Regina Ferrando

Quantes vegades, en el decurs de la nostra vida, tenim necessitat d’aferrar-nos a vells comportaments, malgrat ens perjudiquin, per por. Podem arribar a trobar poderoses raons intel·lectuals per justificar la nostra manca de decisió, però en realitat, al darrere de tots els raonaments, no hi ha més que una por immensa a nosaltres mateixos, a allò que no controlem, a allò, en definitiva, que desconeixem.

Una de les causes de la por és la manca d’acceptació de la realitat, que ens impedeix acceptar-nos tal com som, acceptar els altres i, alhora, ens incapacita per acceptar les coses que s’esdevenen. Veiem present i futur, no com una col·lecció d’oportunitats de creixement, sinó com perills amenaçadors, curses insuperables o catàstrofes assegurades. Tot plegat, sense adonar-nos que allò que veiem fora de nosaltres no és pas la realitat, sinó una projecció de la nostre estat interior. No podem veure fora de nosaltres res que no tinguem dintre, per tant hem de ser conscients que la nostra percepció de la realitat no és més que una fotografia del nostre estat mental i, en la mesura que pacifiquem la nostra ment, la percepció del món canvia en el mateix sentit que nosaltres.

La por, doncs, és un fantasma de la ment que ens paralitza i del què només ens podrem despendre, quan siguem capaços de llençar-nos a la piscina, des de la confiança absoluta que estarà ben plena d’aigua, des d’aquella confiança que ens amara quan sabem que estem en bones mans. La confiança ens dóna la seguretat necessària per encarar totes les dificultats sabent que no estem sols, que mai no ho hem estat i que mai no ho estarem.

Ni tot és un desastre, ni res en aquesta vida és perquè si. De tots els moments viscuts, en podem extreure un ensenyament. I, curiosament, els moments difícils són els mestres més genials, si els sabem aprofitar.

Cadascun de nosaltres posseeix el seu bagatge, personal i intransferible, d’oportunitats i d’amenaces. Tots estem progressant per un camí de creixement del que tots, absolutament tots, en sortirem amb un cum laude. El camí serà més fàcil o més difícil, depenent de la capacitat de cadascú per veure la vida com un conjunt d’oportunitats o com un dissortat cúmul d’inconveniències. Som lliures d’escollir la nostra manera de viure. De nosaltres depèn el gaudi apassionat del present o l’empresonament constant en el passat i en el futur, que només duu patiment.

Està escrit: No tingueu por(30 vegades a l’Antic Testament i 12 vegades al NT); No tinguis por(55 vegades a l’AT i 12 vegades al NT). Una de les que més m’agrada: no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més.(Lc 12,4).

Buidem la nostra ment de prejudicis, cerquem la pau en el silenci i encarem la vida amb la confiança absoluta que ens posarà al davant allò que més ens convé i, quan així sigui, caminem amb el convenciment de ser éssers privilegiats en un món que se’ns ha regalat per gaudir-ne.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

21 de març de 2019

Quantes vegades responsabilitzem els altres dels nostres problemes? Amb quina freqüència ens sentim víctimes de les circumstàncies? Ens preguntem pel nostre grau de responsabilitat per tot allò que ens passa?

Allò que diferencia l’ésser humà de les bèsties és, justament, la capacitat de fer-se preguntes i respondre-se-les des de la connexió amb la pròpia saviesa, cosa que precisa, però, un saber aturar-se, alliberar-se de prejudicis i submergir-se en l’oceà de pau interior. Sense aquest exercici, irremeiablement, restem convençuts que la nostra benaurança depèn del nostre entorn i seguim navegant a la deriva sense possibilitat de salvament.

Un dels inconvenients del nostre procés evolutiu rau, precisament, en la nostra manca d’objectivitat a l’hora de cercar la responsabilitat en tot allò que ens toca viure. La vida ens ofereix a cada instant oportunitats de creixement i només depèn de nosaltres la possibilitat d’aprofitar-les o no. També podem passar la vida sentint-nos víctimes del nostre entorn, cosa que fa molt difícil qualsevol progrés. Si no fem res per evitar-ho, sempre serem capaços de trobar excuses externes per justificar la nostra desgràcia i culpables a qui penjar-los el mort.

Està escrit: Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu?(Lc 6,41), o bé, Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra.(Jn 8,7).

Tinguem la certesa que la nostra aportació, tan minsa com vulgueu, és genuïna i imprescindible a l’hora d’aconseguir un món millor. Podem passar la nostra vida lamentant-nos de les adversitats del nostre entorn, però també podem fer tot allò que estigui al nostre abast per millorar interiorment, millorant per osmosi tot allò que ens envolta.

Nosaltres no tenim ni la capacitat ni l’obligació de fer que els altres canviïn, aquesta és una tasca que no ens correspon. L’única cosa que està al nostre abast, i que seria la nostra comesa principal , és esdevenir bones persones, posant així el nostre gra de sorra en el procés evolutiu de la humanitat.

Cada vegada que perdem el temps judicant i culpabilitzant els altres de la nostra manera de viure, és temps que perdem per esdevenir éssers complets.

