Viatjar en el temps … St. Gallen, Zürich, Säntis

I he de viatjar molt lluny en el temps, molt. Any 1956. Setembre. El meu primer viatge fora del país. La primera vegada que vaig respirar aires de llibertat, lluny de la dictadura i només tenia 11 anys. El mestre va voler organitzar un viatge de tres setmanes a Suïssa, exactament a Unterwasser, St. Gallen. Els pares no hi van posar cap impediment i dels estalvis van pagar el viatge. Preus molt, molt ajustats. Tren, hotelet, menjar, excursions. Nosaltres havíem de col.laborar en les feines de neteja, servir taules, fregar plats.

Primer obstacle: el passaport. Molts tràmits. Policia a Via Laietana, autorització dels pares per una menor de sortir del país, fotografia sense ulleres, visat de sortida, visat de França per travessar el país, sense baixar del tren, visat de Suïssa. Encara conservo aquest el meu primert passaport. Una peça de museu …..
Tren fins a Port Bou, canvi, viatjar en couchette, arribada a Ginebra. Canvi de tren. Fins a Zuerich. Agafar un barco i navegar per el llac fins a Rapperswil i autobús fins a Unterwasser. 

Unterwasser: Petit poblet en una vall preciosa entre el Säntis, muntanya de 2.504 m i el Toggenburg. Hotel Halde. Petit, acollidor. Distribució d’habitacions. Tots a la mateixa planta. Nois amb nois, noies amb noies. Un premi cada vespre per aquell que feia millor el seu llit ! Esmorsar a les 07:00 matí. Dinar a les 12:00. Sopar a les 18:00 hores. Un temps de finals d’estiu, tardor. Mes de setembre. Paisatges impactants. Viure en un altre país, cultures diferents. Els diumenges a missa. A Unterwasser no hi havia esglèsia i havíem de baixar a la vall fins a Alt St. Johann. Els protestants a la seva esglèsia i els catòlics, majoria, a la nostra. Canvis …. Separació dones i homes. Benvinguda als nens i nenes arribats d’Espanya …. i tothom girant el cap i somrient.
Una missa llarguíssima, més d’una hora i mitja. Tornar a Unterwasser. El camí fa pujada, molta pujada. I en arribar veiem els companys protestants jugant pels prats i el bosc. La ‘seva’ missa només té una durada de 30 minuts !  Tots volíem fer-nos protestants !

Conèixer el territori i la gent: Visitar la casa d’un petit ramader. Veure els estables. Munyir les vaques. Assistir al naixement d’un vedell. Ulls com a pomes, tots, sense excepció. Ajudar i aprendre a fer formatge. Caminar pel bosc i caçar bolets. Excursió a Zürich. La gran Ciutat. Pujar a peu al Säntis. En arribar al cim, ens trobem un restaurant i un telefèric enorme. I l’anècdota va ser que un home em va preguntar molt seriós: Veniu del refugi Pestalozzi ? Noooo, li vaig respondre, venim de Barcelona. Encara recordo la cara de sorpresa d’aquell bon home. El refugi Pestalozzi, situat al sud del Kanton de Berna,era on anaven els orfes de la segona guerra mundial i que el govern confederal de Suïssa va acollir.

Estudiar: Després de sopar ( ho feiem a les 6 de la tarda) i fins l’hora d’anar a dormir  a les 8 del vespre, era el temps de parlar, fer un resum del dia, explicar-nos …… descobrir secrets. També va ser temps d’estudi. Llegir. Cantar. Perfeccionar la llengua. Sempre faltaven dos companys, perque per torns, havíem d’ajudar a rentar plats i endreçar la cuina de l’Hotel Halde. El millor sopar que recordo va ser el dia que en honor dels nens i nenes arribats de Barcelona, vam menjar ous ferrats i patates fregides !

Van ser tres setmanes intenses i encara tinc un munt d’històries dins el meu cap per explicar i recordar. Sense saber-ho en aquell moment, va ser un viatge, unes colònies escolars que ens van marcar la nostra vida d’adults.

Fotografia: Säntis (esquerra) i Schaffenhorn (dreta). Juliol 2004. Viatge a Suïssa per visitar els nostres mestres. Retrobament d’alumnes i mestres. No vam pujar a dalt del cim, només una excursió al Gräppelensee i tornada a Unterwasser.
Però sí, vaig fer el cim l’any 1956 !

