Estem preparades. Revolta popular

En el meu arxiu, Catalunya-Independència, hi ha un munt de posts que he escrit al llarg dels últims 10, 12, 14 anys en aquest el meu bloc. Fa un temps que no escric tant, molt poquet. No viatjo, però sí que estic activa i molt en aquest procés revolucionari per aconseguir la llibertat social i polìtica del meu país, i assolir la República.

El meu estimat Mac está en període de recuperació des de fa mesos i treballo amb un altre més petit i que em dificulta i molt la meva rutina. I que no estic encara avesada a fer-ho via mòbil. ….

Avui diumenge, 20 d’octubre, i des de dilluns que no he parat. La meva vida des de fa dos anys ha canviat molt, per a bé, patint frustracions, humiiacions, quasi derrotes, moments esplèndids, dies meravellosos i ací estem. No vull deixar de dir que dimecres quan van començar les Marxes un sentiment d’orgull i felicitat em va envaïr i vaig plorar en veient la munió de gent baixant cap a Barcelona. Com tot el reguitzell d’accions al llarg de la setmana arreu del país. I tot perquè ? Ja ho sabem. Unes sentències molt bèsties, totes som sedicioses, preses polìtiques 16 persones, i des de fa uns díes encara més, judicis, encausades, ostatges, multes, repressió com mai s’havia vist. No volem viure en un estat totalitari i d’extrema dreta. I sorprèn com molta gent ho ignore,o no ho vol veure, ja els està bé. Però sí, cal lluitar, ser transparent, dir les veritats, assolir els objectius, i el primer, encara que no sigui cabdal, BUCH DIMISSIÓ. Per dignitat i moral no heu fet res per estar a l’alçada, el seu discurs és menyspreable i millor calladet i a casa seva.

I divendres la vaga general propulsada per dos sindicats IAC i intersindical. Paralitzar el país. Reclamar els nostres drets i la llibertat. Sort que aquesta vegada no es va fer realitat la fotografia del 3 d’octubre 2017 amb els grans sindicats verticals, més els partits politics i les dues entitats més grans de la societat civil……..

I vaig participar en aquesta 6a columna, organitzada per els CDRs i molt especialment la gent del Baix Llobregat, invisible a qui ningú li ha donat ni protagonisme (que no el volem) ni atenció mediàtica ( sí, menteixo, aquesta casa de VIla Web sí … ). Des de Castelldefels fins a Plaça Espanya, per la C31, 22,500 kms.

…. amb el permís del gran Jordi Calvís …..

Milers de persones vingudes del Baix Llobregat, de l’Anoia, del Penedès, de les terres de l’Ebre, de la Catalunya Central, de Barcelona. Gent jove, de mitjana edat, gent gran, canalla i al darrera de la marxa un autobús escombra … i parades per agafar forces. Va ser com tornar en el temps ….  anys 60, 70 …..  Gavà, Viladecans, La Pava, Filipines, Ballena Alegre, delta del Llobregat, el primer pont que es va construïr per poder arribar a l’Aeroport, Bellvitge, L’Hospitalet, Magòria, Sants. Mentre caminava em veníen els records de les lluites durant el franquisme, lluites que contnúen perque el franquisme no ha marxat mai. I moltíssima gent s’ho va creure que vivíem en un país democràtic. I no. No és així. I aquests díes la gent ha esclatat, i ha dit PROU., I el jovent, aquesta generació, ha dit que sortim al carrer, i arranquem les llambordes i denunciem reclamem. Volen un futur, viure en llibertat. Estan atrapats, com ho van estar el jovent nascuts els anys 80 i que van confiar en els politics. I no ha estat així. Els polìtics han estat i són el gran fracàs del nostre país. I no ho oblidem. No estan a l’alçada. Menyspreen al poble, a la gent. El poble mana i els polìticis obeeixen. Són servidors públics.

Continuem la lluita. Llarga vida als CDR, perque no hem desaparegut mai i seguim dempeus,perque el nostre objectiu es la implementació i la defensa de la República, l’alliberament de les preses politiques, derrotar el règim del 78, ser presents en les lluites socials i feministes, ser al costat del moviment Kurd i Rojava, on s’ha començat una revolució social impagable i. ……. demanar la dimisió i/o cessament del Conseller d’Interior Miquel Buch davant la nefasta gestió d’aquesta setmana i de totes les altres al llarg dels últims dos anys. Polítics d’aquesta mena millor es quedin a casa. Validar és fàcil, però que siguin vàlids ja són figues d’un altre paner.