Imaginem, per un moment, què passaria si tots els éssers humans ens féssim el ferm propòsit de millorar el nostre estat interior, sense perdre el temps a judicar i responsabilitzar els altres de la nostra vida? Podem pensar que això és una utopia, però no per això podem inhibir-nos de la nostra responsabilitat. No cal que esperem que la humanitat canviï per començar a ser millors, sinó que en la mesura que nosaltres siguem millors la humanitat canviarà. Deixem-nos, doncs, d’excuses i posem fil a l’agulla.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

7 de març de 2019

Permeteu-me, una vegada més, des d’aquesta pàgina, aprofundir en allò que entenem per amor incondicional o gratuït. No es tracta, no, d’un amor que estigui de rebaixes, sinó d’aquell amor que és generós i no espera res a canvi.

Tots tenim ganes de ser bones persones, de respectar i estimar els altres tal com són, tot i que, massa sovint, ens entossudim a vulnerar la llibertat de l’altre, perquè estem convençuts que li estem fent un bé. Això pot passar, sobretot, en l’educació dels fills, quan creiem que educar és imposar, per tots els mitjans al nostre abast, tan sofisticats i pedagògics com vulgueu, allò que nosaltres creiem que està bé. El desig que els fills siguin persones immillorables, ens fa oblidar el respecte. I l’educació sense respecte, no és amor, sinó simple manipulació. Educar és molt més que això, és caminar al costat de l’altre, acompanyant-lo i estimant-lo, sense imposicions.

Estimar i respectar l’altre, acceptar-lo tal com és, és una de les assignatures més importants en el nostre camí vers la plenitud com a éssers humans. Errem, quan des de la nostra pobra mentalitat, creiem saber allò que l’altre necessita i ens dediquem a imposar-li-ho per tots els mitjans al nostre abast, sense respectar la seva lliure decisió.

Estimar i respectar algú que fa tot allò que li diem, no té cap mèrit. Estimar una persona enganxada a la droga, sense pretendre canviar-la; estimar una persona que ens fa mal, sense esperit de revenja; estimar un assassí sense condemnar-lo; estimar una persona que no s’estima, sense sermonejar-la, són situacions que sovint sens plantegen i no sempre reeixim.

Hauríem de tenir present que l’única cosa que està al nostre abast és desitjar amb totes les nostres forces que l’altre canviï, pel seu bé, però no podem imposar-li res.

Nosaltres tenim la nostra percepció de com han de ser les coses, però hem de tenir present que la nostra percepció no és l’única que existeix. Cada un de nosaltres té la seva manera de veure i viure. Si coartem la llibertat de l’altre, amb l’ànim de canviar-lo, encara que sigui volent-li bé, és molt possible que l’única cosa que aconseguim és que s’aferri més i més al seu tarannà.

Està escrit: El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja; no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència. L’amor no passarà mai.” (1Co 13,4-8)

Això sí, amics, l’amor no deixa mai indiferent. L’amor gratuït, sense imposicions, pot fer que l’altre se senti lliure per canviar, però no oblidem mai que la decisió és seva i no nostra. Nosaltres tenim prou feina amb nosaltres mateixos. Proposem-nos, doncs, des d’ara mateix, estimar sense condicions, malgrat allò que l’altre faci o decideixi.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

21 de febrer de 2019

Avui, a casa nostra, és força habitual trobar persones decebudes, deprimides i desesperançades, d’aquelles que ho veuen tot negre i que asseguren que ja ho veien a venir tot. Candidates a la perpetuació de la foscor, en un món que, feliçment, té remei, si aquells que en formem part tenim els ulls ben oberts.

Els mitjans, per la seva banda, condicionats com estan per l’amo que els subvenciona, estan molt més interessats en l’audiència que pretenen provocar, que no pas en la qualitat o la veracitat de la informació que emeten. Fins al punt que, si convé al poder que els recolza, s’inventen notícies falses que, repetides fins a la sacietat per tots els interessats, creen relats fantasmagòrics que perjudiquen a tothom, perquè violen la veritat.

Arribats a aquest punt, convindrem que hi ha molta informació que no ens arriba, no perquè no existeixi, sinó simplement perquè no interessa publicar-la i, alhora, hem de posar en quarantena aquella que ens arriba, a fi de no deixar-nos aixecar la camisa, exercici, no cal dir-ho, feixuc, desagradable i no sempre fàcil.

Cada un de nosaltres, veu el món d’acord amb el seu grau de consciència, el seu nivell de pau interior i, sobretot, la seva capacitat de viure el present. En col·lectius que viuen més a cavall de la inconsciència que de la consciència, la informació catastròfica representa una atracció morbosa que els alimenta, perquè ressona amb la seva part més poc evolucionada. I molts mitjans privats es dediquen en cos i ànima a alimentar aquest nombrós col·lectiu amb l’espectacle que volen veure i sentir, sense el més mínim vestigi que els pugui caure la cara de vergonya.

Hem de tenir en compte, però, que tot a l’Univers està en equilibri i cal que no perdem mai de vista que, si a través d’allò que ens diuen els mitjans, tenim la percepció d’una gran quantitat de negativitat a l’ambient, això vol dir que també hi ha, i en la mateixa mesura, una gran quantitat de positivitat, quina informació no ens arriba, perquè o no interessa o no és econòmicament rentable.

No caiguem, doncs, en la temptació de pensar que allò que no ens diuen els mitjans no existeix, sinó tot el contrari: per cada informació catastròfica que ens arriba, hem de tenir la certesa que n’hi ha una altra de positiva i feliç que no ens arriba, simplement per interessos malintencionats.

