Tam Coc – Bich Dong

També recomano de visitar la pagoda Bich Dong, molt amagada en unes muntanyes.
Les escales per pujar son molt altes i difícils, però quan arribes a la tercera pagoda, la vista és esplèndida. També vaig poder constatar que no és un lloc on vagi molta gent.
En arribar a casa, vaig tornar a veure la pel.lícula ‘Indoxina’ amb Catherine Deneuve i em va confirmar el que pensava; aquest racò tant amagat és on el militar francès i la noia s’amaguen.
Són molt boniques les petites pagodes, senzilles i amb un treball preciós fet a la mateixa roca de la muntanya.
No cal dir que el bosc que l’envolta, els arbres i les flors, són natura en estat pur.

‘null’

Tam Coc – Continuem

Quan entres a les coves hem d’anar en compte ja que l’alçada ens pot donar sorpreses …. i si ha pujat el nivell de l’aigua, penso que ho ténen difícil els turistes alts i grans per poder entrar-hi …

Va caure un xàfec, que em va recordar les tempestes de setembre de la Mediterrània i ens vam estar uns minuts dins la cova.

Els viatnamites conviuen amb la pluja i continúen amb les seves activitats com si res. Sempre ténen alguna peça impermeable a punt per oferir als visitants i no mullar-se.

‘null’

Tam Coc – Paisatge

Viêt Nam és terra de pluja, molta pluja. La pluja és un factor importantíssim per l’economía de la gent que viu de la collita de l’arròs. Cap sorpresa, doncs, que el folklore vietnamita es centri en la pluja i els seus companys de viatge; núvols, llampecs, trons, oratges.

Difícil de preveure el temps, però sí que es pot dir que està condicionat per el monsó de l’hivern i el de l’estiu.

‘null’

Tam Coc – Halong envoltat de camps d’arròs

Al sud de Hà Nôi, a la regió de Ninh Binh, es troba una altra meravella de la natura : Tam Coc. Novament el viatge en autobus desde Hà Nôi pot durar més de tres hores. Hi ha temps, però, d’arribar-hi, pujar a la barca, remar unes dues hores, passar per sota de tres coves i tot això en mig d’un paisatge de somni. El trajecte és distret. Amb la densitat de població de Viêt Nam, els pobles, els conreus, els camps d’arròs, els búfals, les bicicletes, les motos; mai viatges per una carretera solitària i monòtona, sense veure el final.
Sempre hi han coses que et sorprenen i més que mai haguéssis volgut viatjar en un cotxe i fer el recorregut en dos díes.
‘Quan arribes el lloc on has de pujar a la barca, ja és tot un espectacle. Som algunes desenes de turistes que farem el viatge i en cada barca només podem viatjar dues persones, més les dues persones de la zona que són els remers. Pregunto quina empresa és la que organitza aquests trajectes per les aigües tranquil.les dels camps d’arròs; no existeix.

La casa del poble designa a les persones que faran el viatge per els turistes durant tres o quatre díes, i així fan rotacions entre les famílies. Tots hi participen i ténen uns ingressos extres. Si tens sort, pots anar amb dos remers joves o sino pots anar amb dues velletes que només començar l’excursió, ja et dónen els rems per ajudar-les.

L’entrada és molt peculiar com podeu veure per la fotografía.
Passar per sota d’aquest pont és tota una aventura. Moltes vegades el nivell de l’aigua és més alt i aleshores la pujada a les barques es fa un o dos kilòmetres més enllà, però amb més dificultat.

Quan comences a avançar per les aigües tranquil.les envoltada de muntanyes, camps d’arròs i una vegetació molt tupida, el silenci és absolut.
Si a la Badia de Halong, els illots emergeixen del mar, aquí a Tam Coc les formacions muntanyoses aparèixen en mig dels camps verds d’arròs.
Els que hagin estat a Xina, a Gulin, el paisatge és molt semblant.

Et vas trobant amb altres barques de turistes, però també amb pescadors. Travesses les coves Hang Ca de 127 metres de llargada, Hang Giua de 70 metres i la tercera i última, la més petita, Hang Cuoi de 40 metres.

Si fa sol, cal cobrir-se el cap amb un capell i si està ennuvolat, compte, que de sobte pot caure un xàfec tropical i amb una mica de sort i remant molt ràpid, ens podem aixoplugar dins una de les coves.

Posaré uns posts amb més fotografíes, perque s’ho val.
Poc text, i paisatge. És una mica com a la Badia de Halong; ets dins la natura, els teus ulls retraten els paisatges i els transporten dins el teu cervell i ara mateix mentres estic davant l’ordinador, sóc allà, amb els dos remers, mare i filla i amb silenci absorbeixo amb la meva vista la dona que rema amb els peus mentres cerca cargols en les aigües poc profondes.

Visions viatjant amb tren

Vaig fer el trajecte de Lao Cai a Hà Nôi en tren. El tren va sortir a 2/4 de 10 del matí de Lao Cai i vam arribar a Hà Nôi a les 9 del vespre. Es pot viatjar de nit o de dia. Nosaltres vam fer aquest trajecte per carretera a l’anada i amb el tren a la tornada, sempre de dia. D’aquesta manera pots disfrutar del paisatge, però si no es té gaire temps, va bé viatjar de nit. Vaig fer el viatge en wagons de luxe. L’Hotel Victoria de Sapa té dos wagons per els seus clients. Un amb lliteres i compartiments tancats com els trens eropeus i l’altra per restaurant. Curiosament les finestres totes teníen reixes i era més que difícil poder fer fotografíes.

