes, escriptors, pintors, periodistes i s’han mobilitzat perque el món no oblidi. Però sí, vergonyosament, oblidarem. Són molts encara els països, els pobles del món que pateixen violència, guerres, morts. La violència, el genocidi, el racisme continúa.

I aquest NO oblidar és imprescindible per seguir lluitant contra el feixisme, el racisme, les discriminacions, les injusticies socials i poder construir un futur millor. El voler ser la raça superior, en voler ser al poder i governar el món …….

Tots som hereus del genocidi de Rwanda, però aquest fet ens ha d’encoratjar a lluitar encara més contra el feixisme, les discriminiacions i el racisme.

Demà ferà 20 anys de Rwanda. Hutus van massacrar les 2/3 parts de la població Hutsi. Recordeu aquests noms ? Aquests pobles ? Hutus i Hutsis. No ho hem d’oblidar.

Fotografia; Victimes del genocidi. Ginsozi Genocide Memorial Centre. Kingali, Rwanda.