Cal que ens entossudim a cercar sempre l’altra cara de la moneda i siguem conscients que, en contrapartida d’allò que pot semblar, cada vegada hi ha més col·lectius que treballen per la victòria de la veritat i la consecució de la pau, col·lectius que fan mol poc soroll, però que van teixint teranyines d’amor, de veritat i de pau. Que en la mesura que una part de la societat es radicalitza en el manteniment de la foscor, també ho fan els grups que fomenten un món millor que il·lumini tots els racons del planeta. No ens equivoquéssim i assegurem-nos d’estar al bàndol dels nets de cor, dels compromesos per un món millor i en pau.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

7 de febrer de 2019

Una de les característiques de l’ésser humà és la tendència a pensar que els altres funcionen exactament com nosaltres, tenen la mateixa escala de valors, tenen els mateixos mecanismes mentals, s’emocionen amb les mateixes coses. Tant és així que, quan l’evidència ens demostra que no és així, tendim a pensar que els altres estan equivocats.

No tenim en compte que les creences personals es construeixen en funció de l’herència, les relacions desenvolupades, la cultura apresa i moltes altres constants que són personals i intransferibles. Això fa que cada ésser humà sigui únic i irrepetible i que cada un de nosaltres avaluï la realitat d’acord amb els seus paràmetres, que difícilment coincidiran d’una forma exacta amb els dels altres.

No tenir present aquesta realitat és la causa de la major part de desencontres i frustracions de la nostra vida, doncs ens converteix en éssers inflexibles i ens condemna a una vida plena de discussions i de lluites de poder.

Descobrir la nostra originalitat i la dels altres, en canvi, enriqueix la nostra vida, que pot passar de la rigidesa a l’acceptació i ens permet incorporar l’amor i el respecte a les nostres relacions.

Estar convençut que estàs en possessió de la veritat absoluta, és la millor prova per saber que estàs ben equivocat. És quan cal fer revisió del patrons i creences, des de la seguretat que ningú no està en possessió d’aquesta veritat.

Cal tenir-ho molt present: La veritat absoluta és com un mirall trencat, del qual cada ésser humà en conserva un bocí. La veritat absoluta, doncs, és la suma de totes les veritats individuals.

Quan som conscients d’això, esdevenim éssers tractables i respectuosos amb les opinions i creences dels altres, i passem de la intransigència a l’escolta activa, al respecte, a l’acceptació.

Cal que revisem constantment la nostra escala de valors, que està sotmesa, per la nostra pròpia evolució personal, a canvis constants. I, alhora, cal que escoltem amb atenció les declaracions dels altres que també tenen dret a canviar.

La capacitat d’acceptar el canvi constant ens permet la possibilitat d’avançar en el nostre camí personal i permet que donem la possibilitat a aquells que ens envolten de fer el mateix.

No ens entossudim a imposar les nostres creences, ans restem oberts a la vida, que a cada instant ens ofereix possibilitats per rectificar el nostre trajecte. Només així, podrem créixer sense esforç, de forma pacífica i amable, des del respecte més absolut vers nosaltres mateixos i vers els altres.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

24 de gener de 2019

Cada instant de la nostra vida és diferent de l’anterior i d’aquell que el segueix, per molt que la nostra visió limitada ens faci creure que tot continua amb una certa uniformitat. En cadascun de nosaltres hi ha un constant morir i néixer cel·lular que, de poder-ho copsar, ens en faríem creus. El nostre cos es renovella constantment i automàtica. Els nostres pensaments se succeeixen de forma vertiginosa per la nostra ment, alhora que experimentem un grapat de sensacions i d’emocions. I és que, gràcies a Déu, estem vius i en progrés constant. I aquesta vitalitat es veu enriquida per la vitalitat d’aquells que ens envolten. Tots estem en el mateix procés. La societat tota s’enriqueix d’aquesta cursa imparable que canvia, instant a instant, la nostra realitat.

L’inici d’un nou any ens fa l’efecte de nova etapa, per molt que es tracti, només, de la continuació de la vida. Per això, aprofitem l’ocasió per redreçar aquells aspectes de la nostra existència que ens grinyolen. El final d’any és, doncs, un temps de bons propòsits, de bones intencions, de bons desigs, sempre amb l’interès de progressar en el nostre cicle vital.

Enguany, s’hi afegeix una novetat que només s’esdevé cada deu anys, i és que el nou any acaba en nou, podríem dir, doncs, que encetem un any renou. Renoi!, ja cal que aprofitem l’oportunitat per esmerçar-nos a aconseguir que esdevingui molt millor que l’anterior, cosa, per altra banda, fàcilment factible.

Venim d’un temps de prova que ens ha trasbalsat en tots els àmbits, des de la nostra confiança a la nostra capacitat de reacció, passant per totes les pors que interessadament ens han volgut regalar. Avui, res no és com pensàvem fa tot just un parell d’anys. El canvi és de tals dimensiona que no ens resta cap àncora on agafar-nos, som a mercè d’elements que desconeixíem, o teníem per vells i caducs. Ara bé, tot aquest enrenou, lluny de veure’l com una desgràcia, cal que ens entossudim a veure’l com una gran oportunitat: l’oportunitat que ens brinda la vida després de fer-nos tocar de peus a terra.

