20 de setembre de 2012
Sense categoria
0 comentaris

L?esquerra que no es mulla per la independència

Una de les interpretacions més sui generis de la manifestació de la diada d’enguany és la que defineix als assistents com a innocents víctimes d’una comèdia orquestrada per les classes dominats de l’estat i protagonitzada pels seus braços polítics: CiU a Catalunya i el PP a la resta de l’estat.

Segons aquesta teoria hauríem sigut protagonistes d’una nova modalitat d’una aparent confrontació que seguiria eternitzant-se sense arribar a esclatar mai, i que serveix per distreure, amagar, justificar els veritables problemes de la ciutadania: atur, crisi econòmica, etc.

Al mateix temps, segons aquesta teoria, la dreta, amb aquest joc, alhora que en treu rèdits electorals, descol·loca als partits d’esquerra, focalitzats exclusivament en el conflicte social.

Sota el meu punt de vista, els que defensen aquest escenari estan ancorats en tesis polítiques caduques, ignoren que la realitat es canviant i s’aferren a vells dogmes. L’únic que mostren així és un marcat immobilisme ideològic. Parlem concretament del dogma de la negació del conflicte nacional.

Fou el desaparegut Solé Tura, a l’arribada de la democràcia a l’estat, i amb l’aprovació de la Constitució de 1977 i l’Estatut de 1979 qui va articular els fonaments teòrics de l’enterrament (digne, això si) del concepte de “nacionalitat catalana” (veure article publicat al setmanari el Món núm. 102 de 3 de febrer de 1984 : Quina nacionalitat catalana?)[i].

 

D’acord amb aquesta tesi des de la desaparició de la dictadura franquista en aquest país ja no hi ha conflicte nacional, només hi ha conflicte social: la coneguda lluita de classes en aquests moments rebatejada com a lluita contra la globalització i els interessos del poders financers multinacionals que esclafen les economies nacionals, destrueixen l’estat del benestar i retallen drets laborals i socials. Ningú nega el conflicte social, el estira i afluixa (etern?) entre unes minories, elits econòmiques que volen imposar el seu poder, i la població que lluita per mantenir els seus drets, però hores d’ara ignorar el conflicte nacional a casa nostra, reduint-t’ho a interessos d’uns partits concrets: CiU i PP a la contra, és d’un reduccionisme patètic. Si el conflicte no existís realment, si fos només un foc d’encenalls, no podrien instrumentalitzar-lo i treure’n rèdits polítics.

 

Amb aquest fonament ideològic, només resta tergiversar la realitat per adequar-la al propòsit desitjat. Alguns exemples d’aquesta manipulació són: menystenir la importància quantitativa i qualitativa de la manifestació, contraposant el extraordinari nombre de manifestants a la recuperada del llenguatge franquista: “majoria silenciosa” o intentant diluir el inequívoc missatge adreçat per la ciutadania al món, encaparrant-se en que hi havia “molta” gent no independentista: “federalistes”, etc….

Un altre exemple està en la manipulació de les enquestes sobre el sentit del vot en una hipotètica consulta sobre la independència: donen per fet que votaria el 100% del cens, i que tots els indecisos a les enquestes es decantarien pel NO. Només així es pot posar en portada (El Periódico l’onze de setembre mateix)  que els partidaris de romandre a Espanya siguin un 49%, contra el 51% que vol la secessió, és a dir, sumant al No tot el que no és SI. Si d’això no se’n diu manipular enquestes…..Una enquesta més recent, encarregada per Telecinco i feta pública el dissabte 15 de setembre dóna curiosament uns resultats molt similars: 51% SI, 20% NO, 20 abstenció i 9% d’indecisos.

Un tercer exemple és el negacionisme per diferents vies de l’espoli econòmic: una és com algú ha fet, comparar Catalunya amb Alemanya en relació als superàvits comercials teòricament finançats pels dèficits fiscals. això és, dit de la manera més suau  possible, senzillament agosarat: els diners que Alemanya ha transferit a Espanya són préstecs voluntaris a retornar i amb interessos, les nostres contribucions “solidaries” a l’Estat són com tothom sap, forçades, a fons perdut i sense cap retribució.

I un darrer exemple: donar per suposat que la Unió Europea ens tancarà les portes o que endarrerirà el procés d’integració perjudicant la nostra economia. De veritat hi ha algú que cregui que Volkswagen, Nissan, Siemens, etc, veuran perjudicats els seus interessos i les seves inversions a Catalunya només pel caprici d’un dels estats més qüestionats per la manca de compliment dels seus compromisos ? 

 

Si alguna cosa té aquest moviment independentista, és un caràcter marcadament popular i transversal, sorgit de les bases i per tant aliè (i fonamentalment contrari) als interessos de les elits polítiques i econòmiques, que veuen amenaçades les seves xarxes d’interessos i prebendes i els seus negocis pel rebombori que suposaria la redefinició del taulell i les regles del joc, no només en un nou estat català, sinó en el “mutilat “ estat espanyol resultant.

Per tant el suposat antagonisme entre la defensa de les llibertats nacionals i la lluita pels drets socials queda desqualificat. En el cas que ens ocupa, és precisament la connexió directa que el poble estableix entre alliberament nacional i esperança de millora en termes econòmics i socials una de les claus del seu èxit.

De la mateixa manera que altres moviments populars han fracassat, perquè només s’han quedat en la denúncia i no han pogut o sabut articular respostes i solucions creïbles als problemes plantejats.

 

Tot procés d’alliberament nacional es revolucionari per se. Òbviament amb resultats diversos segons les correlacions de forces en joc. Per això és tant important que ningú s’autoexclogui i perdi la oportunitat de ser-ne protagonista.

 

Així doncs, no sembla gaire “progressista” negar la llibertat d’un poble amb arguments caducs i visions tergiversades de la realitat, i a més a més defensar això suposa un preu molt elevat, el d’arrenglerar-se amb els sectors més reaccionaris de la nostra societat.

 

L’únic consol que ens resta als qui maldem per fer obrir els ulls de qui no vol veure, és que els esdeveniments es precipiten i que igual que van caure murs infranquejables sustentats en dogmes que semblaven indestructibles i eterns, els fets posaran les coses en el seu lloc. Tant de bo no facin tard i la realitat no els caigui al damunt sense haver tingut temps d’aixoplugar-se en el pragmatisme fent un necessari exercici d’humilitat i esmena.

 


[i] “Cada dia hi ha més gent que descobreix el caràcter problemàtic de la nacionalitat catalana a finals del segle XX…” “amb l’aprovació de la Constitució de 1978 i de l’Estatut de 1979 s’ha tancat un període històric”…”podem preguntar-nos si es veu en el futur de Catalunya cap classe social, cap força o cap institució capaç de resoldre des de Catalunya els grans problemes de la societat catalana” “tota nacionalitat implica un adversari  exterior viscut com a tal per tots els sectors socials que integren la nacionalitat. En el període que ara culmina, l’adversari ha estat clar: el centralisme i, molt específicament, el franquisme: però ara, l’adversari tendeix a diluir-se “ “Quan s’hagi completat l’estat de les autonomies…pot acabar funcionant com un estat federal….cada vegada tindrà menys sentit que les nostres institucions autonòmiques es presentin i funcionin com a institucions nacionals” “L’afirmació de la nacionalitat catalana serà essencialment una afirmació cultural i, sobretot, una afirmació lingüística” “el nostre futur com a poble només té sentit si l’integrem en el combat general per la pau, per la solidaritat entre els pobles d’espanya i del món”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!