My Lai 1968 – 2008

Avui fa quaranta anys de la massacre de My Lai on l’exèrcit més poderós del món va rebre l’ordre ‘ kill everything’ – a matar: tot -.

548 persones, tots civils, dones, homes, nens, infants, vells del poble de My Lai i els seus petits barris de My Tay i My Khe, van ser assasinats cruelment, sense miraments, en un fet foll i inhumà.

Les guerres són totes cruels i maten per matar, i aquest poderós exèrcit no va aconseguir pas els seus objectius.
Sempre penso en Gandhi, o en Aung San Suu Kyi a Birmània; la seva resistència pacífica, constant, heroica.
La fotografia és de la BBC i ens mostra una dona supervivient de la massacre pregant, perque ella no ho ha oblidat. Ella sap que avui a My Lai hi anirà molta gent a pregar com ella, d’altres, encuriosists; soldats que van participar-hi també hi seran presents, per cercar una resposta del per què ho van fer i d’altres no s’atreveixen a anar-hi.
I després de quaranta anys, els humans no han après la lliçó; les crueltats de les guerres continúen, no s’aturen.
De veritat que ens queda una mica d’humanitat dins la nostra ànima ?

L’àvia anticorrupció

Transparency International ha atorgat el prestigiós premi a la persona que més ha fet en la lluita anticorrupció a una àvia, mestra jubilada, de 75 anys, 1,50 m d’alçada i 44 kgs de pes; el seu nom Le Hien Duc.

‘Ha demostrat al llarg dels últims 25 anys coratge i fermesa per lluitar contra la corrupció en el seu país Viêt Nam i més concretament a Hà Nôi’ va dir la Presidenta de Transparency International Huguette Labelle durant l’entrega dels premis a Berlin.
Amb la seva paga de mestra jubilada, 70 US $ mensuals, comença la seva tasca tot just quan surt el sol fins al vespre; fent denúncies, trucant per telèfon i a les portes dels ministres o caps de la policia, parlant amb gent del poble que han patit corrupcions per part de funcionaris, policíes, màfies.
No deixa cap denúncia sense arribar al final i aconseguir justícia i càstig per el corrupte. 

”””’Ha rebut infinitat d’amenaces de mort, ‘ accidents fortuits’ de motocicletes, flors mortuòries davant de la porta de casa seva. ‘ Jo no tinc cap poder, només sóc una mestra jubilada que ha decidit dedicar la resta de la seva vida a lluitar contra  les injustícies i les corrupcions’.  Amb la seva càmera, fotografia tot allò que pot aportar proves per fer les denúncies.

Ha rebut tota mena d’elogis de l’actual president del Govern de Viêt Nam i una llei anticorrupció es va aprovar tot just fa dos mesos. Aquesta lluita és una de les prioritats del Govern. 
‘Si no lluites contra les injustícies, els pobres patiran, i molt. Durant la resistència contra els francesos vaig fer-ho i després al costat de Ho Chi Minh durant la revolució, també. Ara tinc més temps lliure i puc ajudar a la gent.
Viêt Nam ha guanyat totes les guerres. No hi ha cap raó perque avui no pugui guanyar aquesta guerra contra la corrupció’.

Aquest poble no vol de cap de les maneres malmetre la seva independència guanyada amb molt de dolor, fam, destrucció, enfermetats i morts. Ni tan sols els corruptes podràn evitar-ho. Continúen mirant el futur; la pau és un bé massa preuat.


”””’

Cercant a Thuy que va somiar amb la pau

Dang Thuy Tram va ser una jove metgessa vietnamita que va anar a defensar el seu país quan tenia 24 anys, exercint la seva professió en un hospital en mig de les muntanyes a la província de Quang Ngai, i que va ser morta per els americans dos anys després, als 26 anys.

L’any passat es va publicar un llibre a Viêt Nam: ‘ Ahir nit vaig somiar amb la pau’ el diari que va deixar escrit aquesta noia. S’han venut més de 350.000 exemplars i els joves vietnamites llegeixen aquest llibre amb emoció i es veuen identificats, encara que són joves nascuts després de la guerra.
””’Ara, a la tardor d’aquest any 2007, Random House, ha publicat el llibre a EE.UU. traduït a l’anglès i amb un pròleg del Premi Pulitzer Frances Fitzgerald. Quinze països arreu del món han demanat els drets per publicar-lo.

