Austràlia: La cursa del sol

En obrir el diari aquest matí m’ha fet il.lusió veure la informació de la World Solar Challenge Race, la cursa del sol, que ja ha començat a Austràlia.
Des de Darwin a Adelaide, 3.000 kms.
Participants d’Universitats tan diverses com de Països Baixos, EE.UU., Filipines, Iran, França, Austràlia, Japó, Korea.
Els cotxes dissenyats per estudiants i professors. És tot un esdeveniment.

En 50 hores aproximadament arribaran a Adelaide utilitzant energia neta.

Poden, però, fer ús d’energía convencional durant un total de 5 hores al llarg del recorregut. Els controls són estrictes.

Durant el meu viatge per aquest continent l’any 2007, en una carretera prop de Darwin vaig coincidir amb l’entrenament d’un d’aquests cotxes. No sabia res de res de la cursa i em vaig apropar. Eren estudiants de l’Universitat de Twente (Holanda). Els entrenaments són importants, perque posen a prova els cotxes i sempre hi ha alguna cosa a fer per millorar el rendiment.
És un treball de tot un any o més dels estudiants de diferents Universitats del món i la seva motivació, el premi, treballar en un projecte, és poder participar en aquesta cursa.
Els sponsors són importants, és clar, però vist el llistat de participants d’enguany, no crec que les retallades hagin fet estralls.
Innovació, futur, estudiar noves energíes, l’ús, preveure quan l’or negre deixi de brollar.

Us deixo un parell de fotografíes. En ruta i una parada tècnica. 

Avui: 26 de gener – Australia Day

És festa nacional a Austràlia. Un 26 de gener de 1788 el Capità Phillip va arribar a Botany Bay, la porta d’entrada de Sydney, encara que ell això no ho sabía. Després de 252 díes de navegació, vuit mesos de viatge, es troba davant un nou continent que el Capità Cook va descriure com un paradís i el Capità Phillip només veu una terra seca, roques, cap vegetació. Res a veure amb la descripció del legendari Capità Cook.
Sobtadament apareixen dos vaixells francesos i el Capità Jean-François de La Perouse. Dirigía una expedició de dos anys explorant els mars i va arribar tard a Austràlia. El Capità Phillip ja era allà i ell va acceptar que havia perdut i no va posar els peus a Austràlia.

Diuen les històries que el Capità La Pérouse no  s’ho podia creure quan es va assabentar que la gent que viatjava en els vaixells del Capità Phillip eren convictes, uns per haver robat cogombres, un altre un llibre de la història de Tobago, una velleta dues barres de pa i veritables lladregots i assassins; nens, nenes, adolescents, joves, vells, velles. Em puc imaginar la cara de sorpresa del Capità La Pérouse !! Va continuar viatge i el Capità Phillip havia de decidir on podríen desembarcar.

Botany Bay no era el millor lloc, i va entrar dins l’esplèndida  badía i aleshores sí que va veure racons on podia ancorar els vaixells i així ho va fer, a Circular Quay.
Va fundar Sydney aquell mateix día:  26 de gener de 1788. La història de l’Austràlia dels blancs, dels europeus, comença en aquest precís moment. Els aborígens, els veritables habitants d’aquest continent no es podríen mai imaginar que l’arribada d’aquests vaixells significaría la colonització, la conquesta, i la pèrdua en vides i cultura dels seus grups tribals.

19 d’octubre 2007 – Fotografia des del menjador de l’hotel. Podem veure l’entrada a Sydney i el magnífic edifici de l’Òpera construït a la punta de Circular Quay.

