40 anys – Final de la guerra a Viêt Nam

 

 

 

Avui fa 40 anys el tanc 390 va travessar la porta del palau presidencial de Saigon i la guerra amb els americans va arribar a la fí. A Ho Chi MInh City, l’antiga Saigon, han fet una desfilada molt gran i arreu del país s’ha celebrat la victòria. Demà celebren el dia del treball. Fa 40 anys que la gent viu en pau i hi tenen tot el dret de celebrar la victòria. No només va ser la guerra amb els EE.UU. Aquest poble ja va patir moltes guerres abans. Des del començament del secle passat quan van començar a revoltar-se envers l’esclavatge i la colonització de França. Més de 100 anys de guerres, guerrilles, revolucions, guerra civil, violència, horror, crueltats, dolor. Ara és l’hora de la pau.

Tres històries ben diferents, però que poden reflectir el que va ser la guerra i els seus efectes col.laterals.

Vu Dang Toan, Le Van Phuong, Ngo Sy Nguyen, Nguyen Van Tap. Són els quatre soldats vietnamites, que van entrar per la porta del palau presidencial. Viuen en l’anonimat, però ara menys, perque l’any 1995 la fotògraf de guerra francesa Françoise Demulder va tornar a Viêt Nam amb l’original de la seva fotografia feta en el moment precís, quan el tanc 390 va ser el primer en travessar la porta. Sempre s’havia confirmat que el primer tanc va ser soviètic, i així ho van proclamar la USSR per demostrar al món el seu poder millitar que va esclafar els americans.

xe

 

Tots quatre es van retirar de l’exèrcit allà pels anys 1982 – 1985 i viuen tranquil.lament a casa seva, amb una paga de no més de 260 US$ al mes. Els seus veïns es van sorprendre de saber que havíen estat ells qui van entrar els primers per la porta, complint les ordres d’arrestar el gabinet del govern de Duong Van MInh, el president de Vietnam del Sud. No hem volgut mai fer-nos els herois, i no vam dir res. Vam lluitar amb els nostres cors i ànima, per la gent del sud, per la reunificació del nostre país.

Tots quatre han estat presents a la desfilada d’avui a Saigon. Nguyen Van Tap, de 65 anys, el conductor del tanc 390, retirat de l’exèrcit un any després de la caiguda de Saigon, treballa com a pagès i fa de pintor en una petita empresa. Sóc feliç, i vaig tenir molta sort, si miro al meu voltant i veig a tots els meus companys que van morir durnt la guerra. No tenim cap rencor amb ningú. Hem passat pàgina. Tots som persones que van lluitar per els seus ideals.

Viet Than Nguyen. Professor Associat de la Universitat del Sud de California. El professor Viet Than Nguyen escriu ‘La nostra guerra del Vietnam no ha acabat mai’ :  

Pels americans és la guerra del Vietnam, pels vietnamites és la guerra dels americans. I de fet aquests dos noms no són correctes, perque hi va haver guerra a Laos i Cambodja, un fet que tant americans com viertnamites obvíen massa sovint. Però per nosaltres, els refugiats, els civils, és simplement ‘la guerra’, que ens va dur tanta violència, tristor, dolor, pobresa, fam,  i va canviar les nostres vifdes per sempre més. Els american tendeixen a parlar dels homes que van lluitar ”allà’, però mai han escoltat les històries dels milions de vietnamites que van fugir i molts, moltíssims, van arribar als EE.UU. com immigrants. Jo tenia 4 anys, i en arribar a California, els meus pares em van deixar amb una família d’acollida fins que ells poguéssin treballar. Recordo unes cases tristes, una gent amable però sense coneixement del què passava. Jo parlava en vietnamita, anava a una escola vietnamita, menjava vietnamita, escoltava històries tristes. Els pares i tota la gent que vaig conèixer van perdres cases, familiars, patíen enfermetats, van deixar el seu país, i van perdre la pau interior. Quan rebíem cartes i fotografíes enviades per correu postal, tot eren notícies doloroses, desesperació, gana. Germans, pares, mares que s’havien quedat al nord del país.