 

 

Neus Català – Els Guiamets – Móra d’Ebre

 

 

Dissabte viatjava en tren. Una línia la R15 que no recordo haver-la agafat mai. Certament un viatge llarg i on te n’adones de la deixadesa de Renfe que fa que t’ho miris amb tristesa. O no és trist fer parada a Borges del Camp, per exemple,  i veure l’estació tapiada, quasi en runes, sense cap servei ? De tant en tant anava mirant al twitter i de sobte apareix la notícia de la mort de la Neus Català, i miro per la finestra, i en aquest precís moment passem per una estació on el tren no para, Els Guiamets ! Era allà, molt a prop d’ella. Deixava el Priorat i entrava a la Ribera d’Ebre.

Vaig passar un vespre  en un hotelet a Benissanet amb uns amics amb qui l’endemà compartiríem una festa d’aniversari no gaire lluny d’on erem. La festa va ser un esclat d’alegria i bones sensacions entre amigues de diferents punts del país, però totes gaudint d’aquestes terres del’Ebre i totes pensant amb la Neus. Un referent. Una lluitadora. Una dona valenta, sense por i pensant com es van perdre tants anys sense memòria, i encara avui tenim gent oblidada, gent lluitadora antifeixista, que cercaven un món millor, una República que es va perdre i que encara no hem tornat a guanyar.

Abans de tornar a casa varem passar per el Tanatori de Móra d’Ebre i en silenci, davant aquesta gran dona, vam recordar tots els anys de lluita, tots els sofriments i lo valenta que va ser. Com ella milers de catalanes que han estat ignorades, repressaliades i encara avui hi ha gent que menysté a tota aquesta gent.

La lluita continúa, no ens rendim, sempre dempeus.

Neus …. que la terra et sigui lleu. Gràcies per tanta dignitat.

 

 

 

 

Avui: Dia Mundial de la Poesia

 

I avui és el dia adient per reproduïr, recitar, llegir el poema INDESINENTER de Salvador Espriu. És un poema que pertany a Les cançons d’Ariadna ( 1949 ), un poemari en què mostra el món de Sinera i s’ocupa de la teatralitat de la vida i de les obsessions de l’autor. És una única estrofa de cinquanta-quatre versos lliures.

 

El títol del poema Indesinenter és un adverbi llatí que significa ”sense aturar-se, incessantment”. El tema seria el despertar del poble català durant la postguerra, amb la metàfora del gos apallissat, sota la submissió d’un amo que el tracta molt malament i que s’ha d’arriscar a actuar per ell mateix. L’amo representaria l’Estat espanyol i en llegir-lo …. llibertat a tots vosaltres per interpretar-lo. Raimon va cantar aquests mots de manera brillant.

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.

Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.

Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.

Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.

Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.

Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

 

Estiu 2018 – Procés en vacances

 

 

Encara som a l’estiu. I veritablemen està essent un estiu recargolat, un xic difícil, emboirat, tempestuós i amb pluja, onada de calor, no gaire plàcid. També estic experimentant dies feliços, intensos, de pau, de silenci. Lluny d’aquells estius amb la família per passar tot el mes d’agost a la platja amb el cotxe carregat fins dalt de tot. Si mirem cap enrere no hi ha cap estiu igual, però sí tots amb un fet en comú, deixar-se anar, no tenir horaris, viure, canviar d’hàbits, gaudir, no fer res. A l’estiu tota cuca viu.

La situació política que vivim al nostre país influeix i molt. Des del primer d’octubre de l’any passat vivim fent equilibris, amb neguit. Ens manifestem un dia sí i un altre també, al carrer, a les places, davant de les presons, als ponts, a les carreteres, a les platges, a les xarxes. És un no parar. I és de justícia fer-ho. Sempre dempeus, sí, ni un pas enrere, volem la República ara. Vam guanyar, una, dues, tres vegades, en eleccions absolutament democràtiques. Resistir. Aguantar. Paciència. Fins quan ? Preses polítiques que no han fet res. Exiliats que no poden tornar. Encausats esperant judicis.