 

Viatjar en el temps …… Koeln, Duisburg, Frankfurt

Alemanya està de moda. La senyora Merkel, l’Euro, la crisi, els bancs, Bayern de Munich i Guardiola, feina per als joves ….. i el meu disc dur comença a recordar.

Vaig viatjar a Alemany per primera vegada l’any 1964. Tenia dinou anys i vaig acompanyar un nombrós grup d’empresaris catalans i espanyols en un viatge de negocis a Alemanya per visitar la Fira Photokina a Colònia. El meu nivell d’alemany és alt, i encara ho era més l’any 1964. Vaig estudiar a l’Escola Suïssa de Barcelona on la llengua vehicular era l’alemany, des de parvulari fins l’últim curs. Deu anys en total. Per acompanyar aquest grup d’empresaris l’agència de viatges on treballava aleshores, no va dubtar en enviar-me a mí per els meus coneixements de la llengua.

El prestigi de la marca ‘Alemanya’ tothom el coneix i segurament l’ha experimentat. Jo vaig volar a Colònia també pensant en que tot aniria perfecte, sense problemes, ben organitzat. No va ser així. Jo havia d’actuar, i fer veure al grup d’empresaris, tot homes, que coneixia el país, tenia experiència i mentre recollìem l’equipatge jo anant llegint els rètols per on havia d’anar.

Recordo un aeroport petit, familiar, on tots els avions eren amb motor d’hèlice. La primera sorpresa va ser quan l’autocar i la persona responsable de l’agència alemanya m’informa que l’hotel de Colònia era ple, i havíem d’anar a Duisburg, a 90 kms, on teníem l’al.lotjament. Primer enfrontament amb el grup d’empresaris ! El trajecte per carretera de Koeln fins a Duisburg em va ensenyar l’Alemanya industrial, treballadora, fums, xemenies, fàbriques, tot molt fosc. Boires. El Ruhr. Era el mes de setembre. Arribem a l’hotel, si és que es pot dir que era un hotel …. Un bloc d’apartaments, sospitosos, on en un d’aquests habitatges havíen de compartir espai, vuit homes empresaris.  No recordo que ningú pogués dormir tot sol. Bé sí, jo, perque era la única dona. L’agència alemanaya, corresponsal i col.laboradora de l’agència de viatges de Barcelona, va marxar, em va deixar sola davant els crits i les queixes, totes raonables (havíen pagat molts diners per aquest viatge), fins que tard, de matinada tothom va coincidir que millor això que res, i demà ja aniríem a Colònia, a la Fira i a reclamar.

Vaig fer el viatge en autocar des de Duisburg a Colònia tots els díes, sis en total, i a més havía d’esperar el segon grup d’empresaris que veníen des de Madrid. I la sorpresa va ser majúscula! Aquest grup sí tenia habitacions a Colònia ! Va ser un desgavell organitzatiu i molt poca professionalitat per part dels alemanys. En aquestes circumstàncies, no vaig poder conèixer la Ciutat ni aprendre, ni parlar amb gent i tampoc visitar la catedral. Tot van ser problemes, discusions. Els empresaris van gaudir de la Fira i van poder intercanviar propostes de negocis i veure totes les novetats del món de la fotografia.

Els trajectes de Duisburg a Colònia es van fer llargs i havíem de matinar. Les cues a les carreteres pel matí i a la tarda, immenses, retencions mai vistes per a mí que venia d’un país gens desenvolupat i amb pocs cotxes.

I el dia de sortida encara més sorpreses de la ‘famosas eficiència’ alemanya. En aquest cas van rebre els empresaris de Madrid. Aeroport de Colònia. Vol fins a Frankfurt i enllaç amb el vol de Madrid. Impossible de creure (en aquell moment) …… la noia de Lufthansa em comunica que dos persones del grup no teníen reserva. Mentida. Fins i tot m’havíen donat la targeta d’embarcament. Havíen fet un ‘overbooking’ de llibre. Amb l’experiència guanyada a pols, vaig discutir, vaig cridar, i fins i tot vaig poder pujar a l’avió, entrar-hi i comptar les persones !!! Res a fer, complet. Els dos empresaris van haver d’agafar l’avió següent i volar amb mí fins a Frankfurt, i jo a corre-cuita amb ells per no perdre l’enllaç i per uns poquets minuts, els ‘eficients’ alemanys van proporcionar-nos un transport directe fins l’avió que era ja a punt d’enlairar-se i volar fins a Madrid.

