Avui: Dia de platja a Mumbai

Henk Groenen és un viatger enamorat del sudest asiàtic. Captura imatges i les interpreta i ens les envia mitjançant els seus videos. Són magnífics. Ens intercanviem correus i és cert que el més difícil de vegades és trobar la música adient. En aquest cas, d’un músic gallec, en Ton, i la cançó ‘Lady Lent’.
Avui és diumenge i passar un dia a la platja em vé de gust. Aquesta platja de Mumbai ben bé podria ser la de qualsevol gran Ciutat del món. 
Uns pocs minuts de pau i descans, de viure amb la gent del poble.

Bombay,Chowpatty Beach,India from Henk Groenen on Vimeo.

 

De tornada

A Yangon es tot mes facil i despres de molts dies he pogut connectar amb internet i amb els veins d”aquesta casa. Teclat i ordinador molt vellets, pero funcionen.
Un viatge intens, de vegades feixuc, emocionant, mobilitat dificil, pluges monsoniques, pais en certa manera aillat, pero pobles creatius, intel.ligents, bona gent i una fe immensa i molt gran. Moltes fotografies.
La maleta, o maletes, plenes de saviesa i experiencies. El dia de festa major de la meva Ciutat aterrara l”avio i tornare a trepitjar el meu raco de mon.

Fins aviat – Tam biêt – Mingalaba

Dilluns pujaré a l’avió de la Qatar Airways que em portarà fins el sudest asiàtic.
Ja vaig escriure un tastet d’aquest viatge:

– ACÍ –



Però ara ja només em queden dos díes per marxar ….. No només visitaré aquest antic imperi, també vaig per feina. Retrobaments, llocs, moments, entrevistes,
convivències.  Ja fa díes que escric en un petit bloc de notes les coses que he de posar dins la maleta i la motxil.la. No puc carregar gaire. Viatjar per l’Arrakan és una mica complicadet i no he tingut més remei que canviar l’itinerari alguna que una altra vegada. Però ara sí crec que tot és a punt. El barco m’espera per navegar per el riu Kandalan des de Sittwe a Mrauk U ! I la platja de Ngapali i els poblets de pescadors per descansar. 

Els viatges no ténen cap sentit, si no existeix un lloc al qual tornar. Jo en tinc un, el meu barri, la meva Ciutat, i un altre una badia meravellosa en un país llunyà on tots els anys ens retrobem en S. i jo.

Continuant amb la poesia del mes d’agost, he trobat una de’n Josep Carner, que s’escau. Ens explica un barri que ‘quasi’ no existeix. El tramviet, el no. 17, pujava i baixava pel carrer de Saragossa ja fa molts, molts anys. Jo no el vaig arribar a veure, o potser sí, quan era tan petita que no ho recordo. Però aquest racó és el meu lloc on sempre torno, on ha viscut tota la família i on encara puc trobar amics i amigues, veïns i veïnes.

Carrer de Sant Gervasi

Carrers de Sant Gervasi més ensonyats! La gràcia
us va minvant: us volten projectes i perills.
Fa un aire, a casa el vetes-i-fils, com de farmàcia;
enllà hi ha esperantistes que, a més, crien conills.

Trobeu carrers – de tanques – on només viuen grills;
adés adés despunten el pebreter, l’acàcia.
Un bell fanal tremola, poruc, de la fàl.lacia
de la humitat, que al vespre, li mostra cent espills.

I el tramviet ! L’ofeguem els viaranys on passa,
i amb aquells tombs que dóna, fins trobo que fa massa.
Serveix l’humil buròcrata i el clergue mig ferit.

Però diumenge al vespre son urc us esborrona,
car dames molt mudades hi van a Barcelona
amb un gran ram de roses i un bell infant dormit.

Tam biêt, mingalaba, fins la tornada.

Fotografia: Carrer del Francolí. Lloc del meu naixement, a casa.

Viêt Nam : Díes de feina, dies d’esbarjo – Imatges

Tinc un bon arxiu de fotografíes i evidentment anar ensenyat-les a la gent és feixuc, pesat i cansa …..  Vaig trobant ara maneres d’editar les fotografíes en videos acompanyades de músiques i no és tan avorrit, ni tan sols per a mí. Quan tinc convidats, o amics que passen per casa, veure-les en aquest format, és força entretingut.

