Visca la incertesa!
La humanitat, des de sempre, cerca incansablement certeses i seguretats per poder viure amb tranquil·litat i relaxament. De maneres cada vegada més sofisticades hem anat teixint complicitats, normes, lleis, així com assegurances de tot tipus, de béns, de salut, de vida…, tot plegat per tenir una sensació de control fictícia de les nostres vides.
Tot d’un plegat, però, aquesta pandèmia que ens habita ha deixat al descobert la nostra realitat veritable: la nostra immensa incertesa i fragilitat. Ens ha fet adonar que no som amos del nostre futur i que som extremadament fràgils davant de la incertesa. Això no és cap novetat, al contrari, des que naixem, en un regal extraordinari, ningú no sap quan de temps hi podrem ser. Voleu més incertesa que aquesta?
Podem disfressar la nostra existència de totes les maneres possibles, però al final la tossuda realitat ens fa adonar que caminem per la corda fluixa durant tota la vida. I això és dolent? Depèn de com ens ho vulguem mirar, és la realitat pura i dura. És l’essència de la nostra naturalesa humana.
L’única veritat és que aquí i ara som. Què som no ho sabem ben bé, ni tampoc on arribarem, però sabem que la vida en sí mateixa és el regal més preuat que podem tenir. Sabem, o hauríem de saber, que pel que fa a la vida i la mort tots som iguals. Tots hem sortit de la mateixa font i tots tenim les mateixes possibilitats, que depenen únicament i exclusiva de la nostra mirada i de les nostres obres. L’única certesa que tenim, això sí, és la possibilitat de gaudi de cada moment present i de la quantitat d’amor i bé que siguem capaços de compartir.
Si acceptem la corda fluixa, que és la realitat, hauríem d’estar agraïts per cada instant de vida, per cada encontre, per cada gest, per cada mirada, per cada paraula, tot des de la certesa que pot ser la darrera. Això vol dir viure la incertesa amb la màxima normalitat possible. Aquest és el nostre gran repte.
Hem d’estar oberts al canvi, a la possibilitat que les coses mai puguin ser com abans i, des d’aquesta perspectiva, qui no ens diu que entre tots podem teixir un món millor que el que teníem? Perquè el que teníem no era cap meravella, oi? Fixem-nos, sinó, en les grans desigualtats, en les grans injustícies, en els grans desastres ecològics que per les nostres debilitats humanes hem sigut capaços d’aconseguir.
Ara bé, per damunt de qualsevol incertesa, hem de saber que en el fons del fons del nostre oceà de pau interior hi roman un recinte sagrat on la felicitat, l’amor, la tendresa, la confiança, l’assossegament, hi fan estada. Un recinte sagrat que compartim amb tota la creació i al qual hi accedim a través del silenci i la contemplació del procés meravellós de la nostra pròpia respiració. Un indret atemporal on les seguretats no són necessàries i on la fragilitat no existeix perquè el temps dóna pas a l’eternitat.
Regina Ferrando i Ferran
Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com
e-mail: regina@reginaferrando.cat
10 de setembre de 2020