La història d’aquest diari és una mostra més del destí, dels horrors de la guerra, de la lluita per la independència i llibertat, de l’amor, dels somnis.
Quan la Dra. Dang Thuy va ser morta, un soldat americà, Fred Whitehurst,encarregat de cercar en la roba dels cossos morts dels vietnamites qualsevol document, carta, mapa, ordres i passar-ho al seu comandament o cremar-ho, va trobar el diari escrit a mà per la jove metgessa. El seu traductor, vietnamita, quan el va veure i va començar a llegir, li va dir: ‘No el cremis; ja té molt de foc en el seu contingut’. Fred Whitehurst no el va cremar, i se’l va guardar, contravenint les ordres dels seus superiors.

”Si només pogués tenir ales per volar a casa meva, una llar meravellosa del carrer Lo Duc de Hà Nôi, i menjar un àpat senzill amb crèixens, tots junts, el pare, la mare i els germans, i dormir sota el llençols nets de cotó. Ahir nit vaig somiar amb la pau. Vaig tornar i vaig poder veure a tots els éssers estimats. Oh! Ja fa molt de temps que aquest somni de la pau i de la independència ens brolla en el cor de més de 36 mil.lions de persones.”

Fred Whitehurst es va dedicar en cos i ànima a cercar la família de Dang Thuy per retornar-lis aquest diari. Després de 35 anys de cerca, finalment, la va trobar a Hà Nôi. La seva mare i les seves germanes. Hi va anar amb el seu germà Rob Whitehurst i un amic.

A casa de la família de Thuy l’esperàven amb delit. Quan la mare va poder estrenyer aquest diari entre les seves mans va dir: ‘ Ara sí que la meva filla ha tornat’.

Els Whitehurst van tornar al lloc on van trobar el cos mort de la Dra. Dang Thuy Tram, van anar al cementiri dels vietnamites morts durant la guerra on es troba la seva tomba; van parlar i parlar amb la família i amics de Thuy i van decidir deixar el diari perque fós publicat en un llibre.

Els editors del llibre a EE.UU. – Random House – van convidar a la família de Thuy a visitar el país. Van anar al poble de Bethel, on van conèixer la família Whitehurst i els van dur per diferents indrets. Promocionar el llibre també era l’objectiu, és clar.

Deixant de banda el mercantilisme que es pot esdevenir,
penso que llegir aquest diari personal d’una metgessa jove, convençuda dels seus ideals i del que feia en un hospital perdut a les muntanyes, pot donar una nova llum del que són les guerres, les invasions, la defensa de la terra i dels éssers estimats i també de la seva identitat.

També és emotiva la història d’un soldat que va contravenir les ordres, va guardar aquest diari i va començar la seva recerca dels familiars. Després d’haver llegit la traducció del text del diari de la Dra. Thuy, el seu convenciment de retornar-lo a la família va ser contundent També els mateixos americans poden comprendre els seus propis errors i les futeses que van fer, i encara fan, amb el ‘seu somni’ no de pau, sino de convèncer als pobles del món, que el que ells prediquen és la única veritat ( i com d’altres nacions del món que també volen imposar la seva veritat).

Difícil trobar la fotografia adient; finalment he triat la bandera i a la dreta podem veure un canó, callat, sense pòlvora, inútil … en pau.

””’

Viêt Nam – Irak – 2a part

Després de les declaracions que va fer el senyor Bush fa unes setmanes tot dient que si marxen d’Irak igual com ho van fer de Viêt Nam, els resultats seríen igual o més catastròfics dels que van ser a Viêt Nam; mil.lions de refugiats ( els ‘famosos boat people’ ), mil.lions d’assasinats ( Pol Pot a Cambodja ); camps de refugiats i de reeducació, les reaccions han estat diverses i contundents.

Al llarg ‘d’aquestes setmanes he estat llegint molts, molts, articles de grans periodistes, i també els forums que s’han originat sobretot als EE.UU., U.K., Austràlia, Rússia …. menys a Viêt Nam.
”””’Actualment el director de cinema Oliver Stone és a Viêt Nam per cercar exteriors per la seva propera pel.lícula sobre la massacre i mort de 504 civils a My Lai l’any 1968 durant la guerra. Tenía previst fer-ne una amb el rerafons d’Irak, però arrel de les manifestacions del senyor Bush, ha decidit tornar a la guerra on ell hi va participar, perque segons manifesta: ‘no val oblidar; la massacre de My Lai va ser ignorada i ‘tapada’ molt de temps, i mirant al passat es poden evitar errors del present’. La pel.lícula tindrà com a títol: ‘Pinkville’. Els americans anomenàven als comunistes ‘Pinko’ i d’aquí vé aquest títol del poble de My Lai.

