Reversos grup poètic

El passat vint-i-vuit de setembre vam engegar el nou curs, després de la pausa d’estiu, amb Maria Josep Escrivà, poeta del País Valencià, nascuda a la comarca de la Safor  (el Grau de Gandia, 1968). Va ser un honor immens rebre-la a l’espai VilaWeb.

Vam entaular una conversa sobre la seva poesia i en la part final de l’acte ens va oferir una lectura de poemes.

 

 

Maria Josep Escrivà és poeta, narradora, activista cultural. Llicenciada en Filologia Hispànica i doctorada en Filologia Catalana per la Universitat de València, va treballar com a professora de català a l’Oficina de Promoció del Valencià de l’Ajuntament de Dénia. Va ser responsable, en el període 1999-2016, de la secció de Literatura del CEIC Alfons el Vell de Gandia  (Centre d’estudis i investigacions comarcals de la Safor).

Actualment, dirigeix la col·lecció de plaquetes «Razef» d’Edicions 96, on fa de correctora lingüística i editora.

La nostra poeta convidada, durant tres dècades i escaig, ha publicat vuit llibres de poesia i una antologia extensa:

 Remor alè, Tres i Quatre,1993. Premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó
A les palpentes del vidre, Columna,1998. Premi Marià Manent de poesia.
Tots els noms de la pena, Edicions de la Guerra, 2002.
Flors a casa, 2007, Edicions 62. Premi de poesia dels Jocs Florals de Barcelona.
Cal·ligrafies al buit,  Miquel Plana ed., 2011. (Ed. de bibliòfil).
Serena barca, Edicions del Buc, 2016. Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de poesia.
Sempre és tard, Proa, 2020. Premi Miquel de Palol i Premi de la Crítica de l’AELC 2021.
La casa sota la lluna. Antologia (1992-2022), Pagès Editors, 2023.
L’alegria de l’oblit, Edicions 62, 2025.

Part de la seva obra poètica ha estat recollida en diverses antologies i ha estat inclosa a Parlano le donne. Poetesse catalane del XXI secolo (Nàpols, 2008) i  més recentment a l’antologia Women Writers in Catalan (2017).

És coautora amb Pau Sif de l’antologia Ai, València! Poemes (1017-2002). Amb Josep Lluís Roig es va encarregar de l’edició, quaranta anys més tard,  de L’inventari clement de Gandia, original fins aleshores inèdit de Vicent Andrés Estellés, guanyador del premi Ausiàs March de l’any 1966.

Com a narradora ha publicat diversos llibres de narrativa breu i algun de narrativa infantil.

Ha col·laborat en diversos mitjans com a crítica literària: Caràcters, Reduccions, Levante-EMV, o L’Aiguadolç.

Té obra traduïda a l’alemany, l’anglès, el castellà, el croat, l’èuscar, el francès i l’italià.

És administradora del bloc literari Passa la vida.

Va crear i condueix, des del 2016,  una secció de poesia a Ràdio Gandia: La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món.

Manté un activisme cultural intens a través principalment de Saforíssims Societat Literària: una associació d’escriptors i escriptores de la comarca de la Safor.

Va rebre el Premi Roís de Corella (2025) a la trajectòria literària.

 

 

Transcrivim l’entrevista a la nostra poeta convidada: el diàleg que vam establir i els poemes de la seva lectura.

 

Empar Sáez: En alguna entrevista has dit: per a mi la vida i la poesia són el mateix. Parlem primer d’aquest compromís/identificació vital amb la paraula. La teva vida gira al seu voltant: la feina que desenvolupes, les nombroses activitats literàries, el teu bloc, i òbviament la dedicació a escriure des de ben jove: no oblidem que guanyes el Premi Senyoriu d’Ausiàs March a vint-i-quatre anys amb el teu primer llibre. Com se t’ha anat conformant la vida al voltant d’aquest eix fonamental: paraula-poesia?