En temps incert, toca reforçar, cadascú des del seu nivell, tot allò que genera confiança i bones vibracions. La vibració global augmenta en la mesura que cadascun de nosaltres augmentem la nostra. Davant la injúria, més que mai, cal escampar la veritat. No deixem de denunciar la injustícia des del respecte més exquisit. Reforcem els lligams amb el món que ens envolta, estimem-nos i cuidem-nos els uns als altres amb dedicació i tendresa, i no obliden que només la unitat, la bondat i la pau poden fer-nos sentir dignes del nostre destí.

Enviem molta llum a l’univers, als refugiats, als empresonats, als exiliats, als malalts, als governants de tota mena. Il·luminem-ho tot amb la torxa de l’amor. Tornem sempre bé per mal, no caiguem en provocacions malintencionades, fugim de l’insult, el judici i la calúmnia com ho faríem de la pesta. I, sobretot, no posem el cor en res que ens allunyi de la bondat i la pau. En aquest any renou, pau i bé per a tothom!

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

10 de gener de 2019

Malgrat tot el que la nostra societat ha hagut de viure en els darrers temps, malgrat l’ambient advers que ens afeixuga, malgrat la falsedat mal intencionada amb què ens volen embolcallar, malgrat les acusacions mancades de tot rigor, malgrat les provocacions constants, malgrat els atacs de tota mena que inunden els noticiaris, els diaris i les xarxes, malgrat tot, Nadal torna puntual per portar-nos aquell estel d’esperança que ens fa reconciliar amb la humanitat, perquè és la prova fefaent de què no tot en endebades, sinó que tot pren sentit amb l’aparició de l’infant del pessebre.

L’infant estimat que ens recorda que no estem sols, que formem part d’un tot meravellós amarat d’amor, on la veritat sempre triomfa. L’amor, aquest intangible per excel·lència, que és la pedra filosofal i el nostre únic nord, per prosperar com a éssers humans.

Conreem amb tossuderia aquest amor que vol dir respecte per nosaltres mateixos i per l’altre. Amor que ens permet abandonar els judicis i acceptar-nos i, com a conseqüència d’això, acceptar l’altre en la seva condició, sigui quina sigui, des de la certesa que només a través de l’amor assolirem la llibertat per créixer i deixar créixer, de servir i ser servits, de respectar i ser respectats.

Quan la culpa i la por ens tenallin, quan tinguem la sensació que tot està perdut, recordem que l’única medicina és a les nostres mans i consisteix a posar-nos a estimar apassionadament, abandonant la presó de la nostra ment i lliurant-nos al servei més sublim, aquell que consisteix a donar als altres allò que desitgem per a nosaltres mateixos.

Per això, aquests dies que les lluminàries i la música de les nadales ens estoven el cor i desperten allò de més autèntic que hi ha en nosaltres: aquell infant que rau en algun racó de la nostra ànima, delerós de sortir a passejar; són el millor moment de l’any per abocar-nos a estimar apassionadament i gratuïta.

No escatimem, doncs, les mostres d’afecte que, durant l’any, sovint, repartim amb una certa gasiveria. Programem la nostra ment per defugir la crítica inútil i el judici implacable, i lliurem-nos a respectar l’altre amb totes les seves virtuts i amb tots els seus defectes. Aquesta ha de ser la nostra contribució a un món millor. Contribució a la que tots estem cridats, perquè la millora de la humanitat depèn dels gestos humils de cada un de nosaltres.

Us desitjo de tot cor unes festes curulles d’amor i fraternitat. Que pugueu realitzar les vostres màximes aspiracions i que el proper any signifiqui el tomb indispensable perquè entre tots, cadascú des del seu lloc, puguem aconseguir el món que desitgem. Un món que desterri la injustícia i la diferència, un món en el qual tots puguem gaudir de llibertat, un món, en definitiva, on la pau i l’amor en siguin el màxim exponent.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com   e-

mail: regina@reginaferrando.cat

20 de desembre de 2018

Vivim en una societat complexa per la diversitat de cultures, de pensament, de manera de fer, però també d’intencions. Aquells que creiem en el valor de la veritat, la integritat i el respecte cal que deixem anar el lliri de la mà i aprenguem a esbrinar quines són les pretensions i les intencions d’alguns col·lectius que fonamenten el seu capteniment en la falsedat, l’estratègia i la manipulació. Ara, més que mai, hem de deixar la ingenuïtat de banda i preguntar-nos sempre a qui beneficien les nostres reaccions, sobretot quan són provocades intencionadament.

Molts de nosaltres tenim un compromís ferm amb la no-violència, però no tots tenim clar allò que vol dir. És evident que descartem la violència física, però hi ha violències que persisteixen entre les persones de bona fe. Sovint ens costa descartar la violència verbal, els insults, sobretot quan ens sentim insultats. Quan algú ens fereix, no-violència vol dir no respondre amb la mateixa moneda. La no-violència descarta qualsevol tipus d’odi o de venjança i comporta una pràctica fidel, acurada i persistent de la no-reacció agressiva, del cultiu acurat de quelcom que tingui a veure amb una indiferència respectuosa.