Només vull dir una cosa: Que hagués passat si el 30 de gener 2018 el President del Parlament hagués investit al MHP Carles Puigdemont com a President legítim de la Generalitat ? Sí, era el que havia de fer seguint el mandat del poble i no ho va fer. No va desobeïr. Doncs, estem esperant que el Parlament, la casa del poble, desobeeixi per començar a encetar el camí de la llibertat i fer realitat la República, proclamada el 27 d’octubre 2017. La majoria, sí la majoria, del poble no vol continuar vivint dins el reino de espaÑa. El Parlament, la casa del poble, ha d’obeïr el mandat del poble, el resultat de les eleccions. Els vots són sagrats. Vam decidir.

 

 

 

Estem de vacances, diferents, sí, no tothom cert, però sí. Una revolució pacífica, la dels somriures. I entre mig, sopars grocs, manifestacions davant les presons, els ajuntaments, places, carrers, el 17A, és un no parar. Oi que estem passant un estiu molt peculiar, gens normal ? I tenim per endavant l’11 de setembre i en començar la tardor el primer any del primer d’octubre.

He començat l’estiu de vacances a Cadaqués, participant en uns camins de l’exili a Argelers de la Marenda, Montseny, Festa Major de Sant Esteve de Palautordera, Gràcia, Torredembarra, Barcelona  ……….. i seguim esperant. El temps s’esgota.

 

 

Per molts anys Sant Jordi

 

Un dilluns, 23 d’abril 2018, esplendid. I segueixo en Jordi Badia per reinvindicar el per molts anys i deixar de banda felicitats  ……..

 

 

 

El dia va començar ben d’hora. A 2/4 de 9 ja era al carrer. I com sempre, anar a la Plaça Sant Joaquim del meu barri, Flor de Vent. Fa goig. I compro unes roses grogues petites per plantar a casa. M’agrada passejar aviat pel matí per Sant Jordi i veure com es preparen les parades. Algunes molt més matineres ja quasi són a punt, d’altres encara no han arribat, i la majoria treballant freneticament per deixar-ho tot enllestit. Aprofito per demanar el llibre que tenia previst comprar i m’informen que només en ténen un a la llibreria, a Laie, del carrer Pau Claris. Com estic quasi segura que ningú el demanarà, hi aniré més tard. Em trobo a l’àvia Remei i parlem una estona. El seu llibre de receptes de postres el venen a un preu rebaixat. M’erxplica que els han fotut fora de TV3 per culpa de les retallades i que no hi ha diners.  Dins el Palau Robert, els de RAC1 tenen un  munt de gent escoltant el programa. Baixo a la Rambla. Metro fins a Liceu. Quina bellesa ! Els plataners estan preciosos i ja hi ha un munt de gent, molta. Comprant roses. Avui és la Rambla de les Flors. Coincideix amb la sortida dels escriptors de l’esmorzar al Palau de la Virreina. Molt d’ambient. Et sents envoltada de lletres, poemes, novel.les, dibuixos, somriures, roses.

 

A Plaça Catalunya Òmnium ha instal.lat uns murs que s’omplen de roses grogues i ajudes a la caixa solidària perque els nostres presos polìtics tornin a casa i els exiliats puguin tenir ben coberta la seva defensa. Per Passeig de Gràcia em trobo amb un grupet de noiets amb una estelada. En diríen infants abduïts per els adults ? Entro a Laie i sí el meu llibre encara hi és i el compro:  TRES VEUS LLIGADES A MINASE Sôgi, Shôhaku, Sôchô, Traducció JORDI MAS LOPEZ, XIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia. Editorial Jardins de Samarcanda #86, Eumo.

Rambla de Catalunya està a vessar. Plena com un ou. Les parades de llibres amb molta gent i comprant. M’aturo a la parada de El Temps. Compro l’últim volum de l’Obra Completa de’n Vicent Andrés Estellés.

 

A dalt de tot sempre em quedo embadalida de la parada de flors, de les roses d’una botiga amb un nom que mai recordo, però sé on és, al costat mateix de l’edifici de la Diputació.

Giro a l’esquerra i pel carrer del Rosselló vaig al restaurant a dinar. HI ha cua per entrar. Encara no han obert. Sí, que millor que dinar al Semproniana un dia com avui. L’Ada Parellada ens obre les portes d’aquest racó gastronòmic ple de llibertat, de cultura, de bon menjar.