Maria Josep Escrivà: Bé, jo vaig estudiar lletres perquè era una absoluta inepta en ciències, m’agradava la botànica i les ciències naturals, però no els números. Únicament em volia centrar en les lletres i, afortunadament, en l’Institut (eren els anys vuitanta) vaig tenir bones professores, especialment una d’elles que em va fer estimar la poesia en castellà, sobretot la generació del 27. Em van fascinar aquests poetes i va ser aleshores que vaig començar a escriure alguns poemes. En un poble al costat de casa, a Beniarjó, hi ha un premi molt important, el Senyoriu d’Ausiàs March, i en aquell moment m’hi vaig presentar. El primer any sense sort i el segon any el vaig guanyar. A partir d’eixe moment, la cosa més bonica que m’ha passat mai és haver anat coneixent altres companys de lletres que jo admirava: Marc Granell; encara vaig arribar a conèixer a Estellés; Teresa Pascual que estava en el jurat aquell any. I jo veia que la gent era feliç en això que feia. Així vaig començar quasi a  vint-i-quatre anys i al cap del temps he tingut la gran sort que tot el que he anat fent professionalment (jo necessite activisme literari) s’ha anat ordenant. El meu sou me’l paga Edicions 96 amb una reducció d’horari per poder-me dedicar a la tasca literària. Cada vegada m’agradaria dedicar més temps a l’escriptura, a la literatura: no estrictament a seure i escriure perquè no és això, només, és també llegir els altres, parlar de la poesia dels altres, i m’agradaria fer un grup com el vostre per parlar de poesia… En fi, també intente ajudar en el que puc als qui m’ho demanen: a mi m’han ajudat molt des de sempre i és important tenir aquesta ajuda quan comences.

 

 

E. S.: També has explicat en diverses ocasions que et consideres deixebla de Josep Piera, poeta saforenc, com tu. Ell va dedicar la seva vida a escriure i a viure en coherència amb la literatura i l’escriptura, com estàs fent tu. Explica’ns com neix i com es perpetua aquesta admiració i com ha influït en la teva poesia.

M. J. E.: Això és bonic que m’ho preguntis ara perquè ell va morir el dia 5 d’abril d’enguany, encara és molt recent, i jo li dec tot. D’entrada ell formava part del jurat del primer premi que vaig guanyar. Jo, en aquella època, el coneixia únicament com a escriptor. Eren uns anys molt interessants en la Safor: el 1990, per exemple, es van fer tota una sèrie d’activitats per celebrar el cinc-cents aniversari de la primera edició del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, que va organitzar i gestionar Josep Piera. La imatge que jo tenia de comarca era molt viva culturalment: cada mes s’hi organitzaven moltes activitats. Josep Piera sempre ha tingut una imatge molt oberta de Països Catalans; res d’allò de tancar-nos a casa nostra, amb els nostres amics, sinó que ell sempre ha cregut en la potència de la literatura i de la poesia en català i contínuament mirava cap enfora.

Aquells anys van ser molt importants per a mi. Va coincidir que havia començat a estudiar en la facultat i que descobria autors i autores que escrivien en català. A més a més, vaig descobrir que Josep Piera i Teresa Pascual vivien al costat de ma casa. Se’m va obrir un món: tots dos escrivien en català i eren veïns meus. La casa familiar de Teresa i ma casa familiar són a la continuació del mateix carrer. I vaig anar a conèixer personalment a Josep Piera: una llibretera em va dir que si anava em dedicaria el llibre. Em va fascinar precisament aquesta dedicació, ell sí, professional i absoluta a la literatura. Era mestre de formació i va provar, i ho va aconseguir, viure professionalment de la literatura; ell creia profundament en el que feia. A mi, aquest viure literàriament, en el seu paradís de la Drova, en una fusió completa amb la natura, em va enamorar, fins al punt que vaig fer un treball a partir de les seues traduccions de poetes àrabs andalusins i vaig acabar fent-ne una tesi doctoral. Vaig dedicar molts anys a estudiar la seva obra, vaig parlar molt amb ell i em va obrir un món. Ara es tanca aquest cercle i m’encarregaré de gestionar la seua obra juntament amb les dues nebodes de la seua família.

