Estem preparades. Revolta popular

En el meu arxiu, Catalunya-Independència, hi ha un munt de posts que he escrit al llarg dels últims 10, 12, 14 anys en aquest el meu bloc. Fa un temps que no escric tant, molt poquet. No viatjo, però sí que estic activa i molt en aquest procés revolucionari per aconseguir la llibertat social i polìtica del meu país, i assolir la República.

El meu estimat Mac está en període de recuperació des de fa mesos i treballo amb un altre més petit i que em dificulta i molt la meva rutina. I que no estic encara avesada a fer-ho via mòbil. ….

Avui diumenge, 20 d’octubre, i des de dilluns que no he parat. La meva vida des de fa dos anys ha canviat molt, per a bé, patint frustracions, humiiacions, quasi derrotes, moments esplèndids, dies meravellosos i ací estem. No vull deixar de dir que dimecres quan van començar les Marxes un sentiment d’orgull i felicitat em va envaïr i vaig plorar en veient la munió de gent baixant cap a Barcelona. Com tot el reguitzell d’accions al llarg de la setmana arreu del país. I tot perquè ? Ja ho sabem. Unes sentències molt bèsties, totes som sedicioses, preses polìtiques 16 persones, i des de fa uns díes encara més, judicis, encausades, ostatges, multes, repressió com mai s’havia vist. No volem viure en un estat totalitari i d’extrema dreta. I sorprèn com molta gent ho ignore,o no ho vol veure, ja els està bé. Però sí, cal lluitar, ser transparent, dir les veritats, assolir els objectius, i el primer, encara que no sigui cabdal, BUCH DIMISSIÓ. Per dignitat i moral no heu fet res per estar a l’alçada, el seu discurs és menyspreable i millor calladet i a casa seva.

I divendres la vaga general propulsada per dos sindicats IAC i intersindical. Paralitzar el país. Reclamar els nostres drets i la llibertat. Sort que aquesta vegada no es va fer realitat la fotografia del 3 d’octubre 2017 amb els grans sindicats verticals, més els partits politics i les dues entitats més grans de la societat civil……..

I vaig participar en aquesta 6a columna, organitzada per els CDRs i molt especialment la gent del Baix Llobregat, invisible a qui ningú li ha donat ni protagonisme (que no el volem) ni atenció mediàtica ( sí, menteixo, aquesta casa de VIla Web sí … ). Des de Castelldefels fins a Plaça Espanya, per la C31, 22,500 kms.

…. amb el permís del gran Jordi Calvís …..

Milers de persones vingudes del Baix Llobregat, de l’Anoia, del Penedès, de les terres de l’Ebre, de la Catalunya Central, de Barcelona. Gent jove, de mitjana edat, gent gran, canalla i al darrera de la marxa un autobús escombra … i parades per agafar forces. Va ser com tornar en el temps ….  anys 60, 70 …..  Gavà, Viladecans, La Pava, Filipines, Ballena Alegre, delta del Llobregat, el primer pont que es va construïr per poder arribar a l’Aeroport, Bellvitge, L’Hospitalet, Magòria, Sants. Mentre caminava em veníen els records de les lluites durant el franquisme, lluites que contnúen perque el franquisme no ha marxat mai. I moltíssima gent s’ho va creure que vivíem en un país democràtic. I no. No és així. I aquests díes la gent ha esclatat, i ha dit PROU., I el jovent, aquesta generació, ha dit que sortim al carrer, i arranquem les llambordes i denunciem reclamem. Volen un futur, viure en llibertat. Estan atrapats, com ho van estar el jovent nascuts els anys 80 i que van confiar en els politics. I no ha estat així. Els polìtics han estat i són el gran fracàs del nostre país. I no ho oblidem. No estan a l’alçada. Menyspreen al poble, a la gent. El poble mana i els polìticis obeeixen. Són servidors públics.