vietnam-war-1975

Els pares no van veure mai més als meus avis, ni als germans i com si estiguéssin assenyalats per la violència, van patir un atracament i van quedar ferits greus de bala. Tenia 10 anys, i no vaig plorar. No vaig tornar a Vietnam fins 27 anys després. No volia anar-hi, com la majoria de vietnamites. Ens veiem, parlàvem, però per a mí eren com estranys i íntims a la vegada. Vaig decidir arraconar una llengua, una cultura, un país i ser només ciutadà d’un sol país. Com sempre escoltava la llengua anglesa al meu voltant, vaig decidir-me per aquesta llengua i cultura. Vaig aprendre a entendre com els americans ens han vist als vietnamites, i no sempre ha estat agradable ni just. Aquest 40è aniversari reflecteix moltes històries de la nostra guerra. Alguns poden veure com els meus pares han prosperat com a refugiats, el meu germà és advocat, jo sóc professor i escriptor. Però la història de la meva família és una història de morts, de pèrdues, de dolor, i vivim als EE.UU perque aquest país va decidir fer la guerra al Viêt Nam on van morir més de tres milions de persones ( sense comptar els morts a Laos i Cambodja ). Podem discutir els motius, tots, del perquè d’aquesta guerra, però en definitiva la guerra va començar i es va acabar, amb el vist-i-plau de la indústria de la guerra i amb l’arriba de milers i milers de refugiats, afamats, amb la por al cos.  Explicar les històries, llegir i conversar és important, per no oblidar com la indústria de guerra prefereix enriquir-se que escoltar i llegir històries de milions de persones.

Huong Ly. Periodista de la BBC.  Quan tan sols tenia 16 mesos de vida, la seva mare Duong Thi Xuan Quy va marxar a la guerra. Va ser la primera periodista dona d’una guerra on van morir més de tres milions de persones. Ella no va tornar a casa. Va desapareixer en una emboscada dels soldats aliats de Corea del Sud un dia de primavera de l’any 1969. Un dels seus companys, fet presoner, va guardar el diari que va escriure la seva mare i li va donar a Huong Ly quan ja tenia més de vint anys. Va ser tota una revelació. La majoria dels escrits feien referència a ella. El seu pare soldat del Vietcong va poder tornar viu quan va acabar la guerra. Vivien a Hanoi. Van marxar al sud perque els van dir que podríen treballar i no passaríen tanta gana. Hi tenien família. Quan hi van arribar la gran majoria havia marxat als EE.UU. fugint, per por a represàlies i l’oncle i dos cosins van ser morts per els soldats del Vietcong.

_82596220_quy-with-camera-624

 

Huong Ly ha estat cercant les restes de la seva mare per Danang. Malgrat els ajuts d’associacions d’excombatents i del govern, les seves restes no s’han pogut trobar mai, com les de milers i milers de soldats, vietnamites i americans.

Va decidir seguir les passes de la seva mare i avui és periodista, corresponsal de guerra, de la BBC.

En el meu bloc he publicat diferents apuntaments de la guerra i els més colpidors són els que són dins la categoria Viet Nam – Agent Orange Dioxina. Avui encara hi ha naixements d’infants amb malformacions per culpa de les armes químiques que els americans van decidir llençar. Els més d’un milió d’afectats vietnamites encara esperen ser recompensats per els Tribunals per aquesta massacre.

He tornat de Viet Nam el propassat 5 de març després d’una estada de sis setmanes. Malgrat les mancances, una democràcia molt particular, un sistema de govern comunista ‘a la vietnamita’, una nova colonització comercial, més moderna, ells i elles, la majoria que no van viure la guerra, volen viure en pau i defensaran aquesta pau i el seu país fins on calgui. Se’n sortiran, estic segura.

Em ve de gust acabar aquest apuntament amb una fotografia feta en un poble al noroest de Hanoi, on la família d’en Binh em va convidar a la matança del porc per preparar les menges del Nou Any. I vam menjar plegats el primer àpat. Quatre generacions i una estrangera. El passat queda molt lluny, o no tant, només són 40 anys.

 

DSC_0762_2

 

Viêt Nam: 25 de gener 1973. Acords de Pau a Paris. 40 anys.

El poble de Hà Nôi va commemorar el propassat 25 de gener els 40 anys de la signatura dels acords de pau a Paris, entre les delegacions del Govern Democratic de la República de Viêt Nam i el govern Provisional Revolucionari de la Republica del Sud de Viêt Nam amb el govern dels Estats Units, representat per aleshores Secretari General, Henry Kissinger.

I en aquella data de l’¡any 1973, preparaven el seu Any Nou, el Tê’t, a corre cuita, perque els avions nordamericans eren al caure i llençarien les tonelades de bombes contra la Ciutat i la població civil. I va ser l’anomenada ‘ofensiva del Tê’t’ de l’any 1968 que va significar un abans i un després de la guerra de Viêt Nam. Els americans mai es van imaginar que els vietnamites atacaríen durant aquesta festa tan assenyalada, i ho van fer.

