Reversos grup poètic

El passat 2 de juny es va celebrar l’acte de presentació del llibre de poesia, Senyals de llum des del cos (Pont del Petroli, 2026), d’Empar Sáez, membre i cofundadora del grup de poesia Reversos, a l’espai VilaWeb. La presentació va anar a càrrec de la poeta i escriptora Marta Pérez Sierra.

 

 

Empar Sáez, nascuda a Pertuis (Pertús en occità), la Provença (1963), viu a Terrassa. És metgessa especialista en Anatomia Patològica. El seu primer llibre Dona i ocell (Editorial Denes, 2014) va ser guardonat amb el XXXIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d’Alcoi, el 2014. El segon llibre, Quatre arbres, rep el XXXIXè Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó, dels Premis Literaris Vila de Vallirana, el 2015. Òrbita (La Garúa- Tanit Poesia, 2020) és el seu tercer llibre. La darrera entrega,  Senyals de llum des del cos, ha estat publicada enguany per Edicions Pont del Petroli.

Té obra publicada en plaquetes i llibres col·lectius, projectes solidaris, revistes literàries i antologies.

És un dels membres fundadors de Reversos grup poètic i en coordinadora de les activitats d’ençà del 2012. Manté el bloc de poesia i fotografia Enfilant finestres i condueix el club de lectura de poesia de la Biblioteca El Castell (Vacarisses) des del 2020.

Sáez forma part de dos llibres dels quals la poeta, Pérez Sierra, ha estat curadora: Trenquem el silenci per la poesia (Viena Edicions, 2014) i Dones, arbres i poesia (Voliana Edicions, 2021).

 

 

Marta Pérez Sierra va encetar la presentació de Senyals de llum des del cos destacant la imatge de la coberta. És una obra de l’artista Xesco Casacuberta creador de poesia visual a partir del confrontage, una tècnica artística que utilitza dues imatges aleatòries per a generar-ne una dotada de nous significats. Provoca una estranyesa, un nou plaer. La màgia de l’impacte fascina i commou l’espectador.

En la imatge de la coberta ens mostra una noia d’esquena que camina (la meitat inferior de la figura);  la resta del cos correspon a un bolic de roba blanca, com un capoll que, segons Pérez, recorda alguna de les imatges poètiques del llibre:

Nodriu-me —cicles de mutacions—,
feu-me eixir de l’embolcall.

El títol, Senyals de llum des del cos, segons Pérez Sierra suggereix que el nostre cos, malgrat les febleses, és capaç de manifestar o emetre “senyals de llum” per recuperar el seu lloc a l’univers. Com en aquest vers:  Tremor carnal foraviat / de l’ànima. L’autora ens diu que les nostres febleses físiques i els moments de desorientació no són fets merament biològics, sinó els “senyals de llum” o manifestacions visibles d’una ànima que busca expressar-se i recuperar el seu lloc en l’univers.

Introdueixen el llibre uns versos de la poeta Tess Gallagher:
Human love is a wonder / if only to say: this body! / the mist!

Aquest cos! És un crit d’admiració vers a la realitat física i tangible que ens connecta amb la vida, fins i tot en els moments més foscos. La boira és la metàfora del misteri i de la incertesa que ho envolta tot.

En aquest poema del llibre hi trobem alguns elements que s’esbossen en la citació de l’escriptora i poeta nord-americana:

 

Era un temps d’ensomni
i balboteig.

Letargia embriaga d’atzur.

Abans de néixer has hagut d’oblidar,
abandonar-te a l’amor,
girar-te cap al sol, créixer cap a la llum.

I de sobte, caminar
—amb l’encanteri d’un cos— cap a tu.

 

 

Marta Pérez Sierra va continuant explicant que el llibre està dividit en dues parts: “El cos i l’estrella” i “El so de la llum”. Ambdues contenen poemes construïts amb un llenguatge simbòlic, gairebé místic, on malgrat el silenci o les ombres, arriba una força regeneradora, la llum.

La presentadora va indicar que la lectura del llibre la va dur a reflexionar sobre la idea que no existeix la mort com fins ara l’hem entès: hi ha un “naixement” i una mort o “moriment” del cos, això sí, els dos extrems del cicle vital a la Terra.  L’Empar Sáez, en el llibre, tracta ambdós conceptes com a portes giratòries. Un extrem no existeix sense l’altre, formen un bucle continu de destrucció i creació, i és en aquest punt on s’acosta a les filosofies orientals. Explora el diàleg constant entre els “senyals de llum” (el naixement, la revelació) i la duresa o el comiat de la matèria (la mort, el desgast).

