Reversos grup poètic

El passat 24 de febrer el grup de poesia Reversos va dedicar la sessió al poeta alacantí Emili Rodríguez-Bernabeu.

Emili Rodríguez-Bernabeu, a part de poeta, és metge cardiòleg i ha conreat l’assaig, la crítica literària i ha escrit una novel·la. Amb el nostre convidat vam entaular una conversa sobre la seva poesia.

 

 

Natural d’Alacant (1940) i de família alacantina, durant els anys de batxillerat a la mateixa capital, va formant-se la seva vocació de poeta. Estudia Medicina a València, on freqüenta el cercle literari del poeta  Xavier Casp (1915-2004), neosimbolista admirador de Josep Maria López-Picó (1886-1959), pròxim als simbolistes francesos. Entre altres futures eminències literàries del cercle de Casp, hi havia els joveníssims Joan Fuster i V. Andrés Estellés. Endemés, es relaciona amb estudiants de Lletres, alguns dels quals escrivien poesia, i amb ells publica  poemes en el llibre Poetes universitaris valencians, prologat pel  reconegut lingüista M. Sanchis Guarner. Un cop acabats els estudis de Medicina a València, exercirà amb èxit la carrera a Alacant, una ciutat ben present en el rerefons de la seva obra poètica.

Vam destacar que Emili Rodríguez-Bernabeu és el primer poeta de la Ciutat d’Alacant en llengua catalana; anteriorment algun autor havia fet versos festius o de circumstàncies. Rodríguez-Bernabeu va remarcar que el poeta renaixentista alacantí, n’Adolf Blanch i Cortada, va escriure poesia en català prefabrià. Blanch també escrigué, juntament  amb Antoni de Bofarull,  Gramática de la lengua catalana (1867). Aquesta gramàtica tingué una importància considerable fins a la definitiva de Pompeu Fabra (1918).

Rodríguez-Bernabeu  ha estat un activista de la poesia jove en català a Alacant i les comarques valencianes del sud. Mitjançant el llibre Migjorn. Poesia jove de les comarques del sud del País Valencià (Alacant: Caixa d’Estalvis Provincial, 1977) va donar a conèixer poetes joves del sud del País Valencià en llengua catalana. Addicionalment, ha estudiat i divulgat la poesia d’altres poetes, especialment els del seu entorn alacantí. Aquesta tasca ha contribuït al reconeixement d’un excel·lent poeta del sud en els anys difícils del franquisme, l’alcoià Joan Valls (Alcoi, 1917-1989).

D’altra banda, el seu interès pels assumptes públics, els culturals sobretot, han propiciat nombroses col·laboracions assagístiques en la premsa i algun llibre de marcat caràcter social i polític,  com Alacant contra València (1994) que va merèixer el Premi Carles Rahola de Girona.

 

 

La seva obra poètica abasta disset poemaris. Emili Rodríguez-Bernabeu va publicar l’obra poètica completa l’any 2017.

Ha rebut nombrosos guardons de prestigi: Premi Ausiàs March de Poesia de Gandia (1971); Premi Carles Rahola d’Assaig de Ciutat de Girona (1993); Premi dels Escriptors Valencians (1997); Premi Vicent Andrés Estellés (1999); Premi de la Crítica a la Creació Literària de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana per Obra Poètica Completa (2018); Medalla de l’Acadèmia Valenciana de La Llengua (2023; l’única fins ara donada a un escriptor); i el Premi Precrea a la Creació Literària de les cinc universitats del País Valencià (2024), entre altres.

La relació dels seus llibres de poesia:

– Poemes de la fi. Amb dibuixos de l’autor. València: Ed. Torre, 1964.
– La platja. València: Diputació de València, 1968.
– La ciutat de la platja. Gandia: Ajuntament, 1972.
– La catacumba. Alacant: Caixa d’Estalvis Provincial, 1974.
– Viatge al teu nom. València: Ed. Tres i Quatre, 1982.
– Teoria del somni. València: Ed. Gregal, 1988.
– Domini del sol. Barcelona: Ed. 62, 1990.
– El matí de les fulles. Alacant: Institut de Cultura “Juan Gil Albert”, 1992.
– El rostre de l’amant. València: Ed. Tres i Quatre, 1992.
– Escandinàvia. Alzira: Ed. Bromera, 1996.
– Alacant. Alacant: Ed. Aguaclara, 1998.
– Dring. Alzira: Ed. Bromera, 2000.
– El país d’Amy. Amb dibuixos de l’autor. Col·lecció “La Sínia del Tall”. El Tall Editorial. Palma de Mallorca, 2007.
– Talismans. Alzira: Ed. Bromera, 2013.
– Obra poètica completa. Alacant: Institut Alacantí de Cultura “Juan Gil-Albert”, 2017.
– Poesia científica. Alacant: Universitat d’Alacant, 2018. Coautor: José Antonio Buil Aina.
– L’eternitat. Alacant: Ed. Llibres de Frontera, 2023. Amb pròleg d’Enric Balaguer Pascual.

