Avui: 14 anys d’absència – Viatge a Ha Long

I arriba aquest fatídic 19 d’agost, avui fa catorze anys.  Quan et vaig recollir del terra, a la cuina, i van entrar els metges d’urgència i vam anar a l’hospital, i em van dir que havíes mort. Així de sobte. Catorze anys d’absència …. i jo al llarg de tot aquest dia, com tots els anys,  viatjo a Ha Long, Quang Ninh, Viêt Nam. Ho he fet físicament, de veritat, els anys 2006, 2009, 2013 i 2015. Es el nostre lloc. I en somnis, el palaibot ha salpat del port de Barcelona travessant la Mediterrània, avui una mar trista, perversa plena de dolor, per culpa dels humans. Hem arribat a Suez, Mar Roig i enfilant el rumb fins a Ha Long, per l’Oceà Índic. Potser ens trobarem amb alguna tempesa, un tifó …. no és fàcil arribar-hi per mar.

Però alla ens esperen el Nhan Thien i el Cécile. Els amics. Navegarem entre els centenars, milers d’illots, un veritable laberint. Ens amagarem dels turistes. Deixarem anar l’àncora i en Han ens convidarà a pescar. Sopem a bord. En silenci, mirant embadalits la posta de sol. Es un dels molts moments màgics d’aquesta Badia de Ha Long. HI ha boires freqüents, i la llum del sol se’ns emporta al món dels deus, dels mites, de les bruixes.

Passe el meu temps

recollint els records

en aquest vers.

Iban L. Llop (1975)

Avui : Aquest bloc compleix 14 anys.

Avui, un 30 de juliol de 2005, vaig començar a escriure en aquest bloc. Catorze anys. Van ser un parell o tres d’apuntaments per provar … explicar sensacions. Es va interrompre el bloc sobtadament per la mort del meu espòs un 19 d’agost de 2005. Tots els anys, el 19 d’agost faig un viatge a un lloc assenyalat, un lloc que havíem somiat d’anar-hi junts i no va poder ser. Un any després aquest bloc va continuar el seu camí. Arran un viatge que vaig fer a Viêt Nam, vaig pensar que podria anar escrivint tot el que tenia escrit en una petita llibreta al llarg de més de trenta díes de viatge per aquest país que estimo tant. Dit i fet. Canvi de nom del bloc ( no recordo quin va ser el primer nom ) i a intentar escriure les meves vivències i va ser un no parar al llarg dels anys. I vaig conèixer gent meravellosa gràcies al bloc, i he participat en la vida i miracles d’aquesta casa de veïns, Vila Web, he fet amigues i amics, he participat en dues trobades blocaires impossibles d’oblidar, a Búger, Mallorca i a Otos, Vall d’Albaida, Pais Valencià, i tantes coses més. …..

En aquests últims mesos no escric gaire, cert. Des del mes de març de l’any passat he començat a ser tuitaire. És ràpid, poc text, i puc fer difusió de fotografíes, que és el  que m’agrada, i petits escrits, i denunciar, i posicionar-me, i donar a conèixer curiositats del món sencer. I si dic que el meu iMac ha fet figa, després d’uns quants anys, i ara treballo amb una espècie de Mac (provisionalment), però em falten coses (com per exemple poder publicar fotografíes) , i …..  he anat deixant d’escriure al meu bloc, i em concentro més amb l’iPhone i twitter.

Però avui no podia deixar de publicar aquest poutpurri d’apuntament, perque fa catorze anys ( 14 ) que orgullosament i feliçment sóc blocaire de Vila Web. I em sap grau no poder publicar cap fotografía. ….  però sí que ho faré al meu compte de twitter. No tindré el meu nombrós  arxiu a l’abast, però alguna fotografia trobaré de les que he fet últimament.

Avui La Candelera. La merla, mimosa, Mozart.

 

Com tots els anys, guardo el pessebre fins el dia de Santa Llúcia, 13 de desembre. Esperant sentir el cant de la merla pel matí, i que enguany no s’ha produït. Pot ser té fred o té mandra. I sí, les mimoses estàn espectaculars al Passatge de Sant Felip del meu barri.