A més mentre vaig fent el muntatge, vaig recordant. Ahir nit un cosí i la seva companya van venir a sopar a casa. Marxen a Viêt Nam molt aviat. Els he ajudat a fer el viatge, a llocs una mica al.lunyats dels circuits turístics … l’illa de Phu Quoc,el Parc Nacional de Cat Tien, Dalat, Cao Bang, l’illa de Cat Ba a Halong …. Ho hem passat bé anant mirant els horaris dels autobusos, el transport, els petits hotelets, explicant el que es trobaràn.
Havía acabat aquest video i aquí el teniu. Un mica més llarguet,però amb dues músiques ben diferents, com també les fotografíes són diferents; any 2006 amb la petita càmera i any 2009 amb la nova càmera. La diferència es notòria.



Daily life in Viêt Nam from Roser Giner Bruñó on Vimeo.

 

 

Volar com l’àliga

Confesso que va haver-hi un temps que em feia por volar; no pas quan vaig pujar per primera vegada en un avió i vaig atravessar l’atlàntic ( any 1963 ). Després vingueren més vols de curta durada, però en avions vells, antics, propulsats per hèlices i molt sorollosos. El passar dels anys els avions es van modernitzar i tots eren propulsats per reactors ( el caravelle … ). Quan treballava en una agència anglesa a Benidorm, fins i tot, se’m va permetre de volar en els vols charters a Londres, un parell de díes, comprar sueters de St Michael, fer-me embolics amb la moneda, 1.10.12 (una lliura, 10 shillings i 12 penics); anar al cinema on es podia fumar ( hi havíen cendrers a les butaques) i al final de la pel.lícula aixecar-te, com tothom, i fer veure que cantàves el ‘God save the Queen’. Després vaig deixar de volar, i quan per motius de feina agafar l’avió era imprescindible, em va venir una por terrible. Qualsevol sorollet ja m’amoïnava. Van passar un parell d’anys, i, fins ara, he anat volant ja sense por, i senzillament pujo a qualsevol aparell amb ales per sentir-me com una àliga. Aquesta sensació, evidentment no la tinc, quan he de fer un vol de moltes hores, més de tres-centes persones a bord, incòmode i jo que no puc dormir. Però això no vol dir que no m’agradi viatjar amb tren ( m’agrada fer trajectes llargs, hores o díes ) o navegar en vaixells de càrrega o velers …. i caminar. Aquesta mobilitat, la última, és la més agraïda; ho veus tot; parles amb tothom; descanses quan vols; fas un mos quan et vé de gust; tens espai; respires.

Però …. reconec que volar és diferent. Durant el  meu últim viatge, l’any passat, per Austràlia i Tasmània vaig pujar en divuit avions més dos helicòpters i un hidroavió.
Des de l’helicòpter, volant per la costa sud de l’illa de Tasmània, vaig poder fer aquesta fotografía del South West Cape. El pilot ens va fer una volada tot donant la volta al cap. Una experiència inoblidable. Un veritable vol d’àliga.

Comença un nou viatge

Tot just d’aquí dos díes començaré un nou viatge. A terres molt llunyanes; terres que van ser presó i a la vegada il.lusió per trobar una Icària somiada.
Veuré i respiraré el mar i a mès, en zones absolutament diferents; desde el tròpic a quasi prop de l’Antàrtida; d’oceans amb aigües cristalines a oceans ferestes i enfadats; platges suaus a platges inaccessibles; deserts; de boscos tropicals a boscos mil.lenaris, emboirats, on pots copsar possiblement el despertar del planeta en una illa plena de llegendes; persones humanes mensypreades ……

Tam biêt Hoa Halong – fins aviat .
””””null””””