Vaig trucar al meu cap a Barcelona per dir-li que després de la setmana viscuda, em quedava a Frankfurt a descansar un parell de díes. I així ho vaig fer. No recordo gaires coses de la Ciutat, perque senzillament no hem va agradar gens. Potser algun parc, però poca cosa més. He estat a Frankfurt diverses vegades, i continúa éssent una Ciutat no gaire privilegiada, però finalment jo sempre hi trobo llocs bonics, agradables, potents. 

No he tornat ni a Koeln ni a Duisburg. Sí he viatjat per Alemanya, sobretot Berlin. Però aquest serà un altre capítol. La primera vegada quan encara hi havia el mur i vaig travessar-lo en un bus turístic per visitar ”l’altra banda” ….

He llegit que el nou aeroport de Berlin tampoc es pot inaugurar enguany i ja porta CINC ANYS de retard. La marca ‘alemanya’ no és tan perfecta, però tenen una capacitat de superació, d’organització, de mantenir la rutina diària, d’orgull, que els fa ser ‘quasi’ perfectes. Potser aquesta arrogància, aquesta superioritat per damunt de la resta de món, és el que a mí em molesta i no he acabat mai de trobar-m’hi bé.

Fotografia: Pocs anys després d’acabada la guerra. Colònia. Tristor, que és el que vaig copsar en aquest el meu viatge de l’any 1964.

 

Porto

Reconec que m’agrada i molt el ví de Porto, i el meu amic Joao ho sap. Quan vé a Barcelona sempre em porta una botella de ví de Porto especial, d’anyada. És un plaer i un moment de felicitat beure una copeta d’aquest ví abans de dinar o sopar.

Porto, és la ciutat que més m’agrada de Portugal. Decadent, barris vells, carrers costeruts i de sobte tot s’obre davant el riu Douro. Una bellesa.
En un petit restaurant recordo un dinar esplèndid ( res de bacallà), corball. En mengen molt a Portugal i és el meu preferit. A més el peixater del barri quan porta corballs, i dels grans, sempre em treu de la part del nas del peix, unes petites peces de nacre. Pots fer-ne un braçalet o un collaret.

El restaurant d’un carrer petit i estret, costerut, era tot just al finestral on es podia veure el Douro. La taula i les cadires no estàven en un lloc gaire segur ni còmode, al mateix carrer, sí el costerut, però el corvall amb patates va ser deliciós, i abans una copeta de vi de Porto.

També vaig tafanejar i molt les botigues i els mercats. Encara tinc a casa tovalloles, plats i llençols comprats en una botiga tipus ‘La Puntual’ . En aquells anys no havía problemes per omplir la maleta i recollir la tarjeta d’embarcament ….

Els taulellets de l’estació de tren és una de les visites obligades, de color blau i una preciositat.
Poca cosa més per visitar; recordo un castell, un parc, però el que més recordo són els barris vells, els carrers estrets, el barri de les prostitutes on veníen els homes de la veïna Galícia a passar-s’ho bé i secretament, encara que en Joao em deia que eren molt conegudes aquestes excursions. Els cafès,  cambrers servicials i una decoració vella, vella, pero plàcida. Prendre un cafè o una copeta de Porto, observar, llegir el diari o un llibre, fer tertúlia amb en Joao. Sempre m’he avergonyit de no saber parlar encara que fos una mica de portuguès; ells en canvi et parlen el castellà sense problemes, o l’anglès, o l’alemany. Sempre he pensat la sort que van tenir quan es van independitzar del Reino de Castilla !!

Van voler modernitzar Porto i no ho sé si ho han aconseguit. En Joao sempre em diu que no, que continúa éssent una ciutat oblidada, de segona categoria, perdedora, però ell se l’estima i jo també. Un dia he d’anar per Sant Joan; és el seu Sant Patró i organitzen unes revetlles divertides i espectaculars i cal regalar una alfàbrega per tenir sort al llarg de l’any.

Dedicat a un amic blocaire que  m’ha fet recordar Porto i espero que les fotografíes li agradin. La de l’apunt, per fer-la cal pujar dalt de tot del pont que travessa el Douro i segons en Joao va ser construït per el mateix senyor Eiffel !!
En l’arxiu un carreró del vell Porto.

