20 d'octubre de 2011
Sense categoria
2 comentaris

La contribució catalana a la fi d?ETA

Avui és un gran dia, és un dia anhelat per la majoria de la gent que creu en la força de la raó i no en la raó de la força. Hem de felicitar al poble basc, subjecte principal d’aquesta història de violència que semblava no tenir fi, però subjecte també d’una altra mena de violència sinó de sang si igualment crua. La d’un estat que ha intentat, ho està fent i no sembla que vulgui deixar de fer: anorrear, dissoldre, assimilar, els pobles que són (encara) dins les seves fronteres i als quals no reconeix ni el dret a l’autodeterminació, ni tant sols el dret a la diferència i la pura existència en condicions d’igualtat.

Perquè si a ETA cal criticar-la per l’ús de la violència, l’extorsió, la por, mai legítima per justa que sigui la causa, tampoc hem d’estalviar crítiques a aquells que amb tots els instruments i mecanismes de l’aparell de l’estat han fet leit motif de la seva existència la persecució i la destrucció de les diferències culturals, l’estigmatització de tot allò que no és espanyol i amb el càstig afegit que significa l’espoliació econòmica secular.

D’exemples de persecució cultural contra allò que significa diferència respecte a la vila i cort en tenim exemples a cabassos, només cal veure les recents sentències del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem, denigrant la voluntat i sobirania del poble català. Del maltractament econòmic que ens dispensen n’és reflex la intensitat de la crisi que estem patint sense ser-ne mereixedors.

I estem parlant de la millor cara d’Espanya. De l’Espanya més democràtica que hi hagut mai, la dels darrers 30 anys, perquè l’altra, la que hem patit des del 1707 a Almansa i el 1714 a Barcelona, amb monarquies absolutes o quasi i dictadures amb breus parèntesis excepcionals com les dues  repúbliques, aquella altra Espanya que no va dubtar en fer servir la força per destruir si cal físicament la diferència. N’és exemple paradigmàtic l’assassinat legal del President Companys.

No oblidem que aquest recurs a l’ús de la força física per impedir el dret a la llibertat dels pobles està present (encara) a la màxima expressió de la voluntat popular de l’estat espanyol, quan a la seva carta magna  reserva a l’exercit la potestat de vetllar per “la indisoluble unidad de la nación española” .

Només per això l ‘estat espanyol es mereixeria estar exclòs dels organismes internacionals, perquè valida i consagra el que rebutgem, que la força s’imposi a la raó.

I és aquesta idea, la de guanyar fent ús de la raó, la que va prosperant, amb totes les dificultats que interposen els que en són contraris, la que ha arrelat amb força a casa nostra, la que ha desvetllat moltes consciències, la que ha despertat els anhels adormits de llibertat.

Per primera vegada des de fa més de tres-cents anys el poble català comença a tenir esperances de deixar de ser perdedor, de lliurar-se de l’opressió nacional de la qual semblava no poder-ne sortir i que gairebé ens aniquila, i el detonant d’aquest big bang, que ha tret de l’armari la idea de la independència i la ha col·locat al bell mig de l’acció (i reacció) política, han estat les consultes sobiranistes que han mostrat a ulls de tothom que malgrat les traves i desqualificacions, hi ha un poble que encara existeix i que té voluntat de ser lliure. I això no és una falacia,  ho avalen els més de 800.000 catalans que varen dipositar el seu si a la independència en un referèndum inèdit en la història, fet de manera casolana i amb una manifesta hostilitat institucional que va tractar primer d’enfosquir mediaticament la seva celebració i després menysprear els excel·lents resultats obtinguts amb uns mitjans tant precaris. Ho avala inequívocament també la reacció ciutadana del 10 de juliol de 2010 i les enquestes successives que no fan més que confirmar el creixement i la transversalitat de la opció independentista.

Aquesta és la contribució catalana a la fi d’ETA. Crec fermament que sense voler, hem estat exemple pel poble basc i pels seus fills més radicals, que amb la força de la raó es pot avançar més que amb la raó de la força. Abans de nosaltres, hi ha molts altres exemples d’alliberament nacional per la via no violenta, però no per això menys necessitada de fermesa, convicció i coherència, en cito només un: el de Gandhi i la Índia. 

I catalans i bascos no ho hem d’oblidar aquest exemple quan sembla que les coses es torcen o no avancen a la velocitat i en la direcció que volem. La raó, el treball diari de conscienciació de les ments que encara no han albirat les oportunitats i la possibilitat de l’alliberament nacional, la constància en la denúncia de les argúcies i tripijocs de qui vol destruir-nos com a col·lectivitat nacional ens ha d’esperonar. Mai no ho hem tingut tant a prop però mai hem estat tant cridats com ara a no defallir, perquè si ara no ens en sortim potser no tindrem una altra oportunitat. Que el que ha passat avui esperoni al poble basc i de retruc ens animi als catalans a seguir lluitant per la nostra llibertat.

 

  1. Ja fa temps que ho estic dient: La millor lluita contra la violència és la tasca i la lluita per la Independència de Catalunya en el nostre cas i d’Euskadi en el seu cas.

    Aquest és el meu criteri i més d’una vegada l’he fet públic en els blogs que administro.

    Salvador Molins, BIC, BxI, ANC, CA.

  2. La veritable contribució a la fi d’ETA ha estat el que han aconseguit els independentistes amb el govern de Escòcia i en menor mesura a Bèlgica través de l’èxit democràtic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!