8.8.88 – 25 anys – Birmània/Myanmar homenatge a la revolta
Vint-i-cinc anys després d’aquell 8 d’agost de 1988, encara pots veure por en les mirades dels metges que aleshores eren joves, estudiants. Dos d’aquests metges els podem veure en la fotografia que va ser portada a Newsweek i va simbolitzar la revolta, on l’exèrcit va assassinar brutalment a més de 3.000 persones, tots civils, desarmarts, homes, dones, nens. I va ser a partir d’aquest fet que Daw Aung San Suu Kyi va aparèixer i unes setmanes després va fer el seu gran discurs a Shwedagon.
La gent ha marxat pels carrers a retre homenatge a tots els que han perdut la vida no només el 8.8.88 sino anys i anys després. He vist una fotografia que m’ha colpit i molt. L’exèrcit demanant als manifestants que no podíen continuar, i els manifestants parlant amb ells que només caminen, que volen recordar als seus morts, que no volen que la gent oblidi, i els soldats i comandaments, els han deixat continuar. No he vist armes de foc enlloc. Oficialment es commemora la revolta, els assassinats, la violència, a cel obert, a casa, cap clandestinitat. La porta està una mica oberta. Vull parlar, explicar-ho tot per la història i el bé d’aquest país, i per no oblidar a les persones mortes. Crec que ha arribat el moment, no n’estic segur encara. Paraules de Win Zaw el jove metge que apareix en la fotografia.
8.8.88 és la història de l’horror com en moltes altres nacions del món. Argentina i la seva guerra bruta, Cambodja i els crims de Pol Pot, Xina i la Plaça de Tiananmen. La generació del 8.8.88 callava, res se sabia, res es comentava, res d’escrits. El poder del temps sempre corre a favor del poble i la veritat surt a la llum, sempre.
Win Zaw i el seu amic Saw Lwin eren al carrer aquell 8.8.88 i sobtadament van veure com l’exèrcit va començar a disparar contra els manifestants, estudiants, dones, nens.
Van córrer fins l’hospital i van pujar a una ambulància i van anar una i una altra vegada a la zona on la gent moria i cridava de dolor per les ferides rebudes. Van veure una noia jove, no més de 16 anys, i la van agafar per portar-la a l’hospital. Portava el longyi i la camisa blanca d’estudiant d’institut. Win Zaw va poder escoltar les seves paraules:
Ajuda’m germà.
Pitjor ho va passar el seu company Saw Lwin. El seu pare un alt executiu de comunicació del govern, va ser forçat a retirar-se i deixar la feina. Saw Lwin en sentir-se responsable per el que li va pasar al seu pare, va entrar en una forta depressió i l’any 1996 es va suicidar.
Una de les milers d’històries d’aquest país que fa dos anys ha començat a obrir la finestra. El President Thein Sein ha tornat d’una viatge profitós per Londres i Paris. Tot s’ha de fer a Birmània/Myanmar.
Zarni Aung, membre de la generació del 88: Si el Moviment 88 és la flama, els herois anònims que van sacrificar la seva vida pel país, són les teies. Tothom pot veure la flama, però no les teies. Encara no hem arribat. Vivim entre una boirina.
Si els activistes demanen investigacions, o fins i tot, una reconciliació a l’estil d’Àfrica del Sud, els poderosos generals i el govern, de ben segur, que volen ser protagonistes de la història del país, i donaran la benvinguda a la desaparició de les sancions i continuaran endavant en obrir la finestra de bat a bat. Les eleccions generals són a tocar, l’any 2015 i mentre, el país continúa el seu pas, de vegades ferm, de vegades indecís, de vegades amb por, per deixar enrera uns anys d’horror i de dictadura ferotge i cruel.
L’esperit del 8.8.88 ha de continuar viu i enguany, després de 25 anys, es commemora dins el país, durant tres díes. És una data que pertany ja a la història i a Birmània/Myanmar.
Aquesta commemoració és important i ara sí veig la finestra una mica més oberta.
Fotografia: Steve Lehman. Win Zaw porta en braços la noia. La brusa blanca és vermella. Saw Lwin és el de la bata blanca.