Continuem la lluita. Llarga vida als CDR, perque no hem desaparegut mai i seguim dempeus,perque el nostre objectiu es la implementació i la defensa de la República, l’alliberament de les preses politiques, derrotar el règim del 78, ser presents en les lluites socials i feministes, ser al costat del moviment Kurd i Rojava, on s’ha començat una revolució social impagable i. ……. demanar la dimisió i/o cessament del Conseller d’Interior Miquel Buch davant la nefasta gestió d’aquesta setmana i de totes les altres al llarg dels últims dos anys. Polítics d’aquesta mena millor es quedin a casa. Validar és fàcil, però que siguin vàlids ja són figues d’un altre paner.

 

 

Avui: 14 anys d’absència – Viatge a Ha Long

I arriba aquest fatídic 19 d’agost, avui fa catorze anys.  Quan et vaig recollir del terra, a la cuina, i van entrar els metges d’urgència i vam anar a l’hospital, i em van dir que havíes mort. Així de sobte. Catorze anys d’absència …. i jo al llarg de tot aquest dia, com tots els anys,  viatjo a Ha Long, Quang Ninh, Viêt Nam. Ho he fet físicament, de veritat, els anys 2006, 2009, 2013 i 2015. Es el nostre lloc. I en somnis, el palaibot ha salpat del port de Barcelona travessant la Mediterrània, avui una mar trista, perversa plena de dolor, per culpa dels humans. Hem arribat a Suez, Mar Roig i enfilant el rumb fins a Ha Long, per l’Oceà Índic. Potser ens trobarem amb alguna tempesa, un tifó …. no és fàcil arribar-hi per mar.

Però alla ens esperen el Nhan Thien i el Cécile. Els amics. Navegarem entre els centenars, milers d’illots, un veritable laberint. Ens amagarem dels turistes. Deixarem anar l’àncora i en Han ens convidarà a pescar. Sopem a bord. En silenci, mirant embadalits la posta de sol. Es un dels molts moments màgics d’aquesta Badia de Ha Long. HI ha boires freqüents, i la llum del sol se’ns emporta al món dels deus, dels mites, de les bruixes.

Passe el meu temps

recollint els records

en aquest vers.

Iban L. Llop (1975)

Avui : Aquest bloc compleix 14 anys.

Avui, un 30 de juliol de 2005, vaig començar a escriure en aquest bloc. Catorze anys. Van ser un parell o tres d’apuntaments per provar … explicar sensacions. Es va interrompre el bloc sobtadament per la mort del meu espòs un 19 d’agost de 2005. Tots els anys, el 19 d’agost faig un viatge a un lloc assenyalat, un lloc que havíem somiat d’anar-hi junts i no va poder ser. Un any després aquest bloc va continuar el seu camí. Arran un viatge que vaig fer a Viêt Nam, vaig pensar que podria anar escrivint tot el que tenia escrit en una petita llibreta al llarg de més de trenta díes de viatge per aquest país que estimo tant. Dit i fet. Canvi de nom del bloc ( no recordo quin va ser el primer nom ) i a intentar escriure les meves vivències i va ser un no parar al llarg dels anys. I vaig conèixer gent meravellosa gràcies al bloc, i he participat en la vida i miracles d’aquesta casa de veïns, Vila Web, he fet amigues i amics, he participat en dues trobades blocaires impossibles d’oblidar, a Búger, Mallorca i a Otos, Vall d’Albaida, Pais Valencià, i tantes coses més. …..

En aquests últims mesos no escric gaire, cert. Des del mes de març de l’any passat he començat a ser tuitaire. És ràpid, poc text, i puc fer difusió de fotografíes, que és el  que m’agrada, i petits escrits, i denunciar, i posicionar-me, i donar a conèixer curiositats del món sencer. I si dic que el meu iMac ha fet figa, després d’uns quants anys, i ara treballo amb una espècie de Mac (provisionalment), però em falten coses (com per exemple poder publicar fotografíes) , i …..  he anat deixant d’escriure al meu bloc, i em concentro més amb l’iPhone i twitter.

