La darrera fase de la campanya electoral ha estat marcada pels suposats casos de corrupció destapats per el diari El Mundo que afectarien al propi president de la Generalitat, Artur Mas, i a la família Pujol. Una denúncia poc o gens fonamentada, que fins i tot ha desmuntat el diari El País, principal assot convergent durant els dos últims anys de Govern. La fàbrica d’idees de l’entorn convergent, però, ha reaccionat com sempre amb habilitat, emprant una de les estratègies que ha utilitzat durant els últims anys per canibalitzar l’èxit social de l’independentisme: l’apropiació del llenguatge. Així, des de l’entorn de la dreta catalana i del sobiranisme liberal s’ha dit que l’Estat espanyol, a través d’El Mundo, està realitzant una “guerra bruta” contra Mas. Fins i tot Duran i Lleida, en el míting d’ahir al Palau Sant Jordi, va acabar parlant de “les clavegueres de l’estat”. El discurs de la guerra bruta ha calat i ha estat assumit fins i tot per part de l’independentisme, massa desorientat i mancat de fàbriques d’ideologia pròpies que contrarrestin l’argumentari de la dreta catalana. En tot cas, en el marc d’aquesta jornada de reflexió, fora bo aclarir uns quants conceptes. [+]
El discurs de la guerra bruta ha calat i ha estat assumit fins i tot per part de l’independentisme, massa desorientat i mancat de fàbriques d’ideologia pròpies que contrarrestin l’argumentari de la dreta catalana. Però tinguem-ho clar: això no és guerra bruta. Guerra bruta és el GAL. Guerra bruta és la tortura. Guerra bruta és Lasa i Zabala enterrats en cal viva. Guerra bruta és Arnaldo Otegi a la presó. Guerra bruta és l’Operació Garzón. Però guerra bruta no és que El Mundo et faci la campanya electoral gratis. Guerra bruta no és la retroalimentació PP-CiU que hem vist al llarg dels últims quinze dies. Guerra bruta no és aquesta victimització interessada arran d’unes portades que tenen com a única virtut desviar l’atenció dels veritables casos de presumpta corrupció que afecten CiU (Cas Palau, cas ITV, cas Cafè amb Llet).
La dreta catalana és conscient de la importància de generar ideologia per assolir una hegemonia cultural i mediàtica que assenti les bases d’una majoria política. Ha invertit molts diners durant molts anys en aquesta línia, i ha aconseguit que el seu discurs sigui hegemònic, detectant el potencial del creixement social de l’independentisme i canibalitzant-lo. Està guanyant la batalla de les idees introduïnt conceptes-trampa com el “primer la independència i després ja veurem”, la “transversalitat per damunt de dretes i esquerres” o la quimèrica “unitat de l’independentisme” que només un mes abans de les eleccions. Aquesta dependència ideològica de la dreta, que afecta en gran mesura a tots els partits d’esquerres i partidaris del dret a decidir, és la principal clau per entendre els resultats de demà, en què el partit més votat triplicarà en escons el primer partit de l’oposició.
Fins que l’esquerra nacional no s’adoni d’aquesta mancança i comenci a generar el seu propi discurs, alliberada de qualsevol síndrome d’estocolm, Convergència seguirà guanyant. Ara com ara, CiU s’ho està jugant tot a la carta de la victimització per assegurar la majoria absoluta. Ho aconseguirà? Ja es veurà. En tot cas, potser caldria tenir en compte que, més enllà de les majories parlamentàries, el vot més útil en aquestes eleccions serà el que garanteixi la visualització al Parlament d’un discurs que qüestioni les bases de l’hegemonia ideològica de la dreta catalana.
Cada vez estoy más convencido de que CIU aplica con precisión de cirujano lo que Lakoff expone sobre los republicanos. Quieren una ley para contaminar más pero que contente al electorado y a las petroleras… la llaman Política de cielos limpios y muchos pican el anzuelo. El marco en el que se expresan es ecologista pero eso no los convierte en verdes. Sin embargo, funciona. CIU sigue estrategias muy concretas, se apropia de marcos de otras corrientes, se aprovecha de las sinergias y luego… contaminará a su gusto cuando le plazca.
El concepte “primer la independència, i després ja veurem”, des del primer moment que hi han forces polítiques d’esquerres que hi estant d’acord, no es pot dir que sigui un concepte-trampa de les dretes catalanes (altra cosa es que vulguin treure’n profit; d’aqui pot ser tot aquest vodevil de CiU fent-se passar pel que no és).
Dels electors està el prendre partit: o votar independendència, o tenir uns quants anys més pel davant per fer-nos estimar per España, o per “construir el socialisme”.
Atentament
PD: No opino sobre els artícles de El Mundo. Són una altra mostra del treball periodístic (deontologicament parlant), que tant es destil·la.