 

 

E. S.: Continuem parlant de referents. En el poema que introdueix el llibre A les palpentes del vidre hi trobem aquestes paraules del crític literari  Harold Bloom: un poema és la resposta a un poema de la mateixa/manera que un poeta és la resposta a un poeta.
En la teva obra fas un esforç important per explicar, per aclarir la petja que han deixat altres autors en la teva poesia (en endreces, citacions, notes finals…) i, a vegades, també hi trobem inserits versos d’altres autors en els teus poemes. ¿Escriure seria per tu, entre altres coses, el diàleg, la conversa silenciosa que s’estableix amb les lectures que fas, amb el llegat poètic i els teus poetes estimats? Quins són aquests poetes?

M. J. E.: En cada moment de la vida n’hi ha uns: el referent del principi és Machado. Però per mi és molt important que aquest diàleg s’estableixi no només amb la tradició sinó amb els poetes i les poetes contemporanis, perquè som un col·lectiu. Reconec que la meva debilitat és la poesia que s’està fent actualment. Per això quan vaig fer la tesi sobre la poesia de Josep Piera (la vaig llegir el 2001) i em van dir que com és que la feia sobre un autor viu que continuava escrivint, vaig explicar que a mi el que m’interessa és estudiar la poesia que s’està fent ara: és a la universitat on s’estudien els autors que esdevenen clàssics, una vegada morts. Jo el que vull és la poesia viva, actual. Aquest diàleg s’estableix quan us llegeixo, em feu companyia. Aleshores en els meus poemes conviuen moltes altres lectures, altres referents, i dialoguem.

E. S.: La narrativa, per a nosaltres, que et coneixem com a poeta, és el vessat més desconegut de la teva obra. Quin espai ocupa en la teva vida literària. Com la compagines amb  la poesia; una es nodreix de l’altra o bé són dues facetes independents?

M. J. E.: Curiosament, el primer llibre que vaig publicar va ser un recull de relats. Va ser el mateix any que havia guanyat el premi de poesia amb el primer llibre i que es va publicar l’any següent. A mi m’agradaria escriure més en prosa, m’agrada llegir-ne també. És veritat que el meu llenguatge és el poètic, però vull pensar que el que treballa és un tot. Per exemple, el meu bloc em serveix per reflexionar, per parlar de l’obra d’altres. M’interessa molt l’assaig i trobe que és apassionant teoritzar sobre poesia. Perquè tot això ens enriqueix, i també enriqueix el llenguatge poètic. Actualment, estic treballant en un llibre que serà “entre gèneres”: un assaig literari que incorpore poemes, notes de dietari, altres autors, com sempre: en mi hi viu molta gent…

 

 

E. S.: Parlem ara de la teva obra poètica. L’antologia La casa sota la lluna (1992-2022) t’ha permès revisar amb ulls d’ara tota la teva obra. Has fet una tria personal, has reordenat, i en alguns casos revisat i reescrit els versos antics. Amb aquesta tasca que has fet i la perspectiva interessant que t’ha proporcionat, com classificaries els teus llibres dins el conjunt de la teva obra? Quins consideres que són els llibres iniciàtics i quins els de maduresa?

M. J. E.: Tornar sobre la pròpia obra és molt bonic, de sobte dius: he fet algunes coses…, però també et crea un vertigen, perquè el meu primer llibre Remor alè, escrit a vint-i-quatre anys, per mi era un intent d’alguna cosa; jo no sabia el que volia fer. Després va venir el segon, A les palpentes del vidre, que també és un intent, però que ja incorpora les ganes d’escriure amb intenció: amb una mica de tècnica (mètrica). I arribarien a Tots els noms de la pena: aquests tres els tinc en un grup.

Crec que el que em va fer espavilar va ser que l’any 2007 vaig guanyar els Jocs Florals de Barcelona amb Flors a casa. Qui guanyava els Jocs Florals era poeta de la ciutat i gràcies a això començaves a fer trobades amb biblioteques, participaves en actes, vaig anar a la Fira del llibre a Frankfurt… Des d’aquest llibre jo crec que la meua veu i els temes, la manera i la preocupació segueixen una línia. Si em fas dir, salvaria els llibres a partir de Flors a casa.

E. S.: Primer vaig llegir tots els teus llibres i, posteriorment, l’antologia. Com alguns dels poemes els recordava diferents, els vaig anar comparant i vaig trobar que en els tres primers llibres, principalment, hi ha bastants poemes reescrits. Com ha anat aquest procés de reescriptura d’alguns dels teus poemes?

