Reversos grup poètic

El passat 27 de maig vàrem tenir el plaer de comptar amb la presència de la poeta Fe Ferré Ferraté, amb qui vàrem parlar d’alguns aspectes de la seva vida i molt especialment de la seva l’àmplia obra poètica. Us en fem una transcripció de la conversa amb alguns dels poemes que es van llegir.

Nascuda a Barcelona el 1962, és metgessa de medicina general, especialitzada en acupuntura i homeopatia. És una gran apassionada de totes les manifestacions culturals: la pintura, la música, la dansa, també l’interessa  la psicologia, la natura i el cultiu de la terra. Resideix habitualment a Barcelona, al barri d’Horta i al poble de Cabassers (Priorat), on hi té arrels familiars, la casa pairal i el tros, que cultiva, tant  amb les mans al càvec com conduint el tractor.

Té publicada força obra poètica, tant en solitari com en col·laboració amb d’altres poetes. Són de collita pròpia: Alquímia d’aigua (Editorial Òmicron, 2010, finalista del Premi de poesia Benet i Càpara), Alquímia de foc (Editorial Òmicron, 2012), En clau de lluna (Editorial Germania, 2014), Alquímia de paraules (Editorial Neopàtria, 2016), Camí de margarides (Editorial Comte d’Aure, 2019), Dibuixos de sang i cel (Ajuntament de Les masies de Roda, 2021, Premi de poesia Miquel Arimany), Converses amb l’arbre de Júpiter (Editorial Comte d’Aure, 2021), Pols a les sabates i petjades al cel (Editorial Neopàtria, 2022, Premi de poesia Xavier Casp) i El cant d’una terra (La Banya Edicions, 2023).

I conjuntament amb d’altres veus, destacarem dos llibres: Poesia som nosaltres (El Punt Volat, 2024, escrit amb Neus Jané i dibuixos de Núria Jordan) i Lingua mater (Gales Edicions, 2024, escrit amb dotze poetesses dels Països Catalans: Carme Arnau, Carme Balanzat, Maria Rosa Blàzquez, Antonina Canyelles, Maria Teresa Ferrer, Aina Garcia, Gràcia Jiménez, Carme López, Llucia Palliser, Pura Peris, i Carme Romia).

La sessió va començar amb la lectura d’aquests versos inèdits, per tal d’introduir els assistents en la poesia de la nostra convidada:

 

Respiro i l’aire és ple d’olor d’espiga,
de flor violeta, de pregària al vent.
Senzilla flor, al pit batecs de lluna
mentre amb ulls nous vesteixo lila el temps.
Esguard d’infant vestit d’olor d’espígol,
les mans obertes i l’amor fent-se vers.

 

Sobre els seus inicis, Fe Ferré ens va explicar que “ja d’adolescent escrivia molt, com una rateta de biblioteca, a mà, grapant els fulls en forma de conte”. Després, ja en els estudis, ho va aparcar una mica, per l’exigència de la carrera de Medicina, però ràpidament hi va tornar. “Llegia els meus escrits als amics i familiars, sense pensar si allò que escrivia era important o no”. Finalment, es va presentar al premi de poesia Benet i Càpara, va quedar finalista i l’editorial Òmicron li va proposar publicar el llibre. Ferré recorda que “va ser bonic veure com els poemes que entregava a la gent, deixaven de ser meus per esdevenir també dels lectors, fins i tot amb un altre missatge de l’inicial. A partir d’aquí, ja no vaig parar d’escriure i de compartir els meus pensaments, de conversar amb el lector”.

En ser preguntada sobre el procés d’escriptura, Ferré explica “la necessitat d’escriure aquell pensament a l’instant o retenir-lo per escriure’l en arribar a casa, tant a Barcelona com a Cabassers, barrejant l’espai geogràfic amb l’espai poètic. Estar físicament aquí i escriure quelcom d’allà”.

Rodejada sempre de natura, dels turons d’Horta o les muntanyes del Montsant, Fe Ferré descriu la importància de la natura en la seva poesia, la necessitat de respirar-la. “Tinc la sort de fer de pagesa a Cabassers, de cultivar el tros de la família, les oliveres, tant a peu o sobre el tractor que també condueixo”.

