Arxiu mensual: abril de 2019

A l’entorn de l’autoestima

L’autoestima, segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, és un terme psicològic per definir la “capacitat humana d’autovaloració, essencial per a la supervivència psicològica”. L’absència d’autoestima, o la poca valoració d’un mateix, comporta dèficits psicològics que impedeixen el lliure desenvolupament de l’ésser humà com a tal. Una conseqüència directa de la manca d’autoestima és l’aparició dels “no mereixo” en la manera de pensar, una sensació profunda de no ser dignes de l’atenció dels altres, de no merèixer-la.

Hi ha moltes circumstàncies en les que apareix un “no mereixo”, deixeu-me’n posar un parell d’exemples, ben senzills i ben freqüents. Persones que quan se’ls ofereix alguna cosa, un cafè per exemple, responen “si l’has de fer només per a mi, no cal”. O bé quan se’ls fa un regal, la resposta és “no ho havies d’haver fet”. Queda clar que, en la majoria dels casos, qui ofereix un cafè o fa un regal té la sana intenció de complaure l’altre i no ho fa per compromís, així doncs què ens empeny a rebutjar un oferiment sincer?

L’èxit de la nostra vida rau en l’equilibri entre la capacitat de donar i la capacitat de rebre. Si per algun motiu, no sabem permetre’ns una d’aquestes capacitats, perdem l’oportunitat de ser feliços, perquè escapcem l’altra de soca arrel.

Si detectem en nosaltres reaccions de “no mereixo”, cal que posem fil a l’agulla per treure’ns-les de sobre. Menysprear-nos, tot i haver estat educats en una cultura on s’ha tendit a la falsa modèstia en contraposició a l’egoisme, ens impossibilita tant la capacitat de gaudi personal, com la capacitat de servei als altres.

Darrere d’un “no mereixo”, doncs, hi trobarem, gairebé sempre, una manca d’autoestima arrelada en la nostra infantesa. Els infants encara no tenen el filtre mental desenvolupat per poder discernir tot allò que els arriba, ells ho accepten tot com a veritat absoluta que, allotjada a l’inconscient, en forma de programa mental, condicionarà el seu comportament. Com a conseqüència d’això, massa sovint, sentim que no estem a l’alçada de les circumstàncies, tenim la sensació de no ser capaços de fer les coses ben fetes. Aquests programes mentals, enregistrats durant la infantesa a l’inconscient, es tradueixen, a l’edat adulta, en l’aparició de “no mereixo” o “no sóc digne” de què estiguin per a  mi.

Observem la nostra manera de fer i, si detectem en nosaltres el més mínim indici de manca d’autoestima, treballem per alliberar-nos-en i, alhora, eradicar de la nostra vida els capteniments compulsius que ens impedeixen estimar i sentir-nos estimats, perquè, tal i com està escrit: “Aquell de vosaltres que estigui net de culpa, que tiri la primera pedra” (Jn 8,7).

Tots i cadascun de nosaltres som mereixedors de l’amor dels altres i, alhora, si volem ser feliços, hem de maldar per procurar en tot moment la felicitat d’aquells que ens envolten.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

18 d’abril de 2019

Consciència

L’evolució, tant de la humanitat, en general, com de cadascun dels éssers humans, en particular, està íntimament lligada a l’augment gradual de consciència. Si ens centrem en la particularitat de l’ésser humà i examinem la nostra vida concreta podem arribar a descobrir diverses etapes en les quals, salvant totes les excepcions que vulgueu, hi ha un refinament gradual de la persona.

Cada ésser humà passa, en el decurs de la vida, per diferents etapes que, ben resoltes, ens permeten evolucionar en la nostra consciència, però que, mal resoltes, ens impedeixen créixer en consciència perquè generen comportaments que ens limiten.

Si tenim en compte que els estudiosos situen la consciència mitjana de l’ésser humà en un 5% del total (!), podem adonar-nos de la infinitud d’allò que encara desconeixem. Des d’aquesta consciència, doncs, d’enorme desconeixement, podem entendre aquell només sé que no sé resde Sòcrates.

La dificultat d’explicar-nos la vida i el món, des d’un nivell de consciència tant baix, ens proporciona múltiples possibilitats d’error. Ara bé, si una cosa sembla certa és que el bon camí passa de l’egoisme a l’altruisme, de la por i la culpa a la llibertat, de la necessitat d’excusar-se o de mentir per tenir la raó, a la necessitat de respectar la veritat a ultrança, malgrat que això ens pugui perjudicar. El camí de consciència és un camí on prevalgui la cerca incansable de la veritat en tot, per assolir la llibertat. Esta escrit: (…) coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures(Jn 8,32).

L’evolució en aquest camí d’augment de consciència passa per un buidament d’aquells comportaments que ens limiten i que són generats per la manca de confiança. Perdem la confiança quan perdem de vista que estem en les millors mans, que la vida és el regal més gran que ens han pogut fer, que llevar-se cada matí és una aventura formidable, que som membres d’un tot que ens nodreix i ens agombola, …

Sense confiança, apareixen les dues grans arrels de l’arbre del subconscient que són la culpa, que ens engarjola en el passat, i la por, que ens ancora en el futur. Si tenim en compte que ni passat ni futur, no existeixen i que l’únic moment real és el present, mentre la nostra ment està ancorada en el passat o el futur, no som, i no essent, no hi ha augment de consciència possible.

Si bé la ment pot viatjar pel temps, el nostre cos no. El cos sempre viu el present. Així doncs, el nostre cos és un gran mestre que ens permet, si li posem atenció, viure plenament el present i fluir pel mar de la consciència.

La consciència social es nodreix de la suma de consciències dels seus membres. Per tant, la societat serà millor en la mesura que augmenti la consciència de cadascun de nosaltres. Se’ns gira feina i no tenim  cap excusa per defugir-la.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

4 d’abril de 2019