Però avui no podia deixar de publicar aquest poutpurri d’apuntament, perque fa catorze anys ( 14 ) que orgullosament i feliçment sóc blocaire de Vila Web. I em sap grau no poder publicar cap fotografía. ….  però sí que ho faré al meu compte de twitter. No tindré el meu nombrós  arxiu a l’abast, però alguna fotografia trobaré de les que he fet últimament.

Les meves fotografies: Uluru, Northern Territory – Austràlia

 

 

Primavera al desert: Uluru. Northern Territory, Austràlia. Octubre 2007.

I de sobte te’l trobes davant teu. L’has vist tantes vegades en fotografíes, documentals, i en aquella tardor de 2007, era al davant, caminant a la seva vora. Turistes esperant la sortida del sol. A les cinc del matí ja hi havia un munt de gent. Silenci, tothom arreplegadet i esperant. Els xofers muntant una paradeta amb termos d’aigua bullint i anem preparant el te. Fa fresqueta.

I comencen a aparèixer els rajos de sol i la seva llum il·lumina aquesta icònica formació rocosa de 318 metres sobre el terreny circumdant i 863 metres sobre el nivell del mar. I el monòlit canvia de color i es torna d’un color vermell brillant. Moments impactants. Et preguntes que hi fa aquí ? Sòlid, desafiant, vigilant. Els habitants de la zona, propietaris d’Uluru, els Anangu, viuen en una petita comunitat anomenada Mutitjulu, on no pots accedir-hi, si no tens una autorització.

 

És un monòlit ben especial. Sembla llis com un paper, però no. Et trobes amb uns racons màgics, i té unes formes ben irregulars. No et cansa gens fer una caminada llarga per el recorregut ben indicat. Racons esplèndids. Flors i vegetació inversemblants. Només un petit entrebanc, i molt emprenyador, les mosques., N’hi han centenars, milers i ja m’ho van dir, i cal comprar un barret amb xarxa per tapar la cara, i problema resolt.

 

Des de l’any 1985 Uluru és propietat dels aborígens que hi viuen, els Pitjantjatjara i els Yankunyjatjara de la comunitat dels Anangu.

 

Avui : Dia Mundial dels Pingüins

 

M’agraden aquests ocells, molt. En el perfil del meu compte de twitter ja ho expresso. No em perdo mai els documentals que passen per la televisió quan els pingüins són els protagonistes. Seria feliç si pogués viatjar a l’Antàrtida i passar-m’hi uns díes i veure’ls. MIlers, milions. Diferents. Només de veure’ls ja et diverteixes. Es roben pedres que utilitzen com a base per preservar els ous de la humitat. Tenen carrers de direcció única i fins i tot un tipus de guarderíes per als més petits perque no es perdin. Són una societat molt igualitaria. Mascles i femelles coven el ous.

Vaig veure un documental llarg dels petits pingüins de Philip Island, a Austràlia. El triomf d’aquests ocells sobre els humans. El govern australià ha prohibit als humans de construir-se cases d’estiueig en aquesta illa, perque és casa dels pingüins. I han marxat, sí, els humans. Només queden els vigilants i la gent del centre on cuiden aquests ocells. Milers de turistes visiten Philip Island per veure un espectacle únic. Quan es fa fosc, comencen a aparèixer a la platja milers de pingüins després de díes de cercar menjar a l’Oceà Pacífic per alimentar els seus petits. Sembla impossible que puguin trobar on són els petits pingüins, i sí, els troben. Els xiscles dels petits, que esperen el menjar amb delit,  els faciliten la feina.

Vaig enviar una donació al Centre de Recuperació de Philip Island i em van enviar la fotografia d’un pingüí que havia ‘adoptat’. Se’m va demanar quin nom havia escollit i vaig respondre Colometa. No m’han dit res més. Desconec si encara és viva, si s’ha perdut per l’Oceà Pacific, si ha sofert ferides per els depredadors o ha mort, M’imagino que no, que segueix amb la seva vida rutinària de cada día i que torna a Philip Island per alimentar als seus petits després de díes de nedar per l’Oceà.