Wshington Post – 04.09.07 – Eugene Robinson, columnista de prestigi del diari.

” L’aspecte més fascinant de George W. Bush per fer marejar la perdiu al Congrés en la seva tràgica i absurda guerra, ha estat començar a remoure la guerra de Viêt Nam – no com una lliçó cautelosa amb referència a ‘hubris (arrogància) i futilesa’, més aviat com una raó contundent per continuar amb la seva guerra a l’Irak.
Digueu el que vulgueu d’aquest home, sempre plè de sorpreses, però, demanar suport total per continuar a Irak recordant Viêt Nam ? Em sento millor pensant que les paraules han estat com un acudit, una futesa, però ara sí que penso que Bush creu fermament en la història en la que ell vol creure. Sospito que l’home té la missió d’escriure una nova història del passat.
Camps d’extermini; si donem un cop d’ull als informes oficials, el bombardeig dels EE.UU. absolutament il.legal a Cambodja va desestabilitzar el país, els Khmers van anar guanyant poder i van exterminar a ‘mil.lions de persones’.
Finalment aquests monstres van ser foragitats del país i morts ….. precisament per els comunistes que van guanyar el poder a Viêt Nam després de la desfeta americana.
Ni Bush, ni Rove, ni Cheney, els arquitectes de la guerra d’Irak, van ser a Viêt Nam i quan manifesten que mai haguéssin d’haver marxat del país, també podríen manifestar-se en contra del que no hauríen d’haver fet mai en aquella guerra – napalm, dioxina, bombes, pobles destruïts, mil.lions de civils morts per ‘salvar la nació vietnamita’ (és el que deien); 58.000 soldats americans morts i milers i milers de desapareguts.
Gràcies senyor President. Quan parla de la victòria a Irak i de l’informe Petraeus, ens il.lumina amb la llum del final del tunel – pensem i recordem Viêt Nam”.

Kay Johnson, corresponsal de Time – CNN a Hà Nôi, escriu al final del seu article :

”És veritablement temptador imaginar-se Irak en la situació actual de Viêt Nam. Encara que el Govern comunista persegueix als dissidents polítics o religiosos, no és més veritat que Viêt Nam és un país estable, pacífic i un dels paísos amb un creixement més gran, el segon a Àsia. L’any 2006, l’enquesta de Gallup va jutjar la població de Viêt Nam – 84.000.000 habitants – com la nació més ‘optimista’ del món per quart any consecutiu, amb un 94% dels vietnamites assegurant que tindríen les coses més fàcils i viuríen millor l’any 2007. Els EE.UU. han mantingut unes relacions comercials i econòmiques importants durant la última dècada i hi han rumors, més que fundats, que l’empresa Westinghouse pot proveïr a Viêt Nam un reactor nuclear per el seu programa d’energia d’acord amb l’agència internacional d’energía atòmica.

Però perque tot això sigui una realitat, cal que la guerra s’acabi”.

Res millor que aquesta imatge somrient i feliç d’aquesta dona vietnamita prenent el seu ‘pho’ a la seva parada d’hortalisses i verdures al mercat de Can Tho.
”””’

02 setembre – Festa Nacional

Avui és festa nacional a tot Viêt Nam. Es commemora el 62è aniversari de la declaració de la independència a la plaça de Ba Dinh a Hà Nôi per part de Ho Chi Minh, després de llargs anys de lluita – 62 anys d’independència – 02 de setembre de 1945 – reunificació del país amb una línia divisòria entre Nord i Sud – acords, convocatòria d’eleccions, tractats, conferències mundials – trencament dels acords – eleccions que no es deixen dur a terme – guerra amb els antics colonitzadors, França – victòria final any 1954 – començament de la guerra amb EE.UU. – defensa de la nació davant els 500.000 soldats americans – mort de Ho Chi Minh – guerra fraticida entre el nord i el sud – americans volent imposar la seva política – finalment 30-04-1975 fugida dels americans – fugida de vietnamites fóra del país – camps de prisoners vergonyosos dels guanyadors – entrada a Cambodja – guerra amb Xina – expulsió i mort de Pol Pot.