I el día es fa més llarg. Per la Candelera una hora enrera.  I a Ciutat la Candelera no plora  ….. de moment  ….. però penso que l’hivern ni de bon tros és fora. De la Candelera, quinze dies davant, quinze dies darrera, no et fïis d’ella. Si la Candelera plora, l’hivern és fora; però si fa vent, tres mesos més d’hivern.

I el dia queda arrodonit amb música de Mozart. És la millor versió, al meu parer, de La Flauta Màgica. Ingmar Bergman. Una pel·lícula meravellosa.

 

 

 

 

Avui: 13 anys d’absència. Viatge a Vinh Ha Long

 

 

Com tots els anys, des del 19 d’agost de 2005, sempre sóc a Ha Long, Quang Ninh, Vièt Nam. Tretze anys ja d’absència. El rel·lotge del temps és implacable i no s’atura mai.

Ja estic viatjant a Ha Long. Allà ens trobem tots els anys. Com ara sóc tuitare, inexperta encara, he estat fent un tuit cada dia d’aquesta setmana. Fotografíes del meu arxiu dels meus viatges vers,  acompanyades amb poemes de les Tres veus lligades a Minase, un renga o poema encadenat de Sögi i els seus deixebles Shöhaku i Söchö de principi de l’any 1488. Cada una de les estrofes del renga són petites antologíes de primavera, tardor, amor, viatge, lamentacions, budisme ……

En somnis, el palaibot ha salpat del port de Barcelona travessant la Mediterrània, Suez, Mar Roig i enfilant el rumb fins a Ha Long. Allà ens espera el Nhan Tien i també el Cécile. Els amics. Navegarem entre els centenars, milers d’illots, un veritable laberint. Ens amagarem dels turistes. Deixarem anar l’àncora i en Han ens convidarà a pescar.

Sopem a bord. En silenci. Mirant embadalits la posta de sol. És un moment màgic. Ha Long quasi sempre està emboirat i la llum del sol ens emporta a un món de bruixes, de déus, de mites, de felicitat.

I el poema d’aquest apuntament és una tanka de l’emperador retirat Go-Toba i que llegeixo en la última pàgina del llibre:

M’endinsaria

al cor ple de bardissa

de la muntanya

per proclamar que sempre,

per a tots, hi ha una via.

  • Emperador Retirat Go-Toba.

 

Avui: Dotze anys d’absència.

Sí, dotze anys ja d’absència. El rel.lotge del temps vola a velocitats insospitades. Enguany és el meu any del calendari vietnamita, el gall, i no podré viatjar a Ha Long. Ja saps, allà ens trobem tots els anys. Sí que ho puc fer mirant la mar i veure com un palaibot salpa del port de Barcelona, travessa la mar Mediterrània, el canal de Suez, el Mar Roig i enfila el rumb fins arribar a Ha Long.

 

El Nhan Tien m’espera, i també el Cécile. Els amics. I navegaré per Ha Long entre els centenars i centenars d’illots i no arribaré a Cat Ba. Massa gent. Prefereixo perdre’m en aquest laberint. Hem deixat anar l’àncora i en Han em convida a pescar. No hi hagut molta sort, però tenim prou peix per fer un dinar a bord.

Com tots els anys, el 19 d’agost, sempre sóc a Vinh Ha Long.

De Barcelona a Cadaqués : 17 díes i tornar a casa

 

 

 

 

Vaig pujar a la Sarfa (avui se’n diu Moventis ….) el dia 19 de juliol i he tornat novament amb la Sarfa divendres dia 4 d’agost. El viatge és còmode, potser una mica llarg, amb parades a Empuriabrava, Castelló d’Empúries, Roses i a la tornada Port de la Selva i Llançà. Un bon recorregut per l’Alt Empordà. Penso que el bitllet és car, 24,50€ per trajecte.