 

 

 

Neus Català – Els Guiamets – Móra d’Ebre

 

 

Dissabte viatjava en tren. Una línia la R15 que no recordo haver-la agafat mai. Certament un viatge llarg i on te n’adones de la deixadesa de Renfe que fa que t’ho miris amb tristesa. O no és trist fer parada a Borges del Camp, per exemple,  i veure l’estació tapiada, quasi en runes, sense cap servei ? De tant en tant anava mirant al twitter i de sobte apareix la notícia de la mort de la Neus Català, i miro per la finestra, i en aquest precís moment passem per una estació on el tren no para, Els Guiamets ! Era allà, molt a prop d’ella. Deixava el Priorat i entrava a la Ribera d’Ebre.

Vaig passar un vespre  en un hotelet a Benissanet amb uns amics amb qui l’endemà compartiríem una festa d’aniversari no gaire lluny d’on erem. La festa va ser un esclat d’alegria i bones sensacions entre amigues de diferents punts del país, però totes gaudint d’aquestes terres del’Ebre i totes pensant amb la Neus. Un referent. Una lluitadora. Una dona valenta, sense por i pensant com es van perdre tants anys sense memòria, i encara avui tenim gent oblidada, gent lluitadora antifeixista, que cercaven un món millor, una República que es va perdre i que encara no hem tornat a guanyar.

Abans de tornar a casa varem passar per el Tanatori de Móra d’Ebre i en silenci, davant aquesta gran dona, vam recordar tots els anys de lluita, tots els sofriments i lo valenta que va ser. Com ella milers de catalanes que han estat ignorades, repressaliades i encara avui hi ha gent que menysté a tota aquesta gent.

La lluita continúa, no ens rendim, sempre dempeus.

Neus …. que la terra et sigui lleu. Gràcies per tanta dignitat.

 

 

 

 

Avui: Dia Mundial de la Poesia

 

I avui és el dia adient per reproduïr, recitar, llegir el poema INDESINENTER de Salvador Espriu. És un poema que pertany a Les cançons d’Ariadna ( 1949 ), un poemari en què mostra el món de Sinera i s’ocupa de la teatralitat de la vida i de les obsessions de l’autor. És una única estrofa de cinquanta-quatre versos lliures.

 

El títol del poema Indesinenter és un adverbi llatí que significa ”sense aturar-se, incessantment”. El tema seria el despertar del poble català durant la postguerra, amb la metàfora del gos apallissat, sota la submissió d’un amo que el tracta molt malament i que s’ha d’arriscar a actuar per ell mateix. L’amo representaria l’Estat espanyol i en llegir-lo …. llibertat a tots vosaltres per interpretar-lo. Raimon va cantar aquests mots de manera brillant.

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.

Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.

Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.

Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.

Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.

Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

 

Les meves fotografíes: Avui 8 de març – Dones

 

Viatges pel món i coneixes altres cultures, i sempre veus les dones que tiren del carro i tot funciona, però el poder és dels homes. He descobert que hi ha un munt de països al món que celebren com a festa nacional el Dia de les Dones, i no coincideix amb el dia 8 de març, encara que en molts d’ells ho celebren dues vegades.

 

Tots els díes de l’any hem de lluitar, i fer de les nostres petites revolucions una de més gran. Perque la nostra és la més gran i important de la història de la humanitat. I gràcies a la lluita de moltes dones s’ha aconseguit anar avançant en els nostres drets.

 

I unes quantes dites …..  perque m’agraden i les vull compartir, com les fotografíes de dones, que guardo en el meu arxiu dels viatges que he anat fent pel sudest asiàtic al llarg dels últims deu anys.

Home, ets capaç de ser just ? T’ho pregunta una dona. Olympe de Gouges, 1748 – 1793.

Sempre he considerat la independència com la gran benedicció de la vida, la base de la virtut. Mary Wollstonecraft, 1759 – 1797.

La millor protecció que qualsevol dona pot tenir és  … valentía. Elizabeth Cady Stanton, 1815 – 1902.

L’autèntica república: homes, els seus drets i res més; dones, els seus drets i res menys. Susan B. Anthony, 1820 – 1906.