Parlant de medicina i poesia, de la necessitat d’ajudar als altres, Ferré remarca “la transmissió del de l’experiència de patiment i la necessitat de reflectir-lo en els meus escrits. La poesia és sempre intimista, sigui parlant de la natura o de l’ésser humà. Amb la poesia pots traslladar-te més enllà de les paraules”.

Reconeix que és molt autodidacta, que no segueix cap corrent a l’hora d’escriure. Admira a molts poetes, com Martí i Pol, Salvador Espriu, Maria Mercè Marçal i d’altres escriptors com Julio Cortázar o també poetes actuals, contemporanis.

Sobre el futur, Fe Ferré confessa que “no podria no escriure”. És una poetessa que valora molt la poesia oral, regalant-nos força vídeos a través de les xarxes socials, on diu que hi pots transmetre més. “Amb la transmissió oral de la poesia es crea un aire màgic, diferent. Al principi, tenia molta por al públic, tremolava,  però l’oralitat em va enamorar, era una altra dimensió. Això també és poesia, és arribar d’una altra manera. I, alhora, escoltar la recitació dels poemes propis a través d’altres veus, descobreixes altres dimensions que no havies previst”.

A partir d’aquí vàrem començar a parlar dels diferents llibres que ha publicat. Fe Ferré Ferraté va començar publicant Alquímia d’aigua, finalista del Premi de poesia Benet i Càpara l’any 2010. “És fer servir la paraula “alquímia” com la màgia de les transformacions, i “l’aigua” com el símbol de les emocions, els sentiments, el fet de fluir de la vida”. Va triar diversos estats de l’aigua per transmetre emocions diferents. La gota com un estat de recolliment, el riu com deixar-se anar, la pluja, el gel, el llac…

Dos anys després, el 2012, va continuar amb Alquímia de foc, segon llibre sobre els elements de la natura. “Aquí, els capítols reflecteixen les següents característiques del foc: l’espurna, la flama, el fum, la brasa, la cendra i la llum. Són fets, estats i emocions reflectits a través d’aquests elements”.

En clau de lluna va ser el tercer llibre. En paraules de Ferré, “és un poemari d’un viatge sideral, que té per estacions les emocions de la persona i per aterratge, el cor i l’ànima”. L’autora fa servir les diverses fases de la lluna i, al mateix temps, “diversos moviments o tempos musicals, expressant els estats de la consciència basats en l’amor”.

De nou a les alquímies, Fe Ferré publica el quart llibre, Alquímia de paraules. No és un element de la natura, com l’aigua o el foc, però sí un element imprescindible per a l’escriptura. Es reconeix una enamorada de la paraula, “puc transmetre la seva màgia, l’alquímia de les paraules, basant-me en el verb, el nom, els adjectius. És la transformació de la màgia transformadora de la paraula en si, però no tan sols de la paraula, sinó de l’ésser humà, amb una poesia molt intimista, fent servir el símbol per parlar del més enllà”. A la contracoberta del llibre es llegeix: “Heu sentit la força de les paraules, la potència dels vocables? Jo, sí. L’he vista dansar a tocar el cor i en la brillantor dels ulls; en l’hàlit d’un petó i en el xamfrà d’un sentiment”.

El següent llibre té un caràcter molt intimista. Es tracta de Camí de margarides. En un article de Teresa Costa-Gramunt podem llegir: “És la història d’un adeu i d’un retorn, i, encara: un tornar a la matriu, un aprendre de la Mort allò que ens vol dir la Vida”. És un llibre dedicat a la mare de Fe Ferré, Margarida Ferraté. “Són poemes escrits en el transcurs de la seva malaltia terminal, la mort i el dol; totes les preguntes que et fas i tots els sentiments que es mouen; tot el que hi ha al voltant d’aquest procés dolorós, però alhora, transformador”. I va afegir, “va ser una altra manera d’expressar-me en els moments finals. Era tot allò que sentia i que necessitava escriure en vers. És una manera de comunicar-se que necessita el meu jo per treure’n molt més. Va ser sedatiu, curatiu en escriure-ho i poder transmetre-ho, en dir, em sento així, m’enfado així, ploro així, et trobo a faltar així”.

Posteriorment, va publicar Dibuixos de sang i cel, premi Miquel Arimany 2021, convocat i editat per l’ajuntament de les Masies de Roda, comarca d’Osona. “Són poemes més estripats i terrenals, amb poemes de dolor i ganes de sortir-se’n més enllà del cel”.