Haurem arribat a la perfecció quan sapiguem respondre als insults amb amabilitat, amb respecte i amb generositat, perquè això és la darrera cosa que esperen els mentiders, els provocadors, els manipuladors. Perquè quan tornem insult per insult convertim els provocadors en víctimes i això és el que busquen, pretenen i volen. És preferible pecar d’ingenus que pecar de violents.

Hem d’aprendre a viure en un ambient hostil i no deixar-nos endur per la nostra part més primitiva. Deixem que tothom es passegi per on vulgui i, quan tinguem clar, que el passeig és una provocació (ara això ho veiem sovint), no caiguem en la temptació que ens han parat. Passem de llarg i seguim el nostre camí.

Em dol veure vídeos penjats a les xarxes o a les notícies de gent que s’escridassa i encara em dol més quan veig que la gent que escridassa és la bona gent que, simplement, ha caigut en el parany dels manipuladors. Em dol, també, veure com per les xarxes corren missatges ofensius contra persones, siguin qui siguin, i em dol més quan els que els fan córrer són gent de bona fe. Hem de parar de fer bromes que insultin altres persones, siguin qui siguin. No podem evitar de rebre’n, però sí de reenviar-los.

Cal que aprenguem a vèncer la impotència amb amor, cal que ens fem costat els uns als altres i ens guardem els uns als altres de caure en provocacions. Ja ho sé, no és una tasca fàcil, però no per això és impossible. L’equació és clara: a més insult més respecte, a més provocació més indiferència, a més mentida més denúncia.

Al final, si ens hi esmercem, quan quedi clar que no hi valen ni provocacions, ni mentides, ni insults, haurem aconseguit allò que s’espera de nosaltres i, el més important, ens en podrem sentir immensament orgullosos.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

13 de desembre de 2018

Vivim en un món dual on sovint restem situats en extrems d’una mateixa cosa. Per exemple, donar i rebre són dos aspectes diferents d’un mateix paràmetre. Aprendre a viure els dos aspectes des de la mateixa normalitat, ens assegura un àmbit d’equilibri que ens duu a la pau interior.

Moltes vegades ens adonem, però, que un dels dos aspectes ens costa menys que l’altre. Ens agrada donar i ho fem sempre que podem, però, en canvi, a l’hora de rebre ens sentim incòmodes, aclaparats i com si no ens ho mereixéssim.

Quantes vegades, en rebre un regal, ens descobrim dient allò de “no ho havies d’haver fet”, en lloc d’un “gràcies” que possiblement seria molt més escaient. Aquestes reticències a l’hora de rebre, poden descobrir un secret ocult, en el fons del nostre inconscient, de manca d’autoestima. Aquest fet no és més que una conseqüència directe d’un tipus determinat d’educació, en la que sempre ens han potenciat les bondats del donar, sense ensenyar-nos convenientment les del rebre.

Per altra banda, massa sovint, tampoc no ens han ensenyat que les nostres accions comporten una reacció, que ens retorna, de les mateixes característiques que aquella que hem emès, allò que anomenem “efecte boumerang”. Podríem dir, doncs, que tot allò que donem ens retorna amb les mateixes tonalitats.

En conseqüència, si volem gaudir de pau interior, no podem fer altra cosa que conrear la pau amb tot allò que ens envolta, de la mateixa manera que si volem que la nostra vida s’ompli d’amor, ens hem de posar a estimar amb totes les nostres forces.

Donar i rebre són, doncs, les dues accions que, si es combinen i es complementen, esdevenen una font de satisfacció i felicitat. El desequilibri entre les nostres capacitats de donar i rebre, comporten una col·lecció de desencants i frustracions.

A través de la història, veiem com diferents generacions, en l’interès de compensar errors, han anat canviant les polaritats entre donar i rebre. Per exemple, si la generació dels 50 i 60 es va educar des de la potenciació del donar i la incapacitat de rebre, la generació següent se l’ha educat posant èmfasi en el rebre i obviant la capacitat de donar.

Com sempre, la clau de la felicitat, rau en l’equilibri entre extrems. La satisfacció arriba quan som capaços de gaudir amb la mateixa intensitat dels dos aspectes. El creixement personal comporta una potenciació d’aquella part de la balança entre donar i rebre que se’ns fa més difícil d’exercir.

Aprenguem, doncs, a donar amb la mateixa intensitat que rebem, i a l’inrevés; i no ens oblidem mai de donar als altres allò que nosaltres ens agrada rebre. Només així sembrarem llavors de felicitat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

29 de novembre de 2018

És en temps difícils, quan més cal conservar la calma. No podem permetre, de cap de les maneres, que la injustícia ens fomenti l’odi, ben al contrari, com més injustícia més serenor, com més infàmia més veritat, com més agressió més respecte. Si no volem sucumbir a les baixes vibracions d’un entorn que s’entossudeix a emmascarar les nostres vides, hem d’aprendre a respondre, més que mai, amb un capteniment exquisit.

En temps difícils, tinguem present que només ens retornarà allò que nosaltres fomentem. Al final, que ningú sap quan serà, el balanç serà positiu o negatiu, d’acord amb les llavors que nosaltres, tots, haguem sembrat.

Per molt que les intencions de fer-nos mal existeixin, per molt que alguns s’esmercin a derrotar-nos, erraríem si responguéssim amb les mateixes armes dels agressors. L’ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu de l’Antic Testament (Ex. 21,24), avui està superat gràcies a aquell que es feu home per retornar-nos la dignitat d’éssers lliures i innocents.