Cochinchine – Coxinxina

Per entendre millor la conquesta i posterior colonització dels francesos de la ‘Cochinchine’ ( avui el sud del Viêt Nam i Cambodja) i més concretament tot el delta del Mekong fins a Saigon, m’he posat a cercar un llibre publicat a Paris l’any 1910 amb el títol de ‘ Ma Chère Cochinchine’ – autor Georges Durrwell.
El senyor Durrwell va ser l’administrador de la colònia i President de la Societat d’Estudis d’Indoxina on va viure entre 1881 i 1910.
Ha de ser interessant llegir aquest llibre i comparar tot el temps passat amb el present.
”””””Quan era petita i ens parlàven de països llunyans, sempre sentía dir : ‘ això està més lluny que la Coxinxina’.
Suposo que per proximitat amb França i les notícies que arribàven dels nostres veïns, veiem aquest país del sudest asiàtic com un territori molt llunyà i misteriós.

Avui he rebut notícies dels meus amics que són ara a Viêt Nam i ja m’han dit que han quedat impressionats amb el Delta del Mekong. Els vaig suggerir de visitar primer els temples d’Angkor a Cambodja i desde Phnom Penh agafar un barco ràpid i navegar durant unes quatre hores per el Mekong fins entrar a Viêt Nam per la frontera de la Ciutat de Chau Doc. Han viscut quatre díes molt complets dins l’antiga Coxinxina. Ara començaran a recórrer el centre i el nord del país.

No vull amagar la meva enyorança i ara mateix voldria ser amb ells …… però ja tornaré, si puc l’any vinent, perque hi han molts indrets i llogarets que no vaig veure ni viure i aquest segon viatge serà d’aprofondiment per conèixer i estudiar la cultura, la societat, la llengua, el món rural i el de ciutat, el nord i el sud, la espiritualitat.
Em sembla utòpic, però el el penso fer.

De moment seguiré cercant el llibre de Georges Durrwell, i un altre llibre que he descobert ‘ Les Filaos de Cau Thi Vai’ de Janine Toroni, editat l’any 2004 – Edit. La Bruyère Eds, i que sí he trobat via internet-Amazon i en dos díes el tindré a casa.
Tot just abans de publicar aquest post he trobat el llibre del senyor Georges Durrwell i la comanda ja està en marxa. Una llibreria de Troyes, Aube a França en ténen un exemplar i via internet he fet la compra. Preu molt raonable, ja que és una edició molt antiga. He pogut llegir alguns paràgrafs d’aquest llibre i crec que serà una bona lectura, interessant i que em donarà altres visions de la Coxinxina i també del regne de Siam ( Tailàndia ), curiosament l´únic país del sudest asiàtic que mai ha estat colonitzat.

Ara sí que he de començar ja a preparar el viatge d’aquesta tardor; un nou continent, i de ben segur trobaré moltes, moltes diferències amb Viêt Nam, però sempre interessant de conèixer, sobretot per la bellesa de la seva natura.
El meu destí será aquesta vegada Austràlia i Tasmània, i podré copsar com occident ha colonitzat definitivament un nou continent i quines han estat les conseqüències.
””’

Usos del bambú III

Quan no es pot viatjar per zones rurals i de difícil accés, aleshores hem de visitar un museu on podem veure aquestes cases de poble de bambú; veure els estris que utilitzen per viure; conèixer els seus costums.
Ja vaig explicar en un post, la visita obligada al Museu Etnològic de Hà Nôi, si no es pot viatjar per cap zona rural.
No fa gaires anys que han obert la zona de Lao Cai, Lao Chai i Sa Pa. Era impensable poder anar-hi, però avui s’hi pot viatjar amb tota tranquil.litat i endinsar-te en un món desconegut i a la vegada tant proper.
La fotografia correspòn a l’interior d’una casa amb unes tines on hi ha ví d’arròs i les tiges de bambú per beure’n.
null