Justícia i judicis són sovint mons a part. Emmeleine Pankhurst, 1858 – 1928.

Tanca les teves llibreries si vols; però no hi ha porta, cadenat o forrellat que puguis posar a la llibertat de la meva ment. Virginia Woolf, 1882 – 1941.

Culturalment i socialment, a la dona se li nega la subjectivitat, autonomia i creativitat que defineixen l’ésser humà. Iris Marion Young, 1949 – 2006.

La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat. Emma Goldman, 1869 – 1940.

 

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe obrera i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. Maria Mercè Marçal, 1952 – 1998.

 

 

 

 

Les meves fotografíes: Avui a Viêt Nam comença el Tê’t

 

Hà Nôi – febrer 2015. Any de la cabra.

Tres dies de recolliment. Tres díes on pots caminar pels carrers sense motocicletes, ni cotxes, ni bicicletes. Tres díes en que les milers i milers de botigues son tancades. Tres díes en que serà dificil trobar un restaurant per anar a menjar. Tres díes per anar als temples i veure les ofrenes que fan les famílies, escoltar les seves pregàries. Tres díes de compartir menges amb els familiars i amics.

 

I aquesta nit, milions de persones al país seran al carrer a mitjanit, per viure el traspàs de l’any del gos a l’any del porc. Per cremar al carrer, davant de casa, tot lo dolent que han viscut al llarg de l’any que ha passat. De compartir amb els seus ancestres les ofrenes que tenen a casa seva, on no pot faltar el pollastre escaldat amb la flor al bec.

Tres dies per compartir amb la família totes les menges preparades els díes abans, conversar. Molts han vingut de molt lluny i és tradició que la primera persona que entri a casa teva el primer dia del Tê’t sigui una bona persona, honesta, sense deutes.

Tet Nguyen Dan – 2019 – Any del porc.

Els nascuts els anys 1947, 1959, 1971, 1983, 1995, 2007, 2019. L’animal del calendari llunar més preuat. Intel·ligent, tolerant, sociable. Amb sentit comú. Lleials i bons jans. No gaire amants de la modernitat, molt tradicionals. Es diu que sempre ténen sort i troben fortuna sota les pedres. Tenen un gran cor i moltes vegades es veuen involucrats en situacions dificils. Els costa molt d’assumir les imperfeccions del món.

Steven Spielberg, Ernest Heminghway, Elton John, Henry Ford, Elvis Presley, Johan Cruyff, Dalai Lama, Albert Schweitzer, Luciano Pavarotti són alguns dels molts personatges famosos nascuts en l’any del porc. Però jo em quedo amb Le Duc Tho. Polític important del Vietcong, i que va ser el que es va seure  a la taula de les converses de Paris i Ginebra per aconseguir la pau del seu país durant la guerra amb els EE.UU. Li van atorgar el Premi Nobel de la Pau juntament amb Henry Kissinger, però ell el va rebutjar. Senzillament perque la pau no existia encara en el seu país i no el mereixia. Henry Kissinger, sí que el va acceptar  …

CHÚNG MÚNG NÀM MÓI  –  Bon Any Nou.

 

 

 

 

Avui La Candelera. La merla, mimosa, Mozart.

 

Com tots els anys, guardo el pessebre fins el dia de Santa Llúcia, 13 de desembre. Esperant sentir el cant de la merla pel matí, i que enguany no s’ha produït. Pot ser té fred o té mandra. I sí, les mimoses estàn espectaculars al Passatge de Sant Felip del meu barri.

I el día es fa més llarg. Per la Candelera una hora enrera.  I a Ciutat la Candelera no plora  ….. de moment  ….. però penso que l’hivern ni de bon tros és fora. De la Candelera, quinze dies davant, quinze dies darrera, no et fïis d’ella. Si la Candelera plora, l’hivern és fora; però si fa vent, tres mesos més d’hivern.

I el dia queda arrodonit amb música de Mozart. És la millor versió, al meu parer, de La Flauta Màgica. Ingmar Bergman. Una pel·lícula meravellosa.