La guerra no va acabar fins l’any 1975, un 30 d’abril. La aleshores Vice Presidenta del Govern, la senyora  Nguyen Thi Binh, va assenyalar en el dia de la commemoració de la signatura d’uns acords de pau vitals per el futur del país, que la Conferència de Pau no hagués triomfat ni tampoc la rendició dels americans a la primavera de 1975, sense la anomenada ofensiva Mau Than Tê’t l’any 1968, sense l’alliberament de la província de Quang Tri després de 81 díes continuats de setge i batalles cruels, i mirant encara més lluny,si no haguéssin guanyat la batalla a l’aviació francesa a Dien Bien Phu l’any 1954. També va fer esment de l’ajut que el Govern del Nord de Viêt Nam  va proporcionar al Govern Revolucionari del Sud, i finalment, el suport de milions de persones arreu del món a la seva causa d’alliberament nacional (recordo la visita de Jane Fonda a Hà Nôi on va patir ella mateixa el bombardeig indiscriminat de l’exèrcit del seu propi país).

Aquest acord va significar la reunificació del país, el nord i el sud, com Ho Chi Minh havia somniat. Vaig escriure un apunt … el dia 30 d’abril de 1975 va acabar la guerra.

Le Duc Tho, delfí de Ho Chi Minh, va ser guardonat amb el Premi Nobel de la Pau juntament amb el senyor Henry Kissinger. Le Duc Tho va refusar el premi, perque encara no s’havíen signat els acords de pau i la guerra continuava. Tampoc estava d’acord en rebre el Premi Nobel de la Pau després de milions de persones mortes i un país absolutament arruinat. El senyor Henry Kissinger sí que va acceptar el guardó, el va recollir i va poder fer el seu discurs d’home de pau ……

La Declaració dels Drets Humans no es compleix

Stéphane Hessel ha estat a Barcelona. Ens informa detalladament aquí a Vilaweb.

Hem de preferir l’esperança, l’esperança de la no-violència.
Com evitar la violència quan ens someten a una gran violència ?

Els monjos i la gent de Birmània, Daw Aung San Suu Kyi i els 2,200 presoners polítics, són capaços sempre, de manifestar-se sense recórrer a les armes, malgrat la violència de l’exèrcit dels dictadors que governen el país des de fa més de 60 anys.

L’enemic de Birmània és la injustícia, la pobresa, l’explotació de la terra, l’extermini de les ètnies, la corrupció i la violació de qualsevol dels drets humans recollits en un manifest i que el senyor Hessel va contribuïr a redactar.

Benvingut senyor Hessel i gràcies pel seu llibre  Indigneu-vos !
El món comença a indignar-se, tímidament en molts llocs, i en altres fortament. Espero i desitjo que aquestes indignacions facin veure als poderosos que per aquest camí, violant els drets humans una i una altra vegada, el planeta Terra no podrà mai ser feliç. 

Fotografia: Rangoon. Manifestació pacífica dels monjos. Setembre de 2007. 

AVUI : 8 DE MARÇ

Divisa

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Maria Mercè Marçal (1952-1998)

La fotografia feta el mes de novembre de 2009 durant la meva visita a l’orfanat Duc Son a Hú’ê (Viêt Nam) on monges budistes, Thich Nu Minh Duc i la jove Thich Nu Lien My, ténen cura de més de 300 infants, molts d’ells amb malformacions a conseqüència dels danys col.laterals d’una guerra cruel que va acabar oficialment l’any 1975. El poble encara la pateix. Les dones van ser clau abans, durant i després de la guerra.
Són aquestes històries desconegudes que mai sortiran als diaris, ni a les portades, ni en les tertúlies; és el fer de cada dia, en silenci i molt d’amor.

El meu homenatge i record emocionat per aquestes dues dones, dues generacions, però amb la mateixa motivació i el mateix amor envers els infants.

  

General Vo Nguyen Giap – 25.08.10 – el seu 100è aniversari

El propassat 25 d’agost, el legendari General Giap celebrà amb la seva família el seu 100è aniversari. Si llegim la seva biografia, va nèixer el 25 d’agost de 1911 en un poblet de la província de Quang Binh. Pels occidentals, el General Giap ha complert 99 anys, però els vietnamites commemoren la gestació de la persona, és a dir nou mesos abans. És doncs correcte celebrar aquests 100 anys de vida del General Vo Nguyen Giap aquest any 2010. Poc ressó a la premsa.

El General Giap està dins el grup de 59 militars considerats els més importants estrategues i lluitadors, com Julius Cesar, George Washington, Alexandre el Gran, Aníbal, Gengis Khan, Napoleon, Wellington, Ulysses S. Grant entre d’alres (publicat en el llibre ‘Great Military Leaders and Their Campaigns’ de Jeremy Black, Thames & Hudson, any 2008).
El llibre li dedica dues pàgines on podem llegir : ” Hereu i continuador de la nostra tradició en defensa de la nostra nació contra els invasors i colonitzadors estrangers; el nostre poble ha defensat el seu país davant de forces miitars molt més grans, amb intel.ligència i estratègia, i per damunt de tot amb la consciència de voler ser un país independent”.
En aquest llibre publiquen mapes i escrits, i dues fotografíes; la victòria davant els francesos a Dien Bien Phu (1954) i la gran ofensiva del Tet l’any 1968.
El General Giap és l’únic dels generals d’aquesta llista viu, i símbol d’una de les guerres més importants de la història moderna.
El General Giap va ser el comandant en cap en dues guerres; contra els colonitzadors francesos (1946-1954) i la guerra contra els nordamericans (1960-1975). Va ser el comandant en cap de l’exèrcit més de 30 anys i un gran amic i excel.lent deixeble de l’Oncle Ho Chi Minh.
Un gran militar, estratega, lluitador i molt valent i la desfeta a Dien Bien Phu l’any 1954 i a Sai Gon el 30 d’abril de 1975 en són la prova.