””””””Sortida de Cambodja – fam, pobresa, país absolutament destruït – més de dos mil.lions de morts – milers i milers de vietnamites fugint a altres països per poder viure, menjar, exercir la seva llibertat d’expressió.

Tancament total del país – lluitar per un futur millor – 1986 obertura al món ‘ doi moi’ – alguna cosa està canviant – país jove de 86 mil.lions d’habitants i el 60% té menys de 30 anys – recuperen les terres i els boscos – el cultiu de l’arròs -van augmentant la seva riquesa i la pobresa va minvant – lluita amb el nou problema – la guerra no s’acaba – les conseqüències de l’aspersió de l’agent orange són clares – naixements de milers i milers d’infants amb malformacions horribles – toca encarar el futur davant d’una més que important globalització mundial que és difícil d’entendre dins la seva cultura i societat –

2006 formen part com a el 150è membre del l’Organització Mundial del Comerç – 1990 comencen a arribar viatgers i estrangers – EE.UU. trenquen el seu boicot i comencen unes noves relacions – amb els seus veïns i enemics eterns, els xinesos, les relacions milloren – continúen les corrupcions i falta de llibertat d’expressió – però va a menys cada any que passa .

No és el país ‘en guerra’ que tots pensem que és – és el país de la poesia, de la bellesa, de l’amor a la seva terra i el mar, del respecte als seus ancestres.
En les zones rurals els vietnamites encara no ténen molt clar com és la Terra, l’Univers. Segueixen el concepte d’immediatesa budista: ‘ El que existeix ara és la única realitat’ ….. i sembla que aquest concepte encara és viu, no només a les zones rurals, sino també a les Ciutats.

Tinc el disc dur a punt de ser enterrat, i per això no puc penjar cap fotografia.

La meva felicitació per aquest día, doncs, a aquest país, Viêt Nam o més correctament :
‘CÔNG HÔA XÂ HÔI CHÙ NGHÎA VIÊT NAM’
República Socialista del Viêt Nam

””””””

Vietnam Inc. – Fermesa

Davant les vergonyoses declaracions del senyor Bush en el dia d’avui em permeto traduïr una petita part del text del pròleg escrit per Noam Chomsky a la nova edició del llibre ‘Vietnam Inc.’ de Philip Jones Griffiths – Ed. Phaidon – 2001.
‘Es va decidir de no fer intervenir l’exèrcit i començar el bombardeig continuat i intensiu per adoptar el que anomenàven la estratègia ‘guns-and-butter’ (armes i mantega ) per causar problemes econòmics greus a la població vietnamita.
Anthony Lewis, periodista dissident, va escriure anys més tard que la guerra va començar amb bones intencions (¿?).
””’Però davant tot el món i principalment a EE.UU. es va considerar la intervenció com un error desastrós. EE.UU. va ignorar absolutament les forces del país tant culturals com polítiques a Indoxina – i no era en absolut cap heroicitat el pretendre imposar-se i dur una solució, sense que això comportés un preu massa alt per a ells mateixos. I per contra, desde aquell any fins avui, encara ara una majoria molt gran de ciutadans del món consideren aquesta guerra no com ‘un error greu’ , més aviat com una injustícia i una immoralitat.
Però aquesta percepció dels ciutadans reben molt poc suport per part dels polítics ben apoltronats en el poder.’

El rostre d’aquest nen em fa veure fermesa i confiança. De veritat que el senyor Bush coneix a fons el què va passar a Viêt Nam ?””’

Aniversari

Tot just ben retornada a la gran Ciutat ahir la tarda, i a contracorrent de la resta de la gent, vaig obrir el correu. Molts díes sense saber res, i em trobo amb una notícia i un escrit que m’ha impactat.
El dia 4 d’abril de 1967, ara fa 40 anys, a Riverside, Nova York, confereciant Martin Luther King, títol de la conferència:
‘ Beyond Viêt Nam – A time to break silence ‘.
– A propòsit o més enllà de Viêt Nam – Ja és temps de trencar el silenci –

En aquest bloc no volia, i així ho vaig manifestar, entrar en el tema Viêt Nam = guerra, però aquest discurs de Martin Luther King m’ha fet canviar els meus arguments i m’agradaria compartir les seves parales amb vosaltres.