I torno a Rambla de Catalunya, Passeig de Gràcia i sí, em retrobo amb l’àvia Remei i compro el seu llibre de receptes de postres i una mica més avall aquesta gent de tabàrnia, i m’agafa vomitera i penso amb la gent que ha deixat les roses grogues al Pati dels Tarongers i com tots ens conjurem per ajudar, per resistir, per lluitar, per finalment guanyar.

Torno a casa i en arribar el meu fill em porta la rosa que ha comprat a Girona amb un llaç groc i jo li regalo al meu nét en Valentí, el llibre del Paf, el Drac Màgic i a l’Alba el llibre de l’àvia Remei, que ella sí que en sap molt de cuinar postres. Veig amb alegria com en Valentí que només té  11mesos es mira el llibre molt, però molt, interessat, encuriosit i vol obrir-lo i fer una ullada a les pàgines. Serà un bon lector de llibres ?

 

 

14 – 15 d’abril: República. Llibertat. Lluita. Acció directa.

 

Imatge destacada : Amb el permís de’n Jordi Calvís.

 

La meva entrada diu moltes coses. Actualment i donada la circumstància de com estem després de l’1 d’octubre 2017, no hi ha dia que no tinguem el neguit i la convicció d’actuar per defensar la República proclamada el dia 27 d’octubre 2017 per el Parlament de Catalunya. La gent, el poble, va votar l’1 d’octubre i novament el 21 de desembre 2017. I vam guanyar. No vulguin canviar el resultat amb mentides i falsejant la realitat.

Sóc partidària de l’acció directa, ara. No hi ha volta de full, 155 o independència/República. Que és millor la negociació, el diàleg ? Evidentment que sí. Però jo crec que és això el que demana l’acció directa no-violenta, pacífica, per crear una crisi i forçar a l’altra part a seure, a posar solucions damunt la taula. No ho han fet mai, mai. En aquesta reflexió segueixo fil parranda la carta que va escriure Martin Luther King des de la presó de Birmingham.

Foto de la reunió del Govern. Autor: Rubén Moreno

Aquest últim cap de setmana va ser intens, de viure i respirar República. De fet tota la setmana passada. A nivell personal, recordar a Guillem Agulló, manifestar-me al carrer davant l’Auditori i Plaça Sant Jaume per la Tamara Carrasco de Viladecans i protestar per la presència del rei de espaÑa i els jutges, conferència a la Sala Cotxera del Palau Robert, conflictes de països i pobles oblidats, els Rohingya a Myanmar/Birmània i Bangla Desh, feines domèstiques, el Barça, escriure apuntaments, escriure cartes a Carme Forcadell i Raül Romeva, i preparar la Taula de Lletres del CDR Farró, en la que jo vaig ser moderadora. Finalment tornar al carrer diumenge en una gran manifestació al Paral.lel.

 

Dissabte 14 d’abril, dia de la República de’n Macià, vam organitzar al Teatre La Gleva del meu barri una Taula de Lletres amb la presència de’n Jordi Borràs i el boss de Vila Web, Vicent Partal. L’aforament de 90 persones es va omplir. I va ser un èxit. Els assistents en van gaudir, i molt. Van conèixer de primera mà les reflexions, els criteris, les seves experiències, el seu olfacte, dels dos conferenciants, que en saben molt. Es va parlar de tot una mica amb molts d’aclariments i informacions. Van signar llibres i vam prendre un vermut plegats. Gràcies Jordi Borràs. Gràcies Vicent Partal.

Un grupet del CDR vam anar a dinar a un restaurant del barri, Bodega Pàdua, i ens hi vam estar fins després de les 7 de la tarda. M’agraden aquestes sobretaules llargues on no es para de conversar. El tema principal, la República, la situació actual, diferents opinions, però unitat d’acció.

Diumenge dia 15 d’abril el lloc de trobada era Plaça Molina. Ens vam aplegar quasi 70 persones. I vam enfilar Via Augusta, carrer Calvet fins Plaça Francesc Macià. Avgda. Josep Tarradellas. Plaça de Sants. Moltíssima gent fins el 2n lloc de trobada, Llançà / Diputació. I vinga, novament al carrer. Tot el grup, molt ‘violent’, amb ganes de gresca. Activisme ressolutiu. Fins a les 2 del migdia no vam entrar al Paral.lel i després de les 3 de la tarda agafem el metro Línea 3 de tornada a casa. Des del Poble Sec fins a Lesseps, dins el metro tot van ser càntics i proclames, sense parar. Llibertat presos polítics. Volem la independència, volem Països Catalans. Fora les forces d’ocupació.