Qualsevol provocació va destinades únicament a potenciar les més baixes pulsions, les més baixes vibracions, els instints que ens atansen més a les bèsties que no pas a la nostra naturalesa transcendent. L’odi és el brou de cultiu de totes les desventures, de tota la infelicitat, de tots els desastres.

L’amor és el bàlsam que ens uneix, que ens fa membres de la mateixa família, que ens fa resistents a qualsevol adversitat, que elevant la nostra vibració ens fa transcendir. Com més llavors d’amor, de respecte, de delicadesa, de bondat, de veritat, sembrem, així serà la nostra collita.

Quan el mal temps ens atordeix i tenim la impressió que el mal ens ha vençut, és quan més potencial de força tenim per surar i transcendir-lo. Hem de ser capaços de mantenir el cap fred, quan sabem del cert que volen fer-nos perdre l’oremus.

Només la intel·ligència ens farà capaços de no respondre a les adversitats des de la negativitat. En temps difícils és quan més curosos hem de ser en el tracte amb nosaltres mateixos i amb els altres, siguin quins siguin.

En temps difícils, llevem-nos cada matí esperançats, siguem agraïts per totes les coses bones que ens conformen i, amb el cap ben alt, sortim al carrer i, incansablement i apassionada, dediquem-nos a escampar arreu llavors de pacificació, de consol, de companyia, de confiança, de veritat, d’escolta activa, de respecte, d’amor incondicional. Responguem a les agressions amb delicat respecte com a eina decisiva per fer caure tots els murs que ens separen. Fem-nos costat els uns als altres i mantinguem-nos units i forts per encarar l’hora decisiva en què la justícia prevaldrà. I això ho farem junts o no ho farem. Junts, colze a colze, per aconseguir que l’amor sigui realment més fort que la vida i que la mort.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

15 de novembre de 2018

Passem una gran part de la nostra vida plantejant-nos un seguit de bons propòsits. Pensaments, aquests, sempre en clau de futur, que es verbalitzen per “hauria de…” o “he de”, i que ens acompanyen sempre com amics inseparables. Aquests bons propòsits no deixen de ser una solemne pèrdua de temps, perquè per si sols no volen dir res, ens tranquil·litzen la consciència, això sí, però poca cosa més.

La clau del nostre progrés com a éssers humans i, alhora, el desllorigador del nostre èxit com a persones, rau, precisament, a canviar la dinàmica d’aquests bons propòsits. Cal fer un esforç per canviar el nostre diàleg intern, substituint els verbs en futur, per verbs en temps present. Cal prendre consciència de la freqüència en què emprem afirmacions en temps futur, per tal de ser capaços de passar a l’acció. Hem d’aprendre a dir-nos a nosaltres mateixos: ja n’hi ha prou de parlar i de pensar en allò que hauria de ser o en allò que hauria de fer, per passar directament a l’acció en temps present. Només així serem capaços de trencar les oracions al nostre diàleg intern que, a part d’entorpir el nostre progrés, ens impossibilita gaudir plenament del nostre present.

Tots naixem amb un gran potencial de sèrie. Tot ens és donat de bell antuvi. Nosaltres només hem de creure’ns-ho i desenvolupar-ho en la mesura de les nostres possibilitats, que són moltes i variades. La nostra càrrega personal de bé és en nosaltres molt abans del naixement i, en tot cas, és la nostra manera de viure, de pensar, de sentir, que, de tant en tant, ens porta per viaranys equivocats.

Ara bé, en el moment que siguem capaços de ser allò que volem ser o de fer allò que volem fer, sense donar-hi més voltes i sense ajornar-ho més, el nostre progrés personal no tindrà aturador, guanyant així l’habilitat de ser feliços, perquè ens situarem automàticament en el present, cosa que ens permetrà fer realitat la missió que ens ha estat encomanada.

No deixem que la nostra ment freni el nostre progrés. Llisquem per la vida des de la seguretat que tot el nostre cabal positiu no és mèrit nostre, sinó que és un regal de fàbrica i, per tant, sentim-nos-en humilment orgullosos i, alhora, no caiguem mai en la temptació de creure’ns superiors a ningú, perquè aquest és un dels errors més comuns que ens desvien del camí que tenim traçat.

Només caminant amb la humilitat per bandera demostrarem el nostre moviment. Els bons discursos no són sinònim de progrés. Si no som capaços de fer realitat els nostres millors pensaments, mai aconseguirem que existeixin.

Som éssers eminentment intel·lectuals, amb una quantitat immensa de recursos. Ara bé, les nostres mancances inconscients, massa sovint, ens impossibiliten fer concret el nostre pensament. Així, ens podem passar la vida amb un discurs impecable però amb una realitat de vida que no es correspon amb la nostra perfecció innata. El desllorigador de tot plegat rau només en la nostra capacitat d’enfrontar des de la humilitat i l’acceptació les nostres mancances, per poder transformar-les.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

1 de novembre de 2018

Els éssers humans, sovint, som temptats de pensar que allò que ens fereix i ens neguiteja és a causa de quelcom que fan els altres o de les circumstàncies que en envolten que no podem controlar. Aquest neguit pot expressar-se amb sentiments de ràbia, de gelosia, de ressentiment, de depressió.