Converses amb l’arbre de Júpiter va ser el següent llibre que vàrem tractar. Es tracta d’un llibre de poemes i prosa poètica, amb dibuixos de Núria Jordan. “L’arbre de Júpiter és un arbre (es diu així) que tinc a la terrassa de casa a Cabassers, no és molt gran, amb flors de color rosa, que quan perd les flors sembla que estigui mort, però acaba florint molt tard. Vaig fer un doble joc i veig que va més enllà. És com les converses que tens i que es perllonguen més enllà de la vida, quan tot sembla mort, i que també pot ajudar a fer que florim més tard”. I va afegir,”el vaig escriure durant la pandèmia, amb la distància dels éssers estimats, amb tot el que vaig viure a la consulta: el dolor i tota altra mena de problemes, també personals, com la meva separació, la mort del meu germà. Era com xerrar amb aquest arbre que em parla de resistència, però també em deia que me’n podria sortir”. A la contracoberta del llibre podem llegir: “Ens fa d’interlocutor i mirall a la recerca de l’essència, conduint-nos a un viatge tant cap al nostre interior, com cap al món que habitem”.

El següent llibre de què vàrem parlar fou Pols a les sabates i petjades al cel, premi de poesia Xavier Casp, convocat per l’Ajuntament de Carlet, al País Valencià. Llegim: “És un mirall de l’existència, de la vida, que transita entre terra i cel per trobar la pau de l’equilibri”. Fe Ferré afegeix, “És tracta d’això, de la pols a les sabates com a metàfora dels camins que transitem. I les petjades al cel, com tot allò que ens transcendeix, que va més enllà de nosaltres”. Entre els dos pols és on estem, entre terra i cel”.

A Cabassers, comarca del Priorat, és on Fe Ferré Ferraté té les arrels, el tros, la casa pairal i on es va inspirar per escriure el seu darrer llibre, El cant d’una terra. “És un homenatge al poble, a la seva gent, als carrers, els senders, la natura, el tros, l’hort, les tradicions, les festes i amb unes quantes fotografies per amenitzar-ho tot plegat”. El llibre va sorgir d’una exposició que parlava de senders i de paisatges emblemàtics del poble, organitzat per l’Ajuntament de Cabassers, Cabassers turisme i el Museu Miquel Montagut. “Van proposar-me escriure poemes sobre aquest patrimoni i vaig acceptar. I després d’un recital, va sorgir la idea i la realitat del llibre. Ha tingut tant d’èxit, que s’ha fet una ruta circular, Camins de lletres, per tal de seguir els camins i els espais descrits al llibre, amb poemes penjats als espais més emblemàtics”. Això és perquè Fe Ferré passa llargues temporades a Cabassers, on també té consulta, el tros, el pare i molta família.

Dels diversos llibres que té escrits conjuntament amb altres poetes, en destacàrem dos. El primer, Poesia som nosaltres, escrit a dues mans amb Neus Jané i dibuixos de Núria Jordan. “Són poemes que parlen de poesia, tots som poesia, tot és poesia. Els dibuixos de la Núria Jordan parlen dels poemes i els poemes parlen dels dibuixos en una espiral bidireccional de paraula i dibuix”.

I finalment, destacarem un gran llibre, Lingua mater, escrit per dotze poetesses de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Són Carme Arnau, Carme Balanzat, Maria Rosa Blázquez, Antonina Canyelles, Maria Teresa Ferrer, Aina Garcia, Gràcia Jiménez, Carme López, Llucia Palliser, Pura Peris, Carme Romia i la mateixa Fe Ferré. “És un llibre proposat per la Pura Peris i ha sigut màgic escoltar els diversos accents dels Països Catalans en el transcurs de les diferents presentacions. De temàtica lliure, però amb una unitat, com si totes ens haguéssim posat d’acord, ha sigut molt enriquidor”.

Per acabar la conversa, Ferré  ens va comentar que “continua escrivint i molt, que ja té enllestits quatre nous poemaris per a ser editats”.

I fent gala del seu dot de recitadora, ens va dir els següents poemes:

 

Cireres al novembre

Vam dibuixar cireres al vent
una primavera dolça.
Encara hi havia finestres
obertes a l’abril,
i un novembre florit
capgirava el calendari.
Vaig aprendre a menjar lluna
les nits de sol adormit,
i a tatuar versos de cel a l’aire.
Travesso aquest espai vermell
de melosa fruita salvatge
per conjurar la mort del temps
per abraçar el silenci del vers
i cosir-me de nou les ales.