 

 

Poemes seus figuren en nombroses antologies i en diverses llengües: portuguès, italià, francès, holandès… També en antologies valencianes i catalanes.

– Poetes Universitaris Valencians, 1962. València: Ed. L’Estel. 1962.
– Nova Antologia de la Poesia Catalana. Confegida per Joan Triadú. Barcelona: Ed. Selecta, 1964.
– Antologia da novíssima poesia catalâ, per Manuel de Seabra. Lisboa: Ed. Futura, 1974.
– Gespa-Price. Barcelona: Festival de Poesia, 1975.
– Price-Congrés, a cura de Tarotdequinze. Barcelona: Congrés de Cultura Catalana, 1977.
– De koele hoeken en kanten van de schaduw. Hedendaagse Catalaanse poëzie, a cura de Rafael Alemany i Vicent Martínez. Altea (Alacant): POINT, 1989-1990.
– Antologia col·lectiva: Le voci di un popolo. Antologia di poeti valenziani, edizione a cura di Veronica Orazi e Jaume Pérez Montaner. Bibliotheca Iberica, Edizioni dell’Orso, Alessandria, 2018, pp.269.
– Per fi lliures!/Enfin libres! 25 poetes catalans. Bacchanales nº 69. Revue de la Maison de la poésie en Rhône-Alpes. Traducció al francès de 8 poemes d’Emili Rodríguez-Bernabeu. 2023.

 

Vam apuntar succintament algunes característiques de l’obra poètica d’Emili Rodríguez-Bernabeu, a partir de la temàtica fonamental. Des del títol del seu primer llibre, Poemes de la fi, fins al títol del seu darrer per ara, Eternitat, dona a conèixer quin és l’esperó que l’incita a escriure, és a dir,  la brevetat de la vida, que el títol d’un recull de l’any 2000 anomena metafòricament, Dring. I al capdavall, el poeta cerca l’autenticitat: “No sé què busque. / Potser un home conscient, / un home”.

Altres títols anuncien al·legòricament el subjectes d’aquesta brevetat o “dring”: La platja (1968) o conjunt passiu, inautèntic, dels banyistes i La ciutat de la platja (1972) o conjunt actiu dels banyistes, basculant ara i adés “de l’existencialisme al realisme social”. Aquestes indagacions del poeta seran extrapolables, referides al futur expressat en El país d’Amy (2007), el de la seva neta que viu als EUA; mentre que, si tenim present que els Talismans (2013) són objectes resilients del passat humà, les situa també respecte als temps passats.

 

 

Rodríguez-Bernabeu va posar en relleu el caràcter polisèmic de la poesia. Exposà les principals propostes significatives o interpretatives del poema, entre elles, i principal, la de l’autor, però també va destacar la del rapsode, que amb l’entonació, els gestos o la mímica pot modular la interpretació d’un poema i, evidentment, la dels lectors. Va afegir també les propostes de significat que aporten els crítics, acadèmics i traductors. Amb això va ressaltar que el poema pertany només parcialment a l’autor i que, en publicar-lo, el poeta perd el control. Va afegir que les diferents correccions que l’autor fa en un poema, com és el cas de la modificació de textos anteriorment editats,  impliquen fer-ne un altre.

La poeta necessita, segons Rodríguez-Bernabeu, triar escrupolosament el lèxic, triar els mots en funció del ritme intern del vers i en funció de l’eficàcia del missatge. La poesia requereix una tècnica d’expressió: ha de suggerir, recrear, i en definitiva proposar una experiència i no pas explicar-la.