M. J. E.: Sí, quan l’Àngels Marzo em va demanar que fos una de les autores de la col·lecció Tria personal, de Pagès Editors, jo vaig dir que no podia ser perquè no tenia prou obra per fer això. Dels dos primers llibres no n’hagués triat res i encara no havia publicat el darrer llibre, L’alegria de l’oblit. Pensava que tenia poca obra i Àngels Marzo va insistir que era important veure el progrés. Aleshores vaig pensar que seria bonic plantejar-lo com a revisió: tornar sobre la meua poesia. Li vaig demanar que pogués revisar, retocar la meua obra. Jo crec que mentre els autors estem vius tenim tot el dret a fer i a refer els nostres poemes. Luis Cernuda, per exemple, es va passar tota la vida fent això.

 

 

E. S.: En una publicació recent en el teu bloc literari, Passa la vida, parles de “Quotidianitat i estranyesa en la creació poètica”. En la teva obra es difuminen els límits entre el que és pròxim o quotidià i el que és llunyà o estrany. Com s’articula aquesta relació en la teva poesia?

M. J. E.: “Quotidianitat i estranyesa en la creació poètica” era un seminari de poesia que va proposar l’AELC amb aquest títol global. A mi m’interessa molt perquè per mi ací hi ha, per una banda, que les coses més senzilles, concretes o quotidianes diuen molt de la relació que establim amb el món: no són únicament coses, sinó que s’hi estableix una connexió emocional, però després hi ha un altre vessant que té més recorregut poètic, per descomptat també humà i filosòfic, que és la relació amb els altres o “l’estranyesa” que apareix al binomi del títol. L’estranyesa, precisament, en poesia, jo tracto de trencar-la. Una de les coses que m’importa més és parlar del dolor del món, dels altres. En principi estem parlant de quelcom estrany, exterior a nosaltres, però en el moment que l’incorporem l’hem aproximat, ja no és estrany. Hi ha uns versos que jo faig servir per explicar això: L’amor no redimeix de la ferida./L’amor és la ferida. Són del poema “Latitud zero” del llibre Sempre és tard. En el moment que ens fa mal el dolor dels altres, aleshores eixa ferida és també la que ens aproxima; ens fa estimar els altres. A través de l’empatia i la compassió ens apropem a l’altre, a l’estrany, i també patim eixa ferida.

E. S.:  Una de les característiques de la teva veu, per mi, és la serenitat. Olívia Gassol, en l’epíleg de l’Antologia, diu:  hi ha una tensió molt equilibrada entre el goig i el dolor de viure, dolor existencial. Quines són les claus que explicarien aquesta serenitat que transmet la teva poesia?

M. J. E.: Ho he reflexionat una mica perquè ja m’ho han preguntat en alguna ocasió. Senzillament, crec que és perquè el procés d’interiorització, el temps de sedimentar, en un poema és bàsic. Jo necessite, per escriure, molt de temps i crec que al final això vol dir que tot el que escric rarament és fruit d’un instint impulsiu, sinó que està molt meditat. Arriba un moment, al cap dels llibres, en què m’agrada més treure que no afegir: desescriure, una paraula que ja han dit altres autors: quedar-me només amb allò que siga indispensable.
I la veritat és que a mi m’agrada la serenitat, m’agrada frenar, parar, agafar-me les coses amb calma. La poesia ens dona l’oportunitat de parar i recrear-nos en allò que estem llegint o que estem fent. Perquè l’important és parar i observar; quan observem descobrim meravelles; i a més cada mirada és diferent. I la poesia fa això: posa l’objectiu, el focus, en una cosa i ens dona l’oportunitat de veure també les coses més petites, si parem atenció.

 

 

E. S.: Un altre tret de la teva poesia és la connexió profunda amb la natura, un element vertebrador de la teva obra: transmets una actitud meravellada davant els petits miracles de la natura. Explica’ns com vius aquest vincle amb la natura i com ho canalitzes en la teva poesia.