En els poemes trobem tres eixos clau que enllacen amb aquests conceptes:

1. El cos com a trànsit i presó de la matèria, 2. Els senyals de llum i l’alba (la natalitat) i 3. El “moriment” com un acte de desprendre’s.

 

 

Pérez Sierra va desenvolupar cada un dels eixos principals dels poemes del llibre. Aquestes consideracions fan referència especialment a la primera part “El cos i l’estrella”.

1. El cos com a trànsit i presó de la matèria

Talment com la visió de Heidegger sobre la consciència de finitud, l’assumpció de la mort i de la materialitat del cos, en els poemes, confereix a la vida un sentit més autèntic. Com en el tercer llibre d’Empar Sáez, Òrbita, que apareix sovint la imatge de la pedra i la pell, a Senyals el cos es mostra com una matèria sòlida que ens lliga a la terra, una mena de presó temporal on l’ànima “atrapa la llum”. El pas del temps és el procés lent on aquesta matèria es va afeblint cap al seu final natural.

2. Els senyals de llum i l’alba (la natalitat)

A Senyals, el concepte de naixement o renaixement pren la forma de la claror: llum nounada / pètals esbadellats a l’alba. La llum representa el naixement de la mirada, la capacitat de l’ésser humà de connectar amb el misteri de l’existència i començar de nou a través de la creació artística.

3. El “moriment” com un acte de desprendre’s

En sintonia amb una acceptació serena del final, la seva poesia recull la idea que morir no és una destrucció perpètua, sinó un retorn o un alliberament de l’experiència. Com en aquest poema en prosa:

 

La llum simula la seva foscor: crescudes i desaparicions inaudibles entre dues albades.  A l’hora foscant aplegues la llum del cos, talles el teu fil d’ombra. Els cossos escindits s’allunyen, concavats. El secret rau en el silenci de la llum. Colgada d’estels, l’ombra n’espargeix les cendres en l’aire. Sense figura ets pertot: desdoblada, pressentida, mudable.  

 

Pérez Sierra va llegir el cèlebre poema de Maria Mercè Marçal sobre el procés del “moriment” conscient, entès com un retorn harmoniós a l’origen, destacant-ne els punts de connexió amb el  poema anterior.

Res no et serà pres: vindrà tan sols / l’instant d’obrir / dòcilment la mà / i alliberar / la memòria de l’aigua / perquè es retrobi aigua / d’alta mar. (Raó del cos, 2000).

 

 

Marta Pérez Sierra va ressaltar altres aspectes crucials del llibre:

Les metàfores de la llum: en poesia, el naixement sovint s’associa a l’alba (l’encesa de la llum) i el “moriment” a l’ocàs (la seva apagada harmoniosa) i va acompanyat de la mirada: aspecte clau en el procés de creació. Cal saber mirar i mirar des de la llum interior, com llegim en aquest poema del llibre:

 

Cavar uns ulls a la matèria
i crear
el pou de la mirada.

Dins el clot,
el misteri de l’esguard:
llum adormida en la fondària
dels ulls.

Tot gira en els ulls des d’on mirem:
llum
concedida en mirar.

L’esclat de l’esfera:
llum nounada,
pètals
esbadellats a l’alba.

 

Un aspecte destacable de Senyals és la forta connexió entre tots els éssers de l’univers. Concretament, es plasma a través dels ocells i les flors: metàfores recurrents: dos elements que actuen com a ponts entre el món físic i la dimensió espiritual o emocional. Actuen com a presó i refugi del cos.

Els ocells simbolitzen l’esperit, la llibertat interior i l’impuls vital. Representen la necessitat humana d’elevar-se per sobre de les circumstàncies mundanes, la part de nosaltres que vol volar i expressar-se sense les cadenes de l’entorn. L’endemà ens tornen / a néixer ocells als ulls, / dels dits germinen estrelles. O bé poden evocar l’impuls de fuga: l’ocell és l’ànima o el pensament que vol bategar i volar lluny del dolor físic. El cos en seria la gàbia.

La relació entre la figura de l’ocell i el concepte de silenci és un dels eixos més profunds i rics de tot el poemari. No són elements separats, sinó que es necessiten mútuament per expressar l’inefable. Aquesta aliança simbolitza la vulnerabilitat del mateix cos humà que busca emetre els seus propis “senyals de llum” cap a l’exterior.