El nostre poeta convidat va exposar algunes definicions de poesia: Ángel Crespo (Ciudad Real, 1926 – Barcelona, 1995) en el seu llibre El poeta y su invención, al capítol “Poesía y vida”, deia: “Si sabes perfectamente lo que estàs diciendo, no continues tu poema: rómpelo”. D’altra banda, segons va explicar, el seu poema “Dring” (dring=xoc que fa un metall o el vidre en xocar amb altre metall o vidre) duia com a lema uns versos d’Archibald MacLeish, replegats del seu llibre Arts poètica, que deien: “A poem should not mean / But be”. I servint de colofó, del mateix llibre: “A poem should be motionless in time / As the moon climbs”.

O com la definició de Paul Celan: “el poema és una oració dirigida a un altre”i finalment en va aportar la seva: “És una manera de modificar el llenguatge per poder expressar l’indicible”.

El dilema, segons Emili Rodríguez-Bernabeu, és fer una poesia de significants o de significats. Els significants sempre tenen un significat ambigu, polisèmic. Diguem-ne que ressonen en la subconsciència de l’autor i del lector. Fer una poesia de significants amplia l’abast de la indagació i crea diferències entre el poeta i els lectors, els lectors s’hi transformen en metapoetes.

 

 

Tenint en compte els conceptes de “significat” i significant” del lingüista Ferdinand Saussure i del psicoanalista Jacques Lacan, Rodríguez-Bernabeu va parlar de la divisió convencional dels poemes en tres categories: poemes objecte o críptics, o de significants; poemes descriptius, o de significats; i poemes narratius, de significat amb argument.

Va llegir els següents exemples en la seva obra:

 

Poema críptic:

PARATGE DE LA LLUNA

Lloc de la nit
sobre l’avenc.

No hi haurà cap crepuscle
quan travesses el llamp
on espills extingits suportaven
els plaers de l’ensomni
com obscures respostes del temps.

Cau inhumana la mort preliminar
navegant l’infinit perdurable
com espere les ombres.

 

Poema descriptiu:

Port d’origen

Després d’aquell viatge
innombrable per l’extensa ferida
plena de mar, a estones perfumada
d’una matèria de boira i de salnitre,
arribàvem ací,
país o llar d’inici,
la fondària d’entranyes on vivia aleshores
reblert d’una bondat sobtada
on els teus ulls centraven
l’univers que m’empenta,
on començava l’aigua.

 

Poema descriptiu:

El Nil

Davallaven les aigües
de l’amagada pàtria.
Veles de les falues perfilaven la gesta
del Nil, istme mediterrani en el desert
cap a la negritud.

 

Poema narratiu:

PERSONA EVOCADA

Sublimes fosques amb el teu perfum,
lliurant el sexe que ens atiaria,
la pell daurada i el llavi fent via,
habitatge clar, lúbric, de la llum.

Tot el vell deler decorre pel flum
del teu bell cos nu, de la simetria
molsuda i lluent, l’amant fesomia,
amb l’esma galant del teu net costum.

Ànima que nia a la teua ment,
delitós redós, el llum més brillant
naix per incitar compassadament

l’entrellat serè; l’espurna puixant,
antiga lluor, missatge pungent
d’un món ideal que es fa versemblant.

 

Transcrivim altres poemes que es van recitar en la trobada:

 

L’ALBA I ELS AMANTS

 

¿Què palpitava sobre la nostra pell
amb bany d’argent i tímida temença?

Instints de solitud tancaven sobre el rostre
benignitats nocturnes i tèbies onades
sobre l’esquerpa soledat de l’alba,
sobre la trista llàstima per nosaltres mateixos,
sobre el sentit pregon de la llarga durada
de l’existència nostra.

¿Qui habitava amb nosaltres?
Sobre la tènue petja de l’amor
rellisca l’orba mà del tacte
que duu a la consciència
formes de vida eixuta,
reminiscència
de flama antiga trepitjada.

El rostre de l’amant (1992)

 

 

EL ROSTRE DE L’AMANT

 

Bateig alegre de lloança.
Esguardaves els ulls lluents que t’esperaven
dellà la ment i l’iris, deçà de les carícies.
Delitoses converses acaronen els vespres
sobre les teues galtes d’enlairada aparença.
Mentre l’alta penombra del teu esguard vident
emmarca la mesura de les futures noces.

¿Quin llavi esclata al llavi?
¿Com era la mirada?

Palpitava pels astres la història del teu front
tan agradós de rínxols i d’alta saviesa.

Perquè tot era el somni,
tot era la gaubança,
la recerca dels besos
que guanyaran enèrgics els espais de la joia.
Perquè alguna promesa que d’antuvi sabies
pentinava gaseles pel desert habitable
on s’allargassa atònit l’espai blau de la festa.
El blau d’aquella mar més enllà del maresme
on els crepuscles tebis viuen a la memòria
en obscurs vaticinis i mans voluptuoses
que instauraran les hores
absolutes del gaudi.