En aquest trajecte, doncs, no vaig viatjar amb el poble ni vaig compartir les seves vivències. Això que en una de les múltiples parades del tren vaig intentar pujar en els wagons del poble, però els empleats molt amablement m’ho van impedir i no vaig poder. Durant el trajecte dos noiets es van penjar a la porta del tren en marxa per intentar pujar-hi. Ens vam temer el pitjor. Van aparèixer dos policíes i els empleats del tren, però sorprenentment van obrir la porta i els van acompanyar als wagons per el poble. Vaig respirar.
Després em van explicar que hi han reixes a les finestres perque tiren pedres desde qualsevol lloc o volen entrar al tren.

De totes maneres viatjar en tren per Viêt Nam és segur i lent, amb temps més que suficient per embadalir-te mirant el paisatge i la gent, encara que sigui per unes finestres amb reixes.
Es pot veure sempre gent treballant els camps d’arròs, poblets grans i petits i en el meu cas com era temps de collita de l’arròs, els camps oferien una visió única de colors, activitat i bellesa.

Vaig veure moltes propietats petites. Tothom té un troç de terra i es queden part de la producció. La resta la venen a l’Estat. També vaig veure tombes en aquests camps d’arròs, que no pas cementiris.

Els vietnamites enterren els seus a la seva terra i en mig d’un camp d’arròs veus petites tombes molt, molt senzilles. Les autoritats insisteixen en enterrar els seus ,en cementiris, però encara no han aconseguit canviar aquest costum tant i tant important per a ells. De tant en tant es pot veure una petita pagoda i diverses tombes al seu voltant.

En aquests wagons de luxe tens l’avantatge que trobes viatgers d’arreu del món; australians, suecs, alemanys, suïssos, americans, anglesos, noruecs. Ens intercanviem impresions i pots conéixer racons del país que no sabíes i que algú o altre hi han estat.

Aprenc encuriosida a jugar a les cartes com ho han a Austràlia o Suècia i tots acabem parlant de Viêt Nam.
Com un país on la gent encara avui en dia l’assocía amb guerres i quanta cultura i art que s’amaga al darrera.
I per damunt de tot, la gent.

Arribem a Hà Noi de nit, cansats i anem a sopar. Volem tornar a l’hotel caminant i ens perdem, però després de tantes hores en tren, va anar bé ‘estirar les cames’ i a més no havia perill per creuar els carrers; de motos quasi cap, cotxes res de res; tranquil.litat absoluta. Seguretat, tota.

Viatjar en tren a Viêt Nam

Hi ha diverses maneres de recórrer el país. Una d’elles és amb el tren. Hi han diverses possibilitats; anar en ‘classe dura de fusta’, o en ‘classe amb coixins’ o en ‘classe de luxe’.
Això sí els recorreguts són llargs. Els trens no van més ràpids de 48 kms / hora, però això per a nosaltres no és significatiu …. ja n’estem avesats. La gran línia ferroviària és la que uneix Há Nôi i Ho Chi Minh ( Sai Gon ). És un recorregut de 1726 kms i que es pot fer en unes 30 o 40 hores. Però com a Viêt Nam miren el futur, no han construït un AVE, sino que ara han inaugurat un nou tren més modern i aquest trajecte es pot fer en menys de 30 hores.
Per els amants dels trens aquest és un viatge que cal fer.
El tren a Viêt Nam mereix dos blocs. Aquesta línia, la Transindoxina, va començar a construir-se l’any 1899 i es va completar l’any 1936. L’any 1930 viatjar de Sai Gon a Há Nôi calíen 40 hores i 20 minuts. Durant les guerres la línia va patir les bombes destructores dels japonesos, francesos, americans, el Vietcong. Els americans van reparar la línia de Sai Gon fins a Hué l’any 1960, evidentment per els seus propis interessos. Però novament va ser destruïda en aquest cas per el Vietcong.

Després de la reunificació del país, va ser una prioritat per el Govern de Há Nôi reparar la línia totalment per demostrar la veritable unificació del país i el tren es va anomenar ‘el tren de la reunificació’.

Va ser inaugurat el 31 de desembre de 1976. Es van reparar 1334 ponts, 27 túnels, 158 estacions i 1370 torres d’enllaç i electrificació.

La velocitat del tren va ser de 48 kms/hora, 8 kms més ràpid que l’any 1930.

El tren més ràpid tarda unes 30 hores i el més lent unes 41 hores.
Els estrangers pagàven els bitllets un 400% més cars que els vietnamites. Ara ja no és així, el preu del bitllet també s’ha reunificat.

Continuant amb els arbres i natura, he penjat aquesta fotografia de l’estació de Lao Cai, frontera amb Xina, i podeu veure aquest arbre tant frondós a la mateixa andana.

Qui sap els anys que fa que està aquí, en el mateix lloc.