Contemplar el cel: Southern Cross – La Creu del Sud – Crux

Ahir pel matí, aviat, contemplant el cel, es podíen veure moltes estrelles i algún avió que seguía el seu camí. El silenci era absolut i mentre anava saborejant el meu cafè del matí, els meus pensaments van viatjar amb l’avió fins a Austràlia. Una nit del dia 20 d’octubre de 2007, en mig del desert, prop de Uluru. L’excursió s’anomena ‘Sounds of Silence’ (els sons del silenci) i tens la immensa sort, si el temps no ho espatlla, de poder contemplar el meravellós i únic cel australià. Organitzen un sopar i quan ja és negra nit i el cel es transforma en tot un espectacle, apareix un astrònom amb diversos telescopis i ens va explicant tot el que hi ha al cel.

En mig d’una Via Làctia impresionant, apareix una de les constel.lacions més famoses, la Creu del Sud o Crux o Southern Cross. És la més petita de les vuitanta-vuit constel.lacions, però és una de les que més brillen.

Si no tens un expert al teu costat entre les milers i milers d’estrelles et pots confondre, i creus que sí que has vist la Creu del Sud, però no, no ho era. Els occidentals sempre la coneixen com la Creu del Sud i els aborígens australians la consideren com les petjades d’una àliga gegant anomenada Waluwaru. 

Van ser unes hores inoblidables, sentada en una taula amb gent de diferents països del món, sopant una barbacoa de carn de cangur, de cocodril, d’emu, de gooana, patates al caliu i després el silenci, contemplar aquell cel únic i que mai havia vist abans.

He trobat un video meravellós fet el 13 de setembre de 2010, a Uluru, una mica lluny del monòlit, però es veu bé al fons. És exactament el que pots veure en aquest paratge solitari, desèrtic,  d’aquest continent-país anomenat Austràlia on es pot gaudir de la natura en la seva màxima bellesa.

Uluru (Ayers Rock) – milky way timelapse from Pascal Christian on Vimeo.

I la raó és que no hi han llums artificials al teu voltant i no interefereixen en res la contemplació del cel i les estrelles. Com explica l’autor d’aquest video, la Via Làctia té tanta força i claredat que fins i tot amb lluna plena és visible. La galaxia va desapareixent pel darrera de Uluru mentre els Núvols de Magalhäes apareixen, primer els petits i després els més grans.  Dues galàxies nanes irregulars que orbiten voltant la Via Làctia. Una altra bellesa per veure en aquest cel australià, aquest núvols. 

Tres anys després del meu viatge en terres australianes i aquest desert, l’Outback, que tan em va impactar, torno a viatjar en el temps i recordo perfectament aquell cel que una nit del mes d’octubre de 2007 vaig tenir el privilegi de poder contemplar.

Fotografía feta aquella nit amb la meva petita càmera.

Tony O’Connor : Un músic australià

Va morir a finals del mes de maig. Així m’ho han informat, la mateixa família, en un email curt, trist, emocionant, però també joiós :
Hi Roser,
On Sunday, 23rd May 2010, Tony O’Connor gently and peacefully passed away at home with his wife Jacqui, daughter Samantha, and son-in-law Steve, by his side.
About eighteen months ago, Tony was diagnosed with a glioblastoma multiforme – a brain tumour.
In early 2010 Tony realised his time with us was coming to an end, but he accepted the next stage of his journey with grace, honour and dignity.

Tony O’Connor va ser un músic ben atípic; va marxar, fugir diria jo, de les grans multinacionals i en una casa construída en un lloc solitari de Queensland, nordest d’Austràlia, va començar a treballar, lluny de tothom; la solitud, el paisatge, l’aire pur, la natura. La seva família, dona i filla, al seu costat i els músics que l’acompanyàven en les seves composicions, sempre acústiques.

El vaig conèixer quan vaig ser a Austràlia, ara fa tres anys (¿! què ràpid passa el temps).
En entrar en una botiga propietat d’un grup d’aborígens la seva música omplia tot l’espai. Vaig preguntar quina era la música i em van respondre: 
D’un gran músic i encara millor, d’un gran amic nostre.

He estat treballant per fer aquest muntatge del video utiitzant fotografíes meves del meu viatge inoblidable a Austràlia i Tasmània i la música de’n Tony O’Connor; és un petit homenatge a una persona senzilla i un músic excel.lent. Fins i tot quan preparava una nova composició ens enviaba la primera mostra per conèixer les nostres opinions. 
La seva música m’companya molt sovint.

