Reversos grup poètic

El grup de poesia Reversos, el passat dimecres 29 d’octubre, va celebrar una sessió dedicada a la poesia de Carles Fages de Climent, a càrrec del catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra, senyor Narcís Garolera, gran admirador de Fages de Climent, i un dels màxims especialistes en l’obra de Jacint Verdaguer, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra o Josep Carner,  a més d’autor,
entre moltes altres obres, d’una important autobiografia: Galeries del record. Memòries d’un filòleg.  Narcís Garolera és autor de l’edició crítica de les Memòries (2014) i Els meus difunts (2017), de Fages de Climent.

 

L’acte va comptar amb una nombrosa assistència de públic, que va omplir l’Espai Vilaweb de gom a gom, i es va mostrar molt interessat en les explicacions del conferenciant, així com en la lectura dels poemes de Fages.
En Garolera va començar fent algunes pinzellades sobre la vida de Carles Fages de Climent, de la seva admiració per Eugeni d’Ors, Josep Carner i Guerau de Liost, i de la importantíssima amistat que va mantenir amb Salvador Dalí (van néixer al mateix carrer de Figueres amb pocs anys de diferència).

 

 

El conferenciant també va anar insistint, al llarg de la conferència, en la problemàtica relació entre Fages i Josep Pla, que li dedicà, pòstumament, un llibre que passa de l’admiració més franca a la crítica més àcida.

Escriu Pla, sobre Fages:

“[…] portava la literatura a la sang. És un escriptor del país […], literàriament geogràfic, específicament empordanès, […] és un localista: de vegades vulgar, de vegades molt intel·ligent. Amb un home així jo m’hi entendré sempre”.
“El Somni de Cap de Creus […] deu ser l’única cosa seriosa que s’ha escrit fins a la data sobre el cap de Creus i la seva geografia, la seva història i la manera de viure de la gent que trepitja el país. No crec que fos gaire difícil de la part de Dalí impulsar Fages a escriure aquest poema, i això no solament perquè Fages coneixia aquests indrets correctament, sinó perquè en sabia la força poètica.”
“[Fages] tingué el do de l’epigrama, que al meu modest entendre és una manera literària excelsa. N’escriví de meravellosos. En té de mancats, xarons, frívols, de mal gust, però n’hi ha de perfectes, literàriament ben girats, admirables, que duraran tant com poden durar aquesta espècie d’històries humano-literàries…”

El cert és que el llibre de Pla és ple d’observacions malicioses i sarcàstiques, més pel que fa a la seva vida que no pas pel que fa a la seva obra, que no pot ignorar, ni deixar d’admirar.

Fages, per la seva banda, dedicà un epigrama de to bonhomiós a Pla:

“És tan bonic l’Empordà,
ample, esbatanat i llis,
que l’home que escriu més pla
ha pres el nom del país”

 

 

Carles Fages de Climent va néixer a Figueres d’any 1902 (any de la mort de Jacint Verdaguer) i va morir a la mateixa ciutat l’any 1966. A Barcelona va estudiar amb els jesuïtes, i després va cursar Filosofia i Lletres. A Madrid va preparar el doctorat amb una tesi sobre el paisatge a la poesia d’Homer (que roman inèdita). En aquella època va freqüentar l’Ateneu Barcelonès, on va coincidir amb Eugeni d’Ors i Josep Maria de Sagarra. A la casa pairal dels Climent, a Castelló d’Empúries, hi va passar la major part de la seva infantesa. Hi va anar a passar els estius mentre vivia a Barcelona. I s’hi va acabar instal·lant de forma permanent els darrers anys.

La seva poesia és localista: l’Empordà és el seu gran tema literari. El paisatge, les llegendes, la història i fins i tot l’anecdotari a través dels seus epigrames.

L’any 1922 va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Girona i als del Vendrell. I l’any 1924 va publicar Les bruixes de Llers amb un pròleg del que seria conseller de Cultura de la Generalitat republicana, Ventura Gassol, i amb dibuixos de Salvador Dalí.

L’any 1926 es va casar amb Ramona Mir i Vidal, i van tenir quatre fills. Ramona era filla d’un gran propietari de Sant Sadurní d’Anoia, que veia amb escepticisme la dedicació a la poesia i el caràcter bohemi de Fages. I, efectivament, el matrimoni no va acabar de funcionar.

Durant la guerra civil és espoliat dels seus béns, i, com que havia estat regidor per la Lliga a l’Ajuntament de Castelló d’Empúries, va córrer perill de la vida i va tornar a Barcelona gràcies a les gestions del conseller Ventura Gassol. Acabada la guerra donà suport al cop d’estat del general Franco (com moltes altres persones de la Lliga), cosa que els poetes “catalanistes” li retraurien. Després de la guerra, greus problemes econòmics, decideix instal·lar-se definitivament a Castelló d’Empúries. Hi va viure fins poc abans de la seva mort, que va ocórrer en una clínica de Figueres. Abans de morir va voler escoltar la Missa de  Rèquiem de Fauré.