Llegeixo que erem 350.000 persones. Les mateixes de quan el Piromusical de la Mercè …..  Després de participar en tantes manifestacions arribes a tenir ja una idea de la gent que hi ha, i crec que erem unes 500.000 persones. Dona igual. Erem molta gent ‘normal’, idees diferents, que volen la independència, i d’altres no, però sí que units per denunciar la situació dels presos i els exiliats, per defensar l’escola catalana, llibertat d’expressió, els nostres drets, la democràcia, per defensar el nostre país, però, hem de ser sincers, la gran majoria, reclamava la independència, la República, la tornada i la investidura del President Puigdemont, marxar del reino de espaÑa. No vaig escoltar cap proclama per tornar a un govern autonòmic, continuar dins el reino de espaÑa. Reclamar diàleg, sí, però si una de les parts no s’hi vol seure a la taula de negociacions, alguna cosa hem de fer. Suposo que al ser a la cua de la manifestació i no davant, rera els politics i els sindicats, etc. no vaig escoltar ni cançons ni proclames en aquest sentit.

Nosaltres, la gent del carrer, més de dos milions, ho tenim clar. Vam votar, vam guanyar i volem la implementació de la República proclamada el 27 d’octubre 2017. Govern ara, no pas autonomista, republicà. Per això insistim en l’acció directa no-violenta, ocupant espais públics, per denunciar un fet i pressionar i donar suport cap a persones represaliades quan el poder públic es fa el sord, més ben dit, el jutge Llarena el gran prevaricador, es fa el sord. No ens equivoquem, desobeïr es dur un acte públic, sí il.legal, noviolent, molt conscient, amb el propòsit de canviar una llei o defensar la democràcia i el resultat de les eleccions i les lleis aprovades en el nostre Parlament. Torno a llegir la carta de Martin Luther King des de la presó de BIrmingham. —–  Perquè acció directa ? Perquè sentades, concentracions i d’altres ? No és millor negociar, dialogar ? Sí, teniu raó. De fet, aquest és l’objectiu de les accions directes. L’acció directa no violenta intenta, i es proposa, crear una crisi, i originar una tensió davant una comunitat que s’ha negat sistemàticament a seure a la taula a dialogar, es vegi obligada a fer-ho davant el problema real que té una comunitat molt nombrosa  a qui no s’escolta   ———–

 ———–      Gràcies Jordi Calvís. Amb el teu permís. ————– Aquesta vinyeta és preciosa. 

I torno a insistir, no hi ha cap altra opció:

155 o República.  Llum als ulls. Força al braç.

No callarem. Persistirem. Resistirem. Guanyarem.

 

 

 

 

 

 

 

 

Avui: Guillem Agulló – 25 anys – Ni oblit ni perdó

 

 

Obrint Pas – No tingues por – Directe

La nit de l’11 d’abril de 1993, Guillem Agulló es trobava a Montanejos (Alt Millars ) amb una colla d’amics, quan un grup de nazis de València es va dirigir directament contra ell i el van assassinar d’una ganivetada directament al cor. L’assassí confés es diu Pedro Cuevas, àlies ‘el Ventosa’, acompanyat per Gerardo Mora, Juan Manuel Sánchez ‘el Picha’, José Cuñat, ‘el Pollo’, Francisco Garcia ‘el Mody’. Mentre tots aquests individus, feixistes, l’aguantaven i el colpejaven, el Pedro Cuevas el va assassinar. Guillem era militant de l’organització independentista Maulets i del col.lectiu antiracista Sharp. Tenia 18 anys. Sí, va haver-hi judici, i el tal Cuevas, ‘el Ventosa’, va ser condemnat a 14 anys de presó, dels quals només en va complir quatre. Els altres van ser absolts.

La impunitat de l’extrema dreta, dels feixistes, continúa. Guillem Agulló ha esdevingut la prova que demostra la vigència del feixisme més criminal a casa nostra, perque després del seu assassinat aquesta violència cruel ha continuat i continúa. És una impunitat eterna, sobretot al País Valencià que ho han patit molt.