 

 

 

 

 

 


 

La mort de Sam – la koala supervivent del foc

Recordareu els tràgics incendis a Melbourne el propassat mes de febrer; més de 200 persones van perdre la vida, milers de cases destruïdes, una veritable catàstrofe. Dins de la desgràcia, una petita koala, va aparèixer miraculosament en un bosc cremat, i els bombers van córrer per salvar-la, i ella el primer que volia era beure aigua.

El video va donar la volta al món.  – ACÍ –

Va ser com un bri d’esperança davant de tanta tragèdia. Es va recuperar de les cremades, però avui he llegit que fa tot just dos díes va morir quan va ser intervinguda quirúrgicament d’un quist, molt propens entre els koales.
Els cuidadors han manifestat que la única solució era la cirurgía. Els veterinaris van veure aleshores que el quist estava en un estat molt avançat i ja havia malmès part del seu cos.
”Unfortunately we have had to take the decision to put Sam to sleep”; aquestes són les paraules dels veterinaris.

Potser es una notícia sense cap ressó, no pas a Austràlia, ja que Sam es va convertir en una icona entre la gent i els bombers i la seva lluita contra el foc.
Són fets que quan aparèixen publicats t’interessen, llegeixes la notícia. Després ja tot s’ha oblidat.

L’arca de Noé australiana – VIII

M’he trobat aquest esborrany d’apunt que vaig escriure fa setmanes, un parell de mesos ? Encara erem a l’hivern, o tot just havia començat la primavera. En el meu arxiu encara em queden uns quants habitants d’aquesta arca de Noé australiana …..

En el meu viatge per terres australianes em va ser del tot impossible poder fer una fotografia a un animaló d’aquesta arca tan peculiar i diferent; el possum. Una companya de TE ha pogut fer-ne una; precisament quan va sortir de casa seva prop de Melbourne en veure el fum i sobretot sentir el soroll del foc que anava encerclant tot l’entorn de la Ciutat. Es va trobar cara a cara amb un possum i aquesta és la fotografia.
Quan vaig ser a casa dels nostres amics de Vilaweb en Josep i na Maria Antònia em van explicar la quantitat d’aquests animalons que viuen pels voltants dels pobles i grans ciutats i si no ets a l’aguait i et deixes menjar sobre la taula de la cuina, ja pots comptar que un possum haurà entrat i s’haurà menjat tot el que teníes sobre la taula.
També em van explicar que millor no intentar de fer-los fora; na Maria Antònia ho va fer i va quedar una mica malparada per la mossegada del possum que es va defensar o millor dit, va evitar perdre el seu botí.
Aquests animalons estàn protegits, i no els pots ni matar ni engarjolar; s’ha de notificar la seva existència si te’ls trobes a casa teva a les autoritats.
És una de les 64 espècies de marsupials existents a Austràlia. Els aborigens els caçàven per la seva pell i poder així guanyar al fred de l’hivern.
Els veïns de zones residencials o barris de les ciutats els ténen veritable pànic, sobretot per les destrosses que poden fer dins a casa per cercar menjar.
Si te’ls trobes durant la nit els seus ulls semblen veritables llanternes.
Existeix també la protecció controlada d’aquests animalons, ja que es reprodueixen amb facilitat i com la seva pell i el pèl són molt valorats per l’indústria textil, existeix una quota en el nombre de possums que es maten. 
Vaig comprar una bufanda de llana i pèl de possum a l’aeroport de Melbourne; no he passat gens de fred aquest hivern.

