Arxiu mensual: novembre de 2018

Equilibri entre extrems

Vivim en un món dual on sovint restem situats en extrems d’una mateixa cosa. Per exemple, donar i rebre són dos aspectes diferents d’un mateix paràmetre. Aprendre a viure els dos aspectes des de la mateixa normalitat, ens assegura un àmbit d’equilibri que ens duu a la pau interior.

Moltes vegades ens adonem, però, que un dels dos aspectes ens costa menys que l’altre. Ens agrada donar i ho fem sempre que podem, però, en canvi, a l’hora de rebre ens sentim incòmodes, aclaparats i com si no ens ho mereixéssim.

Quantes vegades, en rebre un regal, ens descobrim dient allò de “no ho havies d’haver fet”, en lloc d’un “gràcies” que possiblement seria molt més escaient. Aquestes reticències a l’hora de rebre, poden descobrir un secret ocult, en el fons del nostre inconscient, de manca d’autoestima. Aquest fet no és més que una conseqüència directe d’un tipus determinat d’educació, en la que sempre ens han potenciat les bondats del donar, sense ensenyar-nos convenientment les del rebre.

Per altra banda, massa sovint, tampoc no ens han ensenyat que les nostres accions comporten una reacció, que ens retorna, de les mateixes característiques que aquella que hem emès, allò que anomenem “efecte boumerang”. Podríem dir, doncs, que tot allò que donem ens retorna amb les mateixes tonalitats.

En conseqüència, si volem gaudir de pau interior, no podem fer altra cosa que conrear la pau amb tot allò que ens envolta, de la mateixa manera que si volem que la nostra vida s’ompli d’amor, ens hem de posar a estimar amb totes les nostres forces.

Donar i rebre són, doncs, les dues accions que, si es combinen i es complementen, esdevenen una font de satisfacció i felicitat. El desequilibri entre les nostres capacitats de donar i rebre, comporten una col·lecció de desencants i frustracions.

A través de la història, veiem com diferents generacions, en l’interès de compensar errors, han anat canviant les polaritats entre donar i rebre. Per exemple, si la generació dels 50 i 60 es va educar des de la potenciació del donar i la incapacitat de rebre, la generació següent se l’ha educat posant èmfasi en el rebre i obviant la capacitat de donar.

Com sempre, la clau de la felicitat, rau en l’equilibri entre extrems. La satisfacció arriba quan som capaços de gaudir amb la mateixa intensitat dels dos aspectes. El creixement personal comporta una potenciació d’aquella part de la balança entre donar i rebre que se’ns fa més difícil d’exercir.

Aprenguem, doncs, a donar amb la mateixa intensitat que rebem, i a l’inrevés; i no ens oblidem mai de donar als altres allò que nosaltres ens agrada rebre. Només així sembrarem llavors de felicitat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

29 de novembre de 2018

En temps difícils…

És en temps difícils, quan més cal conservar la calma. No podem permetre, de cap de les maneres, que la injustícia ens fomenti l’odi, ben al contrari, com més injustícia més serenor, com més infàmia més veritat, com més agressió més respecte. Si no volem sucumbir a les baixes vibracions d’un entorn que s’entossudeix a emmascarar les nostres vides, hem d’aprendre a respondre, més que mai, amb un capteniment exquisit.

En temps difícils, tinguem present que només ens retornarà allò que nosaltres fomentem. Al final, que ningú sap quan serà, el balanç serà positiu o negatiu, d’acord amb les llavors que nosaltres, tots, haguem sembrat.

Per molt que les intencions de fer-nos mal existeixin, per molt que alguns s’esmercin a derrotar-nos, erraríem si responguéssim amb les mateixes armes dels agressors. L’ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu de l’Antic Testament (Ex. 21,24), avui està superat gràcies a aquell que es feu home per retornar-nos la dignitat d’éssers lliures i innocents.

Qualsevol provocació va destinades únicament a potenciar les més baixes pulsions, les més baixes vibracions, els instints que ens atansen més a les bèsties que no pas a la nostra naturalesa transcendent. L’odi és el brou de cultiu de totes les desventures, de tota la infelicitat, de tots els desastres.

L’amor és el bàlsam que ens uneix, que ens fa membres de la mateixa família, que ens fa resistents a qualsevol adversitat, que elevant la nostra vibració ens fa transcendir. Com més llavors d’amor, de respecte, de delicadesa, de bondat, de veritat, sembrem, així serà la nostra collita.