Viatjar en el temps …… Londres

El meu primer viatge a Londres. Després de la meva estada a Paris, una setmana, mes de gener de 1966 i molt de fred, pluja, cel gris i poca llum, marxem en direcció a Londres. Les dues noietes d’aquest país del sud dels Pirineus arriben a Londres i un sol espaterrant ens dona la benvinguda. Va ser tota una premonició. El nostre al.lotjament era al Y.W.C.A., baratet, molt cèntric, prop del Soho i correcte. 
Ens vam quedar dues setmanes (teníem previst quedar-nos només una) i quan ens vam  gastar fins la última moneda, vam marxar,  i la última nit la vam passar a l’aeroport dormint tot esperant el nostre vol de l’endemà per tornar a Barcelona i cercant els serveis de lavabo i WC ‘sense pagament’ perque ni això ens podíem permetre !

Així d’entrada … Londres em va seduïr, em va agradar, vaig respirar la llibertat, una manera de viure diferent,. El bon temps va ser essencial, i estrany per un mes de gener. Jo anava a veure la Ciutat de Sherlock Holmes, Jack el Desbullador, boira, ‘lladres i serenos’, el riu Tàmesis, Oliver Twist, art, cultura, gent seriosa, ordenada. Ni boira, ni gent seriosa, ni carrers foscos, desordre. Això si, molt primmirats amb el seu idioma. ‘perdoni, Trafalgár Square’? No, no us entenc. Després de molt insistir, ens va dir com si fos el nostre professor, ‘oh, you mean Trafàlgar Square’? Accent obert a la segona vocal ‘a’ …… Però també he de dir que tot  mirant el plànol de la Ciutat es va acostar un ‘gentleman’ i ens va preguntar:
‘ Are you lost girls ? ‘ Sempre he recordat aquesta frase, i sobretot la cantarella i la pronunciació.
Però, en aquells anys hi havia el problema dels diners. Els preus en lliures, shillings i pence, i de vegades en guineas …. Va ser un embolic i difícil. Finalment em posava les monedes dins les dues mans i els deia que agaféssin el que corresponia: 1.12.10, és a dir, una lliura, dotze shillings i deu pence …. una bogeria. – 1 lliura = 20 shillings. 1 shilling = 12 pence –
Però quan ja vaig saber el canvi en pessetes, amb sorpresa, em vaig adonar que la roba de la marca Saint Michael era igual o més barata que a Barcelona !! 
Els forats de la butxaca es va anar fent grans i més grans …..
El Soho durant aquells anys no era el mateix d’ara. Em va semblar com el nostre ‘Barrio Xino’ però amb més qualitat i personalitat. Cabarets, strip tease, bars homosexuals, homes o dones, cartells amb els artistes amb poca roba, un ambient molt canalla, nit imparable, músics. I música dels Beatles arreu.
No tenia prou temps per anar mirant. Mentres al YWCA ens vam imaginar la nostra pròpia novel.la i davant la nostra habitació vam veure tots els díes una finestra on apareixia la cara d’una dona que ens va semblar lesbiana i més aviat la criada, Miss Nelly Dean la dolenta de ‘Cims borrascosos’ d’Emily Brönte. L’argument va bullir en el cap i ja me la veia entrant a la nostra habitació, així que cadires i una taula darrera la porta !  

Covent Garden era encara el mercat central i el brogit tal i com vam veure a ‘My Fair Lady’. Charing Cross i la llibreria Foyle’s. Quina meravella … pujant i baixant i mirant i cercant llibres. Oxford Street i els seus grans magatzems i sobretot les botigues on podíes veure els discos de The Beatles, Rolling Stones i tans d’altres.
No teniem diners per anar a veure musicals, perque aleshores no eren tan aclamats, i teatre, el nostre anglès encara no arribava a tant, però sí vam anar al cinema. La pel.lícula – un musical molt famós : ‘South Pacific’ de Joshua Logan, intepretat per Rossano Brazzi i Mitzi Gaynor. Primera sorpresa; cendrers a cada butaca. Es podía fumar durant la projecció de la pel.lícula ! Segona sorpresa; en acabar, tothom dret i escoltar ‘God save the Queen’.