 

 

Pel que fa a la seva obra poètica (no oblidem que Fages també fou un narrador i un dramaturg notable), hem de distingir tres eixos diferents: els poemes llargs, els sonets i els epigrames. A més, Fages és autor d’una extensíssima obra poètica dispersa i multiforme en la qual no entrarem per raons de temps i espai.

Els poemes llargs de Fages de Climent són: Les bruixes de Llers, Balada del Sabater  d’Ordis i Somni de Cap de Creus. Representen, sens dubte, la part més ambiciosa de la seva obra. En el Somni… és difícil no tenir present el Canigó de Verdaguer.

Fages té un gran domini de la llengua, un control de la tècnica absolut, però potser li falla -o li molesta- la grandiositat de Verdaguer. No pot –o no vol- emular-lo i allà on Verdaguer és èpic i colossal, Fages no pot evitar esdevenir, aquí i allà, irònic i paradoxal, parlant de temes del seu temps, com ara autoestopistes, o càmpings, i deesses i nimfes, al mateix poema. Òbviament els versos tenen un punt de divertits i riallers, que Verdaguer, com a poeta romàntic, no es podia permetre. Però, potser, el lector es desconcerta amb la lectura dels poemes de Fages. Aquestes obres, d’una potència poètica enorme, no poden evitar la ironia noucentista. Com si el poeta digués al lector: gaudeix de la forma, de les imatges, de la musicalitat dels meus versos, però no em prenguis gaire seriosament. Molt dalinià, tot plegat.

 

 

Com ha assenyalat Maria Àngels Anglada, Carles Fages de Climent fou un gran coneixedor de la literatura grecollatina (s’havia llicenciat en llengües clàssiques). En un títol tan estretament lligat a l’Empordà com la Balada del Sabater d’Ordis (1954) hi descobrim déus i altres personatges de la mitologia grega, lligats a elements de la naturalesa, com el mar, les espigues, les vinyes o la tramuntana. És, però, en el Somni de Cap de Creus on la presència del mite grec, lligada novament al paisatge empordanès, és més destacada.

En els sonets de Fages la perfecció formal – carneriana- és indiscutible. Són formalment impecables. Un artefacte poètic que funciona a la perfecció, on no manca ni sobra res.

 

 

Els epigrames de Fages podríem dir que són el contrapunt dels sonets. Ni de broma fan pensar en les sàtires noucentistes de Guerau de Liost, o fins i tot les més àcides de Carner. Ens recorden, això sí, les sàtires que Sagarra amagava i, més enllà, els millors poetes satírics de tots els temps, des de Marcial fins a Brassens passant per Quevedo.
El problema de les sàtires de Fages és que en va escriure tantes (se’n coneixen 1.700) que és impossible que totes siguin de la mateixa qualitat. Com diu Pla, en trobem de genials, de mediocres, de vulgars i de dolentes. Hi ha de tot i molt dispers. Però això és propi de tot creador amb una obra extensa. És molt difícil que tot estigui al mateix nivell. Espriu, per exemple, criticava la irregularitat de Pla. Tot i així, és difícil discutir que Fages és un dels millors epigramistes catalans de tots els temps.

Per Enric Casasses, els epigrames de Fages són “sempre directes, breus i genials. No són l’obra d’un literat que juga a fer epigrames. Són autèntics epigrames en llur funció diguem-ne més pràctica: és molt més que poesia de circumstàncies; és poesia utilitària. Aquesta branca activa de la poesia, la poesia que intervé directament en la vida social concreta d’aquest o aquell individu o institució, sigui per qüestions d’afers públics o privats, sempre ha existit, i tingué una gran importància i produí autèntiques obres mestres, en provençal, en el moment constel·lat de trobadors. I Fages és dels pocs que l’ha revifada amb categoria”.

 

 

Alguns poemes i epigrames de Fages de Climent:

 

Al Garrigal la meuca i el gitano
i al passeig Nou el senyoriu dispers
sota la triple nau dels arbres verds
senten el plor estantís d’un ronc piano.

Dies llunyans del Poll i de la Puça!
El Sabater, espontani demagog,
entretenia l’enze i el badoc
movent la canya que la set esmussa.

Ve del castell la queixa del presidi;
té un gest polit, més aviat francès,
la Rambla -arreu cenyida de cafès-
on no hi ha enuig ni dol que no s’oblidi.

(Del llibre Balada del sabater d’Ordis)

* * *

 

Olivera

No vull, per viure, els fums d’opi
que m’ofrena la ciutat,
sinó l’aspra voluptat
d’un vi bru de celler propi.