M. J. E.: És que tot en la natura és meravella. A mi és el que més consol i més plaer em dona; en determinats moments, més inclús que la literatura. Quan no saps on acudir perquè tens una situació difícil i just eixa serenitat està en perill, el que em consola més és la naturalesa. I a més aprenc molt observant els comportaments dels elements de la natura, i de com se’n refà després de grans catàstrofes i cataclismes; veus que és qüestió de temps i això, els humans, no ho tenim massa aprés encara.

En la meva obra, per exemple, el títol de Flors a casa ve d’uns vers de Wislawa Szymborska que diu: Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa. Tenim el dret de construir-nos eixos espais de bellesa, en aquest cas mitjançant les flors. Si ho pensem bé, veiem les flors com un adorn, com alguna cosa bella, però el món genera bellesa, concretament les flors, per atraure els pol·linitzadors i que la vida es perpetuï. Tot això em fa pensar molt en com és d’important l’estètica, la bellesa perquè la vida es mantinga.

 

 

E. S.:  Sobre el procés d’escriptura: ¿Escrius els poemes pensant en la unitat del llibre que construeixes o la trobes després, ordenant els poemes?

M. J. E.: M’interessa molt el procés de l’escriptura del llibre i la seva estructura. I el que sí que sol tindre és un motiu, una voluntat o un desig d’escriure sobre alguna cosa; sobre la relació amb el món, amb la natura, el cos de la dona, i un espai… Aleshores comences a escriure i van eixint poemes. Quan vas tenint-ne uns poquets jo ja estic pensant en com pot anar estructurat això. Pot ser que quan acabe el llibre, al final no té l’estructura que en un principi pensava que podria tindre, però m’agrada molt i m’ho passo molt bé muntant un llibre: com si fes una arquitectura.

E. S.:  Qualsevol lector, després de llegir la seva poesia, surt intel·lectualment molt enriquit per l’experiència lingüística, creativa i estètica, a part de la complicitat ètica i emocional que s’estableix en molts dels teus poemes. M’agradaria que ens expliquessis, a grans trets, com construeixes un poema, perquè, tot i l’enganyosa senzillesa, òbviament tenen una elaboració complexa, molt exigent i extremadament precisa.

M. J. E.: La veritat és que és un miracle ¿com fem un poema? Hi ha vegades que dius ¿això ho he fet jo? És un procés preciós i el més bonic és insistir. A mi m’agrada molt sortir, caminar, veure món, veure natura i normalment jo partesc d’una idea. La poesia que m’interessa ha de dir coses, hi ha molts tipus de poesia, però m’interessa el compromís en la poesia, que pot ser de moltes maneres. Normalment, puc tindre un primer esborrany amb una primera idea, de vegades escrita en prosa. A voltes això esdevé un poema, però tot el procés, des del primer instint de voler escriure sobre alguna cosa fins que es converteix en poema, és un misteri. La insistència; el poema s’esdevé per insistència. M’agrada molt treballar la forma, la mètrica; a vegades trenque o violente eixa mètrica, però crec que l’art ha de tindre un patró. I tot això va marcant cap a on va el poema. La distribució en la pàgina cada vegada m’interessa més: en els dos últims llibres els espais en blanc tenen molta importància, gairebé dibuixes el poema; el silenci també és important. Tots aquests elements, accions, conformen el poema final, com el pintor que va retocant el quadre per ací i per allà. També és important dir que cada poema va a la seua, tenen vida pròpia.

 

 

E. S.: Per acabar, Maria Josep, com a integrant molt activa de Saforíssims Societat Literària que coneix poetes joves, quines reflexions/consells faries a aquests poetes, o als poetes novells?