He passat molt bons díes a Cadaqués. De primer m’he banyat cada matí, sense excepció, en les aigües fresquetes i de vegades fredes de la Mar Mediterrània. Aigua de mar transparent, sense onades i mentre nedes amb unes vistes precioses de Cadaqués, es Cucurrucuc, Perafita, el Far de Cala Nans, Es Poal, Es Pianc, Port Doguer, el Passeig. És estimulant. M’agraden les pedres de la platja ( aquí se’n en riuen dels barcelonins quan diem platja amb una tj molt sonora, quan ells en diuen plaja, amb una jota suau i agradable ). No m’hi estic molta estona. Màxim una hora i mitja de 10 a 2/4 d’1. Vaig mirant a la gent. Els que vénen per primera vegada planten el parasol i res en minuts, un cop de vent se l’emporta mar endins i tots a córrer. La majoria troben molt freda l’aigua i s’ho repensen més d’una vegada si es banyen o no. Com poden pensar-s’ho amb la calorada que està fent ? El cos et queda fresc, suau i quan comences a notar novament la calor, un altre bany i un altre i cap a casa. Petem molt la xerrada amb coneguts de tots els anys, amb veïnes de Cadaqués que ens expliquen les històries de l’hivern i la primavera, i si ahir va haver-hi escàndols a La Felipa ( nom per el que es coneix el carrer de Miquel Rosset).Últimament hi ha hagut baralles, i sempre sorprèn, perque Cadaqués és un poble tranquil, malgrat els milers de turistes i estiuejants que augmenten el cens de la població  considerablement durant els dos mesos d’estiu.

Una primera setmana de tramuntana, una segona de xafogor, vent de mar i garbí, petites onades sorprenents, mar remoguda i un dia de juliol al capvespre una tempesta amb molta pluja i llampecs i trons que ens veníen des del Pení.

A partir de les 7 de la tarda baixo al poble, un passeig, fer el xafarder i seure per prendre un mojito, o un gin mare, o una aigua, un te, vaja el que em sembli i em vingui de gust. Passar una bona estona de tertúlia i anar mirant com la gent passeja i sincerament veure tipus ben extravagants, o primmirats, o elegants, somrients la majoria, i molta canalla, molta, i molts gossos, molts. Un ambien distès, d’estiueig, de cercar tranquil.litat i passar-s’ho el millor possible.

I aprofitar les activitats culturals que Cadaqués ofereix al visitant. Galeries d’art, el Museu, concerts. D’aquest tema cultural en parlaré en un altre apuntament com també d’una excursió que vaig fer per l’Alt Empordà.

I vaig tornar a casa, a Barcelona. I la calor insuportable em dona la benvinguda. La casa tancada tants díes sembla una veritable sauna. L’endemà a les 10 del matí era ja a punt per baixar a la platja gran ….. ai no, que sóc a Barcelona i per anar a la platja he d’agafar el bus, que ja m’està bé, però amb aquesta calor em fa mandra i em quedo a casa.

…………………  estic ben revoltada amb el tema d’Aena, Eulen, Aeroport de El Prat. Em treu de polleguera i la meva indignació va ‘in crescendo’. De fet tot el que està passant, i el que passarà fins l’1 d’octubre, serà una molt bona prova per mantenir la calma, el cap fred i lluitar amb força, i sobretot no equivocar-se. I ho farem. I votarem. I guanyarem.

Aquests díes a Cadaqués m’han servit per agafar forces i continuar amb la lluita.

Bròquil is OVER. Ho aconseguirem, segur.

Fotografies: RG.

 

Mes de juny: Del Món Sant Benet a Otel.lo de Verdi.

Avui pel matí m’he despertat amb un aire fresquet que entrava per la finestra i que l’enyorava des de feia més de dues setmanes. El cel és tant i tant blau que fa mal als ulls. Un aire net i no es veuen núvols. Han estat uns díes de calor difícils per a viure normalment.

He passat aquests díes de calor immersa en la cultura, l’art, el país i el gaudi.