Va fer unes reflexions absolutament reals i si la conferència s’hagués organitzat avui, les seves paraules seríen perfectament vàlides per tot el que passa en aquest món, no sé si del poble, o només d’algunes persones.
Denuncía al seu propi país, els Estats Units de sembrar l’odi, la guerra, violència consentida i acceptada, quan en la seva constitució estàn escrites les paraules pau, fraternitat, tolerància i felicitat.

Aniré desmembrant part del seu discurs en propers blocs, de tant en tant, ja que crec són importants les seves paraules per entendre millor el Viêt Nam d’avui i del passat.

Una fotografia d’una dona vietnamita d’avui, pagesa, regant el seu camp d’hortalisses i protegint-se del sol.
Terra viva avui, ferida de gravetat fa uns anys, i recuperada per la gent d’aquest país que vol protegir-la i treure’n els seus fruits.

Passat, futur, pau i esperança

Es projecta actualment una pel-lícula als EE.UU. que ha rebut molts premis en diferents festivals de cinema independent i el seu títol és ‘ Journey from the Fall’ que podríem traduïr com ‘ Viatge desde l’abisme o l’infern’. El seu director i autor és Ham Tran, vietnamita americà. Els productors són també vietnamites americans. És la història d’una família que va fugir de Viêt Nam l’any 1975 en acabar la guerra i mentres les dones i fills van poder fugir en els barcos, ‘ boat people’, el pare es va quedar i va ser empresonat per l’exèrcit guanyador del Nord en un dels camps anomenats de ‘reeducació’. Recordo les cròniques d’aquell any, les més de 400.000 persones que van fugir del país.
‘La gran majoria xinesos i molts vietnamites del sud que van lluitar al costat del règim de Diem i dels americans.

L’actual govern comunista de Viêt Nam no crec que deixi veure la pel.lícula que explica una realitat, però també crec que molt bé podria ser que sí. Vaig llegint articles i comentaris, i llibres, i en un d’ells m’assabento que el govern comunista va reconèixer el seu error en voler imposar unes pautes d’economia i conducta als vietnamites del Sud que també van lluitar contra el colonitzador francès, els invasors xinesos, americans i japonesos. Però en una guerra sempre hi han injustícies, morts, desesperació i brutalitats.

El que sí m’adono es que mentres ets a Viêt Nam, la gent mira endavant, sense oblidar,però vol seguir guanyant la independència de només fa 61 anys any rera any, no vol tornar a passar la gana i les penúries de la postguerra.

Un exemple; en acabar la guerra durant molts anys aquest país havia d’importar arròs per poder menjar !!!
Avui és el segon exportador d’arròs del món.

Són molts els joves que tornen al seu país per conèixer les seves arrels. Als EE.UU. prop de Los Angeles es troba Orange County on viuen més de 200.000 vietnamites americans. No els va ser fàcil començar una nova vida en un país llunyà del seu i molt diferent.
Llegeixo molts blogs i encara avui hi han ferides mal tancades. També llegeixo com un veterà soldat nordamericà afectat per els efectes de l’herbicida orange viatja tots els anys a Viêt Nam per guarir les seves ferides, perque en el seu propi país no li reconèixen que la seva discapacitat va ser un producte del causa-efecte de les armes de destrucció massiva ……

Quan ets a Sài Gòn no pots escapar-te de ‘reviure’ aquells anys tant i tant cruels. També forma part de la visita obligada, el ‘Remnants Museum’, o Museu de la Guerra.
Molt esfereidor, però necessari i ben argumentat.

Sobretot la sala homenatge als fotògrafs de guerra és molt i molt emotiva, amb els seus noms, de moltes nacionalitats i amb les fotografíes que van donar la volta al mon i sobretot amb una Leica vella, plena de pols de guerra i amb l’objectiu encara obert i que em va semblar una crida a la pau i a l’esperança.

També hi han raconets tranquils a Sài Gòn, com en aquesta fotografia, un diumenge qualsevol, pel matí.

Tornarem al Nord del país. El viatge continúa.

