RETORN A MI
La primavera del 1990 vaig tenir la primera experiència amb LSD, a Bloomington, Indiana, als Estats Units. Jo estava sortint d’un pou en que avia caigut quan la meva parella de llavors m’avia deixat en unes condicions, diguem-ne, precaries, per un amic. El dolor avia estat profund. El sentiment de frustració, també. Però ja feia uns mesos que lluitava per sobreposar-me. I gràcies al suport incondicional d’uns amics i a la seva tendresa, m’anava refent. Llavors un dia que vam sortir amb ells, en una festa a casa d’uns coneguts seus, algú em fa oferir tastar LSD. I ho vaig acceptar, per bé que algú em va dir que anés amb compte, que potser no era el millor moment. I que per prendre LSD s’avia d’estar molt bé, àltrament el viatge podia ser fatídic.
Però les coses van anar molt bé. Vaig experimentar el que, imagino, s’acostuma a experimentar en aquests casos. Però jo vaig experimentar el meu viatge com a una mort i un renaixement espiritual. Una mort de tot el que avia viscut amb la meva companya i de tot el que quedava d’ella en mi, i un renaixement del que avia quedat intacte, com amagat a les fondàries mes inextricables de l’ésser. Vaig notar com el meu cos es fonia i es dissolia en l’espai, en l’ambient, en la música. Quan vam sortir al carrer, polvisquejava. Vam caminar sota la pluja. I vaig sentir no tan sols com ara el cos es dissolia amb l’aigua, sinó que era la mateixa aigua. De dintre meu pujava un sentiment d’amor infinit cap al món, cap a la pluja, cap a tots els éssers. I tenia la sensació que les carns no resistirien gaire l’embat d’aquesta força incommensurable que m’inundava.
Quan l’endemà, em vaig llevar per anar a la feina, des de casa fins a la cafeteria de la Universitat on treballava, tenia (no ho podia aturar) la sensació de voler abraçar a totom. Al cap de pocs dies, molt pocs, per cert, vaig escriure el poema, que reflecteix aquest estat de flotació, d’estar posseït literalment per una mena de força còsmica de bondat, de compasió.
Sense odi, sense fel, sense revenja,
sense el feixuc lligam de la sofrença;
lliure de tota por, de la cadena
inútil de la por, pro amb una immensa
joia madura al cor i a dins les venes,
voldria esser, en plenitud, la meva
esperança primera de la terra.
Compendre-ho tot i que el tot em comprengui
i em nodreixi de l’aigua i la foguera,
del vent i el fang, de l’ànima completa
i nova de la ment en la seva drecera.
Sense odi, sense fel, sense revenja,
sense la por tan vil de la prudència;
després de tot dolor i de tota pena,
vivint els mots en la claror suprema
que sols un acte just reconeix i allibera,
voldria esser, en plenitud, la meva
esperança primera de la terra.
És molt possible que els primers dos versos fessin referència al que sentia per la meva anterior companya, ja que, mentre ella preparar portar-me a judici per culpar-me d’un cumul de falsedats, jo renaixia de l’infern en que avia caigut per viure “sense odi, sense fel, sense revenja,/ sense el feixuc lligam de la sofrença”. L’àcid avia trencat les barreres de la por, les cadenes de la por i m’avia deixat “una immensa/ joia madura al cor i a dins les venes”. La sang, també, s’avia renovat. I era com una altra sang que alimentava un altre ésser. Sentia que la confiança en mi mateix es renovava, com un pacte indissoluble amb mi mateix i per això vaig escriure que “voldria esser, en plenitud, la meva/ esperança primera de la terra”.
La sensació de no tenir límits, de pertànyer a un Tot infinit i formar-ne part vívida i activa era molt punyent. Com també sentia que sense la comprensió de tot, sense comprendre les profunditats anímiques del món, la meva vida no tenia sentit. Ho vaig escriure també al poema: necessitava, volia “comprendre-ho tot i que el tot em comprengui/ i em nodreixi”. No volia viure desnutrit, sense aquest nou coneixement que ara notava que m’abduïa i em feia sentir viu dins d’ell, com si “l’ànima completa/ i nova de la ment en la seva drecera” (‘és a dir, en el seu nou camí) se m’endugués del tot.
És clar, que renaixia sense odi, sense fel i sense revenja. És clar que renaixia sense por. Però també sense aquella part de la por que desvirtuem i en diem prudència. La prudència no ha de ser necessàriament por. Pot ser una estratègia intel·ligent. Però en el cas del nostre país, massa sovint, hem convertit la por en prudència. I per això mateix s’ha fet un paradigma de Catalunya la sentència “que la prudència no ens faci traïdors”. El poema fa referència a aquesta por, a totes les renúncies nacionals juntes, disfressades de prudència, en un intent de superar-les, de sobrevolar-les i de reinterpretar-les. Llavors, sota l’efecte alliberador de LSD creia que si els mots, les predicacions, els mitings, no van acompanyats d’una “claror suprema/ que sols un acte just reconeix i allibera”, tot era una gran mentida. I jo volia deixar enrera la mentida de la por, de la prudència, però també de la xerrameca estèril que desvirtua i entela tots els actes i que fa que els actes siguin com una fumerola, desvirtuats alora per un contingut eteri, canviable, fugisser.
Retorn a mi, volia que fos un cant al renaixement interior, a la llibertat espiritual, però també a la llibertat política, en tant que la política és o auria de ser, per mi, l’acompliment a la terra dels moviments i les pulsions de l’ànima. Retorn a mi era un retorn al mes autèntic que viu i perviu de tots nosaltres.
Jordi Bilbeny
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!