Sabré, quan la mort s’apropi,
acceptar el conhort del Blat
si mai per tu he plorat
llàgrimes de telescopi!

La vida no em fou baldera:
he dit himnes als fonolls
i he libat als alcofolls

de N’Orfeu i Taballera.
Vull morir com l’olivera
encerclada de rebrolls.

(Del Primer llibre de sonets)

 

 

Instant

Fineix el grill
de dir el seu lai.
El matí gai
sembla un espill.

Fugaç esglai
d’un lleu perill.
¡Oh bes senzill
com un hai-kai!

Sedent de rou
el llavi es clou,
pinça i maduixa.

I un sol de mel
el pàl·lid vel
de l’alba arruixa.

(Del Primer llibre de sonets)

 

 

Els ulls

Cada ull és l’hemisferi d’un món:
paral·lels d’irisades anelles.

Quin enigma et traeix el pregon
verd de prada en florides novelles?

Cada esguard de maragda es marfon
com al tany dues roses poncelles.

Sota arcades el riu és profond
i dispers d’un naufragi d’estrelles.

Sorres fines et feien escon,
prems les nines i veus meravelles.

T’auriola una engruna de son,
bri del somni que encara cabdelles.

Cada estel un espill vagabond,
plateret de divines vaixelles

vacil·lant com l’amor infecond
de dues donzelles.

(Del llibre Poemes inèdits)

 

 

El Fluvià

Flor d’esparcet, morada barretina,
baixes d’Olot, gonella de fajol,
vell Fluvià, tocant el flabiol,
amb espiralls de cursa serpentina.

I com l’apotecari avar que vol i dol,
diu: —Si ve algú, pot esperar si vol—,
i, tant per tant, es pren la medecina.

Neu de fajol, oh pàl·lida flor pura,
reps de cent fonts el líquid element;
entre molins, claves ullal i dent,
foll de blancor, pols d’ordi i forment.

 

Llisques al pla, cantant els goigs del Tura,
apiadat de la humanal fretura,
amb un verd tendre, líquid, de fonoll.

(Del llibre, pòstum, Trena de set aigües)

 

 

El meu epigramatari
farà somriure a tothom
excepte al destinatari.

La meva vida no és bruta;
tampoc dic que sigui neta:
per no casar-me amb la puta
ho faig amb la Ramoneta.

No et faci por la vellesa:
procura estimar el record
d’un bes, contra l’escomesa
taciturna de la mort!

Tots els calós d’aquesta terra
camelen en Salvador Dalí
i la Gala, que és la seva busní.

Si no saps el què i el com, i no
capeixes l’art de Picasso?
Fes com el que juga al dòmino
i, si no té joc, diu: –Passo.

Sol tenir més d’una amiga
el regidor de la Lliga.

El cant de “La Marsellesa”
en boca de Charles de Gaulle
és com una bullavesa
engolida pel Rei Sol.

Mireu si en sé d’anar amb moto:
d’Espanya sóc campió,
però a Girona me la foto
i haig de tornar amb avió.

Hi ha marit que si l’enganyes
no es conforma de dur banyes:
en afers d’amor és carca
com Calderón de la Barca.

El paraigua sembla obert,
un negre bolet de roba
que el dia que plou es troba
i amb un raig de sol es perd.

(Del llibre Epigrames)

 

 

Cal esmentar també el Crist de la Tramuntana, que es troba al Teatre-Museu Gala Salvador Dalí, realitzat pel pintor en homenatge al poeta amb motiu de la seva mort, i que fa al·lusió a un dels poemes més coneguts de Fages: “Oració al Crist de la tramuntana”, darrer cant del Somni de Cap de Creus:

Braços en creu damunt la pia fusta,
Senyor, empareu la closa i el sembrat,
doneu el verd exacte al nostre prat
i mesureu la tramuntana justa
que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat.

 

 

Narcís Garolera recalca: “Fages era un home amb un gran sentit de la llibertat. Era independent, i molt crític. Una persona ‘conflictiva’, com ara es qualifica aquell qui diu allò que pensa. Recordem que Verdaguer també ho va ser, de ‘conflictiu’. El cas de Fages no és pas únic, en aquest país. Pla el qualificava d’últim cagalló del feudalisme. Volia dir que era un propietari rural, tradicionalista, que no era modern, vaja. Però jo diria que és un antimodern, com ho van ser, segons com Antoine Compagnon, Chateaubriand o Baudelaire.”

 

 

Diré, per acabar, que vàrem gaudir, gràcies a l’exposició d’en Narcís Garolera, d’una sessió sobre un poeta i una poesia menys coneguda del que correspon a la seva qualitat i que, a nosaltres, com a grup, ens congratula haver posat el nostre granet de sorra per difondre-la.

Tomàs-Maria Porta i Calsina.
Grup poètic Reversos.

Fotografies d’Aureli Ruiz.