El rostre de l’amant (1992)

 

 

PERSPECTIVA DE LA SOLEDAT

Davall un cel recòndit
s’escoltava a vegades
l’intangible batec.

Indagava jo el fons
d’aquell tot de l’enigma,
i rebia la pluja
inesgotable sempre
d’un cel sense memòria,
o la nit perllongant-se
en l’infinit dels astres.

Estrelles del teu món
fan la vetla a les hores
mentre recordes sempre.

Teoria del somni (1988)

 

 

MEMÒRIA ÍNTIMA

Subtil escorça de l’amor,
recerca impacient,
núbil miratge
més enllà del teu cos.

Foscament pressenties
suggeriments de llavis,
inicis d’infinit,
amor al fons del temps,
èxtasi inabastable
o urgència d’il·lusió
darrere el llamp del zel.

Domini del sol (1990)

 

 

CONVERSA INICIAL

No sé si som els mateixos homes
o som uns altres
que vam nàixer de la mateixa manera
en un món similar.

Però et dic que és impossible recordar.
Entre abismes de relats esporàdics
vam formar un continu
que no manca de lògica…
però que és irreal.

Un dia vam obrir els ulls
i vàrem esguardar.
Aprenguérem
que rere nostre
no hi ha res,
només història abstrusa que creàvem
sobre l’eternitat.

Ens contemplem sense comprendre.
Només el sentiment de les coses apreses…

Després, en acarar el món,
sols recordem allò que fou
desat en el cervell.
És impossible més,
perquè fora no existeix el record.

Què esperem de la vida?
Potser, només, ésser segurs,
mitigar la basarda.

El país d’Amy (2007)

 

 

DRING (Fragment)

Sí,
vetla;
mentre sona,
a trenc de pensament,
vorera del no-res, el vidre.
No sents ja cap objecte;
romans enllà, vora la persistència.
El temps, l’instant, només proclama
l’esbart densíssim de moguts ocells.
I l’ens vibrant desconegut batega…

Dring (2000)

 

 

LA PLUJA I NARCÍS

 

Mentre l’aigua quieta
del llac esdevenia núvol,
i la pluja, revenja dels déus de l’esguard,
naufragi dels espills esborraven de l’èxtasi
la troballa del rostre.

Escandinàvia (1996)

 

 

ARC VOLTAIC

a Humphry Davy

L’estelada nocturna sobre el cel ras de vidre
amb els llampecs llunyans de les muntanyes negres
on caigueren els llamps.

L’elèctrica bellesa de la Terra
que emparella de sobte
amb el zel de les bèsties
l’orgasme dels humans.

S’electritza la Vida.
L’arc elèctric empenta
un destí indesxifrable,
compàs
incessant
que organitza implacable
la nostra pervivència.

Poesia científica (2018)

 

 

ELS MIL SOLS DE LA MAR

 

La mar lletrejarà mil sols
sobre les mil onades blanques.
¡Oh, petja de la vida! Tanques
l’espurna de l’escuma als vols

de les gavines, als ressols
lluents, tibant sobre les branques
dels pins dreçats a les calanques
mediterrànies. Bressols

de plenitud, d’amor encesa
sobre la platja assolellada,
calor en blanc de lucidesa

i triomf de la llum, llevada
fonent l’humit amb l’aridesa
per dar recer sobre la rada.

Alacant (1998)

 

 

EL CAMÍ DE LA VIDA

 

La llum de la vesprada
tramet ombres i dubtes
sobre aquesta ciutat
que es pobla
d’imatges descobertes.

Els barets dignifiquen
el lleure del moment,
un trànsit consentit
de fruïció i de boira.

Beus i tens la raó
davant aquest hermètic mur,
suggeridor i fèrtil,
que et retorna a l’inici.

I recerques només una flaire,
entre totes aquelles que imposen sacrificis.
Aquella que et va acollir una vegada.

Alacant (1998)

 

 

Molt agraïts a Emili Rodríguez-Bernabeu que va venir des d’Alacant per compartir una vetllada de poesia amb nosaltres. L’emoció encara perdura i el plaer de conèixer-lo ens acompanyarà sempre. Gràcies.

Fotografies: Aureli Ruiz.

Text: Reversos grup poètic.