Però el que més em va sorprendre va ser poder entrar a tots els museus gratuïtament; el National Gallery, el British Museum, el Museu de Ciències Naturals.
Les llibreries de Charing Cross Road, els restaurants de Brompton Road, Hyde Park. Saint James Park. Serpentine. Marble Arch. Kensignton. Harrods. Oxford Street. I el metro i evidentment els autobusos. Hi havía restriccions d’horaris per entrar als pubs.
Li he tingut i li tinc una mania terrible a la línia Northern Line, la de color negre. Claustrofóbica, wagons petits i estrets ( the tube ). Quantes vegades no ens hem quedat parats dins aquets tunels horribles sense sortida per una avaria ?

El bon temps ens va acompanyar durant les dues setmanes (alguns díes de pluja, les típiques ‘showers’). Va ser un descobriment. Certament vivíen en una illa, no a Europa. Les aigües del riu Tàmesis eren brutes, molt brutes, però ser a la Torre de Londres imposava molt i molt ser davant el Parlament. També encuriosida mirant a tots els homes de la City amb el seu barret i paraigües, i amb el cel ben blau!
Oxford Street, Soho, Covent Garden, Leicester Square, Brompton Road, Charing Cross Road, Bloomsbury, Hyde Park, Saint James Park … aquest era el meu territori. 

He tornat a Londres moltes, moltíssimes vegades. Mai m’ha decebut. És una de les Ciutats que més m’agraden. No es perfecte, existeix el caos, serveis de vegades miserables, un aeroport incòmode, escàndols, molta gent, i a la vegada senyorial, carrers meravellosos, edificis aristocràtics, les places a Bloomsbury inoblidables, els parcs, la llibertat que es traspúa, una manera de ser ‘molt britànica’ , i t’agrada o no t’agrada. No pots quedar-te en un punt intermedi.
Avui Londres ha canviat molt. La fotografía és un dels exemples. Més fàcil seria escriure el que està permès …..  En l’arxiu hi trobareu una fotografia de dos noietes ‘lost girls’, tan diferents de l’any 1966 !

Un últim apunt …. ara es menja molt millor a Londres. Malgrat tot, em vaig acostumar en aquell any de 1966, a fer un esmorzar absolutament britànic; ous estrellats, cansalada, salsitxes, tomàquet, cogombres, ou remenat i també prendre el te complet, amb els scones, petits entrepans i altres pastes dolces. Em saltava el dinar i el sopar més d’una vegada. I si entrava en un petit establiment de queviures on teníes la possibilitat de menjar ‘the soup of the day’ i un ‘sandwich’ de verduretes crues, era barat i endavant a caminar i a passar el dia. Amb el ‘fish and chips’ no em van convèncer mai.

Viatjar en el temps … Paris, Londres

El meu primer viatge a Paris: gener de 1966. Novament en avió. Un Caravelle, i aprofitant les avantatges de treballar en una agència de viatges. Hotel Mont Thabor, molt popular entre els catalans. De fet la majoria de clients ho eren. Paris … no sé si us ha passat a tots, però aquest nom i aquesta Ciutat sempre ha estat la il.lusió per viure en llibertat, per conèixer noves cultures, escoltar música en uns cafès petits, foscos, passejar, respirar, per les grans avingudes de luxe i mirar els aparadors, només mirar.  Extasiar-te davant les obres dels grans pintors impresionistes. Entrar a les llibreríes del barri del Marais.
Seure a les terrasses de Saint Germain de Prés, imaginant veure en Belmondo i la Jean Seberg abraçats com a la pel.lícula de ‘A bout du souffle’ o en Antoine Doinel corrent per escapar-se i fugir a veure el mar en la pel.lícula de’n Truffaut  ‘Les 400 coups’; passejar per el cementiri de Père Lachaise.
Viatjar kilòmetres i kilòmetres en metro era el mitjà de transport. Hi havia gent de tot el món. Mai abans havia vist gent del sudest asiàtic, de països africans, de les illes del Carib, d’Oceania. Els colonitzadors … colonitzats, vaig pensar, però quina diferència! De colonitzadors amos i senyors a rebre els seus colonitzats treballadors en el seu propi país.
Vaig anar amb una amiga i molts molts diners no teníem i tot ens va semblar caríssim, així que vam compartir despeses. Malhauradament el temps d’hivern no ens va ajudar gens. Fred, molt fred, temperatures entre -5 i -10 !! Vam comprar unes botes d’hivern, sí, un parell de botes, que ens posàvem en rotacions ben organitzades.
L’aire gelat dalt de la Tour Eiffel va ser dur. En una d’aquestes visites vam conèixer dos nois i ens van convidar a visitar racons de la Ciutat i a prendre una copa en un cafè, ens van dir, molt ‘parisien’. Els va sorprendre veure a dues noietes exercint de turistes d’un país al sud dels Pirineus.
En entrar al bar, la primera impresió va ser de ‘en guàrdia’ ….. Fosc, llums vermelles, música seductora, i raconets íntims amb uns sofàs molt comfortables ! De sobte em vaig trobar malament, molt malament, i l’amistat era sagrada i haviem de tornar a l’hotel immediatament, les dues. Ells van insistir i ens van convidar anar al cinema a l’endemà. Vam acceptar. Projectàven la pel.lícula de Jacques Demy ‘Les parapluies de Cherbourg’ interpretada per Catherine Deneuve. Les butaques eren comfortables i evidentment van intentar les seves maniobres de seducció, però no sé si encertadament o no, o fer-nos ‘les estretes’ va ser la millor reacció davant o al costat d’uns parisencs desconeguts. L’educacio rebuda va ser més forta que el desig, i mai sabrem quin hagués estat el final. ‘Nous sommes désolées … hélas ‘