Quan, mitjançant un camí de coneixement personal, poc a poc, aprofundim  en el nostre interior, ens adonem que aquestes emocions, en realitat, amaguen pors. Ens adonem que no són els altres ni les circumstàncies que ens envolten que ens creen neguit, sinó que és el nostre neguit intern, l’absència de pau interior.

El conjunt de pors que compartim els éssers humans, condicionen la nostra vida i ens fan veure un món perillós. Projectem el nostre neguit a l’exterior i tenyim la nostra circumstància del mateix color dels nostres pensaments. Si els nostres pensaments són negatius, projectem un entorn perillós. Si els nostres pensaments són positius, projectem un entorn positiu i amable.

Les pors que condicionen els nostres pensaments, són la conseqüència de la col·lecció d’experiències mal resoltes del passat. Així, un passat difícil i mal resolt, pot fer-nos projectar un present ple de neguit i un futur ple d’incerteses.

Podem classificar les experiències mal resoltes del passat en dos grans grups: la calaixera dels ressentiments i el bagul dels sentiments de culpa. Els ressentiments representen la impossibilitat de resoldre aquells conflictes en els quals creiem que algú ens ha ferit. Les culpes, en canvi, venen de no haver resolt prou bé aquelles circumstàncies en les quals tenim el convenciment que hem ferit a d’altri, ambdós grups tenen una solució comuna que s’anomena perdó.

En la mesura que aprenguem a perdonar els altres i a perdonar-nos nosaltres mateixos, anirem desfent els nusos que ens lliguen a un passat mal resolt. Això farà canviar el color dels nostres pensaments i començarem a projectar un entorn pacífic, acollidor i amable

Així, a poc a poc, passat i futur perdran protagonisme i s’aniran fonent donant prioritat a l’únic moment que existeix, l’únic moment que ens permet prendre decisions, l’únic moment en què podem canviar la nostra vida, l’únic moment en què podem ser feliços: el moment present.

Si no vivim en pau, no caiguem en la temptació de donar-ne la culpa als altres i posem-nos a treballar per pacificar el nostre interior. Alliberem-nos de tots els ressentiments, de tots els sentiments de culpa, de totes les pors. Només així podrem gaudir plenament del present.

La nostra pau prové només de la nostra font interior, no perdem el temps cercant-la en llocs equivocats.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

18 d’octubre de 2018

Algú pot imaginar per un instant què passaria si el dia del naixement ens lliuressin un full de ruta minuciós amb dates, hores i llocs de tot allò que ens ha de passar en aquesta vida? És altament provable que molts de nosaltres intentaríem retornar al sí matern i desaparèixer en la immensitat de l’univers. Tot i que, sortosament, no és així, moltes vegades, ens costa descobrir la immensa joia que representa l’aventura de cada dia i això ens dificulta afrontar cada situació amb la innocència necessària per gaudir del misteri que s’amaga darrere de cada situació, de cada encontre, de cada gest, de cada paraula.

La realitat és que l’equilibri de l’univers és tant perfecte que ens permet la possibilitat de navegar sense rumb prèviament establert, atorgant-nos la llibertat més absoluta a l’hora de fer giravoltar el timó de la nostra nau.

Aquesta llibertat que és un gran regal, sovint tendeix a incomodar-nos i a fer-nos pensar que seria millor saber-ho tot. I això és a causa de la nostra col·lecció de pors, que ens fa sentir la necessitat de controlar-ho tot, de conèixer-ho tot.

Cal prendre consciència que vivim suspesos en l’atzar i que la nostra llibertat ens ofereix la possibilitat d’elegir sempre entre un o diversos camins que s’obren d’avant nostre i que, evidentment, l’elecció comporta sempre un risc: encertar o errar. Només quan acceptem aquesta realitat des de la confiança i la pau interior, és quan la nostra vida té sentit.

L’encert i l’error són només dues maneres diferents d’avançar, igualment vàlides. Tots, en canvi, aspirem a encertar-la sempre i rebutgem l’error amb totes les nostres forces. Quantes vegades ens judiquem, ens maltractem i ens castiguem després d’un error, quan possiblement aquell error ens comportarà molta més saviesa que el camí planer dels encerts.

La vida és un flux pel qual llisquem. Mentre anem a favor del corrent la nostra navegació és planera i plaent. A voltes, però, hi ha alguna decisió que ens situa contra corrent i fa que passem per períodes amb més dificultats.

Quan la nostra vida està plena de tensions, és molt provable que, a causa de decisions passades, estiguem navegant contra corrent. Aquest fet ens condemna a una navegació feixuga que no fa més que augmentar les tensions. En canvi, si som capaços de relaxar-nos, d’aconseguir la pau interior, el mateix corrent ens portarà al camí correcte per on lliscarem amb comoditat, amb joia, amb llibertat i sense esforç.

Deixem de voler controlar la nostra vida i la dels altres i lliurem-nos a l’aventura des de la confiança que mai haurem de passar per cap situació que no puguem superar. Deixem que la vida llisqui per nosaltres sense oferir resistències. Estimem i gaudim de cada instant com a únic i irrepetible. Visquem els problemes com a oportunitats per relaxar-nos i retornar al flux natural.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

4 d’octubre de 2018

Som éssers espirituals per naturalesa. Vinguem d’on vinguem, vivim com vivim, l’objectiu principal de la nostra existència és l’equilibri entre la relació amb nosaltres mateixos, amb tot allò que ens envolta i, com a colofó, amb allò que ens transcendeix.

