Com a historiador, doctor en Ciència Política i autor del treball d’investigació “Miquel Badia. Vida i mort d’un dirigent separatista”, publicat recentment per l’editorial Dux, amb la col·laboració de la Fundació Irla, voldria expressar la meva discrepància amb una sèrie d’afirmacions que es fan a l’article titulat “Sobre els germans Badia”, signat per Xavier Montanyà.
Estic totalment d’acord amb Xavier Montanyà quan afirma com a introducció del seu escrit que “les polèmiques indocumentades, esbiaixades i demagògiques sobre el passat històric són un camp adobat (i minat) on germina el revisionisme històric i el confusionisme ideològic.”
Estic d’acord amb ell també quan destaca l’aportació de l’article de Josep LL. Martín Ramos “Memòria històrica i demagògia. La doctrina dels dos dimonis a Catalunya” i la crítica que recull de dos llibres de Miquel Mir, desmuntant com ell diu “els jocs de mitges veritats demagògiques i insinuacions difamatòries sense fonament”.
Es precisament aquesta mateixa crítica del necessari rigor científic que, amb tota raó, demana per a examinar la trajectòria de la FAI i de l’anarquisme, la que trobem a faltar quan es tracta de parlar dels germans Badia. Montanyà sembla caure en el mateix defecte que assegura voler combatre. Així, assegura sense matisos que “aquí –referint-se al Principat abans del 18 de juliol– ja existia el feixisme”.
És probable –i podríem ésser-hi d’acord– que diverses accions dels escamots de les JEREC dirigits pels germans Badia entre finals de 1932 i l’any 1933, i algunes de les actuacions ordenades, o fins i tot executades directament, per Miquel Badia els primers mesos de 1934 com a secretari de la comissaria general, primer, i més tard com a cap de serveis d’ordre públic de la Generalitat, foren, des d’un punt de vista ètic, execrables i condemnables.
Però, com que la ciència històrica no té com a objectiu el judici ètic i sí, en canvi, contribuir a situar el personatge i la seva trajectòria a les coordenades del seu moment i espai concret, una de les conclusions del treball de recerca que acabem de publicar seria que no es pot considerar Miquel Badia com el líder d’un moviment feixista a la catalana, com sosté Montanyà.
És indubtable que en el modus operandi de Miquel Badia hi trobem aspectes coincidents amb els trets que defineixen els diversos moviments feixistes i autoritaris de l’època (el culte desmesurat al líder; la importància atorgada a les estructures jerarquitzants; la veneració per valors com la disciplina o el menyspreu de vegades a principis com la representació democràtica o la participació; la presència d’una faramalla militarista d’uniformes i desfilades, per citar-ne alguns). Però totes aquestes expressions sense excepció són presents també a d’altres moviments político-socials del moment, i es fàcil trobar-les no sols dins el separatisme català, sinó també, per posar només un exemple, dins el moviment comunista dels anys trenta.
Montanyà al seu escrit oblida –o desconeix– que el president de la Generalitat, Francesc Macià, amb una trajectòria i uns principis gens sospitosos de filofeixisme, no hagués permès una deriva d’aquest tipus dels escamots de les JEREC sota la seva responsabilitat directa. De fet, quan va jutjar que les actuacions d’aquests grups havien anat massa enllà, forçà la seva dissolució en una assemblea celebrada el 3 de desembre de 1933, per mitjà d’una proposta presentada precisament per Miquel Badia.
De la mateixa manera que reconeix que la Generalitat sota la presidència de Lluís Companys “va mirar de frenar” la violència a la reraguarda després del 18 de juliol, Montanyà oblida –o desconeix– que el nomenament i, per tant, la responsabilitat última de l’actuació de Miquel Badia com a cap de l’ordre públic de Catalunya, correspongué a Companys. I fou Companys qui obligà Miquel Badia a presentar la dimissió del seu càrrec el dia 12 de setembre de 1934 per haver detingut el fiscal Sr. Sancho (qui havia proferit públicament diverses expressions en contra de les institucions catalanes). A més, igualment oblida –o desconeix– que la violència emprada per Badia des del seu alt càrrec de la conselleria de governació (per exemple, durant l’enfrontament armat que ell cita i que acabà amb la vida de l’anarquista italià Bruno Alpini, presumpte responsable de tot una sèrie d’atracaments) l’exercia des de la legalitat i la defensa de les institucions d’autogovern en front d’una estratègia anarquista de trencament del règim reformista republicà. I, tot i l’existència d’excessos (èticament condemnables i reprovables) no s’acostuma a acusar de connivència amb el feixisme els caps de policia d’un país on impera l’Estat de Dret, com era la realitat –Montanyà estarà d’acord amb mi– de la Catalunya de l’any 1934.