Sis díes a Paris i el fred continuava. Plugim, cel gris. No va ser una bona experiència, però no en tinc un mal record.

He tornat a Paris diverses vegades, però sempre per feina. Haig de dir que sempre he aprofitat el temps i malgrat haver de ser en stands de fires o visites a ‘futurs’ clients o reunions, sempre he trobat temps per passejar, mirar, respirar, anar a veure exposicions, entrar a les llibreríes, escoltar jazz en un cau existencialista … sense presses.

Excepte el cap d’any de 1988. Sis díes amb en S. i en G. Una estada magnífica. Les il.luminacions de Nadal donàven un toc diferent a la Ciutat. A la pared del menjador tinc un dibuix de’n G. fet a mà per un pintor de la Place de Tertre. La nit de cap d’any vam navegar per el riu Sena, sense festa, ni raïm, ni sopar, tots tres mirant la Ciutat de la llum, respirant, en silenci, abraçats. 

L’avió sortía de l’aeroport d’Orly el dia 1 de gener de 1989 a les 08:00 hores del matí. Qui viatja en un primer de gener i tan aviat ? Erem vuit persones i en G. va poder entrar a la cabina del comandant i ” veure la terra des del cel ”, com ens va explicar abans que l’avió comencés el descens.

Dues fotografíes boniques d’un amic de TE. No fa el fred del mes de gener de 1966, però sí aquest temps gris i plujós d’aquesta meravellosa Ciutat anomenada Paris.

Viatjar en el temps .. Nova York, Paris, Londres

Després de la meva estada a Caracas, el meu proper desti va ser Nova York.  L’any 1964 treballava en una agència de viatges, i si podíes obtenir l’autorització de la Directora (en el meu cas) era factible aconseguir un bitllet d’avió amb un 75% de descompte. Havia de ser emès, però, amb la mateixa companyia aérea. Primer viatge en avió, VIASA i KLM. Tres setmanes a Caracas i joveneta com era, em vaig dir a mí mateixa : Bé, si estic ja a Amèrica, tot just puc volar fins a Nova York i quedar-m’hi uns díes ! Dit i fet. El vol de la Companyia veneçolana VIASA era ple d’emigrants. En arribar a Nova York, un altre calvari amb la policia. Un interrogatori com el de les pel.lícules; per què vens a Nova York ? Quans díes t’hi quedaràs ? Mostra’m el bitllet d’avió. Quans diners portes ? Coneixes alguna persona a la Ciutat ? Es ferà responsable de tú? Malgrat la meva insistència que jo volia tornar a Barcelona i que només m’hi estaria cinc díes, ho vaig passar fatal.  Viatjar sola té aquests inconvenients ¿? Finalment em van posar el AUTHORIZED five days en el visat del passaport i alegria …. era a Nova York ! La llibertat ! Els gratacels ! Broadway ! Harlem ! West Side Story ! Agafo un taxi per anar al meu al.lotajment – Y.W.C.A -. Primera estafa. Tots els bitllets de dòlar són iguals, excepte el valor, es clar. El taxista un senyor gros, amb la gorra, bigoti, em diu : ‘Five dollars sweety’ …. Pago i surto del taxi. Però,  què has fet somera ? Li has donat un bitllet de 20 Dòlars i no t’ha tornat canvi !!! Maleït sigui … Era diumenge, i Manhattan estava desert, com ara al barri durant el mes d’agost. No vaig esperar ni un minut i vaig començar a caminar … la Cinquena Avinguda …. No gaires cotxes … Central Park …. Però, era a Nova York o m’havia equivocat de Ciutat ?
A les pel.lícules havia vist milers de cotxes, taxis, gent, corredisses, venda de ‘hot dogs’, i em trobo en mig de Manhattan com si la gent hagués fugit, marxat, igualet que a la pel.lícula Wall-E, però tota la Ciutat en peus. Sense adonar-me’n em trobo davant mateix de l’Empire State Building. La meva mirada comença a mirar al cel fins arribar a la punta del tot de l’edifici. Llegeixo que avui es pot visitar i pots pujar amb l’ascensor fins dalt. El meu anglès, aleshores, era de ‘British Institute’,  se’m feia difícil entendre’l, però si que podia llegir i una mica més m’agafa un cobriment de cor :