Fem un repàs:

10.06.17 – Visita de l’exposició ‘Jardins d’Espanya’ – Santiago Rusiñol al Museu del Modernisme al carrer de Balmes ( fins el 9 de juliol ). Una descoberta. Uns quadres absolutament brillants, magnífics. La seva visió de la natura, romàntica i simbòlica dels jardins i espais del País Valencià, Barcelona, Girona, Mallorca, Granada i Aranjuez. Vull fer esment la sorpresa, per la seva bellesa i també del seu orígen, del quadre ‘El Calvari de Bétera’. Lloc de naixement del nostre director en Vicent Partal !!  Però la visita no hagués estat excepcional si no fos que el ‘guia’ va ser, ni més ni menys que el Pare Josep de C. Laplana, Director del Museu de Montserrat, una persona culta i gran coneixedor de l’art. Un privilegi.

 

11.06.17 – Un matí gloriós a Montjuïc. Sota les 4 columnes i ja amb un sol de justícia, i moltíssima calor, ens vam trobar milers i milers de catalans per reinvindicar que volem votar el dia 1r d’octubre.

 

Per la tarda al Centre Cívil del Coll, antic edifici del’Editorial Bruguera. Concert i performance del Quartet Brossa contra Josep Pedrals. Nos ho el perdeu si actúen prop de casa vostra. Altament recomanable.

 

12.06.17 – Molt d’hora, molt d’hora, al TSJC per donar suport al nostre diputat en J.J. Nuet. Més gent de la que em pensava. Junts ho aconseguirem. Molt bé !

 

14.06.17 – Matí de platja al barri del Poble Nou/Bogatell. Un altre privilegi. Els barcelonins podem gaudir d’unes platges netes, espaioses, amb una aigua de mar neta, tot just a baixar del metro o el bus.

 

15.06.17 – Dia complet. Món Sant Benet. Bages. Navarcles/Sant Fruitós. Excursió d’un dia. Recomano deixar el cotxe, i agafar el tren a Plaça Espanya, FGC, línia de l’Anoia. Bitllet combinat Món Sant Benet. 24,95€. Inclou tren anada i tornada a Manresa, autobús públic fins a Navarcles. Una caminadeta d’1,5 km fins el Monestir. Entrada visita medieval i campanar. Es pot dinar a la Fàbrica, Restaurant La Fonda ( 15 €/ menú ) dins aquest conjunt medieval i modernista. No us ho perdeu. El claustre el més bonic que he vist. Secle IX/X.

 

16.06.17 – Avui Bloomsday recordant a Leopold Bloom. Dia de lectura.

 


<p><a href=”https://vimeo.com/217726087″>Somni d’una nit d’estiu de W. Shakespeare</a> from <a href=”https://vimeo.com/elspiratesteatre”>Els Pirates Teatre</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

 

18.06.17 – Tarda de bon teatre a La Seca. Que millor que riure, passar-ho bé, amb el Somni d’una nit d’Estiu de Shakespeare i la Companyia Pirates Teatre.

 

 

21.06.17 – Nit de teatre. Biblioteca de Catalunya. La Perla29. Bodas de Sangre. Garcia Lorca. Encara hi penso, recordo i gaudeixo del text, la posada en escena, els actors i actrius, la música i el cavall Juguetón majestuós cavalcant per la Biblioteca. Tornaré el mes de setembre. Gràcies Perla29.

 

27.06.17 – Tarda, a les 6, a la Plaça de la Vila de Badalona. Donar suport al referèndum del dia 1r d’octubre davant la moció de censura que portava la gent del PP i Ciudadanos al plenari de l’Ajuntament.

 

28.06.17 – Nit d’òpera al cinema Cinesa Diagonal. Otel-lo des del Royal Opera House, en directe. Amb el gran tenor Jonas Kaufman. Abans de començar, va ser una mica difícil arribar al cinema. Un fort vent, núvols de tempesta, pluja i sembla que aviat baixaran les temperatures. No va ser pas així dins la sala. L’ambient va ser tempestuós, per el drama de l’obra de Shakespeare i la música de Verdi. Un Jonas Kaufman excepcional. Un director d’orquestra, Antonilo Pappano, brillant. Una gran nit d’òpera i cada vegada gaudeixo més i més amb aquestes retransmisions en directe. M’agrada la Royal Opera House. No és un teatre, és la ”casa” de l’òpera.

 

29.06.17 – Vila Web en paper !! Gran notícia i ja el tinc a les meves mans. Felicitats i bona feina Assumpció, Vicent i tot l’equip. Un pas més.