 

De tot el que he anat llegint aquests díes em quedo amb l’article de la Nüria Cadenas en aquesta la nostra casa. El començament d’aquest article és esfereidor:

Una pistola simulada, una daga-punyal, dues navalles de papallona, una navalla automàtica i una altra que no ho era, un tirador de precisió, un puny americà, un matxet, una maça, una destral grossa de doble full, una bota metàl.lica amb punxes, una altra navalla encara, oscada, que qui sap per què la devia guardar. Aquestes són les armes que van requisar a Pedro Cuevas, àlies ‘el Ventosa’, durant l’operació Panzer, i que aquest individu, assassí confés, va reclamar després que li tornessin.

Un crim polìtic. Fins i tot veiem a l’individu Pedro Cuevas, l’any 2007, presentar-se a les eleccions a les llistes del partit nazi Alianza Nacional al poble de Xiva, Foia de Bunyol.

 

Guillem Agulló es va convertir en un simbol. L’any 2016, va tindre el reconeixement institucional que li havíen negat des del seu assassinat. A la proposta de la diputada a les Corts Valencianes d’EUPV Marina Albiol, l’any 2013, rebutjada pel PP, van acordar, finalment, l’any 2016 de reconeixer la figura de Guillem Agulló i Salvador i van acordar atorgar un premi a persones destacades en la seva lluita per les víctimes de l’odi i que portaria el nom de’n Guillem.

Al Principat i sobretot al País Valencià, n’hi han molts de carrers de diferents municipis retolats amb el nom de Guillem Agulló. El Passatge de Vic és un dels més bonics.

Ni oblit ni perdó. Aquestes paraules s’han convertit en eternes. Les recordem una i una altra vegada. Ha estat el poble que ha mantingut i manté el seu record viu a  Burjassot i arreu dels Països Catalans. Les noves generacions de joves que ni tan sols havien nascut quan fou assassinat saben perfectament qui fou i com va succeïr tot plegat. I que l’extrema dreta existeix, continúa amb absoluta impunitat en aquest país del qual volem marxar.

Finalment, torno a llegir la carta que el seu pare, Guillem Agulló i Lázaro, militant comunista,i que va escriure al diputat Coscubiela de CSQP, arran el seu discurs al Parlament de Catalunya i que va ser tant aplaudit per tots, tots, els diputats de C’s, PP, PSC i algú de la bancada del seu partit.

 

————-   El dia 7 de setembre, vaig veure amb molta atenció el teu parlament a les Corts Catalanes, escoltant amb perplexitat alguna de les coses que te vaig a referir a continuació. Primer vullguera que sapigueres que jo em sento un comunista convençut i que el dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret fonamental que el comunisme sempre ha defensat.

Em vaig sorprendre i colpir tant amb les teues paraules com en veure com t’aplaudia la dreta i certa esquerra espanyolista representada en el Parlament Català, que no puc deixar d’escriure estes notes per recordar-te el que representa eixa esquerra i dreta espanyolista i com ens negaven les llibertats per les que lluitàvem nosaltres, els comunistes, moviment del que tu també vens. Com també saps, l’eurocomunisme parlava d’una Europa dels pobles que era la part més dinàmica de la democràcia, cosa que tu negues en el teu discurs. També que la lluita popular dels pobles sempre ha anat per davant de les lleis que han volgut fer claudicar als ciutadans. Per tant, no hi ha cap discussió que, en la pràctica diària de la lluita, està la solució.

Però si realment me va escandalitzar el teu discurs va ser quan digueres que no estaves disposat a què el teu fill Daniel visqui en un país en el que la majoria pugui tapar els drets dels qui no pensen com ella. Potser no te n’adones que quan dius açò, malgrat les citares, t’has oblidat de les víctimes de l’estat que ara defenses. Estat hereu dels que afusellaren els compatriotes republicans. De la vella impunitat, vigent encara.

I ací entre jo, quan me pregunte si el meu fill no tenia el mateix dret que el teu a defensar les seues idees. Dret que li varen negar segant-li la vida per ser independentista, antiracista i antifeixista. I són eixes majories les que ens han negat amb la mort, que pensarem lliurement, i eixa majoria independentista a la que tu te referixes serà la garantia i la primera defensora de què les minories puguen viure respectades democràticament. Mai voldrem per als altres el que nosaltres hem patit. Mai. Enlloc. Contra ningú.