Un dels millors llibres que he llegit de la guerra del Viêt Nam  és ‘ Vietnam: A History’, publicat l’any 1988 i  Premi Pulitzer l’any 1990, de Stanley Krakow, periodista i corresponsal de guerra, nascut a New York l’any 1925. Va ser el responsable d’una sèrie de televisió: ” Vietnam: A Television History’ que va guanyar sis Emmys.

Va fer una entrevista al General Giap el mes de juny de 1990 per la revista ‘New York Times Magazine’. Potser la lectura del seu llibre per part del General Giap, va fer possible aquesta entrevista.

Karnow no pot oblidar el dia que va seure davant aquest home en una habitació d’una casa molt vella i decadent a Hà Nôi i escoltava el que li explicava, aquest home legendari, artífex de la victòria, en dues guerres, miraculosament, del seu país. Va ser la primera vegada que era davant seu. 

Senyor Karnow, després d’aquesta entrevista, ha canviat la seva opinió dels motius i efectes de la guerra de Viêt Nam ?

Sincerament penso que els americans van cometre un gran error. Els EE.UU. no teníen cap oportunitat de guanyar aquella guerra i aquest és el sentit que expressa el meu llibre. Mirant al passat, crec que aquella guerra va ser un desastre, una crueltat.
Més de 60.000 soldats americans van morir o encara estàn desapareguts. Milions de vietnamites van morir, d’altres van exiliar-se, van fugir. Tantes i tantes famílies vietnamites van perdre els seus pares, germans, dones, fills i encara pateixen els efectes col.laterals de la guerra per les bombes químiques ‘ agent orange’, un nom que per sempre més quedarà en la història més turbulenta d’EE.UU.
Li vaig preguntar al General Giap: Pot ajudar-me a entendre per què els americans no van tenir cap opció per guanyar la guerra ? Em va contestar: Perque mentalment erem forts i consistents i preparats per afrontar sense por el que podría esdevenir en qualsevol de les circumstàncies.

Senyor Karnow, li va dir en algún moment de l’entrevista el preu que va haver de pagar el seu país, Viêt Nam ?
Em va explicar els nombrosos cementiris tots amb làpides de color blanc, perque no hi han restes enterrats; cossos desapareguts; tombes sense ànimes, artificials, de soldats que van morir. Moltes morts, masses. Entenem el dolor tan gran que provoquen les guerres i les morts. No em va dir en cap moment el nombre de vietnamites morts al llarg de les guerres que van patir. Sempre insistia una i una altra vegada, de la gran pèrdua de vides, joves, gent gran, infants, un sacrifici potser massa gran. Però també em va dir que hi va haver-hi moltíssima gent que es va sacrificar per poder guanyar la llibertat. Entenía el que em volia dir; jo mateix vaig ser soldat a la segona guerra mundial quan només tenia 18, 19 anys. Vaig ser corresponsal de guerra a Algèria; he estat en moltes guerres i les morts són terribles.
És per això que en el meu llibre, abans del pròleg, es pot llegir:
THEY MADE A WASTELAND AND CALLED IT PEACE – Van provocar la destrucció de la terra i van proclamar la pau.

El General Giap té una filosofia molt clara: El poble que ha de defensar el país en un guerra, ha de tenir un exèrcit de guerrilles, un petit exèrcit local i l’exèrcit principal que ha de ser el capdavanter.
L’armament és un factor molt important, cert, però les conviccions personals i la política són també un factor molt i molt important.
Ho Chi Minh i el General Giap van saber combinar perfectament militarisme amb política i educació. La lectura del llibre ‘Kieu’ el poema èpic va ser com la ‘Biblia’ per els soldats; un amor profund i lleialtad envers la seva nació i aquesta ideologia juntament amb l’estratègia i els coneixements militars del general Giap van conduïr als vietnamites a guanyar als exèrcits més poderosos (França, Japó, Xina, EE.UU.) i en temps llunyans, va ser l’únic país que no va poder ser envaït ni per Kublai Khan ni Gengis Khan.
Les batalles podíen ser tant al delta, com a les muntanyes o dins les ciutats. A la reraguarda més soldats estàven a l’espera per intervenir en qualsevol moment. Van arribar a un coneixement altíssim de les estratègies, moviments i lluites militars.