Històries al.lucinants dels petits cangurs a Tasmània

Els wallabies, petits cangurs, que viuen a Tasmània, també volen aprofitar les plantacions de cascalls al sud de l’illa ! Anem a pams; Tasmània és el primer productor mundial d’opi per finalitats farmacèutiques, com són la morfina i codeina. Hi ha més de 500 productors de cascalls, i l’opi és una droga analgèsica i narcòtica que s’extrau dels caps d’aquesta planta. Abasteixen el 50% a tot el món.
La gent del sud de Tasmània han vist i veuen grans cercles dins els camps d’opi, i els era una mica misteriós i al llarg dels anys s’han explicat les històries més inversemblants.
Finalment s’ha descobert el misteri.
Els petits wallabies entren als camps, mengen els caps i les llavors de la planta, i comencen les al.lucinacions i estàn tan contents que comencen a fer cercles i a saltar de forma esborrajada, fins a caure a terra.
Quan desperten (pocs minuts després), marxen a corre-cuita, en grups,  però els seus moments d’alegria no els hi treu ningú.
Els propietaris d’aquestes plantacions, considerades les més segures del món, sempre vigilen; homes i dones que entren per robar ( l’any passat hi van haver-hi 17 robatoris i 2,280 unitats de caps d’opi desapareguts. D’aquest nombre de caps d’opi, 551 van ser de tebaïna, i perill potencial de mort si es consumeix).
Després de 40 anys, ara es plantegen augmentar la seguretat, perque no només els wallabies entren als camps, també les ovelles i en aquest cas pot haver-hi perill, ja que la gent pot fer una ‘costellada’ amb carn de xai que han estat menjant ” floretes ”.

La fotografia del petit wallaby en un camp de cascalls ….. i en l’arxiu un dibuix explicatiu de la planta, una mena de rosella. 

Passejades vora la mar – Sydney

M’agrada passejar vora la mar; el ‘rompeolas’; els camins de S’Agaró; de Calella de Palafrugell; les platges d’Empúries i Sant Pere Pescador; de la platja del Ros a S’Arenella a Cadaqués; de la platja del Carregador a Cap i Corp a Alcossebre, el Moll de Pollença i tants d’altres. Aquests díes estic ordenant el meu arxiu de fotografíes. Les que tinc de les nostres platges són velles diapositives, però que a poc a poc podré scanejar i passar-les a l’ordinador.
De moment tinc les fotografíes amb la càmera digital d’aquests últims sis anys.
I recordo amb molt de plaer la passejada de 3.5 kms que vaig fer vora la mar des de la platja de Bondi a la platja de Bronte, passant per Tamarama, a Sydney.
Era diumenge i el centre de la ciutat un desert. Tot caminant per els carrers principals vaig arribar a Circular Quay; el lloc on va nèixer la Ciutat, on es troben el pont i l’edifici de l’òpera i des d’on surten els vaixells que fan les visites o el transport a l’altra banda de la badia.
Veig una parada d’autobús, miro el seu recorregut i pujo al no. 380. Curiosament el trajecte passa per Oxford Street, i sincerament vaig pensar que era a Londres, encara que les cases són petites, de fusta, antigues. Abans barri d’obrers, avui casetes molt buscades i molt cares.
El final de trajecte és Bondi Beach. Una platja molt popular,  on hi va moltíssima gent, sobretot els surfistes, però també és un barri de Sydney. Les ones li donen un paisatge diferent i sobretot els xicots que practiquen el surf. També s’ha de dir que és una platja ‘segura’; no hi han corrents fortes, no s’han vist taurons, ni tampoc meduses assasines, però jo recomano de mirar sempre els cartells, on avisen si hi ha perills.
Vaig veure un camí vora la mar. I ja em teniu caminant aquests 3.5 kilòmetres fins a Bronte. La tarda era esplèndida, de primavera però ja fent-li l’ullet a l’estiu. El mar immens i els racons magnífics. Hi havia una cova on viu un home. Davant de la cova té un silló, cadires, una taula. És un tipus estrany. De tornada a casa, vaig llegir unes setmanes després, que les autoritats van aconseguir fer-lo fora.
Abans d’arribar a Tamarama, hi ha dues pltages petites idíl.liques i el que em va sobtar i agradar, és que al darrera d’aquestes platges et trobes uns espais naturals, verds, arbres on hi han posat petites cabanes, taules, bancs, perque la gent tingui el seu lloc per passar el dia i menjar plegats. A la platja només per prendre el sol, fer surf, nedar o navegar amb una petita barca.
La clàssica trobada d’una família nombrosíssima d’orígen asiàtic ( podrien molt bé ser de l’ètnia h’mong els de la pel.lícula ‘Gran Torino’ ) al voltant d’una de les cabanes i on preparàven el seu sopar ( a les 4 de la tarda … ).
En arribar a Bronte no em va ser difícll trobar la parada de l’autobús i tornar al centre de Sydney.
És un passeig bonic, distret, respires oceà pacífic, lluminós, vegetació, flors i sobretot el benestar de la gent en el seu temps lliure dels diumenges i tan proper a una ciutat cosmopolita i amb mil.lions d’habitants …. però bonica: Sydney.

