14 de març de 2013
Sense categoria
0 comentaris

Carta d’una periodista contra la precarietat laboral i els acomiadaments

Llegint la carta que la corresponsal de TV3 a Pirineus, Eva Clausó, va escriure al seu Facebook (una xarxa social que, en principi, acostumem a restringir a amistats, encara que siguin de diferents graus), i no a un diari (encara que algun ha difós el seu contingut a la seva web), m’acabo de convèncer de l’alt nivell d’autocensura que ens imposem els periodistes amb la nostra pròpia professió. També van recórrer a Facebook per denunciar la seva situació dos corresponsals afectats per l’ERO d’El País. Estan acomiadant companys a centenars (jo mateixa sóc al carrer després de l’11-F a TV3) i, tot i això, encara són pocs els periodistes que denuncien com passem de malament els que ens dediquem a aquest ofici.

Jo no sóc Iñaki Gabilondo, ni Júlia Otero, ni tant sols tinc una trajectòria destacable al ‘prime time’ televisiu o radiofònic, ni 2.000 seguidors a Twitter. Potser anys enrere hagués aconseguit arribar més amunt del que una periodista a qui li encanta la seva feina i que ha intentat fer-la bé sense trepitjar ni deixar-se trepitjar pot arribar avui dia. Però no consentiré que les misèries d’aquest ofici em callin per més temps. Sóc una persona preparada, i si el fet de dir la veritat sobre aquest gremi em tanca portes, aleshores és que el periodisme no és el que jo havia somiat, i em dedicaré a una altra cosa. Des d’avui, aquesta periodista no callarà més.

De fet, els periodistes (o molts de nosaltres) no callem res dels drames que afecten uns altres col·lectius afectats per la crisi (desnonats, dependents, nens, gent gran, treballadors tocats pels ERO de diferents sectors…), però no donem visibilitat als drames de casa nostra. Quan una televisió ‘es carrega les delegacions’ no només es desfà del periodisme de proximitat o d’un model de televisió de qualitat: envia al carrer persones amb nom i cognoms, fills a càrrec, hipoteca. És cert que l’omissió d’aquest mena d’informacions podria obeir a una premissa fonamental del periodisme: el periodista NO és notícia. Però… si nosaltres mateixos, que som els professionals que ens dediquem a informar, no denunciem la situació que pateix el nostre col·lectiu, qui ho farà? Les nostres mares? Potser sí, però el seu poder d‚influència, en molts casos, es redueix als seus companys de feina i a les dependentes del mercat. Els polítics? Costa de creure que ens defensin els principals artífexs i còmplices de la nostra situació.

A més, la societat no simpatitza amb nosaltres. S’identifiquen més amb els treballadors de la SEAT o amb els d’Iberia que amb nosaltres, perquè sovint ens atribueixen la tasca de ventilar xafarderies o de ser uns manipuladors si tenim sort de ser definits com a periodistes seriosos. Però això potser també és culpa de la nostra autocensura, per no explicar als ciutadans que som un col·lectiu, excepte alguns casos, pèssimament pagat i força mal valorat, que es nodreix de professionals que aguanten per vocació i passió (en cas contrari ja haurien decidit dedicar-se a una altra activitat amb millor salari o, com a mínim, millors condicions). Hem d’explicar a la societat que som carn de subcontractació, de contractació en frau de llei, d’horaris impossibles, absència de vacances, d’estrès laboral, de nul·la conciliació familiar, de ‘lo comido por lo servido’, de pagaments (amb sort) a 60 dies, d’acomiadaments per email o SMS, de partides pagades en B, de tres idiomes i dos postgraus = 1.000 euros bruts, de retallades de sou (no només en el cas dels treballadors públics). És difícil fer bé la nostra feina si, havent de pagar autònoms i cobrant 45 euros per una peça a la qual li dediques 3 hores, has de pagar desplaçaments i fer 5 trucades per confirmar una informació; o si tens poder de decisió zero sobre el que es publicarà perquè treballes subcontractat (tot i que aquí haig de dir que jo sempre he lluitat per fer prevaldre el meu criteri sobre la notícia que he cobert i la major part de les vegades ho he aconseguit).

Altres feines amb aquestes condicions estan més ben valorades i tenen més presència informativa. Per què acostumem a callar? Per què agafem la carta d’acomiadament, fem alguna piuladeta a Twitter (gairebé sempre per solidaritzar-nos amb els demés) o alguna entrada indignada a Facebook (on podem triar ‘i triem’ qui pot i qui no pot veure-la) i patim en silenci, desfogaments al bar apart? Segurament hi ha molts motius que responen a aquestes preguntes, però un d’ells és que tenim por de significar-nos, com deien els demòcrates els últims anys de franquisme. Perquè les empreses que ofereixen aquestes condicions precàries són la majoria, i estan concentrades en molt poques mans. Tenim la idea que si denunciem la nostra situació en aquesta ràdio, ens hem d’oblidar de treballar en aquella altra, o a aquella televisió o diari, que són del mateix grup mediàtic. Però, com em va comentar un dia una persona de lleis que es dedica a defensar els interessos dels periodistes, no podem estar pendents d’una llista negra imaginària que els empresaris consulten quan han de contractar un treballador. No es pot témer al llop tota la vida.

Per aquest motiu, accions valentes com la dels periodistes que es van manifestar dimecres a Plaça Sant Jaume, encara que com sempre no hagin tingut gran repercussió mediàtica, em donen forces per seguir lluitant, per pensar que no tot està perdut. Subscric el que diu Eva Clausó:

‘Em podria quedar callada, i no fer res, veure com m’acomiaden, però no dormiria tranquil·la si el dia 31 de març, l’últim dia que treballo, em llevés i veiés que ja no tinc la feina que estimo i per la qual he deixat la pell i que no he lluitat prou.

Avui lluito no tan sols per mi, també pels meus companys. I us dono les gràcies a tots perquè també ho feu. Sóc conscient que també veieu el vostre futur incert.

Jo també vull lluitar per vosaltres, i aquesta manera és l’única que tinc. A través de les paraules.’

Pilar Carracelas Argiz, 14 de març del 2013

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!