El silenci, espai del buit per al vol,  no s’entén com un buit negatiu o com absència, sinó com l’espai nítid i calmat, essencial perquè l’esperit humà pugui desplegar les ales sense les distraccions del soroll extern. L’ocell representa i encarna “la veu” del poeta.

 

 

Les flors, que apareixen sovint en el llibre,  s’associen al procés de la vida, al creixement i a la transformació. Són senyals o esclats de bellesa orgànica que sorgeixen des de dins del nostre cos (l’arrel) cap a l’exterior, reflectint-ne la vulnerabilitat i el renaixement continu. Nosaltres som flors: i en les mans se’ns bada el cor / fràgil de les flors. Quan el cos s’accepta com un espai de recolliment i autoconeixement, esdevé la terra fèrtil on neix la flor. El cos deixa de ser una presó per ser el lloc on arrela la vida. Les flors són els “senyals de llum” orgànics que brollen des de la foscor interior cap a l’exterior.

Pérez  Sierra també va exposar les claus per copsar la rellevància simbòlica de la pedra en el llibre. En contraposició a la carn que envelleix o emmalalteix (tremor carnal), la pedra encarna la perdurabilitat i la fortalesa. És l’esquelet de l’ànima. Quan el jo poètic trontolla, la pedra actua com l’ancoratge a la terra, l’element sòlid que ens impedeix desaparèixer del tot durant les crisis existencials. El llibre proposa que fins i tot de la pedra eixorca en poden brollar “senyals de llum”, de la mateixa manera que les plantes aconsegueixen créixer obrint-se pas entre les esquerdes de les roques.

Va concloure que en definitiva, la pedra és la matèria més pura, sorda i resistent que l’autora utilitza per descriure la part profunda i indestructible, el nucli del nostre propi ésser.

 

 

I finalment, l’eix clau per entendre el llibre, segons Pérez Sierra, és l’amor:  sentir el pes de l’amor / que sobreviu // en el crit escruixidor del sol, o bé: un mot en la voravia del cel / i un amor que ens dignifiqui. L’amor universal no es planteja des d’un punt de vista romàntic, òbviament, sinó com un vincle de comunió i comprensió profunda amb l’altri i amb el Tot. Hi ha una mirada compassiva cap al món exterior. Estimar el món és acceptar les seves ombres i fer néixer, malgrat tot, petits “senyals de llum” poètics com a acte de generositat absoluta envers la humanitat.

També va destacar la idea d’un déu absent en alguns versos: L’absència de déu, matèria i udol. Sense una presència divina que doti de sentit o transcendència l’existència, el creixement de l’ésser humà queda reduït a biologia i matèria pura (s’expandeix la carn en la carn) i a un crit primari de dolor o desemparament.

 

 

De la segona part del llibre, “El so de la llum”, Pérez Sierra, va explicar que hi trobem la calma i la revelació; suposa un gir de cent vuitanta graus cap a l’harmonia i la domesticació del caos mitjançant la paraula. Aquest bloc consolida el concepte del “so de la llum” com a epifania, tot marcant una transició des de l’angoixa inicial cap a una acceptació pacífica i una transcendència espiritual.

La introdueixen tres citacions que al·ludeixen a la paraula: la primera, de Paul Celan, parla de la llum; la segona, d’Edmond Jabès, de les flors, i la tercera, de Clarice Lispector, de la pedra. Els versos d’Edmond Jabès va donar una de les claus de lectura a Pérez Sierra: Et vous savez que l’âme a, pour pétale, une parole.

Aquesta imatge del “pètal” i la “paraula” connecta amb la visió de la poesia com un univers fragmentat i infinit. L’escriptura és una exploració on cada paraula vindria a ser la fulla d’una flor: delicada, portadora de sentit i indissociable del misteri que l’envolta. Ens convida a reflexionar, va afegir Pérez Sierra, sobre com l’ànima s’expressa a través de la fragilitat de les paraules, enfrontant-se constantment a l’absència i al silenci. Aquesta idea la trobem en altres poemes, afegint-hi que la paraula també pot néixer de les pedres, del dolor, i del que és més material.

Per acabar la seva intervenció, Pérez Sierra, ens va aportar la seva lectura final de la segona part del llibre: l’ànima i cos són indestriables en la nostra vida: una no pot existir sense l’altre, i és la paraula qui els uneix. La paraula, símbol de la creativitat: el cos t’escriu.  En els instants de creació, el cos i l’ànima presenten una unió total, una comunió absoluta, i el poeta, o l’artista, és el canal a través del qual flueix l’obra: una veu raja de dins, vessa i revessa per les vores del cos —fora de tot saber.