Us deixo algunes fotografíes d’aquest passeig. 

Objectiu: Salvar les balenes i els dofins.

A la platja de Navacoopa a l’illa Kings Island, 90 milles al nord de Tasmània, van aparèixer ara fa unes setmanes 200 balenes i uns dofins a la platja. Durant el seu viatge en direcció a l’Antàrtida van perdre el seu rumb. Tots els anys passa un fet semblant i és més que cert que els sonars dels barcos despisten a aquests grans cetacis.

Hi han també altres motius perque els animals cerquin les platges:
– Condicions atmosfèriques.
– Enfermetats, virus, sinusitis a les orelles.
– Activitats sísmiques marines.
– Sons magnètics.
– Topografíes del mar desconegudes.
Els sonars dels barcos de guerra són cada vegada més freqüents i alguns països han recomenat una freqüència més baixa.
Quan han aparegut els cetacis morts a les platges, s’ha confirmat que les ones acústiques dels sonars els ha produït un dany irreversible. 
Dues vegades he vist els grans cetacis i és una imatge impossible d’oblidar. Sempre al Pacífic. A la costa al nord de Vancouver i l’illa Victoria. Era un grup de quatre. Erem molt a prop, i veure’ls respirar i sobretot aquesta imatge que sempre ens fascina de la seva immersió amb la gran cua que sobresurt …….
La segona vegada vaig veure un grup gran de cetacis a la costa nord d’Austràlia, però de lluny. Igualment va ser una imatge per recordar. Tot just al cap, a la Golden Coast, i de sobte mirant a l’horitzó, veig un grup nombrós de balenes viatjant rumb a l’est. 
Massa lluny per fer fotografíes amb la meva petita càmera.

Més de 150 voluntaris van ajudar les 200 balenes i dofins a la platja de Navacoopa. Van poder salvar la vida a 54 animals !!  Cobrint els seus cossos amb mantes i flassades de cotó, i mullant els animals constantment. Van somriure i estàven contents, perque 54 van poder tornar al mar i continuar el seu viatge.

La fotografia de la mare amb el seu infant intentant fer reviure el dofí  …… i ho va aconseguir ! 

Austràlia : Donar de beure a una koala supervivent

Aquest enregistrament fet amb una càmara domèstica ha estat el petit bri d’esperança i vida a l’estat de Victoria a Austràlia. Encara no saben quantes persones han perdut la vida, però els més pessimistes ja ens informen de xifres esgarrifoses, 300 persones poden haver mort.
Aquesta petita koala femella supervivent …..  un dels milers voluntaris la va trobar, perduda, en mig del bosc i sorprenentment no va fugir, més aviat es va apropar perque tenia sed. Podem veure en aquest video com beu el contingut d’una i una segona botella d’aigua.
Potser també desitgem veure escenes com aquesta davant de tanta desgràcia per continuar mirant el nostre món amb esperança.
La petita koala té ferides i cremades a les potes, però ja està quasi recuperada.