Montanyà oblida –o desconeix– que un historiador, d’aquests que ell descriu al seu article “dels grans i coneixedor de la matèria”, com Albert Balcells, (la cita concreta la pot trobar al meu llibre) nega igualment la condició de feixistes dels germans Badia. Una de les proves que Balcells aporta és l’esperança de les formacions marxistes que Estat Català s’incorporés als seus rengles durant la febrada de processos unificadors dins el moviment obrer català iniciada l’any 1935, participant finalment l’organització dels Badia del Front d’Esquerres antifeixista el febrer de 1936. I, per tant, conclou Balcells “que no els veien com a elements portadors del feixisme que era el gran enemic a Europa del socialisme i el comunisme”.
Montanyà oblida –o desconeix– el posicionament del catalanisme, en general, al llarg de la seva història com a nacionalisme de caire defensiu, i, per tant, la seva oposició a la monopolització de les formes i els continguts autoritaris que, efectivament, va portar a terme el discurs hipernacionalista espanyol. D’aquesta manera, Montanyà segueix oblidant –o potser desconeixent– que la pràctica totalitat dels seguidors i de les joventuts ensinistrades pels germans Badia no sols combateren el feixisme a les trinxeres durant la guerra civil, sinó, fins i tot, més enllà, des de les files d’un Front Nacional de Catalunya, que, emulant homònimes formacions antifeixistes sorgides arreu de l’Europa ocupada per les tropes nazi-feixistes, conegueren la clandestinitat, la presó i alguns d’ells, fins i tot, els camps d’extermini.
I, deixant de banda altres qüestions que no citarem, però que sembla també ignorar o desconèixer, els germans Badia no eren solament simples militants, sinó quadres d’Esquerra Republicana, i, per tant, membres destacats –com Montanyà sap perfectament–, d’una de les tres formacions polítiques del govern tripartit que va impulsar decididament el Memorial Democràtic, i ara a l’oposició d’una “dreta catalana” que ell esmenta darrera d’una suposada campanya de reivindicació dels germans Badia.
Dèiem més amunt ésser d’acord amb Xavier Montanyà quan destaca l’aportació de l’article esmentat de Josep LL. Martin Ramos. Tal vegada, però, si se’ns permet l’aportació, als dos dimonis que assenyala caldria afegir-ne un tercer: la dimonització del catalanisme.
Es tracta de barrejar en un, embolica que fa fort!, i ficar al mateix sac la Lliga i els sectors de la burgesia catalana que acabaren a Burgos recolzant Franco –i que, per cert, com oblida o desconeix Montanyà, criticaren les accions dels escamots durant 1933 i posaren en qüestió les institucions autonòmiques catalanes durant 1934–; amb el nacionalisme republicà i democràtic, principal impulsor del desenvolupament autonòmic dels anys trenta; i el separatisme, a qui s’ha acusat reiteradament de feixisme i xenofòbia, posant com a actors principals d’aquest discurs als germans Badia, i, de vegades, com a secundaris el doctor Josep Dencàs o Daniel Cardona. Així, Montanyà oblida –o desconeix– que un altre historiador “dels grans i coneixedor de la matèria”, Enric Ucelay da Cal, ha destacat aquestes desqualificacions apriorístiques interessades que, com ell explica, han portat, per exemple, a donar més relleu a la desfilada de les JEREC el diumenge 22 d’octubre de 1933 a Montjuic que a l’acte fundacional de Falange Española, al Teatre de la Comèdia de Madrid el cap de setmana següent.
Oblits o desconeixements, doncs, com els de Xavier Montanyà, han contribuït a alimentar també aquest altre tipus de dimonis. Per això mateix, com dèiem al començament, estic totalment d’acord amb ell quan afirma que “les polèmiques indocumentades, esbiaixades i demagògiques, sobre el passat històric són un camp adobat (i minat) on germina el revisionisme històric i el confusionisme ideològic.”
Fermí Rubiralta i Casas, 24 de maig del 2011
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!