Pols a les sabates i petjades al cel, Editorial Neopàtria, 2022

 

 

Inqüestionable temps (que passes) 

T’observo dins aquesta copa
mig esgotada de vi. I de vida també
Tanco els ulls un moment
per veure’t dansar inabastable.
Etern i fugisser, m’abraces.
Voldria cosir-te a l’esquelet,
un instant, o a la pell,
per saber-te, tenir-te, atrapar-te
Et beso i marxes.
Em parles amb els teus mots,
en perpetu moviment,
de com llaures el fang
de què estem fets,
i et torna l’eco la pols d’estels
fent un punt al calendari.
De com fabriques tresors
de les coses quotidianes
i et fas amo efímer i permanent
de cada secret insondable.
De com transformes el cos,
l’aroma, el sabor, el tacte.
amb la teva carícia insolent.
Et duc gravat a la memòria, al cor,
com paladí de tots els meus actes.
No podria pensar ni escriure versos
si no et tingués,
marcant el meu batec.

Lingua Mater, Galés Edicions, 2024

 

 

Llauro

Escric versos sobre la terra que llauro
obrint camins de mil formes sobre l’agraïda pell.
Dibuixo mapes i onades en agusada carícia
fendint el silenci despert.
Es desvetlla el seu cant,
cançó de bressol del seu ventre de mare,
amorós jaç silent,
gronxant llavor i arrel.
Imaginant l’esclat.
Acompanyant el vers.
La vincladissa d’herbes escampa sa dolça aroma.
Terrossos de món als peus.
Inspiro tot d’una el seu aire;
els ulls tancats, el cor obert;
i llauro aquesta meva terra
que dansa notes de vi i oliva,
que abraça soca i tija;
que estima pàmpol i vinya;
compartint el seu present.
La pols a la sola, els cabells al vent.

El cant d’una terra, Edicions La Banya 2023

 

 

Olor de xocolata 

Quan el matí feia olor de xocolata
tancava els ulls forts, volent continuar a la línia
aquella que les fades transiten, la que viu transparent,
quasi, entre realitat i somni.
Volia semblar adormida i deixar-me vestir per l’aroma.
Entre dolça i amarga. Entre espessa i lleu.
Talment la vida trucant a la porta del cor i la pell,
Creixent des dels ossos i la sang.

Quan el matí fa olor de xocolata
els núvols semblen talment cotó—fluix
esperant eixugar, suaus, les ferides
que, en viure, ens fem.

Camí de margarides, Edicions Conte d’Aure, 2018

 

 

Deien que endreçava versos 

Deien que endreçava versos
mentre la seva veu callava.
I no sabien que era l’ànima
la que, ballant, cantava.
En cada vers, en cada poema,
deixant la pell del tot penjada
com un vestit al sol
o a la lluna blanca,
Perquè només podia escriure nua,
només podia ballar descalça.
I deien que endreçava versos
en les nits insomnes de fosca
amb la llum del tot apagada
perquè era quan escrivia,
estrenant als dits la blanca albada;
roig el cor, la sang en dansa.

Alquímia de paraules, Editorial Neopàtria 2016

 

I els membres de Reversos vàrem llegir els següents poemes de Fe Ferré:

 

La llavor

Marco crestalls a la pell d’aquest sòl que trepitjo
dibuixant mapes i perfils que ja existeixen
a la memòria del cel, o als confins del nucli terrestre.
Tot reviu el cant secret de la matriu en acollir vida.
El germen infinit, minúscul,
que conté totes les formes,
però que tria un sol present.

El cant d’una terra, Labanya Edicions, 2023

 

 

 

Vull omplir el terrat del somni de nou,
i fer volar olor de roba neta i esperança,
quedar corpresa per la bellesa sense nom
i seguir estimant sense la por per frenada.
Per això elevo un prec potent i senzill
impregnat de fe en la humanitat oblidada.

(poema inèdit)

 

Agraïm molt la presència de Fe Ferré Ferraté i les magnífiques fotografies de Ferran d’Armengol, tot esperant la ràpida recuperació del nostre fotògraf habitual, l’Aureli Ruiz.

Gràcies a tots els assistents.

 

Text: Aleix de Ferrater