USD1,50 per pujar en un ascensor !

Cal aclarir …. Any 1964, canvi 1 USD = 60,- ptes. Una entrada de cinema a Barcelona .. 25 ptes. És a dir … 90 ptes per pujar dalt de l’Empire State Building. Vaig pujar. Canvi d’ascensors i amunt, amunt.  Una vegada a dalt vaig començar a mirar les cares dels pocs turistes que hi havíen en aquell moment. La majoria americans. En el fons, cercava a Clark Kent i m’hagués agradat veure’l convertit en Superman, però jo no era na Lois Lane …..

La resta de díes vaig caminar molt, moltíssim per poder veure el màxim; Harlem, Greenwich, Broadway, Rockefeller Center, Times Square, la Biblioteca Central, Central Park, Tyffany’s, Macy’s, Radio City Music Hall, fins i tot vaig pujar a dalt de tot de l’estatua de la Llibertat, dins el mateix cap !
Brooklyn i carrers i edificis amb les escales a la façana del darrere, (la música de West Side Story m’envoltava) botigues de queviures italianes,  parlars diferents, un petit món vivint tots junts en una Ciutat. Els docks i el waterfront .. m’imaginava en Marlon Brando, n’Eva Marie Saint, en Karl Malden, en Rod Steiger.  Visita a l’edifici de les Nacions Unides on vaig poder veure la sala de sessions i ……  botigues de discs, moltes. Vaig comprar discs dels cantants preferits, ‘inèdits’ al nostre país.

Recordo, per sobre de tot, el Central Park. Seure sota un dels milers d’arbres, menjant un ‘hot dog’ i llegint una revista de cinema o un comic de Flash Gordon o Superman va ser per a mí un glop d’aire fresc en mig d’una Ciutat immensa amb molt de ciment, soroll, tràfic … un oasi. 
No he tornat més a Nova York. Les sensacions, si un dia hi torno, no seran les mateixes. M’agradaria poder escriure ‘ New York revisited’ …. Potser l’any vinent ???

Una fotografia de l’Empire State Building des d’un altre edifici amb la pared pintada de graffitis i si mireu en l’arxiu dues fotografies del Central Park, una molt refrescant, durant l’hivern, i l’altra a la primavera. Gràcies companys de TE.