El General Giap va començar de zero, entrenant a la gent i va saber-se rodejar de persones amb talent. La creació del Truong Son Trail, més conegut com Ho Chi Minh Trail, va ser fonamental per l’unificació del nord amb el sud i en definitiva guanyar la guerra i la reunificació del país.
La logística i els mitjans de transport que teníen semblàven més de l’edat mitjana, però van aconseguir la victòria davant la modernitat logística tant dels francesos com dels americans.
Mai va subestimar la força de l’enemic i estudiava els seus punts mès febles. La seva tàctica va ser començar amb petits atacs de guerrilla. Identificava la feblesa de l’enemic com una invasió ‘injusta’, sense sentit. No estàven acostumats al clima humid i xafogós del país; el seu desconeixement de la terra era ben evident; no van saber veure la força del poble i tampoc van ser benvinguts. 

La seva intel.ligència de bon estratega militar va fer possible guanyar davant generals francesos i americans del renom de Philippe Leclerc, Dalattre de Tassigny, Etienne Va Lluy, W.C. Westmoreland, C. Abrams, F.C. Weyand.
Va estudiar molt bé la doctrina de les lluites del proletariat a Rússia, la guerra de Xina contra el Japó, les teoríes militars de Clausewitz en les guerres napoleòniques. 
Mai va estudiar en cap acadèmia militar. Tot ho va aprendre de la realitat, del moment. La seva estratègia ‘ la batalla decisiva’ és en el llibre de la història militar.
Ha estat i és un home senzill. Viu en una casa petita i segueix la filosofia de Ho Chi Minh. Cap protagonisme. Quan va al seu poble puja al tren. És amic de tothom. Sempre ha manifestat que en el camp de batalla els soldats són els importants, els que guanyen i se’ls ha d’ajudar sempre.

La guerra no és un fet que heu de considerar com una aventura. No s’ha de guanyar a qualsevol preu. Un bon comandant és aquell que guanya amb el mínim cost possible de vides humanes. La vida no té preu.

Demà 2 de setembre- Dia Nacional de Viêt Nam; 65 anys de la proclamació de la independència (02.09.45). Ho Chi Minh la va proclamar.
Demà passat 3 de setembre- 41 anys de la mort de Ho Chi Minh.

Malgrat no ser un país religiós, sí segueixen les filosofíes ancestrals i de la seva història: El que existeix ara és la única realitat – Buda -.

30 d’abril 1975 – Final de la guerra – Viêt Nam – 35 anys

Avui s’acompleixen 35 anys que la guerra de Viêt Nam va acabar. Avui no sembla que aquest país hagi patit tanta guerra durant tans anys. La recuperació és inapelable.
Encara hi han mancances, moltes, però el seu caràcter pragmàtic, pacient, lluitador, han fet possible que Viêt Nam sigui avui un país, que mira el futur, sempre endavant, sense renegar del passat i de l’esforç enorme que van fer i les guerres que van patir, civil inclosa, per aconseguir ser una nació reunificada on conviuen més de 86 milions persones, 54 ètnies diferents.
El més difícl quan es guanya una guerra, any 1975, que va ser cruel, violenta, terrible ……  i ara com tirem endavant ? Un país absolutament detrossat i més de tres milions de morts, mlions de ferits, invàlids, deformes per els danys col.laterals de les bombes químiques, exiliats, gent que va fugir.
Ho Chi Minh, l’Oncle Ho, va saber molt bé instruïr la gent; els va ensenyar a estimar la natura, la terra, els arbres, llegir, aprendre, ser feliç, respectar la família i la gent gran, escoltar, treballar, mantenir els valors de la nació, i sempre, sempre sentir-se vietnamita i preservar la seva història, cultura i valors. Ell no va poder veure el final de la guerra. El General Giap, gran estratega amic personal de l’Oncle Ho i persona crucial en les victòries davant els francesos i americans i xinesos i japonesos, encara és viu. Ja haurà arribat als cent anys, potser.

Aquesta fotografía m’agrada molt; la va fer l’inoblidable Philip Jones Griffiths.  
      
ACI   

Si teniu temps i ho desitgeu, en aquest link al meu apunt, podeu veure un video de’n Philip Jones Griffiths extraordinari.


