L’única certesa: la més absoluta incertesa

Aquesta malaltia que ha envaït les nostres vides i les ha reduït a la seva mínima expressió ens mostra una realitat eterna, però molt oblidada: vivim en la més absoluta incertesa. I això no és bo ni dolent, és així des del principi dels temps, és la constatació de la nostra pròpia naturalesa. Aquesta malaltia ens obre, doncs, a una nova percepció de la vida i del món que ens envolta.

La vida és aquest do preuat que se’ns atorga de forma absolutament gratuïta i que se’ns arrabassa també, sempre per sorpresa, en el moment menys esperat. Aquesta situació, doncs, com totes i cadascuna de les que hem de viure, podem veure-la com un perill imminent però, també, com a una meravellosa oportunitat.

El cert, dèiem, és que, ara per ara, tot és incert. Ni els científics més experimentats tenen experiència d’aquesta malaltia en concret. Ens són desconeguts el seu origen; perquè uns s’infecten i d’altres, molts, no; com la podem prevenir; no sabem amb absoluta certesa si les mascaretes o els guants són útils o no; hi ha una infinitat d’informacions contradictòries que alimenten més, si això és possible, la nostra incertesa; no tenim proves fefaents per detectar-la ni res  que la pugui guarir.

Sabem, això sí, que és una malaltia absolutament democràtica. Afecta gairebé per igual totes les franges d’edat, no distingeix entre els color de la pell, ni entre rics i pobres, ni entre procedències, creences i religions; i es propaga, això sí que ho sabem, a una velocitat vertiginosa, que pot col·lapsar el sistema sanitari més robust.

No entraré a parlar dels interessos creats polítics i econòmics que l’acompanyen, això ho deixaré per a una altre ocasió. Però davant la incertesa, hem de convenir que l’única solució, ara per ara, al nostre abast és la prevenció. Prevenció que passa pel respecte més absolut a les normes d’higiene aconsellades: ús de mascaretes i guants, respecte per les distàncies de seguretat, rentat de mans i superfícies, etc.

Si aquest trasbals col·lectiu no serveix per fer-nos sentir a tots membres d’una única família, la humanitat, és que no haurem après res. L’única resposta possible és la solidaritat i el respecte més absolut per tot i per tothom, sense tornar-nos a oblidar mai més de la natura. Si encara no ho hem fet, aprofitem els dies que ens resten de confinament per adonar-nos de la gran mentida que hem viscut durant anys. I quan tots tornem al carrer, encara que només sigui per honorar aquells que hem perdut, no permetem que res sigui igual que abans. Cada un dels nostres actes ha d’estar amarat d’amor, de tendresa, de respecte i de solidaritat. Respectem, fins i tot, aquells que ofegats en la inconsciència, es neguen a protegir-se, posant en perill aquells que els envolten.

Comprometem-nos a viure des de la confiança de formar part d’un tot harmònic que podrà resoldre des de la unitat i els respecte qualsevol entrebanc que com a societat se’ns pugui presentar.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

21 de maig de 2020

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*