Defensar la terra – Túnels de Cu Chi

No crec que ningú que visiti Sài Gòn, avui dita Ho Chi Minh, marxi de la Ciutat sense anar a Cu Chi. A 70 kms al nord de Sài Gòn, una terra fèrtil, agraïda, plena de vida i que es va sublevar contra el Govern del Sud del Viêt Nam l’any 1960 per defensar la seva llibertat, els seus bens i el terrorisme d’Estat. La resposta va ser brutal; les forces d’invasió dels EE.UU. van utilitzar tot tipus d’armes massives per cremar i exterminar la terra i que tota la riquesa, bellesa i fertilitat es transformés en un desert pobre i sense ànima.
Els prop de 16.000 habitants es van unir i van lluitar. Van sobreviure uns 6.000. Van crear el seu propi exèrcit i una estratègia desconeguda per l’exèrcit més gran del món:

‘Els túnels ! Sota terra hi va haver-hi vida. En veure que no podríen sobreviure a dalt, van crear una xarxa de túnels de més de 200 kms i a diferents nivells. L’exèrcit dels EE.UU. fins i tot va establir una base quasi a dalt mateix dels túnels sense saber-ho.
Durant la nit els habitants de Cu Chi sortíen dels túnels per unes entrades molt petites que és impossible de veure i agafàven tot el que podíen dels campaments de l’exèrcit americà.

Els hi posàven trampes arreu. Els hi prenien tots els fusells i bombes que podíen. I queviures.

Quan visites aquests túnels s’ha de caminar per uns boscos frondosos on la llum del sol en prou feines hi pot passar.

Abans et donen unes explicacions del que va ser aquest indret i la lluita en defensa de la terra.

De sobte el noi soldat vietnamita que ens guia per la zona ens pregunta si podem trobar l’entrada d’un dels tunels en mig del bosc i la fulleraca. Impossible, no el trobem.
Ell sí evidentment; una entrada petitíssima i ell entra. Nosaltres no podem, senzillament perque els nostres cossos no hi poden entrar, i uns segons després apareix pel darrera sortint d’un altra entrada del tunel !! Increïble !

Per poder visitar els tunels han fet unes entrades més àmplies per els occidentals que som més grans i grassos !
Quan entres has de caminar quasi de genolls, però és còmode. Es poden veure menjadors, sales de reunions, cuines, habitacions, sales de bany, rebost i una escola amb els seus pupitres i pisarra, tot un poble sota terra.
També hi ha una sortida d’emergència que surt directament al riu.

Fóra dels tunels hi ha un edifici molt bonic en memòria dels habitants soldats de Cu Chi, dones, homes, nenes i nens que van morir en aquella guerra tant absurda i cruel, com totes les guerres.

Em va interessar molt visitar Cu Chi i el viatge per carretera, 70 kms de Sài Gòn és bonic, i com sempre us dic en els meus posts, cal tenir paciència ja que el trajecte és fa llarg, però s’ho val.

La lluita va tenir lloc desde l’any 1960 fins l’any 1975.
Avui són un símbol de la voluntat indomable i d’heroisme d’un poble. La visita et fa entendre una mica més la lluita d’aquest poble per poder conquerir la pau, la independència, la felicitat i la prosperitat. Encara estàn en el camí de aconseguir-ho, però poc els hi falta.’

Poble de l’Amistat – No a la Guerra

En l’apartat ‘ Notícies de Viêt Nam’ i en un dia com el d’avui, de manifestacions en contra la guerra i a favor de la pau, he trobat l’existència del Poble de l’Amistat, situat a la comuna de Van Canh, Província de Ha Tay, tot just a 11 kms a l’oest de Hà Nôi, conegut també com ‘ Vietnam Friendship Village’ i que va ser fundat l’any 1992.
Hi viuen actualment uns 200 nens i 30 adults vietnamites juntament amb metges, cuidadors, mestres i voluntaris.
El poble és una realitat gràcies a l’ ex sargent , veterà de guerra americà, George Mizo ( 1945-2002 ) i l’associació de veterans de guerra del Viêt Nam, presidida per el General i antic combatent Trang Van Quang.
George Mizo va ser enviat a la guerra de Viêt Nam amb 17 anys i per els seus mèrits i valors va arribar a sargent. L’any 1969 el seu batalló va ser mort per els Viet Minhs i ell en va sortir ferit. Només arribar als EE.UU. va manifestar : ‘ Les terribles experiències de la guerra i el sofriment de totes les persones implicades, em van empènyer a fer alguna cosa que pogués ser un símbol de pau, reconciliació i sobretot esperança’.