Quan el mal temps ens atordeix i tenim la impressió que el mal ens ha vençut, és quan més potencial de força tenim per surar i transcendir-lo. Hem de ser capaços de mantenir el cap fred, quan sabem del cert que volen fer-nos perdre l’oremus.

Només la intel·ligència ens farà capaços de no respondre a les adversitats des de la negativitat. En temps difícils és quan més curosos hem de ser en el tracte amb nosaltres mateixos i amb els altres, siguin quins siguin.

En temps difícils, llevem-nos cada matí esperançats, siguem agraïts per totes les coses bones que ens conformen i, amb el cap ben alt, sortim al carrer i, incansablement i apassionada, dediquem-nos a escampar arreu llavors de pacificació, de consol, de companyia, de confiança, de veritat, d’escolta activa, de respecte, d’amor incondicional. Responguem a les agressions amb delicat respecte com a eina decisiva per fer caure tots els murs que ens separen. Fem-nos costat els uns als altres i mantinguem-nos units i forts per encarar l’hora decisiva en què la justícia prevaldrà. I això ho farem junts o no ho farem. Junts, colze a colze, per aconseguir que l’amor sigui realment més fort que la vida i que la mort.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

15 de novembre de 2018

Amb la humilitat per bandera

Passem una gran part de la nostra vida plantejant-nos un seguit de bons propòsits. Pensaments, aquests, sempre en clau de futur, que es verbalitzen per “hauria de…” o “he de”, i que ens acompanyen sempre com amics inseparables. Aquests bons propòsits no deixen de ser una solemne pèrdua de temps, perquè per si sols no volen dir res, ens tranquil·litzen la consciència, això sí, però poca cosa més.

La clau del nostre progrés com a éssers humans i, alhora, el desllorigador del nostre èxit com a persones, rau, precisament, a canviar la dinàmica d’aquests bons propòsits. Cal fer un esforç per canviar el nostre diàleg intern, substituint els verbs en futur, per verbs en temps present. Cal prendre consciència de la freqüència en què emprem afirmacions en temps futur, per tal de ser capaços de passar a l’acció. Hem d’aprendre a dir-nos a nosaltres mateixos: ja n’hi ha prou de parlar i de pensar en allò que hauria de ser o en allò que hauria de fer, per passar directament a l’acció en temps present. Només així serem capaços de trencar les oracions al nostre diàleg intern que, a part d’entorpir el nostre progrés, ens impossibilita gaudir plenament del nostre present.

Tots naixem amb un gran potencial de sèrie. Tot ens és donat de bell antuvi. Nosaltres només hem de creure’ns-ho i desenvolupar-ho en la mesura de les nostres possibilitats, que són moltes i variades. La nostra càrrega personal de bé és en nosaltres molt abans del naixement i, en tot cas, és la nostra manera de viure, de pensar, de sentir, que, de tant en tant, ens porta per viaranys equivocats.

Ara bé, en el moment que siguem capaços de ser allò que volem ser o de fer allò que volem fer, sense donar-hi més voltes i sense ajornar-ho més, el nostre progrés personal no tindrà aturador, guanyant així l’habilitat de ser feliços, perquè ens situarem automàticament en el present, cosa que ens permetrà fer realitat la missió que ens ha estat encomanada.

No deixem que la nostra ment freni el nostre progrés. Llisquem per la vida des de la seguretat que tot el nostre cabal positiu no és mèrit nostre, sinó que és un regal de fàbrica i, per tant, sentim-nos-en humilment orgullosos i, alhora, no caiguem mai en la temptació de creure’ns superiors a ningú, perquè aquest és un dels errors més comuns que ens desvien del camí que tenim traçat.

Només caminant amb la humilitat per bandera demostrarem el nostre moviment. Els bons discursos no són sinònim de progrés. Si no som capaços de fer realitat els nostres millors pensaments, mai aconseguirem que existeixin.

Som éssers eminentment intel·lectuals, amb una quantitat immensa de recursos. Ara bé, les nostres mancances inconscients, massa sovint, ens impossibiliten fer concret el nostre pensament. Així, ens podem passar la vida amb un discurs impecable però amb una realitat de vida que no es correspon amb la nostra perfecció innata. El desllorigador de tot plegat rau només en la nostra capacitat d’enfrontar des de la humilitat i l’acceptació les nostres mancances, per poder transformar-les.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

1 de novembre de 2018