I jo, personalment, eixiré en defensa de les minories sempre que hi haja una injustícia. T’ho ben prometo. ———————

Res més a dir, per part meva.

Sí, les paraules que mai hem deixat d’escriure i de cridar.

NI OBLIT NI PERDÓ.

 

 

Que és aquesta merda ? Terrorisme ? Jo sóc CDR.

 

I avui han anat més enllà en la seva bogeria ! Imputats per terrorisme, dos persones, de moment. D’altres imputats, quatre,  per desordre públic i no sé quines més bestieses. Milers i milers, centenars de milers, més de dos milions, de dones i homes que van votar, i tots som CDR. Ens imputaran ? Ens denunciaran per terrorisme ?

Deixo fotografíes i una crida a combatre aquesta agressió, pacíficament, com sempre. Sense violència, com sempre. Sense fer mal a ningú, com sempre.

 

 

Avui: Sis mesos 1 OCT’17 – Ni oblit ni perdó

 

 

Continúa la lluita i la resistència. I sempre, sempre, sempre al carrer o escrivint cartes o davant de les institucions, sense defallir :

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS I RETORN DELS EXILIATS A CASA:

Carme Forcadell, Dolors Bassa, Marta Rovira, Anna Gabriel, Meritxell Serret, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Toni Comín, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Joaquim Forn, Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Josep Rull, Jordi Turull.

Sis mesos. Sí. Ens ha canviat les vides aquell 1 OCT’17. Tot ho ha canviat. El començament del nostre futur, ara sí, ens lliga a una responsabilitat de país, de dignitat, de llibertat, que no podem foragitar. L’1 OCT’17 vam defensar les escoles, les urnes, la democràcia, la llibertat, la nostra dignitat com a poble. Ens volen trinxar i no saben que som llavors. Ni oblit ni perdó.

Retorn del 130è President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont i el seu Govern. Els volem novament al Parlament. Els volem a casa per fer el que els vam dir de fer, governar.

 

Fer fora el 155. Viure a la República de Catalunya. I com diu en David Fernández:

—- Resistir l’excepció i desobeir la violència requereix estar sempre dempeus. I sempre, sempre, en peu de pau.—-

S’ha desfermat una arbitrarietat judicial en forma de venjança, violència policial contra la ciutadania pacífica i repressió i empresonament dels nostres polítics i de la societat civil. Davant tot això, no és possible mirar a un altre costat i va per a tots aquells que es diuen equidistants. Qui no es posa en contra de la injusta i mala justícia, es posa al costat de qui la comet. Així de clar.

 

I llegint en Xavier Antich, ens recorda que Hannah Arendt, la pensadora política més important de la segona meitat del segle XX, ja va mostrar que el ” poder i la violència són oposats; on impera l’un, l’altre hi és absent”. L’exercici de la violència, segons això, no mostra la força del poder, sinó justament, ben al contrari, la seva impotència.

I no ens equivoquem, on hi ha exercici de la violència, per ‘mitigada’ o ‘proporcional’ que sigui, el poder ja ha desaparegut, quedant-se només amb la força.

I continuem, seguim dempeus, sense defallir. Al llarg dels meus més de 70 anys, els he vist de molts colors, però mai m’hagués imaginat tornar a les dècades de lluita per viure en llibertat i democràcia. No han passat els anys. El reino de espaÑa no ha evolucionat gens ni mica. Els franquisme és viu. Controla. No vol deixar el poder. Són mala gent.

El nostre somni, el nostre desig, és marxar. Ni un pas enrere.

Endavant les atxes !

 

 

 

 

 

 

 

Llibertat presos polítics

 

Ahir nit al meu barri, el grup de gent del CDR van penjar aquestes fotografíes als fanals d’una placeta on encara hi han els llaços grocs. No els treuen perque tenim una escala moolt alta i ho pengem ben amunt, ben amunt.

Avui:

150 díes sense Jordi Cuixart i Jordi Sánchez / 133 díes sense Quim Forn i Oriol Junqueras.

És així de bèstia, injust. I arreu del país hi ha una i mil iniciatives de la gent reclamant la seva llibertat  ….  dejunis, sopars grocs, manifestacions, penjada de cartells, debats, articles, a les xarxes, escriure cartes, enviar paquets, cantades i concentracions setmanals. No oblidem i no ho farem.

Seguim. No defallim.