M. J. E.: El primer de tot, i el que em va ensenyar Piera, és l’exigència i mirar lluny. Si alguna cosa trobe que fem malament és no tindre ambició en el sentit positiu. Però això ho dic no només als escriptors, sinó a tota la gent que té alguna cosa a dir, que puga ser creativa, que puga aportar quelcom. Crec que hem d’aspirar al màxim, tenim la possibilitat de fer-ho bé o almenys provar-ho, a voler anar més enllà.  No ens podem coartar d’entrada. I penso que les dones ací ho estem fent fatal. Jo, que estic en el jurat de premis, a voltes m’acusen, ens acusen, que guanyen molts més homes que dones. El fet és que les dones no es presenten tant als premis com els homes i si se’n presenten, algunes són poc exigents. Per què no ens atrevim? Segurament perquè no ens agrada tant competir o perquè som molt exigents amb nosaltres mateixes. Però ser exigent és una cosa i posar-se barreres a una mateixa n’és una altra. En els premis importants només una quarta part dels participants són dones, i aquesta proporció es manté, malauradament no ha canviat en molts anys. Això no vol dir que no hi hagi dones boníssimes i més que en van apareixent, però en els premis de poesia encara passa això.

I, d’altra banda, crec que també cal fer una reflexió perquè estem perdent qualitat lingüística, en general, i diria que la poesia és just el llenguatge que necessita més d’aquesta exigència. Les nostres eines són les paraules, i el poder de les paraules és infinit. Per tant, diria que la gent jove s’hauria de posar les piles.

Els Saforíssims volem que qui comença, en la comarca de la Safor, tinguin un lloc i una gent a qui acostar-se i sumar-se a les iniciatives que fem, perquè començar és molt difícil. Compartir és important, i integrar i convidar també a la gent jove en les iniciatives i en els actes que es fan també ho és. Hem de comptar amb ells perquè és un estímul per a tots: ells també ens poden ensenyar a fer les coses d’una altra manera.

 

 

Alguns dels poemes que va llegir Maria Josep Escrivà en la part final de l’acte.

 

BIOLOGIA D’UN POEMA

Intrusió radical en el món. L’últim estadi. La part que aflora entre la terra i l’aire. El lloc on la bellesa creix amb un instint bàsic de supervivència.

Com una planta busca la llum, genera colors, allibera aromes, endureix, quan cal, les seues punxes com fiblons, així el poema. Flors. Calzes en el desempar de la terra.

Maria Josep Escrivà, Flors a casa
Edicions 62, 2007

 

ELS ARÇOS

Una veu discorre en una altra veu.
El matí, en la vesprada. Els terrossos d’argila
discorren en la pols de les sabates,
i els arços florits en més arços florits,
bells fins a l’extenuació.
És el desig un continu discurs
d’energia.

Discorrem així, de marge en marge,
com el dolor d’un os a un altre os,
com una muntanya encarnada per sempre
damunt les cuixes.
La mirada discorre fins al pou
d’uns ulls, com el reclam d’un rossinyol
s’imposa al temps des de l’imperi de claredat
que haurien d’haver conquerit els llavis.
Les mans, però, no es mouen.
Creix en silenci el temor al silenci.

Discorren desolats barrancs inescrutables,
memòria remota des de l’última dansa
de la pluja.
I encara el món discorre en les seues pupil·les
com una sort inaugural.
El meu paradís en el petit món verd dels seus ulls.

La seua forma de mirar el món m’esgarrifa.

L’olivera no sap que el temps li creix
a sobre fins a asclar-la. El temps no sap
que és el tacte dels dits quan s’atura al damunt
d’una olivera.
Els nostres ulls ho declaren sense saber-ho.
La vida d’una olivera és més llarga
que les nostres dues vides juntes,
però el nostre desig és més cert, perquè és efímer, i discorre
en forma de camí.
No conec ningú que s’estime els camins com ell,
que me’ls fa mirar i només aleshores se’m revelen:
en els seus ulls de pou, en el seu cos d’olivera.
El seu cos és ara el meu pànic
i no desitge un discurs de paraules,
sinó d’espinals dolços i amargs alhora,
bells fins a l’extenuació.
Quantes paraules desconegudes caben en la vida dels homes?

És el desig un continu discurs d’energia.
Però les mans no es toquen.
Les mans només es miren i s’esperen,
en un després d’absències vives.
En un altre camí inaugural.

 

 

Serena barca

Naveguem desnonats       cap a platges tranquil·les.
No ens fa por naufragar       si és en terra benigna:
ens avala un viàtic       de llum. I la certesa
que al fons dels muntanyars,       de dins dels bulbs obscurs,
revindran assutzenes,       radiants camafeus

de nacre. Redimits de quasi tot.