Eren temps de guerra. L’arròs és la base principal de l’alimentació del vietnamita, però és quelcom més que una menja, és senzillament la raó de la seva existència com a poble. Hi ha com una certa simbiosi religiosa i moral en la societat vietnamita quan es cultiva l’arròs. Quantes tombes haurem vist en mig d’aquest camps ? És el lloc on volen ser enterrats, el seu tros, el camp d’arròs.
Per un vietnamita menjar arròs és com per els catòlics menjar el pà.
El llibre de text dels vietnamites és el ‘ Truyên Kiêu’, un poema èpic, de 3,254 versos, el sacrifici d’una dona per salvar la seva família.  Escrit per Nguyên Du (1766-1820)                                            ACI
– No és important que una fulla de l’arbre caigui, si el tronc continúa ferm, ben arrelat a la terra –

Els diferents invasors, xinesos, mongols, francesos, japonesos, americans, no han entès mai que el llibre de text per excel.ència d’aquest país sigui un poema.

En l’arxiu un parell de fotografíes : L’Oncle Ho llegint el poema èpic  Truyên Kiêu a la tropa i una composició meva: la falç, la sabata de cautxu de l’Oncle Ho i l’arròs. I dues fotografíes més,  del mateix dia a Ho Chi Minh (Sai Gòn ) i Hà Nôi celebrant l’aniversari; 35 anys sense guerres són moltíssims per aquest poble; viure en pau, va ser el seu somni.

Molts My Lais

Quantes veritats s’han amagat durant períodes de  guerres, conflictes, post-guerres ? Moltes, moltíssimes. Per això cal que els historiadors s’esmercin per aclarir els fets, reals, amb documents i els periodistes investiguin, quan els documents s’han desclassificat i ja són a l’abast dels historiadors.
Deborah Nelson és una periodista que segueix la notícia i investiga fins al final. Quan van desclassificar els documents de la guerra de Viêt Nam als EE.UU., ella va saber trobar uns arxius a l’Universitat de Michigan, documents, cartes, ordres, informes, del Coronel Henry Tufts, cap del servei d’investigació de l’exèrcit dels EE.UU. durant la guerra del Viêt Nam, en els que es poden llegir centenars, milers, de crims contra la població civil de Viêt Nam i que en el seu moment van ser silenciats.
Com a ‘tapadora’ va sortir a la llum la massacre de My Lai, un petit poble, prop de Danang, on els soldats americans van matar sense contemplacions, dones, avis, àvies, infants.
Però en aquests documents del Coronel Tufts, la periodista ha trobat centenars de My Lais i que mai van sortir a la llum pública. Gent dels pobles que els feien servir d’escuts humans i els feien caminar per terrenys on sabíen que hi havíen mines; presoners que els tancàven en barcos-presons i eren electrocutats. Infants intentant agafar algun peix de rius i estanys per poder menjar, eren acribillats. 

Deborah Nelson explica que hi han centenars d’informes d’aquest tipus, i comprimits només en una frase: ‘Hem matat xxxx persones’. L’abús dels soldats va ser ferotge i gran, similar a la massacre de My Lai de 1968.
Però, els americans i molta gent d’arreu del món encara pensa que tot va ser fruit d’un petit grup de soldats i comandaments aixelebrats i violents, quan la realitat, el que es pot llegir en els informes, totes les divisions de l’exèrcit americà que van lluitar a Viêt Nam hi estàn implicades. Precisament quans soldats van intervenr-hi i quines accions van dur a terme, encara no se sap de cert, però la periodista insisteix que l’abús de força i crueltat envers la població civil va ser un fet habitual i que generalment s’ignora. Ha escrit un llibre explicant totes les seves investigacions ‘ The war behind me’ – Vietnam Veterans Confront the Truth About U.S. War Crimes- 
 Després de My Lai la situació va fer un tomb, i es va començar a investigar; per exemple estudiar cartes anònimes enviades a un ” Sargent preocupat’ on es feien descripcions minucioses de la mort de centenars de civils o ‘un My Lai tots els mesos durant més d’un any’. Es va investigar a fons aquesta qüestió, i 23 homes van ser arrestats. La sentència més dura van ser 20 anys a treballs forçats per haver violat una nena de 13 anys durant un interrogatori. El violador només va complir 7 mesos i 16 díes de condemna.
‘Que no surti el nom de l’exèrcit a primera plana’ ordre del president Nixon. Els investigadors es van fregar les mans; feien informes dels crims, violacions i altres crueltats, però sobretot per després amagar-ho, perque tal com va ordenar el president, ‘no són notícia de primera plana’. Deborah Nelson vol demostrar que aquests fets passen sempre durant les guerres i cercar una exclusiva, de vegades encega el periodista i no veu la veritat. Ella mateixa es va trobar en una situació semblant, quan la gent d’un poble vietnamita li va explicar històries, que ella va poder comprovar més tard, que no eren certes. També ens diu que aquests crims són endèmics i quan l’exèrcit s’enfronta i mata als civils, la situació va a pitjor. Si avui només contemplem els actes individualment, com un acte ‘minoritari’, posem per cas la presó d’Abu Ghraib, a Irak, mai podrem eradicar els crims ‘invisibles’ i el cost moral i ètic perdurarà per sempre més per aquell exèrcit que hagi comès les atrocitats.
Com vaig escriure en un comentari a una nova blocaire, T.S. Eliot va dir :

After such knowledge, what forgiveness ?? 