 

I després de tanta activitat, faig un recés, descanso tot meditant i tornant a l’entorn del Monestir de Sant Benet amb aquests xiprers majestuosos i ferms en mig d’un silenci enriquidor.

 

 

No puc deixar de fer esment que durant la visita del Monestir de Sant Benet vaig assebentar-me que el secle XI van portar les relíquies de Sant Valentí al Monestir on s’hi van estar fins el secle XVII. Avui són a l’esglèsia de Navarcles.

Ja sé quina será la primera sortida de la tardor amb el meu nét, en Valentí; visitar el Monestir de Sant Benet.

Fotografies: RG ……. excepte les de teatre, música i cinema.

 

 

El meu barri: Temps de xicrandes i buguenvíl-lies.

 

 

Enguany la ciutat de Barcelona és un calidoscopi de colors. Més que mai, o aixì m’ho sembla a mí. Les xicrandes omplen de color violeta els carrers i places, com també les buguenvíl.lies. És un goig passejar i anar descobrint arbres. Com aquesta xicranda del carrer Alfons XII. Des de l’any 1904 és en el mateix lloc. El meu pare va néixer un any després al carrer de Francolí no més de 500 metres d’aquest arbre. Els meus avis vinguts de l’Aragó el secle XIX, van tenir deu fills, sis nois i quatre noies, tots ells i elles nascuts a casa i aquests díes han fet una neteja i rehabilitació de la casa on van viure, als baixos, on van néixer, on van somiar i amb l’esperança d’un futur millor. L’edifici és ara molt més bonic, sembla senyorial. Un edifici per aquells barcelonins que fugíen de la Ciutat per respirar aires nets a Sant Gervasi. Els baixos de la casa de pocs metres quadrats habitables, es llogàven.

 

 

El meu barri és petit i malgrat les noves construccions, destrosses i malifetes urbanístiques, encara és un racó tranquil dins aquesta Barcelona projectada al món. És un racó ‘entre muralles’, enmig de grans avingudes plenes de cotxes, motocicletes, autobusos. Abans entre horts, jardins i cases de gent benestant.

 

M’agrada, m’estimo el meu barri. Jo també vaig nèixer a casa, al mateix carrer Francolí, davant la casa on vivíen els meus avis paterns. Els meus altres avis van arribar a Barcelona l’any 1924 del Baix Maestrat, i van anar a viure molt a prop en un pis situat en el mateix edifici on hi havia la Cansaladeria Mayol a la planta baixa, i que van habiitar en dues vivendes de lloguer. Els meus avis materns, els seus quatre fills, i la senyora Palmira van ser els llogaters. I un terrat esplèndid on durant les nits de calor del mes d’agost hi pujàvem per dormir sota les estrelles, perque sota sostre, no es podia aclucar els ulls. En aquesta vivenda varem néixer el meu germà i jo. La van enderrocar l’any 1986 i van construïr unes vivendes unifamiliars. S’hi pot veure una buguenvíl-lea bellíssima.

 

Les dues famílies es van fer amics i s’ajudaven com bons veïns que eren. Compartíen il.lusions i esperances. Prenien la fresca al carrer en acabar de la feina. El meu pare va conèixer així la meva mare. Es van casar. Vivències moltes. La meva àvia paterna va trucar una nit a casa els avis materns perque la filla petita patia somnambulisme i es va presentar a casa d’ells. Un bon ensurt ! Llàgrimes i somriures. Córrer i jugar al carrer. Baixar pel carrer Saragossa fins al mercat de la Llibertat a comprar. Anar a cercar aigua miraculosa de Santa Rita, tot just a pocs metres. La placeta on feien la festa major la segona setmana de setembre. El racó del carrer on es podia jugar a pilota sense por de les motocicletes, ciclistes o cotxes, o el carro de l’escombriaire. Quantes històries per explicar !