A tall de conclusió, Marta Pérez Sierra va llegir i comentar aquest poema en prosa de la segona part que, segons ella, és una peça clau perquè reuneix els elements simbòlics principals que transiten en el llibre (el cos, la flor, la pedra, l’ocell i el silenci) just en l’instant de transició entre la vigília i el son.

 

Cos dorment en un jardí d’ombres. Lliris de cendra, parpelles molles, rumors porucs damunt l’herba. Cada dia ajuntes les peces del teu cos. Cada dia mous els llavis. Les paraules s’arraïmen, s’extravien en l’aire. Cada nit t’enlaires amb peus delicats de pedra —com ocells aparedats en el vent. En l’entreson et tornes a dissoldre: tènue alfabet somiat per l’aire.

 

 

De la intervenció d’Empar Sáez us en fem cinc cèntims:

Sobre la imatge de la coberta, de l’artista Xesco Casacuberta, va explicar que va ser una proposta de l’editor, Joan Puche. L’autora va destacar que la fotocomposició integra diferents aspectes poètics que la fascinen: la sorpresa que genera en l’observador i la bellesa i delicadesa plàstica de la figura d’una dona.

Sáez va corroborar l’arrel simbòlica de la seva poesia, tot afirmant que el valor simbòlic de les paraules és essencial en el llenguatge poètic: la paraula i les imatges concretes poden expressar significats emocionals, espirituals o filosòfics profunds. Aquesta qualitat simbòlica del llenguatge connecta el món físic, tangible, amb el món invisible i pot conferir un gran poder evocador a les paraules.

Segons Sáez, alguns lectors han comentat que la seva poesia els trasllada a la filosofia panteista de Baruch Spinoza, a les filosofies orientals i als místics. Va afirmar que està molt interessada en la saviesa ancestral i una de les lectures que creu que l’ha influït més són els textos dels presocràtics. Van ser escrits fa més de vint-i-cinc segles i ocupen un espai, profundament literari i poètic, entre el mite, la filosofia i la teologia, tot explorant l’ànima i l’origen de la realitat. Escriure Senyals de llum des del cos ha estat una forma d’indagació entre la relació humana, el cos, la matèria que som, i de la intuïció que tenim del sobrenatural. La poesia és una forma de constatar aquest misteri.

 

 

Efectivament, va coincidir amb Marta Pérez Sierra en el fet que l’eix clau, vertebrador del llibre és l’Amor i per aquest motiu va incloure els versos introductoris de la poeta Tess Gallagher. L’amor és la força primordial en qualsevol acte de creació, va assegurar: amor i creació van plegats, van junts  (creació del món i creació artística); busco aquest impuls profund i harmònic que ordena el món, el caos.

Va afegir que no ha estat únicament influenciada per la cultura religiosa cristiana, que va formar part de la seva educació, i que ens diu que Déu creà el món per amor, sinó que ha rebut l’influx de moltes altres moltes lectures. Per exemple, dels textos de Ferecides de Silos, un presocràtic que ens deixà escrit que Zeus es transformà en amor en el moment de crear.

Sáez va explicar que en el llibre parla sobre la corporalitat: el cos és el leitmotiv del llibre. El cos com a sorpresa còsmica, com a afer existencial (des de la fragilitat i la força) i com a indagació de la creació del món i de la creació artística (la relació del cos —subjecte— amb l’escriptura).

L’autora va explicar alguns aspectes del procés d’escriptura del llibre: ha estat un procés llarg, sis anys, amb molts períodes de pausa, de silenci: la poesia, per mi, a més de ser una passió i una fe, té molt a veure amb la paciència —va afirmar. No només has de saber esperar el poema, aquest impuls que et fa escriure, has de saber, una vegada escrit, quan està acabat, quan se sosté, o si, en canvi, l’has de continuar reescrivint, si l’has d’esporgar de paraules fortuïtes, que no formen part de la unitat que busca el llibre.

Sáez va afegir: el que jo busco no té res a veure amb la correcció perfeccionista, també molt necessària, i tampoc m’interessa la bellesa per la bellesa, ni la forma per la forma. Jo intento cercar una mena de veritat, d’autenticitat, de connexió amb una memòria ancestral, i per a això no existeix cap fórmula, d’aquí ve la complexitat de la poesia.