Les platges – Nha Trang

Vaig tenir un molt bon pensament d’acabar el meu viatge per Viêt Nam fent una estada llarga de sis díes a Nha Trang, a la costa del sud, capital de la província de Khan Hoa. És una ciutat de quasi 400.000 habitants amb una platja de 6 kms davant mateix de la població i moltes més al nord i sud, sense comptar les illes, més de 71 ! Finals d’octubre, novembre, desembre i potser gener, és època de pluges i les aigües dels rius es troben amb el mar i el color transparent es converteix en color marró de la terra i tot el que els rius arroseguen al mar.
Però Nha Trang és molt més que un lloc d’estiueg i turístic.
”’Podríem dir que podría ser una població ‘emergent’ de costa i amb voluntat de seduïr al turista. És possible que si no hi posen frè, es podría convertir tranquil.lament en una destinació d’aquelles que tots coneixem molt bé; ‘platja, sol, alcohol, festes, bon menjar’. Vaig llegir en un diari de Viêt Nam que ” cal anar en compte en transformar aquests paratges en cimenteres i no s’ha de destruïr el medi natural. Hi han exemples molt clars dels resultats d’aquesta política a Espanya” ¿¿??

Nha Trang és un port de pescadors important. També
exporta cafè, fruites, llavors de sèsam i sal. Les salines són especialment meravelloses. No vaig anar-hi, i ara m’estiro dels cabells, ja que el qui li agrada la fotografia, en aquestes salines té motius més que suficients per aconseguir unes imatges úniques. Vaig compensar-ho anant a veure l’estudi d’un fotògraf de Nha Trang que amb la seva Leica, i en blanc i negre, té exposades fotografíes de la zona d’una qualitat inigualable.
Una d’elles la tinc al menjador de casa.

A Nha Trang hi han temples de la cultura Cham molt interessants, ‘Po Nagar Cham’; també es pot visitar l’Institut Pasteur, construït per el Dr. Alexandre Yersin (1863-1943), probablement la persona que va arribar d’occident a Viêt Nam més estimat per els vietnamites.
Va nèixer a Suïssa i només arribar a Viêt Nam va aprendre la seva llengua i la parlava amb fluidesa. Va introduïr a Viêt Nam el cautxu i la quinina. Va descobrir el microbi de la plaga bubònica i va dedicar tota la seva vida als estudis de medecina. Actualment aquest Institut coordina les vaccinacions per la població del sud del país i fabrica vacunes com la de la ràbia i la encefalitis B, per exemple.
El museu conserva la biblioteca del Dr. Yersin, els seus apunts, estudis, els seus instruments d’investigació. Va voler ser enterrat a Nha Trang.
És interessant , també, visitar el Museu-Institut Oceanogràfic, fundat l’any 1923, per conèixer la fauna marina de la zona i tots els estris de pesca.

Però el millor d’aquesta Ciutat és veure com milers, sí, milers de persones, de totes les edats, dones, homes, noiets, noietes, es troben a les 5 del matí a la platja i al passeig i comencen els seus exercicis de gimnàstica. Uns altaveus col.locats estratègicament dóna les pautes dels exercicis a fer. Durant més d’una hora tot és moviment a Nha Trang, fins ben avançades les 6 del matí. Vaig comentar a Hai, el noi que m’acompanyava, que per fer gimnàstica al meu país hem de pagar.
Em vaig quedar fins la sortida del sol. Vaig esmorzar un pho boníssim i vaig anar al mercat.

Continuarem explicant coses de Nha Trang, de platges, d’activitats, d’història, costums, d’anar de compres, de l’ètnia Cham, de llegendes, de natura, de no fer res …….

En aquesta cabana a la mateixa platja i per descansar, vaig gaudir d’un massatge veritablement guaridor d’un estat d’ànim més aviat baix. Un petit luxe, però és un fet ben normal a Viêt Nam i a més a preus molt, molt barats.

”’

Tam Coc – Bich Dong

També recomano de visitar la pagoda Bich Dong, molt amagada en unes muntanyes.
Les escales per pujar son molt altes i difícils, però quan arribes a la tercera pagoda, la vista és esplèndida. També vaig poder constatar que no és un lloc on vagi molta gent.
En arribar a casa, vaig tornar a veure la pel.lícula ‘Indoxina’ amb Catherine Deneuve i em va confirmar el que pensava; aquest racò tant amagat és on el militar francès i la noia s’amaguen.
Són molt boniques les petites pagodes, senzilles i amb un treball preciós fet a la mateixa roca de la muntanya.
No cal dir que el bosc que l’envolta, els arbres i les flors, són natura en estat pur.

‘null’