26 d'agost de 2012
Sense categoria
0 comentaris

La pregunta del milió: Com ho farem ?

Aquell malaguanyat onze de setembre. Algú encara es pregunta perquè ens aferrem a aquesta punyetera data ? el dia de la derrota…Doncs ho fem senzillament perquè també és el darrer dia que vàrem ser lliures, per això la recordem i fem honor als qui varen lluitar fins el darrer moment.

Des de la pèrdua de les llibertats nacionals fa prop de 300 anys els catalans hem tingut molt poques oportunitats de recuperar-les. En termes ginecològics, només ens hem quedat en “estat” un parell de vegades, sempre en els períodes en que l’opressor s’ha mostrat més magnànim (vegis el període republicà) però en ambdues ocasions el naixement de l’Estat Català va acabar avortant-se, com és de tothom sabut.

I que ha passat aquests darrers 37 anys, si segons diuen estem vivint el període més llarg de llibertats democràtiques de la història d’Espanya ?

Doncs que hem de qüestionar la profunditat i qualitat d‘aquestes llibertats: només un exemple, l’únic jutge espanyol que s’ha atrevit a furgar en les responsabilitats del franquisme ja no ho és. Estem davant d’una democràcia amb preservatiu, i ja se sap, que d’aquesta manera és molt difícil pels catalans quedar-se en “estat”.

El nostre preservatiu, en un primer moment es va dir retorn de Tarradellas i reconeixement de la Generalitat “provisional”, hàbil maniobra que obviava el resultat de les primeres eleccions que donaven la victòria a les esquerres  i situava en primer terme a un personatge simbòlic però sense poder. Ni tant sols això va servir, com per lògica corresponia, perquè la posterior redacció de la “Constitución española” acceptés que el poble català tenia uns drets històrics previs al nou ordenament. S’ho van passar pels dallonses, i en comptes de reconèixer el dret a l’autodeterminació varen encunyar el terme succedani “nacionalidades” contraposat al de  “regiones”, que després van acabar diluint amb el famós “cafè para todos”, eufemisme que retrata molt bé el sentit del “estado de las autonomias” que varen parir.

Però ara, aquest monstruós anticonceptiu que es diu “autonomisme” ha deixat de ser efectiu, el poble català torna a estar “prenyat”. Ja no podem amagar la panxa, de tant grossa que s’ha fet i hem d’evitar que això acabi en un altre avortament.

Com ho farem ? Només hi ha una manera, cal que violentem la legalitat espanyola una sola vegada, i que quan ho fem estiguem aixoplugats pel dret internacional.

Els nostres polítics, els nostres governants han d’anar amb pas decidit però amb peus de plom. No podem errar el camí, com per desgràcia varen fer la meitat dels membres d’aquella família francesa que va precipitar-se al mar des de massa alçada en una zona de poca fondària el dia dels tràgics incendis de l’Alt Empordà.

Un Parlament autonòmic on només quatre diputats es varen presentar a les eleccions amb la independència com a cartell electoral no pot fer cap declaració unilateral d’independència. Però si ho podrà fer un nou Parlament sorgit d’unes eleccions guanyades per un partit o coalició de partits amb la independència com a primera  i fonamental promesa electoral.

Cal que quedi completament clar a nivell internacional que la nostra secessió respon inequívocament a la voluntat de la majoria del poble català. Un Parlament  amb majoria absoluta de diputats escollits per aquesta causa és condició necessària i suficient per aquest aval del dret internacional, si més no de forma provisional i amb la possibilitat de ratificar-ho mitjançant consulta popular posterior sense ingerències estrangeres.

Qualsevol altra via és molt més problemàtica: la insubmissió fiscal que preconitzen alguns com a estadi “intermedi” cap a no se sap on…La convocatòria d’un plebiscit popular….amb quina autorització ? amb quines garanties ?

Fa temps que diem que ens maltracten, que ens expolien econòmicament i ens anorreen culturalment, però no podem fugir de casa del maltractador saltant per la finestra, hem de trobar la clau per sortir per la porta.

Per això ens cal animar als nostres polítics  perquè assumeixin en els seus programes electorals de forma clara i rotunda el dret de secessió de Catalunya, i al nostre govern que s’enfronti amb fermesa a la greu crisi econòmica i social que estem patint convocant noves eleccions el més aviat possible. La millor manera de fer-ho és amb una presencia massiva al carrer el proper onze de setembre i els dies que faci falta, perquè ningú dubti de la voluntat d’aquest poble.

Avui l’Estat Espanyol està a l’ull de l’huracà, les imatges dels carrers de Barcelona plens a vessar de gent demanant la independència s’estendran arreu dels mitjans de comunicació mundial com mesos enrera ho van fer les imatges de les primaveres àrabs.

No podem desaprofitar aquesta ocasió, el món ha de saber qui som i que volem, i els nostres governants han de saber que poden donar el pas, que no es trobaran sols quan ho facin.

Espanya no tindrà més remei que acceptar-ho, no podrà seguir enganyant a la Unió Europea ni podrà posar en pràctica aquell nefast article vuitè de la seva constitució que diu que l’exercit vetllarà per la integritat de la “indisoluble unidad de la nación española” sota risc d’acabar en el pou de les misèries com un estat més pària que l’enfonsada Grècia o la pretèrita Albània comunista.

Si volem recuperar la llibertat i dignitat com a poble, si volem el millor pels nostres fills i donar una alegria als nostres avis, si volem acabar amb la injustícia d’un estat explotador que ens ha portat a la més salvatge crisi econòmica i a la pèrdua més sagnant de drets laborals i socials de la història, no ens podem quedar a casa el proper onze de setembre. Sortim al carrer i haurem fet el primer pas cap a l’autodeterminació, i en pocs mesos el món veurà néixer una esplèndida criatura  de la qual nosaltres en serem padrins.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!