 

 

D’alguns aspectes concrets de Senyals, com la unitat conceptual del llibre, va afirmar que tots els seus llibres neixen amb vocació d’unitat: el llibre és aquesta estructura que jo vull que sigui sòlida; cada poema és un petit element dins d’aquesta casa petita que els conté —va afegir.

Va assegurar que l’estructura del llibre va sorgint, no és premeditada: en les primeres etapes del llibre ja existeix d’alguna manera, ja tinc indicis de per on anirà el nou llibre, però ho vaig descobrint a mesura que escric. Per això, en aquest procés, és tan important el títol, un lema inicial: és el primer que necessito, és el que em fa avançar en l’evolució i en la creació del llibre. Puc treballar amb títols provisionals fins a arribar al definitiu, com en aquest llibre o, com va passar en els primers, el títol inicial es pot mantenir intacte fins al final. 

Per acabar, va parlar d’alguns elements importants en el llibre, aprofundint en el que havia explicat Pérez Sierra.

Segons Sáez, la llum és l’element central i vertebrador del llibre. La llum prové de les estrelles, però simbòlicament també emana dels cossos, de la materialitat del cos i de la vida. És ben conegut el símbol de la llum (coneixement, veritat, vida, espiritualitat…) en els textos filosòfics, teològics i literaris. A Senyals, i especialment en la primera part, “El cos i l’estrella”,  la llum representa el millor que prové dels cossos: l’amor, la bondat, la dignitat…

I la paraula, l’altre element important del llibre, sobretot en la segona part, “El so de la llum”, també emana dels cossos i és creació. Així doncs, ha de contenir l’amor i l’harmonia universal. A més, en el moment que és escrita, la paraula es fa cos, matèria (clarament ens hi ressona l’Evangeli de Joan: I la paraula es va fer carn i va habitar entre nosaltres).

I enllaçant amb un concepte fonamental, el silenci, del qual parlava Pérez Sierra, l’autora va afegir: el silenci i la foscor són previs a qualsevol creació que ens puguem imaginar, representen el no-res; de fet es defineixen com a absència de so i de llum, respectivament. Tant la llum com el so (la paraula), per tant, són elements de vida, oposats al no-res; en el llibre parlo a través d’ells de la creació. A Senyals de llum des del cos trobem un vincle estret entre cos, paraula, amor i creació.

 

 

En la part final de l’acte tant l’autora com alguns assistents va llegir poemes del llibre Senyals de llum des del cos. N’hem fet una selecció:

 

Tot comença silenciosament:
una mà oculta a frec de les teves mans.

Sentir el ròssec dels astres en la pell:
bressoleigs de llum afaiçonen
els dits, embasten les ombres.

Vacil·lants,
les mans novelles prenen l’enigma:
enclouen en un puny
giravoltes de foc, fang i estelles.

Tremolors errants
esbossen una mà
en l’argila infinita
de la teva mà.

 

 

Vet aquí el dolor des de dins:

Les mans s’endinsen en un cos
perforat;
fan moure maldestrament
els braços             i el tronc,
deixen caure el cap.

Una veu rogallosa
retopa per les parets angostes
de la gola
i esclafa           cruelment
la línia final de les rialles.

El cos plora en un cos universal.

Immensa
la llàgrima que sobreïx de l’ull.

 

 

Quan tot estava encara unit,
quan res
no se separava:
el cos i la terra, l’ànima i el cel —en una sola dansa—:
tot ho ajuntava l’amor.

No hi havia dins ni fora.
La paraula, màgica, arrossegava el món
a la clota imantada dels seus solcs.

Quan tot estava unit,
els cossos i els somnis volaven junts
embolcallats per fils interminables
d’horitzó.

 

 

Què podem salvar d’un cos
si la seva ombra no es vincla cap a terra
i no en llepa el misteri?

Alça els braços i arranja les lleis còsmiques, únicament amb paraules.

No deixis ermar els solcs ancestrals.

Ofereixes la conca buida
de les mans:
línies ensotades per remoure
els camps,
llaurar la terra inculta, la femada,

obrir-hi solcs,

escriure-hi.

 

 

Agraïments a la poeta Marta Pérez Sierra per la seva lectura profunda i enriquidora de Senyals de llum des del cos, una lectura que, ben segur, va ser reveladora, va il·luminar als assistents i a la mateixa autora.

Gràcies a tots els amics assistents.

Molt agraïda a Aureli Ruiz per les fotografies.