Viatjar en el temps … Caracas, Nova York, Paris, Londres

Amb aquesta calorada, millor quedar-se a casa, on encara corre una miqueta d’aire i anar recordant i llegint notes. De sobte vaig recordar els meus primers viatges a ciutats lluny del nostre país.  Quan de temps ha passat ? Trenta, quaranta anys ?
El meu primer viatge en avió va ser a Caracas. Havia de passar el Nadal de l’any 1963 amb els  meus tiets i cosines. Necessitava un visat d’entrada i vaig anar al Consulat de Veneçuela el mes de setembre. No me’l van autoritzar fins el mes d’abril de 1964! Celebrar el Nadal amb els tiets i les cosines se’n va anar a orris.
Els tiets van marxar a Caracas en vaixell, i el viatge va tenir una durada de tres setmanes. En arribar a La Guaira la meva impresió va ser la calor, un aire càlid del Carib.
” No agafis cap taxi si no ens veus …. Et poden segrestar  (¿? ) … Et feran pagar una fortuna … Tú espera’ns ” Aquests van ser els consells que em varen escriure en una carta. Però sí eren allà esperant-me. Per primera vegada un familiar arribava a Caracas! Abans de sortir, la policia em va fer un interrogatori llarg, per assegurar-se que no em quedaria al país.
Segona impresió: Uuuff, quin cotxe, un Oldsmobile de la General Motors de l’època, crec que era de l’any 1956. Pulit, net, brillant, sumptuós. El tiet A. li agradava tenir els cotxes impecables. Circular per una autopista !
Velocitat a més de 120 kms/hora …..  Però, existíen les autopistes ? Viaductes, ponts i pujada fins arribar a la gran metròpoli a quasi 1.000 d’altitud. El Monte Àvila de 2.000 m vigilant la ciutat. Una selva immensa, una vegetació mai vista i …… els ”ranchitos” que cobríen la major part de les muntanyes i on vivíen la gent pobre, els nadius. Barris molt i molt grans, semblants a les barraques de Montjuïc o del Somorrostro.
Però el Oldsmobile enfilava per unes avingudes espaioses, elegants, i els barris de la gent benestant deixàven enrera els ‘ranchitos’.

Una altra impresió: No hi han voreres ? No es pot passejar per aquesta ciutat ? Tot està pensat per l’automòbil. De tant en tant podía veure uns parcs fantàstics, com el Parque del Este, una meravella.  Arribem a la plaça on vivíen els meus tiets. Un apartament magnífic en un edifici ben construït. Va aguantar molt i molt bé el gran terratrèmol de l’any 1967. He de dir que els meus tiets van treballar de valent, estalviant molt i molt; el tiet fent de mecànic en el seu propi taller, especialitzat en jeeps Willys i cotxes esportius britànics i la tieta de minyona i cuinera a casa d’una família ‘criolla’ una catalana de La Bisbal de l’Empordà casada amb un home molt ric veneçolà. Les meves cosines van nèixer a Caracas. 
Un  dia mentre mirava la televisió i els famosos ‘culebrots’, uns petards em van distreure. La tieta em va cridar esvarada ….  ‘a terra,  són trets de bala’. El perill era que podien entrar per les finestres obertes. Sí, eren trets de bala, un atracament a la botiga de baix del carrer, corredisses, ferits i persecució ‘a l’americana’ ….
En aquell any el dictador Marcos Perez Jimenez governava el país amb mà de ferro.

Però Caracas era una ciutat alegre, lluminosa i en un tres i no res amb el cotxe podíes anar a les platges de La Guaira, o en un jeep Willys podíes pujar pel mig de la selva i trobar una flora increïble; fins i tot cafè que el podíes veure crèixer en un racó de la selva. Passejar per el Parque del Este i fer un petit picnic era tot un goig.

Anar a casa dels amics i fer una barbacoa;  tot era divertit, alegre, no semblava que els emigrants ho passésin malament . Havíen marxat o fugit d’un país pobre, sense futur, i es trobàvem en un país jove, novament amb un dictador, però un país ric ….. el petroli.
I ells amb moltes ganes de treballar i construïr-se un futur i per què no? tornar a Barcelona mostrant el que havíen aconseguit.
M’estimo moltíssim la meva família. No van renunciar mai a les seves arrels, però sí que van ser i són agraïts a una terra que els va donar treball, vida, il.lusions. 

Caracas va ser com una finestra oberta al paradís per una noia que encara no havia arribat als vint anys. Un somni fet realitat; el que llegia a les revistes i els llibres i comics d’aventures era veritat; cotxes sumptuosos, hotels de luxe, platges paradisíaques, jungles salvatges, animals perillosos, aigües calentes; taurons; temperatura primaveral tot l’any, fruites tropicals, una llengua castellana ‘diferent’, televisió.

Però … per on podies caminar ? Havia d’agafar sempre el cotxe ? (És clar que la gasolina no els costava quasi res …..). I el transport públic? I les voreres ? I les pistoles ? I els barris sense cap mena  de serveis que rodejaven la gran ciutat ?

Els meus tiets ja m’ho van dir fa més de quaranta anys: ” Quan la gent dels ranxitos baixin a la Ciutat, tot s’haurà acabat. I un día això passarà. Quan i com, no ho sabem, però passarà’.

Ja ha passat !

Una fotografia de la Ciutat amb el Monte Àvila al fons. Un tresor de la natura.
En l’arxiu he inclòs una fotografía d’un barri de ‘ranchitos’.