Arran de l’espiritualitat

L’espiritualitat és un dels pilars de la nostra vida, sense el qual no podem arribar a ser complets. És la conseqüència d’una determinada mirada al món i d’una forma de viure, de la relació amb nosaltres mateixos i amb tot allò que ens envolta.

Les persones espirituals, externament, no es diferencien de les que no ho són. Tenen un nas, dues orelles, dues cames com tothom. No els llueix una aurèola sobre el cap, ni leviten, i potser no van cada dia a l’església.

Les persones espirituals es diferencien de les altres només en la manera de viure, per la quantitat d’amor que desprenen i pel respecte que demostren per tot allò que és. No miren d’arreglar-nos la vida, ni donen consells, no imparteixen normes, ni pretenen ser mestres de res, simplement flueixen per la vida en total harmonia amb l’Univers.

Molt sovint, imbuïts per tòpics, ens imaginem una estampa determinada d’aquestes persones. Ens imaginem mirades perdudes en l’infinit, rostres il·luminats i aspectes angelicals. I, per això, moltes vegades, caiem en la temptació de mostrar una disfressa “pseudo-espiritual” de nosaltres mateixos, que l’única cosa que fa és amagar una personalitat reprimida, que precisa constantment l’aprovació dels altres per sobreviure.

Està escrit: “quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen(…), quan dejunis, perfuma’t el cap i renta’t la cara” (Mt 6,16-17).

La vertadera espiritualitat ens permet reconèixer i gaudir de la soledat que és intrínseca a tots els éssers humans. Tot i que visquem envoltats de gent, la nostra felicitat més íntima depèn de la nostra relació amb nosaltres mateixos, de la capacitat d’acceptació de totes les nostres mancances, de l’expressió lliure i respectuosa de les nostres emocions, de la transparència dels nostres pensaments i de l’esperit de servei senzill i tossut a fer la vida fàcil a tots aquells que ens envolten.

No cal que ens deprimim si no tenim visions sobrenaturals, si en la nostra vida no hi ha res d’extraordinari, si no sentim música celestial als nostres timpans i si passem desapercebuts. La nostra obligació primordial és ser feliços fent feliços a aquells que ens envolten i en això hem d’esmerçar tots els nostres esforços. Tota la resta esdevé secundari i irrellevant i, fins i tot, superflu si ens impedeix acomplir la nostra missió.

Per això, cal que ens plantegem un treball conscient i constant d’amor, de perdó i d’agraïment, com a eines necessàries per esdevenir éssers complets, sense oblidar que el servei als altres és la millor font de felicitat. Si aconseguim ser conscients de cada instant, haurem acomplert amb la nostra comesa i la recompensa serà esdevenir un regal tant per a nosaltres mateixos com per a aquells que ens envolten.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

19 de setembre de 2019

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*