El mes d’abril de 1992 el projecte va ser una realitat: construïr un poble i dónar aixopluc, i ajudar a infants i adults que han sofert les terribles conseqüències de la guerra afectats per l’herbicida agent ‘orange’ i que els americans van llençar sense pietat desde els famosos avions B52 per la major part del país.

França, Japó, Alemanya, Canada i EE.UU. i Viêt Nam van formar grups seguint el projecte de George Mizo, no governamentals, per dur a terme aquest projecte.
El Govern de Viêt Nam va facilitar un terreny de més de 27.000 m2. El Govern d’Alemanya va donar 425.000 dòlars i cadascún dels comités van rebre dels seus Governs ajuts que avui en dia continúen per la continuïtat del Poble.

Xifres del període de guerra 1965 – 1973 :
Vietnamites, cambodjans, laosians. 1 per cada 30 persones, mort. 1 per cada 12 persones, ferit. 1 per cada 5 persones refugiat o desaparegut.
Una xifra impossible d’escriure: 2, 3, 4 mil.lions de persones ?
Americans. 500.000 soldats. 58.000 morts. 303.000 ferits.
33.000 desapareguts.

Quan es van reunir les delegacions de tots els països per aquest projecte, George Mizo i el General Trang Van Quang es van conèixer personalment, pero sense saber-ho, ja s’havíen vist abans: El General Trang Van Quang comandava les tropes que vàren matar els companys de Georges Mizo.
Mizo va ser un fervent activista per la pau i en un dels seus escrits puc llegir :
– Els meus pares em van ensenyar que no es pot matar … excepte a la guerra.
– Els meus mestres em van enseyar que no es pot matar … excepte a la guerra.
– La meva esglèsia em van enseyar que no es pot matar ….excepte a la guerra.
– El meu Govern em va ensenyar que no es pot matar …. excepte a la guerra.
I m’han enviat a la guerra a matar, que sí que es pot fer.
Jo us dic a tots, No s’ha de matar MAI, en cap circumstància.

En el poble hi viuen nens i adults amb unes discapacitats terribles per l’insecticida orange i reben la millor assistència mèdica, psicològica i sobretot viuen en un entorn on poden, i els ensenyen, a jugar, estudiar, manualitats, a sobreviure amb dignitat i amb el menys sofriment possible.

El cas de dues germanes, Giang i Huong 19 i 21 anys respectivament, que van viure amb els seus pares al seu poblet; la mare treballant la terra i collint arròs i moniatos, el pare mestre de l’escola de primària i bentornat de la guerra, però quan teníen uns 8 o 9 anys, van començar a trobar-se malament i en mica en mica la paràlisi va aparèixer en els seus cossos, sense que els metges poguéssin fer res; l’efecte de l’herbicida orange va començar a destruir aquests cossos joves de les dues noies. Avui poden ja utilitzar una cadira de rodes, estudíen a l’escola del Poble i la seva salut va millorant gràcies els metges alemanys i vietnamites que ténen cura d’elles.

El Govern dels Estats Units encara avui no ha acceptat que més d’un milió de persones a Viêt Nam, i desconec el nombre de persones a Austràlia, Nova Zelanda, Estats Units, Cambodja, Laos, pateixen greus deficiències i incapacitats gravíssimes per haver estat exposats a l’anomenat ‘agent orange’. Continúen insistint en que no hi ha causa – efecte i no està provat. Vergonyós.

He penjat la fotografia d’ aquestes boniques flors blanques d’uns arbres que crèixen arreu del país, molt a pesar d’aquest monstre de la guerra , i que han anat florint any rere any, com a símbol d’esperança i pau.

La col.laboració entre els veterans de Viêt Nam i els EE.UU. segueix donant els seus fruits i encara avui, poden trobar restes de soldats desapareguts per poder retornar-los a les seves famílies.

Aquest poble simbolitza millor que res la reconciliació i la pau, però no tots els homes i dones de la terra pensen igual i seguim estant envoltats de guerres cruels i inexplicables, i que no podem entendre el per què ?

No perdem l’esperança, però, i pensem que molts Pobles de l’Amistat es poden anar construint en el món.