Aquest últim mes els records inunden la meva ment. Emocions diferents. Cercar llibres i llibretes de fa molts anys. Recordar. I per damunt de tot caminar pel barri i gaudir de les xicrandes, de les buguenvíl.lies, dels nesprers. Serà perque fa tot just un mes el meu fill i la seva dona m’han convertit en àvia, iaia, güela. Ara ja ho sóc, de fet, no pas d’anys. En Valentí un xicotet ben guapo acaba d’arribar. El meu primer nét. Per a mí ara comença una  altra etapa de la meva vida. Una nova persona ha arribat al barri.

Fotografíes: Carrers Alfons XII, Francolí i Passatge Sant Felip.

Marató: 42,195 km

 

 

El meu fill en G. va córrer la seva primera marató l’any 2011 i vaig escriure un apuntament. Aquest esperit, aquesta experiència, l’he anat vivint al llarg d’aquests anys, perque en G. ha participat en totes les maratons de Barcelona d’ençà l’any 2011 i sempre ha arribat.

I enguany, 2017, ha estat la primera vegada que s’ha trobat amb el ‘mur”, aquest fatídic kilòmetre 30, i fins al final, va patir i molt. Si l’any 2011 vaig seguir-lo des de casa gràcies a una aplicació en el meu Mac, diumenge ho vaig fer per l’apps de la Marató des de l’iPhone. Ja és costum que vagi al Passeig de Gràcia, entre Mallorca i Provença, Km 14. Fresc com una rosa, somrient, ens saludem, faig les fotografíes i li desitjo sort. Després baixo Passeig de Gràcia avall fins el Portal de l’Àngel. En el pas més estret del carrer, puc anar animant als corredors i veure si van bé, malament, molt malament. Km 38. Els queda 4,195 kms terribles per Ciutat Vella fins arribar al Paral.lel, una petita botifarra i una pujada invisible que trenca les cames. Arriben a la meta uns contents, molt contents, somrients, cansats, feliços, amb les forces al límit, caminant, però l’objectiu és acabar i si pot ser corrent, sempre, els 42,195 Km.

Fotografia: No falla mai. Sempre és al Passeig de Gràcia / Aragó.

 

També puc saber com han anat els temps parcials, perque al meu e-mail he rebut ( com sempre en els seus entrenaments ) unes dades de Runmeter. I prou que s’ha vist que a partir del Km 30 el temps ha anat pujant a més de 5 minuts / km, quan la mitja era de 4 minuts i uns segons / km.

Fotografia: Un corredor africà ja no pot córrer. Ha de ser molt trist veure que no pots continuar, quan falten només 4,195 kms per arribar.

 

En G. no sap que li ha passat, segurament va anar massa ràpid i els últims kilòmetres ho va pagar. Ha estat entrenant molt bé des del mes de desembre i al llarg de l’any participa en algunes curses de 10 i 20 kms.

Fotografia: Els vaig veure al Passeig de Gràcia i novament al Portal de l’Àngel amb molt bones vibracions.

 

Dels més de 16.000 corredors que van arribar a meta, un per un, una per una, tenen la seva història personal, la seva experiència, totes molt valuoses. Perseverar, força, esperit, resistència, sacrifici, gaudir, i un objectiu clar ….. ho puc fer, ho puc aconseguir, en arribar, em recupero i sóc feliç. M’ho he proposat i ho he fet. Així va pensar el meu fill l’any 2011, i cada any, la Marató de Barcelona li proporciona aquestes 3:27:35 hores de felicitat i li dona la força per continuar lluitant en aquest país nostre on tot és difícil, però no impossible.

Fotografia: M’han dit que aquest corredor francès va prometre participar-hi amb una Tour Eiffel si el PSG no passava l’eliminatòria. Va complir.

 

 

 

El mató de Pedralbes i Santa Eulàlia

 

 

 

Avui és Santa Eulàlia. A casa sempre teníem present aquest dia i la mare ens deia que era la veritable Patrona de Barcelona, no la Mercè. A més la germana petita de la mare se’n deia d’Eulàlia, nom complet, cap diminitiu, Laia o Laieta. No sé perquè però sempre hi penso, recordo la meva infantesa. Les visites a la Catedral amb la mare quan m’explicava la història de Santa Eulàlia davant la seva cripta, passar pel carrer de la Baixada de Santa Eulàlia, l’enfadosa reacció de la mare perque no era la Patrona de la Ciutat, i finalment anar al carrer Petritxol a berenar, mató de Pedralbes o un suís amb molta nata i xocolata.

