Chào ông Viêt Nam

Ha estat una setmana ‘diferent’ … En tornar de la Val d’Aran les emocions viscudes encara eren dins meu. Unes lectures ràpides; visitar la meva mare; arxivar les fotografíes; continuar pensant en que el nostre amic aviat arribarà de Birmània …. però la paraula d’una de les companyes crec que va ser clau al llarg de la setmana: estàvem mústics i pansides.

Anem a pams: A Salardú, Naut Aran, vam anar de colònies la classe de l’Escola Suïssa que vam acabar estudis l’any 1960, és a dir, ara fa 50 anys. Arribàrem des de Holanda, Dinamarca, Suïssa i del nostre país: 14 alumnes i una professora. És clar que en unes colònies d’estiu hi ha d’haver una professora per ‘vigilar’ ….
Ferran, Mercè, Jordi, Elisabet, Urs, Beatrice, Noldy, Roser, Donald, Ester, Juan Manuel, Joan-Marc, Carme, Robert i la professora ‘senyoreta Soler’.
Vam escollir bé, Hotel La Creu, el de tota la vida i un establiment hospitalari, bon menjar, comodíssim i ideal.

En Ferran que ja és aranès cent per cent, ens va organitzar un bon programa, i els més caminadors, van pujar fins el Tuc de la Salana, a la Vall de Tredós, 2.500 m, on van poder fruir d’unes vistes panoràmiques meravelloses. 
La resta preparant el dinar a la Cabana deth Nabiau; foc a punt per el corder, botifarres, amanida amb enciams tot just agafats de l’hort, cebes de l’hort com també la ciboulette i roqueta; begudes dins un safareig on brollava l’aigua fresca de dalt els cims.
És curiós com malgrat les distàncies i l’allunyament en el transcurs de tants anys, entre nosaltres encara hi ha uns lligams difícils de trencar. Com a l’Escola cantar i la música era assignatura prioritària, el concert va ser constant i de sobte vam recordar com els joves professors suïssos ens van ensenyar a estimar el nostre país, Catalunya, i com ens van ensenyar a ballar L’Hereu Riera o La Dansa de Castellterçol i com la professora i na Carme, van sortir a ballar-la …. la professora ja amb els seus 82 anys a les espatlles !!

I com recordàvem les visites a les esglèsies romàniques de Sant Pere a Terrassa, o una excursión a Sant Ramón des d’on podìem admirar tot el Baix Llobregat i els seus horts fins l’horitzó del mar. O les colònies tèxtils del riu Llobregat per aprendre com l’aigua dels rius pot abastar de riquesa un país.

I continuar cantant, i cantant, en les tres llengües de Suïssa, alemany, francès i italià, i alguna encara en el dialecte ‘schwyzerdutsch’, perque en aquest escola (anys foscos, durant la dictadura) la llengua vehicular era l’alemany, seguidament va venir el francés, la senyoreta Soler ens donava classes de castellà, a casa, la meva llengua era i és el català. Quin batibull … però no, no passava res i va arribar l’any 1960 on en aquell temps els estudis arribàven a la seva fí en aquesta Escola i tots van anar cercant els seus destins, els seus horitzons.

Respirar Pirineus … i amb els companys i companyes d’escola; parlar i parlar, cantar i cantar, riure i riure, gaudir dels silencis, caminar per un pla anomenat Beret fins arribar a Montgarri, admirar flors i més flors als bancals del camí i al bosc, i tornar a riure, i tornar a explicar i escoltar històries, recordar a tots els que no hi són i d’altres que no han pogut venir, poder veure  les mirades de felicitat de la professora en veure als seus ‘alumnes’ al seu voltant …..

La fotografía … la professora i l’alumna ballant L’Hereu Riera … i en l’arxiu, ben menjats a la taula de la cabana, una altra arribant a Montgarri i una de la classe al complet.

Per cert, vaig fotografiar la flor JUSQUIAM : planta de les bruixes, molt tòxica i al.lucinògena. Associada a les bruixes ja que els seus efectes al.lucinògens feien donar la sensació de levitar, donant origen al mite que les bruixes poden volar. Els seus fruits tenen forma de queixal i en la medecina popular es feien servir inhalant el fum que feien en cremar-los per alleugerir el mal de queixal !!
Us deixo també la fotografia del Jusquiam – Hyoscyamus Niger …… i de bruixes a Montgarri i a la Val d’Aran i Àneu en saben molt !!