ELS ENEMICS DE LA INDEPENDÈNCIA
“…si se proclama la República independiente de Cataluña, no es nada inverosímil, sino al contrario, que la nueva República sea reconocida por alguna potencia…El invadirla se presentaría ya ante Europa como agresión contra un pueblo que, por acto de autodeterminación, se había declarado libre. España tendría frenta a sí, no a Cataluña, sino a toda la anti-España de las potencias europeas” (José Antonio Primo de Rivera, 24-9-1934).
“…Pero a la hora del triunfo marxista, si llega, se encontrará con que Cataluña, así como Galicia, Vasconia y Valencia -las cuatro regiones, nótese la casualidad, donde el socialismo es menos fuerte-, se separan de la quema nacional, para constituirse en Estados nacionalistas aparte. Ello será la desaparición de España y la muerte, por aislamiento, de sus tierras interiores” (José Antonio Primo de Rivera, 14-3-1936).
“El euskera es una lengua de museo” (Manuel Fraga). “En caso de que Cataluña se independizase, no dudaría en usar la fuerza con tal de asegurar la unidad de España” (Manuel Fraga, alt càrrec de la “democràcia” franquista).
“D’on prové el dret d’Anglaterra per governar Irlanda? En què es basa? No pas en el desig del poble irlandès, per cert. Es tracta d’una vella possessió. Generalment no és pas acceptat que cap saltaparets que hagi furtat una propietat durant llarg temps sia el més indicat per continuar posseint-la” (Æ o A.E. [George William Russell], 1867-1935, escriptor, editor, crític, pintor i periodista nacionalista irlandès, molt popular als Estats Units).
ACLARIMENTS SOBRE LA INDEPENDÈNCIA
Les revolucions i independències vénen SEMPRE després de grans guerres i enfonsaments econòmics. No vénen perquè ho plantegin uns partits o uns il·luminats, encara que, si hi ha unes elits preparades, doncs la independència o la revolució són possibles. Si no hi ha aquestes elits sols hi haurà repressió i anarquia però sense fruits positius posteriors.
Estic convençut que Madrid no es ficà en cap de les dues guerres mundials perquè creien que això podria inestabilitzar el seu domini, pel cap baix, sobre Catalunya i Euskadi. Són un Imperiet a la baixa, són realistes i bons estrategs i ho saben i no juguen a les aventures imperials inassequibles (com féu Turquia a la Primera Guerra Mundial), prefereixen mantenir les colònies interiors de les quals realment viuen com a paparres. L’Exèrcit el tenen des de fa molt contra els propis súbdits -que no pas ciutadans- , i molt menys contra perills externs.
“Independent sempre, aïllat no mai” (Emilio Visconti-Venosta, 1829-1914, polític italià).
“Les persones que reivindiquem la recuperació pacífica de la sobirania sovint som qualificades d’utòpiques. Tanmateix, penso que la veritable utopia és creure que Espanya pot arribar a canviar” (Santiago Cucurella, *1952, historiador principatí).
“La independència una utopia? Recordaré que quan l’imperi de Roma dominava el món antic, el cristianisme era també una utopia” (Joan Ballester i Canals, patriota català).
“Els independentistes no podem evitar somriure quan se’ns qualifica de radicals. Somriem perquè la perillositat de la nostra radicalitat consisteix a ser radicalment normals. Tan radicalment normals com són els holandesos, els danesos o els portuguesos” (Víctor Alexandre, *1950, periodista i escriptor principatí).
“Espero que no existeixi cap separatista prou candorós per a creure en la possibilitat d´obtenir la separació de Catalunya per persuació, alguna cosa així com el que s´esdevingué amb la separació de Noruega i Suècia. (…) Mai Espanya no adoptaria l´actitud de Suècia: tota una història en dóna fermança” (“Per la Concòrdia”, Cambó).
“La independència, igual que l’honor, és una illa rocosa sense platges” (Napoleó Bonaparte).
“L’esforç per federar Espanya val més aplicar-lo en independitzar-nos d’Espanya, és més ràpid i mil vegades més just i rendible!” (Hèctor Lòpez-Bofill).
“La independència és l’absència de la necessitat d’estar lligat a algú o a alguna cosa. És una manera de pensar i de ser que ens dóna la llibertat de discórrer per la vida. La independència és l’únic vehicle disponible per a dur-te de l’esforç a l’arribada. Tinguis en compte que el viatge i la meta són sempre una mateixa cosa” (No en consta l’autor).
“La independència és un dret, no un privilegi. Per tant, ningú no te la pot concedir ni ningú no te la pot negar. Aquell qui la nega és enemic de la llibertat, aquell qui no la vol és un enemic de si mateix” (Víctor Alexandre, *1950, periodista i escriptor principatí).
L’autodeterminació no és un simple punt de la doctrina marxista que ve justificada perquè ho digué Marx, sinó que és simple dret natural dels pobles.
L’autodeterminació no és tant un dret, com una lluita (i com a prèvia indefugible: una estratègia ben estudiada) i no és tant un somni com aprendre dels que realment s’han autodeterminat: sols així funciona l’invent. Altrament són només somnis sempre frustrats (com és el nostre cas).
Si no toquem peus en terra, la llibertat de les nacions sens Estat és del tot inviable. Un impossible. I, tanmateix, la independència no és per se una utopia, perquè durant el darrer segle n’hi han hagut a cabassos. El que estic dient és que poques voltes les esquerres han estat enlloc vehicle d’una independència nacional. És una dada objectiva, històrica, geopolítica amb la qual treballar. Un esquerrà intel·ligent devia tenir-ho en comptes. Tanmateix, el doctrinarisme utopista decimonònic domina encara dins els nostres independentismes, amb una brutal rutina i espasmes d’ortodòxia.
Hi ha una diferència evident entre els esquerranosos dogmàtics i els nacionalistes: els primers estan d’acord amb l’autodeterminació perquè ho diuen S. Marx i S. Lenin quan vivien en carn mortal. És a dir, per doctrinarisme. Però l’espanyolisme els ix pels porus i, clar, en un referèndum votarien federalisme i unitat granespanyola. Per contra, els nacionalistes es basen en el dret natural i històric, en el sentit comú de la llibertat: una nació violada a sang i foc té tots els drets humans lògics per a poder recuperar la llibertat “front a bords i lladres”. Hi ha una gran diferència entre el sectarisme abstracte i la lògica concreta cordial.
Si volem una Catalunya independent, hem d’anar creant-la, ben organitzada, en la societat civil, en mèdia independentistes, etc. (Gramsci parlava d’aquestes coses), perquè si simplement volem tombar la Catalunya colonial sols ens quedarem en la misèria (és el que feren els comunistes a molts llocs: es carregaren el capitalisme i els empresaris i es quedaren en la misèria). La gent no creu en discursos de salts en el buit. Hem d’anar demostrant-los les coses pas a pas.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!