Fotografia: Cripta de Santa Eulàlia. Catedral de Barcelona.

La besàvia de’n S. a començament del secle XX vinguda a Barcelona des de Sant Feliu de Guíxols, la seva primera feina va ser vendre mató de Pedralbes pels carrers de Ciutat. Necessitava treballar. Era vídua, molt jove, amb un fill d’un home no desitjat per la seva família i que mai van acceptar. No tenia més de 22 anys i amb el seu fill V. i carregada amb bosses amb els matons de Pedralbes anunciava la seva venda carrers amunt i avall. Es va convertir en una dona de negocis brillant.

Fotografia: Crema catalana. Granja La Pallaresa. (No he trobat cap fotografia del mató …)

No fa pas gaires anys que vaig descobrir perque aquest mató és diferent. I la resposta és ben senzilla, en comptes de llet utilitzen ametlla i  es serveix en una cassoleta de terrissa amb peu. Hi ha moltes imitacions i receptes diferents, sempre a partir de la recepta mare, el menjar blanc, però el més prestigiós sempre ha estat el de Pedralbes. Avui no el trobem, o potser sí, no ho sé. Hauría d’anar a la Pallaresa del carrer Petritxol o a la Viader del carrer Xuclà.

Fotografia: Carrer Baixada de Santa Eulàlia. Barri Gòtic. Barcelona

Des de l’any 1868 a Barcelona conviuen dues patrones, però l’Eulàlia sempre ha estat en el cor i ànima de la gent del poble, i sempre ha estat trista, eclipsada per la més recent, la Mercè. I de tant en tant el 24 de setembre cau un ruixat, i diuen, expliquen, són les llàgrimes de l’Eulàlia.

L’any 304 l’emperador Dioclecià va ordenar perseguir la fe cristiana que amenaçava el culte a l’Imperi Romà. Una jove cristiana, filla de la Vila de Sarrià, va decidir baixar a Barcino per rebel-lar-se contra les dures repressions que els romans sotmetíen a la comunitat cristiana. Acusada de contradir les disposicions imperials amb insolència, va ser detinguda i condemnada a sofrir tantes tortures com anys tenia, tretze.

Fotografia: 1714 – Defensors de la CIutat amb el penó de Santa Eulàlia.

L’any 1687 li va sortir competència. Tot Catalunya es va veure atacada per una terrible plaga de llagostes i la població de Barcelona, desemparada, es va encomanar a la Mare de Déu de la Mercè. La història d’aquesta advocació es remunta al segle XII, quan una nit d’agost de l’any 1218 la Mare de Déu es va aparèixer en somnis al rei Jaume I i a Sant Pere Nolasc i Sant Ramon de Penyafort, i els va encomanar que fundessin un orde religiós destinat a rescatar els presoners cristians dels sarraïns: els mercedaris. Va ser el Papa Pius IX quan l’any 1868 va ratificar la decisió presa dos-cents anys abans i va passar a ser la patrona oficial de la Ciutat.

Fotografia: Mare de Déu de la Mercè. Patronal Oficial de la Ciutat.

Santa Eulàlia va perdre la vida per la fe cristiana i defensar les seves idees i la Mare de Déu de la Mercè, que va salvar la Ciutat d’una terrible plaga de llagostes en el segle XVII.

Fotografia: Font de Santa Eulàlia. Plaça del Pedró. Raval, Barcelona.

Eulàlia, la santa màrtir, defensora de la fe cristiana, catedral de Barcelona, carrer de la Baixada, berenar al carrer Petritxol, recordar a les Eulàlies, Laies i Laietes que estimo, festes d’hivern, mató de les monges, de Pedralbes. I la meva mare enfadada amb la patrona oficial de la Ciutat i de ben segur que si hagués viscut als segles XVII i XVIII hagués estat davant la Mercè apedregant a les autoritats durant la celebració de la missa fins que es va decidir que ambdues patrones compartissin el títol.