Les persones espirituals, externament, no es diferencien de les que no ho són. Tenen un nas, dues orelles, dues cames… com tothom. No els llueix una aurèola sobre el cap, ni leviten, ni van necessàriament cada dia a l’església o a la mesquita.

Les persones espirituals es diferencien de les altres només en la manera com viuen. En la quantitat d’amor incondicional que desprenen i en el respecte que demostren per tot allò que les envolta. No miren d’arreglar-nos la vida, no donen consells, no imparteixen normes, no pretenen ser mestres de res ni de ningú, simplement flueixen per la vida en total harmonia amb l’Univers.

Massa sovint, imbuïts per tòpics, ens imaginem una estampa determinada d’aquelles persones que han adquirit un nivell de consciència superior, que els permet gaudir plenament de la vida, perquè viuen constantment aquí i ara i respecten els altres amb una gran escrupolositat. Ens imaginem mirades perdudes en l’infinit, rostres il·luminats i aspectes angelicals.

Així, moltes vegades, caiem en la temptació de mostrar una disfressa evolucionada de nosaltres mateixos, que l’única cosa que fa és amagar una personalitat reprimida, que precisa constantment l’aprovació dels altres per sobreviure.

La vertadera espiritualitat ens permet reconèixer i gaudir de la soledat que és intrínseca a tots els éssers humans. Tot i que visquem envoltats de gent, la nostra felicitat més íntima depèn de la nostra relació amb nosaltres mateixos, de la capacitat d’acceptació de totes les nostres mancances, de l’expressió lliure i respectuosa de les nostres emocions, de la transparència dels nostres pensaments i de l’esperit de servei senzill i tossut a fer la vida fàcil a tots aquells que ens envolten.

No ens hem de deprimir si no tenim visions sobrenaturals, si en la nostra vida no hi ha res d’extraordinari, si no sentim música celestial als nostres timpans o si passem desapercebuts.

La nostra obligació primordial és ser feliços fent feliços a aquells que ens envolten i en això hem d’esmerçar tot el nostre esforç. Tota la resta esdevé secundari i irrellevant i, fins i tot, superflu si ens impedeix acomplir la nostra missió.

Per això, cal que ens plantegem un treball conscient i constant que ens permeti adquirir les eines necessàries per esdevenir éssers complets. Si aconseguim ser feliços a cada instant, haurem acomplert amb la nostra comesa i, com a recompensa, esdevindrem un regal per a aquells que ens envolten.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

20 de setembre de 2018

L’inici d’un nou curs és sempre una ocasió per revisar la nostra manera de viure, de treballar, de veure les coses… És com començar de nou tot allò que podríem donar per vell i, alhora, és moment d’aplicar a la nostra vida els aprenentatges d’etapes anteriors. Seria molt trist que, per una manca de consciència, comencéssim una nova etapa amb la rèmora de les velles mancances. Tots i cadascun de nosaltres té coses per aprendre, però, sobretot, té coses apreses per no reincidir en errors del passat. Això vol dir que, després del relaxament estiuenc, hem de maldar per tenir plena consciència del present, per no repetir assignatures que ja tenim superades.

Siguin quines siguin les circumstàncies el més important és com ens afecten personalment, i això sí que, si ens ho proposem, podem canviar-ho.

Hem de tenir present que el món que contemplem, no és més que una projecció del nostre estat mental. Allò que ens inquieta de l’exterior és la imatge nítida d’allò que ens inquieta i ens manlleva la pau interior.

Però, nosaltres, éssers humans evolucionats i amb una consciència expandida, som capaços, quan ens ho proposem, de veure les coses d’una altra manera. Això no vol dir que intentem disfressar una realitat concreta i indefugible, sinó que triem viure la vida des d’una nova dimensió.

Afortunadament, no som màquines que actuem automàticament, sinó que som persones en canvi constant immerses en una realitat que també està sotmesa al canvi. Així, ens podrem adonar que ni hi ha cap moment a la nostra vida que es repeteixi exactament com cap d’altre i que la trampa de la rutina és només un engany de la nostra ment.

La nostra felicitat depèn, únicament i exclusiva, d’un seguit de potencialitats que tots posseïm i que hem de ser capaços de desenvolupar, si no volem caure en el desànim enganyós que ens fa creure que tot segueix igual.

Aquestes capacitats ens permeten concebre la nostra vida no com un problema a resoldre, sinó com un misteri a viure. Ens fan sentir agraïts, cada matí, de la continuïtat de la nostra existència, vivint-ho com una nova oportunitat per créixer i avançar pel camí que ens és destinat: el camí de la felicitat.

Cada instant pot ser diferent si ens ho proposem. Cada encontre, cada mirada, cada somriure són únics i irrepetibles. Només cal mirar la vida amb ulls acabats d’estrenar, com els dels infants. Cadascun de nosaltres pot fer que la seva vida tingui sentit, sigui quin sigui l’entorn.

Es tracta, doncs, de sacralitzar cada instant, des de la seguretat que anem creant la nostra existència d’acord amb la quantitat de confiança, de goig, de poder, d’amor incondicional, de creativitat, d’intuïció i de visió profunda que regni a la nostra vida.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

6 de setembre de 2018