Durant la guerra els cartells de propaganda del Vietcong van ser importants, com ho van ser durant la guerra civil del nostre país. Us en deixo una mostra. Són magnífics. En el meu viatge a Viêt Nam, ja vaig copsar l’alt nivell artístic dels pintors, cartellistes i dibuixants d’aquest poble.
El llibre del meu admirat Philip Jones Griffiths, fotògraf de guerra, VIETNAM INC. crec que ja es pot trobar a casa nostra, no sé de cert si s’ha traduït al català o castellà. És un llibre imprescindible, amb un pròleg de’n Noam Chomsky. Està editat per Phaidon.
– Ací –
 

 

Abdelkrim i Ho Chi Minh

Vaig llegir l’existència a les muntayes de Son Tay, properes a Dien Bien Phu, d’un nombrós grup de famílies mixtes; marroquins casats amb dones vietnamites amb els seus fills i que van patir una vida difícil i problemàtica. He anat cercant informació, fins que he trobat els lligams entre Abdelkrim i Ho Chi Minh.

Però, primer hem de recordar qui va ser Mohammed Ibn Abdelkrim al-Khathani (1883-1962). Bereber, amo i senyor del Rif. L’any 1921 va defensar la seva terra davant el nombrós exèrcit espanyol que van patir la gran derrota d’Annual l’any 1921. Un geni en l’estratègia militar de les guerrilles, i tant en Che Guevara com Ho Chi Minh s’hi van enmirallar. Abdelkrim volia el progrés per el seu poble. Va fer construir carreteres, va instal.lar línies telefòniques i l’any 1923 va proclamar la República Independent del Rif.

El sultan del Marroc el va recriminar fortament, ja que el considerava un no-nacionalista. Abdelkrim era un bereber lliure i anticolonial. Avui no podríem considerar-lo com un islamista radical. He llegit unes declaracions que va fer aleshores:

‘Els temps de les guerres santes ja han passat i tampoc ens trobem a l’Edat Mitjana i ja no existeixen les creuades. Nosaltres volem, senzillament, la independència’.
Era un perill tant per el sultà del Maroc, com els seus aliats els països colonitzadors com Espanya i França, i el mateix General Pétain va haver d’intervenir per esclafar aquella República Independent del Rif, un somni d’un estratega i polític que volía el millor per el seu poble. Un exèrcit de més de 250.000 soldats francesos i espanyols van aconseguir la rendició del rebel bereber l’any 1926.  Els colonitzadors francesos i espanyols van utilitzar armes químiques; un gas conegut com ‘gas mostassa’ !!
  
Abdelkrim va estar exiliat per la força durant 21 anys a l’illa de la Réunion ( colònia francesa, prop de Madagascar ) i finalment va poder anar a El Caire (es va escapar )  on va morir l’any 1962.
Ho Chi Minh li va escriure una carta a El Caire demanant la seva influència perque els soldats marroquins que eren a la legió francesa a Viêt Nam durant la guerra en contra els colonitzadors, es passésin a l’exèrcit dels Viet Minh del General Giap. No va ser aquella carta el primer dels contactes que van tenir. El fet va ser que la majoria dels soldats marroquins van deixar la legió francesa i van lluitar amb els Viet Minh.
Després de la derrota dels francesos a Dien Bien Phu( 1954 ), els soldats marroquins es van quedar a Viêt Nam, molts havent format una família amb dones vietnamites i amb els seus fills. Van patir una injustícia molt gran per part de tothom; Viêt Nam un país molt conservador en la seva cultura confuciana, no acceptava matrimonis de vietnamites amb estrangers i les dones eren rebutjades d’immediat.
Van patir tortures i desplaçaments constants per tot el país. Mentres que els argelins o senegalesos van ser repatriats d’immediat,  ni el Marroc, ni Viêt Nam, ni cap país occidental van fer res per poder repatriar aquests soldats marroquins. Van viure lluny del seu país quasi 18 anys. Finalment la majoria va tornar amb les seves famílies al Marroc i només uns poquets es van quedar a Viêt Nam.
Abdelkrim va morir quan ja Argèlia i Tunísia havíen guanyat  la seva independència i el Marroc també es va convertir en país independent, encara que ell no va voler tornar-hi per el govern absolutista tant de Mohamed V com de Hassan II.
Ho Chi Minh va morir sense poder veure la reunificació del seu país i el fí de la guerra amb els americans.
He trobat aquesta fotografia dels rebels berebers a les muntanyes del Rif.