Maria Josep Escrivà, Serena barca
Edicions del Buc, 2016

 

El pou: l’origen

La meua mare és sàvia.
Destria, entre milers, la taronja més dolça
i ens l’ofereix, penyora d’amor, com un planeta
madur entre les mans. Desulla tomaqueres,
precisa, diligent com va pujar els fills,
i s’ha llegit pocs llibres, però llig
d’una hora lluny el cor de les persones.

Portadora de vida, com diu el seu llinatge.
Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams
i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin
misteri fa esclatar un gladiol, què espenta
el sol cada matí fins al cap del carrer.
N’acaba donant gràcies al déu que porta al pit
com si hi covara un ram de caderneres. Sap
com fer brollar un pou al centre d’un bancal,
que tot és qüestió de foradar ben fondo.
I vet ací —”què et sembla…?”— que al cap de quatre dies
li vessa la marjal a sota els peus contents.

Xarrala de malnom, fins i tot sense veu
conversa amb els seus morts. Consol reparador
quan els vius no l’escolten: «Què faig i què no faig
i tingueu pietat de nosaltres». Així
he comprès que existeixen tants cels com tants pesars
hi ha que els necessiten. No ens escalfa igual fe,
ni ens cal, si compartim melic des de l’inici:

l’amarra d’un budell, quan jo vaig ser
apèndix i ella va ser pou, origen
mare de vitalícia fortuna.

Maria Josep Escrivà, Serena barca
Edicions del Buc, 2016

 

Dones a les cunetes

1

Diumenge assolellat.
Uns ciclistes esquiven pals ressecs:
antics vaixells
sense cap mar.

Mollons de pedra:
sentinelles cansats
d’eternes rutes.

Estaques de bardissa:
fites a coloraines
en boques de bancals.

Gossos esporuguits,
dones a les cunetes.

 

2

A les cunetes,
cames de bronze
negades en roselles
fins als turmells.

 

3

Clavades dia i nit a les rotondes,
xiprers, fanals. En carn
viva ninots de falla.

Canícules, hiverns,
els fars dels automòbils: centelleig
en natges de niló.

Roda i roda la mola…

Rossins novells de cos
i vells de càstig.

Maria Josep Escrivà, Serena barca
Edicions del Buc, 2016

 

El cuc

Amb mi conviu un cuc que alguns dies em rosega com si fos una fulla de morera. Fins a l’espina descarnada, si en lloc de fulla en diguérem peix. Metàstasi de la inanitat. Obscenitat del buit. Intempèrie que calla, perquè són vanes les paraules que no remouen ventres necis. Aleshores el silenci, tantes vegades clement, esdevé un pou on només retrona el desconsol del propi silenci. El dolor i el seu eco, que amplifica fins a límits probablement immerescuts la nostra insignificança humana.
En una casa impregnada amb l’olor de sutja de vet a saber quants hiverns inconeguts, la gravetat d’uns mots m’omple de llum: pitjor que sentir a dintre el rosec constant d’un cuc i retorçar-se de neguit seria encarar el vent com cucs sense ànima. Ser capaç de comprendre el patiment. Viure-hi des de la més franca condició i respirar-lo, cada dia, nauseabunda olor de sutja indeleble.
Amb mi conviu un cuc que alguns dies em rosega com si fos una fulla de morera. Fins a l’espina descarnada. I jo soc la fulla obscena. I jo soc el cuc.

 

Mirall en el mirall
ARVO PÄRT

En equilibri

al seu filat, les tórtores.
L’engany i la certesa.
El plany, la consciència.
L’alfals segat al vespre.
La nafra oberta al cel.
El crit, la sal dels mots.
L’abans, l’abisme. Tot
i res en equilibri.

La nàusea i la pau.

Maria Josep Escrivà, Sempre és tard 
Edicions Proa, 2020

 

 

 

 

 

Agraïm profundament a Maria Josep Escrivà la vetllada de poesia que vam compartir. Va ser una alegria i un plaer immens conversar amb ella. Aquest diàleg va donar peu a un interessant col·loqui amb els assistents a l’acte. Gràcies a tots.

Fotografies: Aureli Ruiz

Text: Empar Sáez