El Sr. Duran és per desgràcia nostra un animal polític, en el sentit més habitualment reconegut i pejoratiu que pot tenir aquesta paraula: manipulador, interessat, mentider, sense ètica i escrúpols. Manipulador perquè en comptes de escoltar la voluntat popular, la tergiversa, interessat perquè els seus arguments no són per defensar l’interès general sinó el seu particular, mentider perquè sap com ningú amb qui ens les havem i i els hi fa el joc, sense ètica i escrúpols, només cal veure el reportatge famós que li va dedicar el dominical del País fa ja alguns anys…
Avui n’ha dit de molt grosses: “la política de pactes és la única que ha donat resultats, aquests darrers 300 anys” esclar, el “pacte” del Decret de Nova Planta, l’assassinat del general Prim, únic català president del govern espanyol i mostra de la fallida del primer intent per construir un estat espanyol democràtic, la dictadura de Primo de Rivera, que va dissoldre la Mancomunitat, l’ensulsiada de l’autonomia ja abans de l’enfonsament de la segona república espanyola, la dictadura franquista, de la qual molts encara en tenim record…per posar només alguns exemples.
Ah, deu ser que parla del pacte de la “transició”, de la Espanya de les autonomies i el cafè para todos, de la constitución que els catalans vàrem refrendar i del tot el que vàrem esgarrapar amb penes i treballs durant una colla d’anys i que ara es volatilitza en qüestió de mesos i dies…després de la liquidació de l’Estatut del 2006, darrer intent d’integrar-nos en condicions més dignes al seu projecte “comú”.
Vàrem ser realment lliures, quan ens van deixar triar entre la continuació del franquisme o la seva monarquia parlamentaria ? És lliure qui després d’estar durant 40 anys a la cel·la de càstig se li ofereix una més espaiosa i amb una finestra per veure el que passa a fora ?
Perquè l’anticatalanisme secular va viure el seu mínim històric en els moments previs a la mort del dictador, quan Serrat, Raimon o Lluís Llach, no només podien cantar en català fora de Catalunya, sinó que fins i tot alguns cantaven amb ells ? Això va ser un fet puntual. aleshores tots, catalans i espanyols compartíem aquella cel·la de càstig i teníem per damunt d’altres consideracions un objectiu comú, sortir-ne.
Però la història ja la sabem, els hem ajudat a construir la “seva” Espanya, on hi ha ciutadans de primera i de segona classe, els que només parlen la llengua de l’imperio i els que s’entesten a parlar-ne d’altres, els que es creuen amb l’exclusivitat del dret a manar (amb les seves majories de PP’s i PSOE’s) i els que hem d’obeir i callar, i sobretot, treballar i sufragar les inacabables i delirants mostres de grandesa i malbaratament de recursos (darrers exemples, línies d’AVE com la de Galícia, fent una estació en un poble de 28 habitants per una comarca de només 7000 a la província de Zamora !!) i patir al mateix temps el menysteniment i l’ofec econòmic.
Creu que els hi ha passat mai pel cap preguntar-nos si això és el que volíem, Sr. Duran.?
Quins pactes podem fer amb aquesta gent, Sr. Duran.?
A qui vol enganyar ? Sr. Duran….
I pels que no tenen memòria, com el Sr. Duran, un fragment de l’editorial conjunt de tots els diaris de Catalunya de 26 de novembre de 2009, “La Dignitat de Catalunya”:
“Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea , una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.”
“Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat.”
“Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!