Philip Jones Griffiths – Fotògraf de guerra

Avui aquest matí m’han informat del decés de Philip Jones Griffiths, 72 anys, patía un càncer. Va morir el 18 de març, i no he tingut coneixement de la seva mort fins avui. Mentres  anava reconeixent els llocs i les persones, els arbres, les flors, les cases, el bar,  en una illa,  perque abans havia llegit poemes i narracions i quan vaig ser davant no calia que em diguéssin res, Philip Jones Griffiths necessitava de la seva càmera per fotografiar una guerra que va fer canviar a la societat civil, especialment als Estats Units. Les seves paraules eren les seves imatges.

El seu llibre Vietnam Inc. del que ja he mencionat en diversos posts va ser essencial, i en Noam Chomsky, en un comentari recent, va dir : ‘ Si algú a Washington hagués llegit aquest llibre, les guerres a Irak o Afghanistan no existiríen avui’.
Va nèixer al País de Gal.les i parlava la seva llengua. Després de diverses feines com a càmera de televisió, va decidir que ja havia fotografiat prou la seva terra i necessitava eixamplar el seu coneixement.
L’any 1961 va conèixer a Ian Berry i va començar a fotografiar en països en conflicte – Irlanda del Nord, Rhodesia, Argèlia, Israel, Zambia fins a Cambodja.
Va ser en aquest moment, a Phnom Penh que va patir el sotrac més gran en coincidir amb Jackie Kennedy que era de vacances amb un amic i la va fotografiar.
Els problemes per a ell van arribar. Va decidir implicar-se en cos i ànima a la guerra de Viêt Nam.

Per Jones Griffiths, Viêt Nam era un nou país on un monstre mecanitzat va expoliar, arrasar un paisatge, unes terres innocents.’ Els desastres de la guerra’ de Goya li van venir immediatament a la memòria. Henri Cartier-Bresson va escriure: ‘ Desde les pintures de Goya, mai ningú ha donat una visió tant real i cruel de la guerra com Jones Griffiths’.  El seu llibre Vietnam Inc., va ser censurat i prohibit als EE.UU. durant molts anys.

Els seus retrats dels soldats en acció de guerra o, més sovint, en estat d’ansietat o descans, reflecteixen l’estat interior de la persona.
El resultat del seu treball en moments extrems d’horror i violència els va alternar amb escenes d’una humanitat increïble; els soldats a punt de cometre una violació a una noia vietnamita o un civil a qui li curen les ferides i la seva identificació és redueix només en un paper on es pot llegir : ‘VNC female’.
Paraxodalment, Jones Griffiths va escollir Estats Units com a residència habitual. Va ser una base excel.lent per la seva professió i va arribar a ser president de Magnum durant cinc anys, 1980-1985.
Una anècdota que he llegit del periodista Martin Woollacott de The Guardian:
‘Philip tenia una especial predilecció en deixar en evidència a les autoritats, un signe del seu anarquisme. Un dia, acompanyats per el nostre intèrpret i un oficial comunista, estàvem mirant com unes noies joves vietnamites treballàven en una carretera. ‘ No mireu d’aquesta manera tant irreverent als estrangers ‘ els va dir l’oficial a les noies. Una d’elles immediatament va agafar fang i ciment,  i els va depositar sobre les sabates de l’oficial i li va dir : Per què no ? Tenim ulls, no creus ?
Jones Griffiths estava encantat amb aquest incident. A quest esperit es pot copsar en tots els seus treballs i llibres.
Mai es va casar – creia que el matrimoni era ‘una opció burgesa’. Té dues filles, Fanny Ferrato i Katherine Holden, fruit de dues relacions llargues.
Philip Jones Griffiths, fotògraf. 18 de febrer 1936 – 18 de març 2008.

My Lai 1968 – 2008

Avui fa quaranta anys de la massacre de My Lai on l’exèrcit més poderós del món va rebre l’ordre ‘ kill everything’ – a matar: tot -.

548 persones, tots civils, dones, homes, nens, infants, vells del poble de My Lai i els seus petits barris de My Tay i My Khe, van ser assasinats cruelment, sense miraments, en un fet foll i inhumà.

Les guerres són totes cruels i maten per matar, i aquest poderós exèrcit no va aconseguir pas els seus objectius.
Sempre penso en Gandhi, o en Aung San Suu Kyi a Birmània; la seva resistència pacífica, constant, heroica.
La fotografia és de la BBC i ens mostra una dona supervivient de la massacre pregant, perque ella no ho ha oblidat. Ella sap que avui a My Lai hi anirà molta gent a pregar com ella, d’altres, encuriosists; soldats que van participar-hi també hi seran presents, per cercar una resposta del per què ho van fer i d’altres no s’atreveixen a anar-hi.
I després de quaranta anys, els humans no han après la lliçó; les crueltats de les guerres continúen, no s’aturen.
De veritat que ens queda una mica d’humanitat dins la nostra ànima ?