Arxiu mensual: setembre de 2019

Arran de l’espiritualitat

L’espiritualitat és un dels pilars de la nostra vida, sense el qual no podem arribar a ser complets. És la conseqüència d’una determinada mirada al món i d’una forma de viure, de la relació amb nosaltres mateixos i amb tot allò que ens envolta.

Les persones espirituals, externament, no es diferencien de les que no ho són. Tenen un nas, dues orelles, dues cames com tothom. No els llueix una aurèola sobre el cap, ni leviten, i potser no van cada dia a l’església.

Les persones espirituals es diferencien de les altres només en la manera de viure, per la quantitat d’amor que desprenen i pel respecte que demostren per tot allò que és. No miren d’arreglar-nos la vida, ni donen consells, no imparteixen normes, ni pretenen ser mestres de res, simplement flueixen per la vida en total harmonia amb l’Univers.

Molt sovint, imbuïts per tòpics, ens imaginem una estampa determinada d’aquestes persones. Ens imaginem mirades perdudes en l’infinit, rostres il·luminats i aspectes angelicals. I, per això, moltes vegades, caiem en la temptació de mostrar una disfressa “pseudo-espiritual” de nosaltres mateixos, que l’única cosa que fa és amagar una personalitat reprimida, que precisa constantment l’aprovació dels altres per sobreviure.

Està escrit: “quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen(…), quan dejunis, perfuma’t el cap i renta’t la cara” (Mt 6,16-17).

La vertadera espiritualitat ens permet reconèixer i gaudir de la soledat que és intrínseca a tots els éssers humans. Tot i que visquem envoltats de gent, la nostra felicitat més íntima depèn de la nostra relació amb nosaltres mateixos, de la capacitat d’acceptació de totes les nostres mancances, de l’expressió lliure i respectuosa de les nostres emocions, de la transparència dels nostres pensaments i de l’esperit de servei senzill i tossut a fer la vida fàcil a tots aquells que ens envolten.

No cal que ens deprimim si no tenim visions sobrenaturals, si en la nostra vida no hi ha res d’extraordinari, si no sentim música celestial als nostres timpans i si passem desapercebuts. La nostra obligació primordial és ser feliços fent feliços a aquells que ens envolten i en això hem d’esmerçar tots els nostres esforços. Tota la resta esdevé secundari i irrellevant i, fins i tot, superflu si ens impedeix acomplir la nostra missió.

Per això, cal que ens plantegem un treball conscient i constant d’amor, de perdó i d’agraïment, com a eines necessàries per esdevenir éssers complets, sense oblidar que el servei als altres és la millor font de felicitat. Si aconseguim ser conscients de cada instant, haurem acomplert amb la nostra comesa i la recompensa serà esdevenir un regal tant per a nosaltres mateixos com per a aquells que ens envolten.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

19 de setembre de 2019

Vigilem els nostres pensaments

Una meravellosa manera d’estimar, consisteix a no fer als altres allò que no ens agradaria que ens fessin a nosaltres o, dit d’un altra manera, fer als altres allò que ens agradaria que ens fessin. Aquest és un ensenyament que hem après de ben menuts i que forma part del nostre bagatge cultural, de la nostra forma de relacionar-nos, de les nostres creences, del nostre ADN, bo i que de vegades ens n’oblidem i caiem en la temptació de fer allò que no toca.

D’entrada, tots sabem quan les nostres accions beneficien els altres o els perjudiquen, tot i que, de vegades, les nostres limitacions ens impedeixin desfer-nos a temps de l’enveja, de la rancúnia, de l’impuls de revenja, de la por, de la inseguretat, … Si no hi posem atenció és possible que ens deixem endur per la nostra part més primària i perjudiquem algú. Per experiència personal, però, tots hem experimentat, en un moment o altre de la vida, que el mal que haguem pogut infringir sempre és font de dolor que ens retorna i ens dificulta l’existència.

Està escrit: “Estima els altres com a tu mateix” (Lv 19,19; Mt 19,19; Mt 22,39; Mc 12,31; Lc 10,27; Rm 13,9; Ga 5,14, i Jm 2,8). Aquesta és una de les frases més repetides a les Escriptures.

Avui, però, us convido a anar una mica més enllà encara: què passa amb els nostres pensaments?

Si tenim en compte que els pensaments són energia, que ho són, que enviem a l’univers, energia que pot ser reutilitzada per qualsevol, això implica que hem de tenir cura de l’energia que emetem, perquè si no ho fem, la nostra relació amb l’entorn es pot complicar i molt. No és ja que sigui imprescindible no fer als altres allò que no ens agradaria que ens fessin, sinó que cal anar més lluny i procurar no pensar a fer als altres allò que no ens agradaria que els altres pensessin a fer-nos.

El pensament és una energia poderosíssima que crea el nostre futur i participa en el futur de la humanitat. Podem, si ens ho proposem i hi dediquem esforç, intentar controlar els nostres pensaments conscients, ara bé, què passa amb els pensaments inconscients? Heus aquí el nostre gran repte.

Controlar els pensaments inconscients, només s’aconsegueix entossudint-nos-hi i procurant que els seu volum disminueixi amb el temps a la seva mínima expressió. Perquè els pensaments inconscients tenen exactament les mateixes conseqüències que els conscients i que les nostres accions. per tant, la tasca que ens pertoca comporta una dificultat afegida i es tracta de tenir una cura immensa d’allò que pensem i això, en un món embogit com el que ens toca viure, requereix dedicació.

Pensem sempre a fer el bé, amb accions que no perjudiquin ningú, i de ben segur aconseguirem plantar llavors de bondat en el nostre univers que, tard o d’hora pacificaran el nostre entorn i els nostres cors.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

5 de setembre de 2019